Salutacions a totes les persones que participen en el Diàleg d'enguany!

A continuació, una part de la contribució que l'alumnat de l'IES Albal farà al concurs de microrelats basats en La drecera.

 

Just quan m'enfilava a la bici per veure els meus amics, la mare em cridà dient: «Ves a ca l'àvia i ajuda-la a fer faena, que li fa molt de mal l'esquena!». Mentre anava a ca l'àvia em vaig fixar en el camí i vaig pensar: «Aquest camí, està molt diferent des de la primera vegada que vaig passar per ací.» Em recorde que just al costat del fanal hi havia un matoll que cobria tot el reixat, ara d'aquell matoll només queden les branques sense fulles. També vaig poder entrar al meu col·legi antic, en el qual havia passat tretze dels dèsset anys que tinc. En només un estiu, em semblava un col·legi totalment nou i reformat. Quan me’n vaig anar d'aquest col·legi les aules no estaven molt bé i quan vaig entrar-hi em vaig sorprendre molt. Finalment vaig arribar a ca l'àvia i la vaig ajudar. Quan tornava a casa per altre camí m’adonava del que canvia el món en poc temps. En poc de temps un lloc o una persona poden canviar molt fàcilment, a millor o pitjor.

        Mario Puchades, 1r Batxillerat, IES ALBAL

 

Em vaig despertar al llit d'un hospital. No sabia per què estava allí, però recorde vore a ma mare, encara que pareixia com si hagueren passat deu anys per a aquesta. La meua mare estava plorant i quan li vaig preguntar el perquè, aquesta em va contestar:

-És que no ho recordes?

-El què? - li vaig contestar jo.

-Fa vuit anys que estàs en coma induït, ja que un cotxe et va atropellar mentre et trobaves amb els teus amics.

De colp, ho vaig recordar tot. Aquell cotxe girant a gran velocitat, el meu amic cridant-me que m'apartara... Sobtadament, em vaig adonar que tenia vint-i-quatre anys, i que no sabia res del món dels adults, pel fet que portava 8 anys dormint. A més, ma mare em va comunicar que aquell cotxe es va emportar la vida de dos amics meus, de manera que únicament tenia un amic amb vida. No obstant això, la meua mare em va comunicar que aquest havia viatjat a l'estranger per treballar-hi, així és que seria complicat retrobar-me amb ell. Sobtadament, em vaig adonar que no estava preparat per a ser un adult, amb totes les responsabilitats que açò comportava, i que l'únic que necessitava en aquell moment era retrobar-me amb els meus antics col·legues, en companyia dels quals no tenia cap classe de preocupació.

            Aleix Corbí, 1r Batxillerat, IES ALBAL

 

Un diumenge qualsevol érem al port de València perquè el pare tenia una reunió molt important. La mare i jo ens vam passar tot el matí comprant i veient els vaixells eixir i arribar al port, però, quan vam anar amb el pare, el vam veure amb uns homes que feien molta por. Aleshores, quan vam estar els tres junts, em van donar una sorpresa, anàvem a muntar amb moto aquàtica. En eixe moment vaig sentir una gran il·lusió que només va durar fins que me’n vaig pujar a la moto i vaig veure com una patrulla de policies ens apuntava amb armes. No entenia res, es van emportar al pare i la mare em va dir que tot eixiria bé. Aqueixa va ser l'última vegada que vaig veure al pare, però em va servir per a adonar-me que les persones no són com aparenten. No va ser fins una setmana després, que vaig saber que era el que havia passat, el pare era narcotraficant. Allò em va fer reflexionar i, en pensar en el que havia sigut la meua infància fins a aqueix moment, em vaig adonar que tota la meua vida era una mentida. Supose que des de llavors ja no soc un xiquet.

                    Philippe Marugán, 1r Batxillerat, IES ALBAL

 

La meua carrera futbolística

Quan jo era petit, vaig veure com el meu germà major, a voltes, no estava en casa perquè anava a jugar a futbol. M’hi vaig apuntar a l’any següent, no perquè m’agradara, sinó per fer el mateix que el meu germà.

