DIÀLEG 2022 MICRORELATS IES V. SOS BAYNAT CASTELLÓ DE LA PLANA

 MICRORELATS IES VICENT SOS BAYNAT  CASTELLÓ DE LA PLANA

DIÀLEG 2022

 

 

PAULA ORTIZ BABILONI   2n batxillerat C

ELLA I JO

 

Ella guardava el cel als ulls. S’estava enfosquint el dia i es reflectia el color del capvespre. Em va dir que em trobaria a faltar i potser només per inocència, vaig guardar silenci. Fa un any d’aquella última tarda d’estiu; la iaia va faltar i no he tornat a anar a la caleta des d’aleshores.

 

Sempre que tornava de la platja m’agradava sopar truita i sentir que tot tornava a ser nou per a mi; em gitava encara amb els cabells plens de sal i sentia com les ones em balancejaven bressolant-me. Quan la iaia va faltar, em vaig submergir en una tristesa tal que tan sols veia la finitud en cada costat. Quan el cos de qui estimes deixa de ser per sempre cos, tan sols queda un espai buit que resona fort en el costat esquerre de qui sobreviu.

 

Hui he tornat a la platja sense ella, però ja no sembla la mateixa d’abans. He cregut que la iaia hi era ací, viva, que ens estimàvem i em contava com s’havia de fer una bona truita. Pense en tot allò que haguérem pogut ser les dos; quan jo fora gran i ella encara ho fora més, i només sé amb seguretat que ara ja no callaré mai. 

Hui, si tornara a ser aquell dia, li haguera dit que jo també la trobaria a faltar. 

 

 

CARLA PÉREZ REDONDO 2n batxillerat C

UN FULL EN BLANC

Es diu que els nadons tenen la pell més suau de totes, una pell tendra sense imperfeccions ni ferides d’aquestes que només el temps deixa. És com un full en blanc, on les decisions que el nostre nadó anirà prenent contaran la història del seu pas per la vida. El nostre nadó també tenia el seu full en blanc, però aquest va començar a omplir-se més aviat del que haguera degut. Per circumstàncies de la vida, als 6 anys va haver de començar a treballar la terra de la família, on la rugositat de les oliveres i la sequetat de la terra van començar a deixar xicotetes marques a les suaus i tendres mans del nostre protagonista. Als pocs anys van arribar les lliçons del mestre de l’escola amb marques, que amb el temps, curarien per fora però no per dins. Desprès van arribar les marques negres, unes que ja no abandonarien mai el nostre nadó: carbó, minerals, terra, brutor fins que arribaren a ser de tinta. En aquest full en blanc es van anar unint d’altres cicatrius temporals fins al dia de avui, quan el nostre protagonista, de tantes marques que té, ja no pot veure el color blanc. 

 

DAVID REMÓN CUCÓ  2n Batxillerat A

GRADUACIÓ 

Segon de batxillerat. Recorde aquell moment durant el dia de la graduació i encara, a hores d’ara, se m'ericen els pèls dels braços. Jo allà, a l’aula, tot sol i només il·luminat per la lluminària fluixa i inspiradora que se'n deixava entreveure pels filets estrets d’unes persianes mal baixades, vaig sentir com una mena de bufit al coll que em va gelar el cos i em va fer despertar. No sé ben bé si va ser perquè al maig encara refresca o per la barreja d’emocions causades per la melanconia i per la confusió per un futur encara incert, però la qüestió és que vaig comprendre, de debó, que aquell era el punt i final d’una etapa de la meua vida, tal vegada una de les més importants. Aquesta etapa, que havia començat sis anys abans amb els meus companys i jo bocabadats per les novetats de la nova vida d’institut, s’acaba en aquell moment. Un “jo” més madur i més conscient, però encara amb moltes experiències per viure dins del mon adult, es despertava en aquell moment d’un somni amb el crit, “David, què fas que no baixes?”. 

