IES ALMENARA CONCURS DE MICRORELATS

 

Escut de temps

Al cap d'uns anys vaig tornar al poble on vaig néixer amb la idea de trobar-me de nou amb aquella persona amb qui compartia milions d'experiències i records, el meu millor amic.

Quedàrem al parc, al parc de sempre, però em va sorprendre molt no reconèixer el lloc. Ja no hi havia herbes que arribaven als turmells ni bancs de fusta per prendre el berenar després de l'escola. Ara era un parc amb casetes per xiquets i el terra ple de sorra artificial amb uns nens damunt que feien dibuixets al terra, i pareixia que ho gaudien.

Llavors, em va semblar veure'l apropant-se cap a mi, intentant aparentar que el temps no havia passat, però tots dos sabíem que ja no érem aquells xiquets que es van conèixer a les vacances d'estiu, sota la calor del sol, a vora mar buscant crancs.

Va ser una estona prou incòmoda, ningú sabia que dir, de què parlar. Em fa la sensació que no sabia ben bé amb qui havia passat l'estona. Havíem estat com dos estranys que es coneixen a distància i decideixen quedar per primer cop, però amb la diferència que nosaltres si esperàvem saber amb qui parlàvem.

Aimara Alejos

L'arribada al cel

Aquell matí em vaig despertar abans que tocara l’alarma de les 7:00 per anar a l’institut. La meua mare, en assabentar-se de la notícia va trucar a la porta amb poca força per a intentar despertar-me al més tranquil·lament possible.

Primer no m'assabentava molt bé del que em deia, però a poc a poc vaig anar processant aquella notícia tan desagradable. Ràpidament vaig agafar la roba i la vaig portar al bany. L’aigua freda recorria el meu cos mentres pensava en la notícia.

Mon pare venia de treballar, ja que ell anava a torns i acabava a les 6:00 del matí. Aleshores vàrem agafar el cotxe per anar al poble del costat. En arribar al tanatori vaig saludar tots els meus familiars i després el vaig vore a ell per la finestra de vidre. No em podia imaginar ni per un moment que ell acabaria així, mort pels seus problemes cardiovasculars que li diagnosticaren fa uns quants anys. Allí estava, amb un rostre pàl·lid, els ulls tancats i una boina taronja que no li havia vist mai.

Des d’aquell moment vaig sentir un espai buit al meu cor, tots els dies discutia amb els meus pares i els meus amics m'havien deixat de costat per la meua addicció recent al tabac. Va ser un episodi desagradable en la meua vida i ara, amb 23 anys, el recorde mes pels moments que vàrem passar junts que per una altra cosa.

Javier Arnau

Els cirerers

Era un dia com qualsevol altre. La mare, el pare i jo menjàvem a la taula de la cuina veient el nostre programa preferit. De sobte la mare va començar a tremolar. En aquell moment no sabia bé el que estava succeint, però vaig notar al pare trist, cosa que va provocar que els ulls em començaren a plorar. Pel que sempre em conta el pare d'aquella nit jo no parava de cridar i de preguntar cridant per què la mare no es menejava i no em dirigia la paraula.

També diu que quan hi va aplegar l'ambulància em vaig llançar contra els homes uniformats per impedir-los que s'emportaren ma mare amb una llitera, però d'una cosa que sí em recorde és allò que em va dir la mare mentre se l'emportaven i és que mai oblidaré aquelles paraules que es va esforçar tant per dir-me a l’orella. Encara que inclús hui en dia no sé bé el que volia dir quan digué: Encara que les fulles de les cireres caiguen, sempre tornen a florir.

Sovint em pregunte perquè s’havia esforçat tant per a dir allò. Potser estava delirant o potser sols fora un somni que em repetia per alleujar el dolor.

José Cañizares.

M'aclame a tu

El vent càlid de l’estiu recorria els seus cabells color or i els enlairava suaument. Desitjava que allò no acabara mai. Quan la mirava la sensació de pau era il·limitada. El seu somriure m'il·luminava més que el sol. Em va costar portar-la allà, era el meu lloc preferit però la gent de ciutat no estava acostumada als frondosos camins amb orquestra musical pròpia. Amb por, s'arrimava al meu cos i el meu instint protector l’abraçava amb força perquè no patira. Per fi arribarem a camp obert, seguérem al costat d’un estanc amb ànecs i xarràrem de coses sense importància.

