1 de març 2022

IES Josep Maria Parra (Alzira). 1r Batxillerat HCH

EL PAS DE LA INFÀNCIA A LA JOVENTUT

Jo no li ho deia a la mare per no ferir-la però la veritat no m’hauria agradat gens ser la minyona d’una casa ,a mi el que més m’agradava era jugar a futbol. Un dia que jo jugava amb el amics del barri de tota la vida, vaig comprovar que jo no estava igual, em sentia diferent  i la gent em  deia  que m’havia estirat i això em feia contenta i em feia sentir gran .La rivalitat i les rialles en el joc era el que més m’agradava i el que em feia sentir feliç. Me’n recordo que un dematí va vindre un senyor i va començar a vigilar-nos mentre jugàvem i nosaltres vam començar a sentir por però havent acabat el partit ens va dir que era un entrenador i  que li havia agradat molt com jugava jo .Vam anar a parlar amb els pares  i aquell dimecres vaig començar a  no veure el meu futur i el dels pares tan fosc .I de sobte, tot va canviar, ja no era la jugadora del barri, era una jugadora professional.

Ilham CHRIFI. 1r BAHCH

IES Josep Maria Parra .Alzira

 ______________________________________________________________________

La por de créixer

Tinc por. Cada vegada aquest pensament es repeteix més en mi i si estic pensant açò, ja estic creixent perquè abans no ho pensava.La mare em diu que tot va a estar bé,que açó és un fet normal,que forma part de la vida. Em fa por aixó que diuen els adults. No vull créixer i haver de ser con ells.Per què no puc quedar-me així? Sense que ningú vinga a dir-me que a setembre hauré de començar un nou cicle, que hauré  d’anar pensant ja que vull per al meu futur. No vull començar a ser com ells, haver de  preocupar-me per arribar a la fi de mes, per ascendir en el  lloc de treball…

Jo vull continuar sent així,feliç,innocent,alegre,sense problemes . Vull continuar anant al parc amb els amics, jugar amb la pilota o contar els nostres absurds somnis.Vull arribar a l'escola i trobar-me’ls a la classe,i que arriba l'hora del pati i tots eixim corrent per a tindre més temps de joc. Però, com puc fiar-me d'ella si cada nit l'escolte plorar? El pare no està mai a casa, i quan el veig, sempre té alguna rara marca al coll, i eixos dies la mare plora més.

Sé que la mare no li ha fet eixes marques al pare, i per això es barallen  tant.

Si créixer significa ser igual que els pares, doncs no vull crèixer.

Mónica Mercado. 1r BAHCH

IES José María Parra Alzira

 

______________________________________________________________________

El pas de la vida.

Era divendres i jo celebrava l’aniversari. La mare sempre recordava amb les fotos quan era xicotet i quan em portava amb el carret a passejar. Es posava a plorar recordant allò i el pare sols feia que dir-me que la vida passa tan ràpid que no ens ho podíem ni creure, i em parlava com si jo fos gran i no em deia “ja ho entendràs d’aquí uns anys” perquè sabia que arribaré a comprovar-ho . En una de les fotos apareixia jo amb l’equipatge de futbol, de l’equip del poble. M’agradava i m’agrada molt jugar a futbol però a la temporada següent de la foto ja no m’hi vaig apuntar. Ho trobo a faltar però els estudis no em deixen tant de temps com quan portava la samarreta roja i negra amb el número dèsset i el cognom a l’esquena. Quin orgull sentia! Ara en són dèsset els que complisc i no puc ja  jugar a futbol solament per passar-ho bé. L’etapa de diversió està  ja passada i jo m’ocupo de totes les activitats amb  major responsabilitat i de manera  seriosa. De vegades la vida passa massa de pressa. Quanta raó tenia el pare!

   Marcos Miralles. 1r BAHCH

IES  Josep Maria Parra. Alzira

______________________________________________________________________

 

 

LA PROMESA

Me’n  recordo que aquell estiu en el camp de l’avi plantàrem un taronger. Mentre ,l’àvia ens preparava un got d’orxata ben fresca amb fartons. L’àvia i l’avi s’estimaven molt, no com els pares que s'havien separat uns mesos enrere. L’avi i jo teníem un secret, aquell vespre a la vora del taronger havíem soterrat una caixeta on ell va escriure una carta i jo no la podia obrir fins els divuit anys. Llavors no entenia el perquè  i fins i tot m’ ho va fer prometre .Deia que quan fora major ho entendria. Aquell hivern l’avi va morir i amb ell va desaparèixer una part de mi,  i vaig deixar d’anar al camp ,no tenia cor per tornar a aquell lloc ple de records i l’àvia va vendre la propietat. Temps després amb divuit anys m’he enfilat a la moto disposat a complir la promesa.  La caseta d’estiu plena de vida s`havia  convertit en una explanada de plaques solars, em va impactar molt ,però més, veure el taronger, havia crescut, i sense pensar-ho, vaig anar i  vaig desenterrar aquella caixeta amb la carta i deia: “El temps és el major regal que la vida ens ha proporcionat”  .