 

 

CARMEN RODRÍGUEZ GUEVARA  2n batxillerat A

EL DE SEMPRE, SENSE SEMPRE 

Com tots els dies m’alce del llit, desdejune i vaig per una drecera, però ja no és com sempre, ara ja no vaig en bicicleta i Llamp no em segueix, ja no veig les cases del poble i sols veig tristos edificis de la ciutat. Ara que faig el de sempre sense el de sempre, em dedique a treballar i recordar aquella escola que va veure els meus èxits i fracassos, em dedique a pensar que poguera haver sigut si haguera trobat una passió com en Llenas i el seus motors i de vegades, em preguntava si ell encara estava en aquell taller d’aquell xicotet poble.
Ara que faig el de sempre, però sense el sempre torne a casa i no m’espera ningú, en aquell pis sols estic jo recordant les discussions de futbol amb el meu pare i aquelles persones per a les que treballen, alguna vegada em vaig prometre no sometre’m a ningú, però eixe somni va ser soterrat per les factures. 

Ara, que faig el de sempre però sense el sempre, quan pareix que la vida sols té foscor menge l’arròs al forn que ma mare sempre trau i me'l menge com si estiguera de nou a la vora del mar i sempre està igual de bo. 

 

LAURA YU AGOST MARTÍ   2n Batxillerat A 

ELS ANIVERSARIS MÀGICS 

Com em recorde d’aquell espaiós lloc replet de rialles, felicitat i moltissíma diversió amb els amics! Aquest no era un simple lloc per a celebrar aniversaris per als infants, sinó un espai ple de colors, regals, maquinetes de jocs, tobogans i, sobretot, molta màgia. Tanmateix, quan travessaves la porta principal d’aquest era com si et traslladares a la selva salvatge de l’Amazones ja que estava decorat amb colors verds vibrants i figures d’animals. Els meus aniversaris normalment es festejaven açí, i sempre eixia amb un somriure en la cara, així mateix simbolitzat per un gran cocodril content. 

No obstant això, aquest s’ha esfumat com la pólvora i ara s’ha transformat en un lloc més modernitzat i no tan caracteritzat pels seus colors lluminosos i alegres, sinó per uns més foscos i apagats. A més a més, ja no està representat pel cocodril alegre, sinó per un triangle groc. 

Així doncs, aquest espai desapareix de la nostra vista i passa com un record de la nostra infantesa, que ha regalat històries fantàstiques molt il·lusionants. 

 

 

MARC CAMPOS ASENCIO  2n batxillerat A

 

ESPAIS D’INFANTESA

 

Futbol, cromos, xapes… Aquestes són coses que quasi tots els xiquets hem pogut disfrutar, i ho hem fet als parcs i places.

És en aquestos espais on nosaltres gastavem les nostres energies en només gaudir a l' aire lliure, sense més preocupacions que la d'aprofitar al màxim el moment. I va ser molt trist el moment, que no em vaig adonar  que havia arribat fins que només podia mirar enrere i preguntar-me com havia arribat; en què ja no anava més allá on tan bé ho havia passat anys enrere. Va ser un moment aspre, un moment de reflexió profunda, un moment de preguntar-me si de veres estava disfrutant el moment que estava vivint perquè em vaig adonar per primera vegada que el temps passa molt ràpidament i que una vegada creixes i abandones una etapa, voldries haver-la gaudida més. I m'hi vaig adonar de veres quan vaig canviar els parcs per biblioteques, els balons per apunts i les xapes per bolígrafs.

 

 

PAU MOLINER SENAR  2n batxillerat A

PERÒ, MARE, JO NO TINC ENCARA RECORDS 

Però, mare, jo no tinc encara records, com és que vosaltres penseu tant en els records? 

No, no pensem. Però la veritat és que són bonics, són agradables, tu te’n recordes de la plaça on vivien els avis, al mig de Benicarló? 

Sí, eixa que és molt gran. 

Doncs allí hi havia una fonteta i al voltant unes pedretes on te podies seure. I a les tardes d’estiu sortia jo amb la teua tia i allí jugàvem fins que se n’anava el sol per l’horitzó, normalment amb les altres xiquetes del barri. 

I  amb què jugàveu?

Amb una corda, unes gomes enormes o qualsevol ninot que tinguérem per allí. 

Però si jo també he jugat a això! L’altre dia al col·le vam fer caminets en terra al costat de la font perquè correguera l'aigua. I també saltem a la corda prou sovint. 

Veus, sí que tens records d’haver jugat.

Doncs crec que els xiquets sempre juguem al mateix tipus de coses.

Sí, això pareix, és la creativitat al màxim. No sé perquè quan ens fem grans oblidem això.