No em va costar molt adaptar-me al equip, i sempre em deien que era el millor. Jugava de davanter i de banda però en alguns partits el entrenador em ficava de mig. Com que era molt bo en quasi totes les posicions que jugava, vaig cridar l’atenció i quan tenia 8 anys vaig fitxar pel Vila-real.

L’entrenador d’aquest equip em situava de banda perquè hi havia un xic molt bo que marcava tres gols per partit i jugava de davanter, però quan vàrem passar a cadets, ell va ser fitxat pel Barça, i vaig passar a jugar de davanter. Vaig ficar 40 gols aquella temporada, però a l’any següent vaig deixar d’anar-hi, ja que el meu germà va deixar de jugar i, per tant, a mi ja no m’apetia.

Ara, de tant en tant jugue amb els meus amics al pati o a la casa de Jaume, ja que és ric i té un camp per a ell. No crec que em torne a apuntar a l’equip, però és un bon entreteniment per a passar el temps amb els amics i se’m dona molt bé.

                Marc Diego, 1r Batxillerat, IES ALBAL

 

Cada vegada que passe pel carrer Sant Josep del meu poble, els records de la meua infantesa s’apoderen de mi. Dies de festa, la casa plena, tota la meua família amb comboi i rialles en casa dels meus avis. Si la festa era a l’estiu, paella al corral, la meua àvia Teresa asseguda, mirant com el meu oncle Vicent i el meu pare feien la paella, els meus cosins, la meua germana i jo jugant pel corral o dins de casa, marejant als majors que ens deien que no férem tant de soroll. A l’hora de dinar tots asseguts a la taula, immensa, perquè la família del meu pare és molt gran, tots parlant al mateix temps, tots rient, de vesprada, anar a vore la processó, l’ofrena o la cavalcada depenent del dia. Si la festa era a l’hivern, el dinar era putxero, en la mateixa casa, la mateixa taula i amb el foc encés. Els meus records del carrer Sant Josep m’omplin d’alegria perquè ho passàvem molt bé, ara ja no és igual perquè els meus avis ja no estan, i encara que la casa segueix allí, res ja no serà igual que en aquells feliços anys.

                    Ricardo Comes, 1r Batxillerat, IES ALBAL

UN RECORD EFÍMER PERÒ ACOLLIDOR

Recorde despertar-me amb els càlids raigs de sol en el meu rostre i l’olor de fusta antiga i mullada, però el vent provinent de la finestra entreoberta em va despertar fins i tot més. Notava com aqueix aire fred i humit del matí entrava profundament en els meus pulmons. Dins d’aquella xicoteta habitació, només cabia un immens llit, i les seues parets estaven plenes de prestatgeries amb llibres escrits en una llengua que no entenia. A més, l’única finestra d’aquella habitació es trobava banyada de gotes d’aigua per la forta pluja de la nit anterior. Em vaig quedar contemplant per un temps el paisatge que vaig veure a través d’ella. Vaig admirar aqueix cel blau i vaig observar detingudament el corral de gallines de la meua iaia i els tolls d’aigua que abundaven al jardí. Vaig voltejar la meua vista i la xicoteta habitació ja no es trobava. Tan vella era aquella cabanya que la van derrocar juntament amb l’habitació. Encara que ara siga un espai urbà totalment diferent del rural que el caracteritzava, el meu record d’ella continuarà romanent efímer però molt nostàlgic i acollidor.

                        Tingting Huang, 1r Batxillerat, IESALBAL

TORMENTA

Quan tenia uns cinc anys, el ratolí Pere em va regalar una gosseta, per ser exacta, era un San Bernadó. Tot passà una nit, jo recorde haver-me girat cap a ma mare i haver cridat: “Mami, mira, un peluix!”.

Jo estava una mica adormida quan, de sobte, vaig sentir com alguna cosa em passava per la cara, i en despertar-me vaig trobar-me aquella bola gegant blanca com la neu, i unes orelles més grans que les d'un elefant, menejant-se prop de mi. Era una gosseta!! Semblava més simpàtica que qualsevol altra cosa. La vaig mirar als ulls aquella fosca nit de pluja, i li vaig dir que ella anava a ser la meua companya de vida i que s’anomenaria Tormenta.