Alba Palomares. 1rBAHCH

IES Josep Maria Parra. Alzira

______________________________________________________________________

 

 

4 ESTACIONS

"No crec que les meues fulles tinguen un component especial per aquesta vida"

Aqueixes van ser les seves últimes paraules a la meitat d'una mort solitària on ningú va poder veure les meues llàgrimes de desesperació. Gràcies a tu vaig poder aconseguir veure aquella llum que m'encegava la meua pròpia ignorància.

La primavera em va fer obrir per primera vegada els ulls per a donar-me vida, l'estiu va fer de la meua fusta qui sóc hui, una ànima sense rumb. La tardor feia que les meues fulles verdes crescudes al llarg de l'estiu canviaren de color a un altre més ataronjat i per a rematar l'hivern me les llevava, com la industrialització els terrenys veïns, abans havien grans camins de tarongers, ara sols queda un camí cobert de cotxes i una contaminació que portava amb ella la desesperació per a tot ésser viu.

El riu que em donava vida només amb veure'l des de lluny ,havia desaparegut i ara només queda l'ànima de totes aquelles plantes mortes que em murmuraven a cau d'orella que prompte arribarà el destí que la desforestació va escriure per a mi, una mort en quatre estacions.

 

Izan Pinto. 1rBAHCH

IES JOSÉ MARÍA PARRA ALZIRA

______________________________________________________________________

El preu del temps

Era Avidesa, el nom visualitzat a una gran i immensa fàbrica, que jo veia de menut per la finestra del cotxe dels pares,després quan ja m’enfilava amb bicicleta i ara, ara ja no hi és. 

Sempre em contaven que a la fàbrica d’ Avidesa havia treballat el pare de la mare i que aquesta empresa havia tingut un gran renom a tot l’estat. Durant uns anys quan hi passava amb els amics amb bicicleta o fins i tot amb patinet m’hiquedava ben encantat. Després decidiren enderrocar la  insignia d’ aquest gran edifici,i  puc dir que a mi tant em feia.El que m’empipava era que quedara una sola fàbrica d’Avidesa i que continuara produint el mateix. Sempre que passe amb moto llig amb recel el gran rètol sobreimprés ara en anglés al sostre de la nau. On abans veia una immensa nau ara hi veig muntanya, puge amb els pares per una drecera abans inexistent i també puge amb moto o fins i tot corrent practicant una de les meues aficions.A mi només em passa pel cap que no és possible anar contra el temps, i que tot no ens ho han prés ,tenim muntanya i drecera.

Alex Ramon. 1rBAHCH

IES Josep Maria Parra. Alzira

______________________________________________________________________

 

Una vida

Jo havia quedat amb la colla d’amigues al parc, com ja era habitual ,i començàvem a recordar la nostra infància amb molta nostàlgia, i la figura que estava present sempre en la nostra ment i en les nostres històries de por era la de l’home del sac, figura que imaginàvem com la del pobre drapaire .També recordàvem  la nostra senyoreta Eulàlia que sempre ens parlava del futur i de ser persones de profit .Però un dia vam deixar aquestes històries en segon lloc i vam començar a contar-nos els canvis que estàvem experimentat en els nostres cossos i les noves sensacions que acompanyaven aquests canvis. Jo estava plena de dubtes d’ inseguretats i pensava que quan fora major no tindria la mateixa atenció que de xicoteta .Quan em va vindre la primera menstruació em vaig esglaiar molt però la mare em va tranquil·litzar i em va explicar moltes coses de la vida que no en sabia i sé que no  estaré sola ,ella m’acompanyarà i sempre sentiré la seua protecció com quan  m’embolicava amb la tovallola i em passa tot pel cap al mateix temps ,i em quede amb  l’essència de la infància , la innocència  i les  despreocupacions .