Sí, jo tampoc ho entenc.

No passa res, vols la llet?

 

 

 

 NATALIA SAMIT MUÑOZ  2n batxillerat A

ELS RECORDS 

En la meua infantesa, anava a passar els estius al mas dels meus avis. Cada any que passava amb la família allí era un nou record per tota la vida. Tots aquests records em produïen alegria. A més, el paisatge era preciós, amb unes vistes al no res, amb arbres i tot verd. També, s’escoltaven els sorolls dels animals i la brisa que em fregava a la cara. Fins que un dia, el van enderrocar i tots els records que hi tenia se’n van anar. Encara que el paisatge no va canviar molt, vaig notar que una part de mi se n’anava amb el mas ja que els records que hi tenia també desapareixerien. Tot açò, em va produir una gran tristesa. Ara que sóc major, quan vaig els caps de setmana recorde tots els moments divertits que vam passar aquells estius, encara que no hi és. Però amb el pas del temps, m’he adonat que encara que hagen canviat els arbres i les flors, segueix sent un paisatge meravellós. 

 

ANA CALDUCH VALLS  2n batxillerat A

L’HORT DE L’ÀVIA

El meu besavi havia sigut director de l’escola del poble i va defensar fortament  el Govern de la República . Al començament de la Guerra Civil, va ser empresonat i la família va haver de vendre terres perquè el posaren en llibertat. De menuda, l’àvia sempre em recordava l’esforç que havia suposat per al tio Vicent que les terres tornaren a pertànyer a la família. El nou espai va ser ocupat per un hort, una tauleta i una caseta per a guardar ferramentes, de manera que de xicoteta jo em dedicava a passejar per l’hort, obervant les flors i tota mena de bitxos, mentre l’àvia s’asseia en la tauleta a vigilar-me i a fer sopes de lletres, fins que un dia un fastigòs paper ho canvià tot. Una de les famílies més benestants del poble es plantà a la porta de casa amb un document que els acreditava la possessió de les terres que havien torant a pertànyer a la família. Va ser així com les meues vesprades de digumenge varen passar de ser tota una aventura a tenyir-se de tristor i mai vaig poder tornar a vore papallones com les de l’hort. No va ser només la pèrdua d’un terreny sinó el robatori d’un espai icònic de la meua infantesa que només conserven ara els meus records.

 

 

 ELENA GIL GIL  2n batxillerat A

RECORDS D’INFANTESA 

L'estiu estava acabant i arribava el moment temut d'abandonar la meua estimada ciutat. Davant meu es presentava la major de les aventures, ja que en poques hores estaria volant cap al desconegut. Enrere deixava la meua família, el meu barri i els amics de la infància. Els meus pares s'havien vist obligats a emigrar a la recerca d'oportunitats laborals i un xicotet poble de la Irlanda rural seria la meua nova llar. 

Recorde el primer dia d’escola. Encara no parlava l'idioma i m'atemoria no saber comunicar‐me. Seria fàcil fer amics? M'adaptaria als costums del lloc? Tot això em rondava pel cap. Van passar els dies, els mesos i cada vegada era més feliç. Des del primer dia els meus companys em van acollir amb interès i curiositat i ràpidament em vaig convertir en un més. Passàvem hores i hores de diversió corretejant pel camp, practicant esports, cantant al cor i parlant sobre mil i una qüestions. 

Però tan sobtadament com feia tres anys, va arribar l'hora de tornar‐hi. Quedava lluny la meva infància i amb prou feines recordava la meua vida anterior. Els meus amics ja no serien xiquets i potser tindrien interessos més propis de l'adolescència. De nou els meus temors es presentaven davant meu. 

 

JÚLIA VIDAL GIL  2n Batxillerat A

EL TEMPS 

 

Jo vaig tindre la sort de viure tota la meua infantesa en un poble, un poble que ha anat canviant al llarg del temps i ja no és tal com hi era en els meus records. Tots eixos moments allí viscuts, que per uns instants vaig arribar a creure que serien per sempre s'esbafen amb els llocs renovats, amb els meus records i amb les persones que tan feliç em van fer. 