Els anys passen i ara Tormenta està prou major, la mire i recorde tot el que hem viscut juntes des d'aquell moment en el qual me la donaren. Jo també soc major ara, he crescut, i no puc passar tant de temps amb ella, ja que he d'estar estudiant. Enyore aquelles vesprades quan ma mare em feia l’entrepà i em duia al conservatori amb Tormenta, mai oblidaré quan em furtava un mos.

                    Rosana Fernández, 1r Batxillerat, IES ALBAL

 

Feia més de huit anys que no anava al meu poble, on passava tots els estius. Aquell poble m'agradava perquè sempre que tenia qualsevol problema hi anava, i amb la meua millor amiga Lucia, se me n'anaven tots. Mai oblidaré aquell estiu de 2018, quan vaig anar-hi una altra vegada. Hi havia quedat amb Lucia per a contar-nos totes les coses que ens havien passat aquests huit anys enrere. Quan vaig arribar-hi no em podia creure com havia canviat tot: on abans hi havia el camp de futbol havien fet un edifici, i on era el meu racó preferit havien construït un col·legi nou.

Aquell estiu va ser un dels millors estius que hi vaig passar, perquè Lucia i jo ens vam veure una altra vegada. Vaig poder gaudir l’estiu amb Lucia, va ser com aquell últim estiu que vam passar juntes quan teníem 6 anys, abans de la mort de la mare de Lucia.

 

                            Carla Izquierdo, 1r Batxillerat, IES ALBAL

 

 

Tota la meua vida, perfecta i ordenada, s’havia tornat un remolí d’incertesa i tristesa en només uns dies. La mare havia tingut un accident de trànsit i havia sigut ingressada a l’hospital municipal mentre el pare treballava a l’estranger. Davant aquesta situació, em vaig quedar amb l’àvia, que era major i necessitava ajuda. De prompte, vaig passar de viure per a mi i per als meus estudis a viure també per a cuidar de l’àvia, que quasi no podia caminar i li costava explicar i comprendre algunes coses. Jo estava acostumat a repartir el meu temps en les meues diferents tasques, en els meus passatemps i ocasionalment en els meus familiars; organitzava el meu temps al meu gust. Però aquell model de vida idíl·lic, tan propi de la infantesa, es va acabar convertint en un record el dia que la mare tornà de l’hospital per a continuar amb els seus tractaments a casa. Ara havia d’ocupar-me de cuidar l’àvia i la mare, que estava molt malament. L’organització del meu temps ja no depenia exclusivament de mi, ara interferien les necessitats dels altres. Tal vegada això era el que els adults anomenaven responsabilitat.

                    Adrián Álvarez, 1r Batxillerat, IES ALBAL

  

Jo només tenia díhuit anys quan vaig haver d’abandonar el poble que em va veure créixer. Ara, vint anys després, tornava a aquell diminut lloc enmig de la muntanya.

Pareixia com si no me n’haguera anat mai, tot es trobava igual. El parc on solia jugar amb l’Antoni i el Pep, els meus millors amics de la infantesa, havia sigut reformat, però la seua essència restava allí: encara recordava com jugàvem a futbol sense parar, gaudint com si aquell moment fora etern.

Vaig reunir-me amb el Pep a la plaça on solíem quedar quan érem menuts. M’alegrava retrobar-me amb ell, però desgraciadament el motiu del nostre reencontre no era gens agradable. Els dos havíem rebut la notícia que a l’Antoni li quedaven pocs dies de vida, ja que li havien detectat una malaltia molt desenvolupada.

Era per aqueix motiu que tots aquells records que guardàvem amb tanta estima es clavaven com ganivets, ja que sabíem quin seria el desenllaç. Així i tot, el Pep i jo vam visitar-lo, agafàrem les bicicletes i vam donar un passeig els tres, com quan tot era més fàcil. Sabíem que en seria l’últim, però vam tractar de gaudir-lo com si encara fórem uns xiquets, tot per poder donar-li a l’Antoni el final que mereixia.

                            Sergio Díaz, 1r Batxillerat, IES ALBAL