Lúcia Ripoll. 1r BAHCH

IES Josep Maria Parra .Alzira

______________________________________________________________________

Canvi d’activitats

Era un dissabte i com la majoria, la mare em portava al taekwondo, on anava des dels quatre anys . Jo feia la classe de taekwondo i la mare portava el meu germà menut a la platja .Quan tornava a casa em posava a veure uns dibuixos que m'encantaven,i mentre ,el pare preparava una paella a la terrassa. Havent dinat tots fèiem la migdiada, i llavors jo m’avorria perquè no tenia ganes de dormir i ningú amb qui jugar. En les migdiades vaig aprendre a utilitzar l’ordinador, buscava jocs i els provava a poc a poc.

La meua història es va desfer com un gelat que et menges a ple sol quan va arribar la quarantena. Els dissabtes pels matins ja no anava a les classes , i em despertava a l’hora que el cos em demanava. Dinàvem sempre molt tard i feia la migdiada llegint un llibre fins que m’endormiscava . Ja no era jo qui s’avorria, era el meu germà , ell agafava la tauleta i jugava . Després els dissabtes per les nits ja no em quedava a casa veient una pel.lícula amb la resta de la família ,anava amb els amics , sopàvem i donàvem una volta,havia canviat d’activitats i tenia major llibertat.

David Romero. 1rBatx BAHCH

IES Josep Maria Parra .Alzira

______________________________________________________________________

 

Moments

La vida són moments ,i jo he arribat a entendre-ho d’aquesta manera gràcies al Berni ,el firer ,que sempre havia acompanyat els pares i que em deia no penses que  adquirir béns materials et donarà la felicitat. El Berni va emmalaltir  i poc després va morir .A mi  i als pares aquesta absència ens va trastorcar la vida. Els  pares van decidir que aquesta no era la millor  per a mi, i van canviar  d’ofici. Jo no tenia amics de la meua edat, sempre de poble en poble  i de fira en fira .L’únic amic ja no hi era i me’n recordo quan vaig  decidir que anava a anotar en un quadern totes les confidències i vivències  que guardava  d’en Berni , i així vaig prendre consciència que tot anava a canviar. I el que sempre havia  desitjat, ser com els nens que venien a la fira i que no paraven de pujar a les diferents atraccions, ja no era la meua prioritat  . A principis d’estiu  ,els pares em van apuntar a l’equip de futbol , em feia molta il.lusió tindre amics que em vinguessin a buscar i em venia de gust començar una nova vida conservant a la  llibreteta records que mai vaig oblidar.          

Izan Romero. 1r BACHC

IES Josep Maria Parra .Alzira                                                                                             

______________________________________________________________________

ELS AURICULARS ROSA

Era un diumenge per la vesprada quan em vaig adonar que tot i jo havíem canviat.

Jo vivia amb els meus pares en una casa molt luxosa i bonica per fora, però per dins hi havia un ambient tibant que m’asfixiava. La majoria dels dies jo utilitzava uns bonics auriculars rosa que reproduïen música, els quals m’aïllaven dels crits que sonaven per tota la casa. Era rutina per a mi. Un dia la meua mare va vindre a parlar amb mi d’amagat i em va dir que fera les maletes a poc a poc, des de llavors, la meua habitació es va anar buidant sense que el meu pare se n’adonara, i amb ella, la meua infància.

Vam continuar fent vida normal, fins que un dia que vaig decidir no posar-me els auriculars rosa, vaig escoltar un colp al final de la seua discussió diària i per primera vegada, tota la casa va quedar en silenci. Vaig sentir  la mare aproximar-se a la meua habitació i va ser quan ens prepararem per a anar-nos-en.

Vam eixir de casa amb totes les maletes i les van posar dins del cotxe, en arrancar i sentir el soroll del motor vaig prendre consciència de tot el  que deixava enrere.

Mentre veia com la casa s’anava fent més xicoteta, vaig tirar els auriculars rosa per la finestra del cotxe, ja no em semblaven tan bonics. Els vaig veure destruir-se, i amb ells, la bena que m’impedia veure la realitat, jo no volia viure en una pel.lícula.

Desirée Sales. 1r BAHCH

IES Josep Maria Parra. Alzira

______________________________________________________________________

LA TAULA

La mare deia que el més important és la família. Recorde eixos sopars tan tradicionals que feia amb tota la família quan eren vacances. Jo, sempre he sigut de jugar amb els meus cosins quan ens reuníem i, malauradament, sempre trencàvem alguna cosa i de seguida la iaia ens renegava i ens convertia en els seus ajudants per a fer el sopar. La taula sempre estava organitzada de la mateixa manera. Els meus cosins i jo séiem en una taula més xicoteta per  no molestar els majors, i els nostres pares i els iaios sopaven en la taula gran on el iaio seia al cantó semblant el rei d’aquesta. L’últim sopar que férem va ser diferent. La iaia havia canviat la distribució dels mobles del menjador, la tauleta xicoteta ja no hi era, el iaio al que tant estimava havia mort a l’hospital no feia molt i el meu cosí, amb el qual jugava, estava a Alemanya estudiant. La iaia em deia que els anys passen i pesen i ara amb aquesta absència comence a entendre-ho. Vull viure aquells sopars familiars per sempre amb la taula plena de vida.