Mirar enrere i observar tots aquests canvis és dur, l'allunyament progressiu de gent que m'estimava i més apreciava és el que pitjor de tot, gent a la qual realment considerava com germans, que potser no vaig saber apreciar o a l'inrevés. 

L'altre dia, estava passejant amb la meua àvia i em vaig adonar de la quantitat de gent major que ja no hi són. Recorde amb nitidesa aquell home major "Salvadoret el coixo" que vivia prop de casa la meua àvia i que cada dia estava a la vorera del carrer assegut a la seua cadira de fusta i que em deia que ja era més “templà” que ma mare, passant per allí vaig quedar-me mirant sa casa com si esperara que estiguera allí com abans saludant-me. 

Normalment, els més jóvens solem pensar que el temps transcorre lentament perquè tenim pressa en créixer, però jo no vull. No vull acceptar que el temps se m'escapa d'entre les mans, que mai tornarà res a ser com hi era; el que vull és tornar enrere i no créixer, vull que aquells més propers a mi siguen infinits. 

 

 

 

OLGA RIUS ALTAVA  2n batxillerat A

LA BIBLIOTECA 

Era diumenge al matí, em vaig aixecar pel soroll de la neu que colpejava la finestra. Estava molt nerviosa, hui presentaria el meu primer llibre. 

Vaig obrir la finestra i vaig veure els alts edificis, les tendes, el trànsit i la gent amb presses ja de bon matí, havia molt de soroll. La tranquil·litat que governava anys enrere havia desaparegut. Observava amb tristesa tots el canvis que s’havien produït durant els darrers anys. El que més m'entristia era que ja no hi havia el meu lloc preferit: la petita biblioteca de davant de ma casa. A l'hivern em refugiava en aquesta amb la meua àvia per passar la vesprada prenent xocolata calenta. Era un dels llocs més bonics que hi havia al poble, sobretot al nadal. Quan nevava quedava tota blanca per fora i a dins estava il·luminada amb l’arbre de nadal. Quan entraves s'ensumaven les galetes acabades de fer i la xocolata. Era un lloc molt especial per a mi ja que va ser on em vaig llegir el meu primer llibre. Va haver de tancar perquè a la gent li resultava més fàcil comprar els llibres per internet i ara és una d’aquelles botigues de cafè tan famoses. 

Va sonar l’alarma i vaig tornar a la realitat, vaig vestir-me ràpidament i amb moltes ganes vaig anar a pel meu gran dia. 

 

ANTONELLA ABARCA GELVONIO 2n batxillerat A

RECORDS RENASCUTS 

Recorde que a la meua curta edat, per primera vegada, vaig experimentar la meua primera eixida a l'estranger. Encara que els records d'infantesa en la meua ment són escassos i borrosos, recorde perfectament com el canvi de cultures no va suposar el mateix efecte en mi que en altres persones. 

En el meu pas d'infantesa a l'adolescència, vaig tornar al meu país natal, on els meus canvis, tan físicament com psicològicament per a la meua família van ser bruscos. Aquells records que es trobaven en la meua ment de manera borrosa van tornar-se nítids quan a poc a poc vaig veure cada lloc on vaig estar la major part dels meus anys d'infantesa. Tant la delinqüència com la corrupció van comportar una visió negativa cap als meus records. Els moments tranquils que visquérem a l'estranger no es van poder comparar amb aquells que vàrem viure en persona al retornar al lloc on vaig nàixer. Aquelles petites i humils vivendes, es van convertir en grans urbanitzacions, que tant des del meu punt de vista com de les altres persones afectades van suposar un deteriorament psicològic i una pèrdua molt penosa que va acabar amb els últims records que tenia d'aquells. 

Encara així, mai oblidaré el lloc on vaig nàixer. 

 

 

ALEXIA HUEDO LUQUE. 1r BTX C.

EL QUE HEM POGUT GAUDIR

 

Quan vam arribar ens vam adonar que estava destruït i vam reflexionar sobre com de feliços hi érem jugant en aquests gronxadors, ens vam adonar també de la importància del parc per al poble. Tots havíem jugat allà. Avui, estem en aquest lloc, inaugurant-lo però aquesta vegada amb gronxadors construïts per nosaltres, la darrera generació que ho ha pogut gaudir sense herbes descurades   ni distància de seguretat.

 

 

SARA MENDO LUCZ-LIGETI. 1r BTX B.