Passaven les hores i el sol començava a caure per darrere del turó. Ja no podia aguantar les ganes de fondre'm amb ella. No ho havia fet mai, ni tan sols un petó. Passava el dia treballant amb el pare. Meravellada per l’escena vaig agafar forces i, a cau d’orella, li vaig recitar un poema d’Estellés. Tot seguit, la vaig mirar als seus estels blaus i de la barbeta la vaig arrimar cap a la meua boca.

Girant la vista cap a un arbust vaig veure una silueta familiar. Segur que ma mare m’havia vist la cara d’avergonyida.

Blanca Chovares

Un altre diumenge

Aquell diumenge no vaig tindre ganes d'agafar la bici i anar als Estanys amb el meu germà i els meus pares. Preferia dormir. Tampoc vaig tindre ganes d'eixir a jugar a córrer amb els meus cosins després de la paella, com fèiem cada diumenge. En canvi, vaig preferir quedar-me dins mirant la tele i demanant, insistentment, als meus pares poder tornar a casa.

No sabia per què però em venia de gust estar a la meua habitació, mirant i trastejant les meues coses personals, que fins ara havien estat tirades per tot arreu i ara les guardava en un calaix perquè els meus pares no les bodinejaren.

Jugar al carrer, de sobte, va deixar de ser interessant. Anar en bicicleta era avorrit. Jugar al sambori havia deixat de fer gràcia. Les converses de les meues cosines menudes no m'interessaven.

Preferia escoltar el que parlaven els meus cosins majors. Allò que feia un temps pensava que era avorrit, ara era del tot interessant. Seria que m'estava fent gran? Potser la xiqueta que fins ara vivia amb mi havia desaparegut i ja no tornaria.

Berta Romeu

Ja ningú m'acompanya

I ja ningú m’ acompanyava. Fins aquell juny, l ’escola pareixia un camí que només podia fer de la mà de la meua mare; a vegades del meu pare; alguna vegada del iaio. Però mai sol. Cada matí era com anar d’excursió: crits per casa, motxilla, entrepà…Tot preparat perquè no ‘oblidés res.

Però aquell setembre, tot va canviar. Començava l’institut i, de sobte, aquell nen d’escola havia desaparegut.

“T’has preparat la motxilla?” “No t’oblides fer-te l’ esmorzar!” “Corre que no arribaràs”. Tot eren instruccions accelerades de la meua mare. Ja ningú em va despertar amb petons i abraçades. I, tot d’una ,allà estava, davant d’un edifici enorme i desconegut. Els passadissos infinits que portaven a aules fredes i de parets buides: cap dibuix, cap rètol de benvinguda. Cap mestra esperant-me a la porta. Havia arribant el moment tan desitjat per mi l’ any anterior: deixar l’escola i arribar a l’institut.

I ara, que em trobava ací, em vaig adonar que només havia canviat d’edifici; també havia deixat darrere meu una etapa que no tornaria: la meua infantesa es va quedar aquell juny a l’ escola del meu poble.

Pablo Rochera

Agafàvem romer

Quan rondava els nou anys, el que més desitjava, és que aplegara el mes d'agost, quan els meus pares i jo, ens n'anàvem a passar dues setmanes al poble de la meua besàvia, les millors de l'any.

A les nou del matí em despertava i després d'un desdejuni que sempre em preparava anàvem cap a una casa que tenia en la seua propietat a la muntanya. Aquella casa no era molt gran, i estava un poc apartada del poble. Sempre que anàvem, pel camí agafàvem romer per a posar en el dinar i a més anàvem a una masia d'una dona amiga de la besàvia, on ens mostrava com es feia el formatge artesanal. En la caseta netejàvem i decoràvem amb coses que fèiem les dos, com quadres de pintura...

Hui, que ja han passat molts anys, quan vaig al poble, tinc sentiment de nostàlgia, la besàvia ja és molt major per anar a fer llargs recorreguts com abans i eixa casa no està, ja que els seus germans, es posaren d'acord per vendre-la, i el comprador va decidir derruir-la. Sempre que les dos passegem per ahí, contem anècdotes del que fèiem, i són els millors moments del dia, al seu costat.

Mara Domínguez