 Nerea Sayol. 1rBAHCH

IES Josep Maria Parra.Alzira

 

______________________________________________________________________

De sobte em trobe 

Quan la mà va lliscar cap avall la carrera començava i jo sabia que açò seria una nova aventura. Corria i corria amb els amics al costat, els que m'havien acompanyat en tot aquest procés i mai havia sentit la seua absència. No entenia perquè em trobava allí, només sabia que havia de seguir i que, podria trobar un lloc per a mi. A pesar dels meus ànims, les meues cames van començar a tremolar després d'uns anys de trajecte, al mateix temps que, el so de les xafades dels meus companys començaven a esvair-se i no sabia on es trobaven. Vaig continuar i, m'anava sentint pitjor, més dèbil, més fràgil. El meu cap em demana trobar els meus companys, però el meu nen interior em demana seguir encara que no els veja al meu costat. Quan ja a poc a poc el meu cos comença a caure i les meues mans a sentir el tacte d'eixe sòl ple de xafades, me’n porte la gran sorpresa de veure una porta. La porta que tots nosaltres creuem una vegada en la vida i que espera un altre dur camí ple de sorpreses i noves experiències, l'adolescència.

Laura Serrano. 1r BAHCH

IES Josep Maria Parra .Alzira

______________________________________________________________________

CREC QUE SÓC ADULT

El dia que jo vaig dir «em semble a mon pare»,em vaig adonar que ja no era un xiquet. Un diumenge d´agost, com de costum, anàvem la mare, el pare i la Marta, la meua germana, a la platja de Xeraco. Sempre anàvem a aquesta platja ja que els pares em deien que hi havia menys gent i era més tranquil·la i per aquesta mateixa raó jo no hi volia anar .No hi havia un sol xiquet i jugava doncs, amb la meua germana. Tots els amics anaven a estiuejar a Cullera, els avis tenien apartaments on passaven tot l´estiu . Aquest estiu no li vaig posar gens de pega a la platja de Xeraco, bàsicament perquè aquest any em vaig aficionar als llibres i no vaig trobar millor pla que baixar a la platja amb una llimonada, una tovalla i el llibre «Nosaltres, els valencians». Fins l´any passat, em dedicava tots els diumenges d’estiu a fer castells d´arena que després l´aigua de la mar destrossava, ara ho pensava i no sé com no m´avorria. El millor de tot és que, el pare era el que llegia i jo li deia que no entenia quina gràcia tenia. Ara, m´he convertit en mon pare.

Klaudia Valatkaite. 1r BAHCH

IES Josep Maria Parra.Alzira

______________________________________________________________________La infantesa

Com més gran em feia, més m’adonava que el temps anava accelerant el seu recorregut inexorable .Moltes vegades em sentia traïda per la realitat, sentia que el temps es va conspirar contra mi mateixa intentant esborrar tot allò que he viscut ,sent una aranya silenciosa que teixia la seua tela per tots els racons del meu cor tan xicotet...

I ,per cert, de vegades ho aconseguia però d’altres no.

Perquè els records que se’m van formar de xicoteta, a diferència de tots els altres que jo tenia, només es tornaven més vius...

Potser perquè el període de la infantesa fou per a mi la primera escola de la vida real que va formar la meua personalitat  i la percepció del món que em rodejava, la família, els llocs autòctons, els amics, etc.

Fora pel que fora, l’única cosa que és molt clara, com el sol a la matinada, és que la majoria dels meus records els associe amb els meus avis i la seua casa, on vaig passar els millors anys de la meua infantesa. Aquella infantesa despreocupada es va interrompre quan els meus pares que sempre treballaven a la capital, tornaren a treballar a la nostra ciutat...

Per a mi fou un moment de metamorfosi, perquè ells a diferència dels meus avis, m’educaven de manera molt estricta.

El fet que per una banda fou difícil d’entendre per una xiqueta  de deu anys però que sense dubtes ha servit per a prendre consciència de les coses que abans no comprenia...

Sofiia Zenishcheva. 1r BAHCH

IES Josep Maria Parra. Alzira

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.