EL SUOR I LA SANG

 

Jo identificaria la infantesa amb una paraula: malenconia.

Ho tenies tot fet; no feia falta preocupar-se per res, els problemes eren simples i veies la vida amb altres ulls.

Amb el pas del temps t'adones que les coses canvien, les paraules fan mal, tot demana un esforç i estàs sol. Deixes de ser ingenu per a conéixer la maldat, la hipocresia i les mentides. De seguida tot es torna confús. Tanques els ulls un moment i quan els obris la vida és diferent. Et preguntes què ha passat, com has arribat a ser el que ets i què és el que t'espera. I sí, ara el pa no te'l donen, ara es guanya amb suor i sang.

Però no tot es roí. Cal saber combinar allò amb nous conceptes, com l'amor. Una part molt bonica del món adult és dedicar la teua vida a fer feliç les persones a les quals estimes, sentir-te complet i realitzat, poder assolir les teues metes i sentir-te orgullós de tu mateixa i intentar deixar petjada al món.

Així i tot, sempre trobarem a falta coses de la infantesa. I no, aquestes no tornen.

 

 

JÚLIA MUT ALEMANY. 1r BTX C.

LA VIDA ES VA PARAR PERÒ EL TEMPS SEGUEIX PASSANT

 

Jo tenia tan sols 14 anys quan se’n va anar. No va ser d’un dia per l’altre. Recorde que mon pare m’ho va dir molt clar setmanes abans: “la mamà s’està morint” i jo el vaig odiar perquè em negava a acceptar aquella veritat tan òbvia. Però dies després va passar i ja no vaig poder negar-ho més. Ara en tinc 18 i m’espanta pensar que ella ja no em coneix, ni coneixerà futures versions de mi. No m’ha vist trencant-me per la seua mort, celebrant una nova vida, emocionant-me per un disc signat, plorant pel final d’un llibre, enamorant-me d’una ciutat, sofrint per un amor no correspost, ballant les meues cançons preferides fins quedar-me sense alè, imaginant el meu futur de mil maneres diferents, traient de la meua vida persones que sols em feien mal, afrontant la meua por més gran... He canviat i queda molt poc en mi de la xiqueta que era fa 4 anys.

 

 

ÁGUEDA RICO PERIS. 1r BTX C.

CADA DIA D’ESTIU

 

Cada dia d’estiu aquella xiqueta jugava amb el seu flotador amb forma d’ànec a la vora de la mar.

Cada dia d’estiu aquella xiqueta feia un castell de sorra de quatre torres.

Un dia d’estiu el flotador es va punxar i va ser oblidat.

Un dia d’estiu aquella xica va anar a la platja a jugar a les cartes, mentre va observar un xiquet fent un castell de sorra.

Ara la xica va a la platja sempre que pot, perquè li relaxa i li recorda la infantesa.

 

 

 

 

 

AMAYA DOMÍNGUEZ GIL. 4t ESO B.      

CREIXENT

 

Va emprendre el seu camí gatejant. El camí era molt pla i fàcil, però poc a poc van començar a aparéixer pedres. No li va importar i s’ho va prendre com un joc. Més tard, aquest camí va començar a inclinar-se sent cada vegada més empinat i complicat i pareixia una muntanya. A mig camí, va tindre la sort de trobar-se amb un company de viatge que va aconseguir que tot pareguera més fàcil. Junts van viure moltes aventures. Al cap del temps van aconseguir arribar al cim on, al mirar-se, van veure que ja no eren els mateixos, però que s’estimaven. Dies més tard, van trobar-se amb una nova amiga que els va ajudar a acabar la xicoteta part del camí que els faltava fins a poder, a la fi, descansar de l’experiència viscuda.

 

 

VIRGÍNIA FUERTES LLORET. 4t ESO B.

CRÉIXER

 

Volia créixer fins que vaig descobrir un fet que molta gent porta en secret: els adults no tenen les respostes, no ho saben tot, són insegurs, ploren i moltes vegades no tenen ni idea de prendre decisions. Són xiquets perduts, són adolescents en plena crisi i són pares i mares dels seus fills. Ara ja no vull fer-me major.

 

 

MARCOS GARCIA ELIPE. 4t ESO B.                                                   

AQUELL LLOC

Aquell somni no era com un altre qualsevol, tenia la sensació que era com un record ja viscut. Estava en la plaça d’un poble, un poble ple de gent i a un costat estaven sortejant viatges. De casualitat em vaig trobar una butlleta a terra i vaig decidir participar, sense importar a qui pertanyia. Al cap de cinc minuts d’haver començat el sorteig vaig sentir “Tomàs Roig” guanyador del viatge número dos a les illes “Santorini”. Quan vaig vore les imatges que tenien de les illes vaig quedar bocabadat, eren elles, era aquell… Aquell lloc que va descriure la meua mare a l’hospital just abans de morir, on havia passat tant de temps en la seua imaginació.

 

 

IVÁN GONZÁLEZ GONZÁLEZ. 4t ESO B.

LA CASA DELS TEUS SOMNIS

Vaig tornar de vacances i només volia anar a jugar a futbol a l’esplanada. Em  vaig sorprendre quan des de ma casa vaig vore que estava barrada. Vaig  preguntar als meus pares, però no sabia res. Vaig parlar amb els veïns i em van  dir que volien fer “alguna cosa”. 

Com que no em van aclarir res, vaig anar a vore. Pel camí, em vaig convèncer  que el que volien fer era millorar el camp de futbol. Molt emocionat, vaig  arribar al camp i vaig veure un cartell apegat a la tanca. Em vaig quedar de  pedra quan vaig vore una foto de l’esplanada amb una frase: “compra ara la casa dels teus somnis”.

 

 

IÑAKI HERNÁNDEZ NÁCHER. 4t ESO B.

MÓN URBANITZAT

 

Quan tenia cinc anys, els meus pares van prendre la decisió de marxar a un altra ciutat. Quan jo vivia en la ciutat de la meua infantesa, el meu lloc preferit era sense dubte el parc que hi havia a la vorera del riu. Era un parc preciós amb la millor naturalesa que recorde.

Quasi 10 anys després, quan jo hi tenia 14 anys, els meus pares i jo vam retornar a la ciutat on jo havia nascut. Quan vam arribar finalment a la ciutat, vaig anar al parc amb moltes ganes, però semblava que m’havia perdut perquè només vaig trobar una urbanització amb edificis de quinze plantes…

 

 

MIRIAM LARREA BLANCO. 4_T ESO B.

L’ESPILL

 

Veig el meu reflex, eixa cara que creia conéixer tan bé, eixe aspecte que m'ha acompanyat al llarg dels  anys en moltes vivències úniques, moments màgics… 

Aqueix rostre que abans era llis i brillant i ara només és una ombra del que en algun moment va arribar a  ser. En mirar-me no em reconec, la persona que em  retorna la mirada no soc jo, ara només veig un rostre  pàl·lid i arrugat, ja no queda res del que en un passat va ser.

 

FERRAN  MATEU MARISCAL. 4t ESO B.

LA VILLA

 

Jugue, cresc, aprenc a nadar, ric, plore, supere pors, construïsc cases als arbres, sue, llance mandarines, estic amb els gossos i faig torrades,... Totes aquestes coses les faig a ma villa junt amb la meua família i amics, però tot això ha desaparegut. 

La família s’ha trencat, els gossos han mort i anem a vendre la villa, aquell fantàstic lloc on em vaig criar mai el tornaré a trepitjar.

 

INÉS ORTIZ SOS. 4_T ESO B.

ELS ULLS HO SÓN TOT

 

Era el dia, el dia en el qual Victòria començava l’institut, me’n vaig recordar del seu primer dia a l’escola, estava molt content, anava a conéixer molta gent. Hui començava una nova etapa en la seva vida, estava nerviosa. Quan li vaig dir adéu, em vaig adonar que era quasi una dona, alta madura, independent... El 10 de setembre de 2019 em vaig adonar com de ràpid passava el temps solament en mirar-la.

 

 

LUCÍA ROURES VIDAL. 4_T ESO B.

M’AGRADARIA TORNAR

 

M’agradaria tornar, tornar vint anys enrere, tornar al poble amb els meus amics  d’abans. 

Tornar als dies on ma mare em cridava a dinar, tornar a les nits que passava imaginant, com seria quan fora gran. 

Ara que he crescut, m’adone que tot ha canviat, que ja res tornarà a ser igual. 

I mentre els dies passen, no puc evitar recordar, com de feliç va ser el meu  passat.

 

 

RENÉ SALVÁ MARTÍN

LA MONA

 

Un dia en el meu viatge a la selva una mona em va agafar i a la seua palmera em va pujar, més endavant em va espentar i en eixe moment tot ho vaig recordar quan tot era diversió i felicitat i amb els meus amics passava l’estona, quan anava a caure a terra del colp em vaig despertar i l’examen de llengua va finalitzar.

 

 

 

NEREA SAMIT MUÑOZ. 4t ESO B.

LA CASA DE LA MUNTANYA

 

Estiu per fI. Isc de classe corrent, sabent que m’esperava, aplegue a ma casa, ma mare m’espera, agafem les maletes i ens n’anem a la casa de la muntanya. Aplegue, ja ho sent, la calor, l’aire fresc, la natura, tot és tranquil·litat, pau, records, tot associat amb l’estiu, la millor sensació. Córrec a l’habitació, òbric les finestres, i ja puc vore els nous records d’aquest estiu.

 

 

DENNIS ANDREI STOIAN. 4t ESO B.

EL PAS DEL TEMPS

 

Respiro i mire arrere, totes aquelles coses i llocs als quals podia anar. Fer el ximple, adormir-me en el cotxe sense preocupar-me, muntar-me en atraccions per a xiquets, anar a llocs infantils, viure sense preocupacions... Tot això s’ha queda arrere i l'única cosa que faig és respirar, mirar al capdavant i acceptar aquestes noves circumstàncies. Nous amics, noves experiències, nous llocs per a descobrir, nous llocs per a anar, noves emocions, tant bones com roïnes. Però d'això tracta la vida, un pas inevitable i imparable de successos, que l'únic que pots fer davant d’ells es acceptar-los.

 

DAVID SZABO TIBOR. 4t ESO B.                           

DANI I L’ESTUDI DE ROCK

Estava cantant en la dutxa una peça d’una cançó de rock i sense més entra un tio a ma casa al lavabo totalment desconegut, però jo seguisc cantant sense assabentar-me del que passa.

L’home al cap d’uns dies entra una altra vegada a la mateixa hora quan m’estic dutxant i ve amb un equip de rock i amb tot muntat fora.

Des d’aquell moment m’he fet rocker d’una banda i sóc famós en la meua comunitat.

 

 

HOUDA TALI. 4t ESO B.

UNA MIRADA

 

Una mirada. Mai vaig pensar que alguna cosa tan forta i potent podia començar amb alguna altra tan simple. No et sabria dir exactament que vaig sentir en aquell moment. Crec que va ser una barreja de felicitat extrema amb cosquerelles. Això es converteix en tot el contrari quan recorde que ni sap que existisc o simplement m’ignora. 

 

 

 

 

 

 

PILAR VELASCO GALÁN. ESO 4t ESO B.

L’EVOLUCIÓ

 

Quan els xiquets creixen no se’ls pot negar la inconsciència. Quan aquests arriben a la infantesa poden arribar a ser insuportables. Però en el moment en el qual arriben a l’adolescència són uns ingenus que no valoren les coses.

Ens passem tota la vida amb restriccions imposades per nosaltres mateixos.

I jo ara en la meua situació actual no sé com respondre.

 

 

DANIEL WANG. 4t ESO B.

LA VISITA AL METGE    

 

Ahir la vaig acompanyar al metge perquè deia que li feia mal l'estómac. Tot i que vaig telefonar el dia d’abans, ens van fer esperar una bona estona, com 45 minuts o aixina. Ella estava molt nerviosa, però vaig estar tota l’estona tranquil·litzant-la, dient-li que tot hi aniria bé, i eixes coses. Quan la van cridar, vaig entrar amb ella a la sala del metge. El metge li va fer les preguntes típiques que et fan quan hi vas, què has menjat, durant quant de temps et fa mal… Però, em va estranyar molt que les preguntes li les dirigira a ella i no a mi, ja que era jo qui les contestava. De totes maneres, el dolor se’n va anar quan li va donar unes pastilles, li vaig donar les gràcies per ajudar a la meua mare, i vam tornar a casa perquè li preparés el sopar.