IES Josep Maria Parra (Alzira). 1r Batxillerat HCS

ELS XICOTETS GRANS CANVIS

Jo era menuda  i vivia en un pis situat davant  d’un parc molt gran. En aquest ,passava hores i hores a la setmana junt als meus pares que en tot moment m’acompanyaven .

Em vaig fer un poc més major i no em va caldre tancar els ulls per imaginar la vida en un altre lloc, en una casa envoltada de natura  on passejar i gaudir amb el meu Llamp. Els pares van fer que fora una realitat. Ens vam traslladar del pis situat al centre de la ciutat  a la muntanya.

Mentre féiem el canvi em va fer l’efecte que jo també canviava. Em passava hores i hores mirant els ocells que es deixaven arrossegar pel vent amb les ales esteses, escoltava els pins que feien crec-crec amb el vent,  i amb un llibre  a les mans mig obert  i que sempre abandonava recordava els crits i rialles del parc ja molt llunyans.

A la muntanya, cada dia em dormia pensant que tot açò , només tot açò em feia molt feliç. I semblava que s’aturava el món i jo tenia eixe desig.

 

Marta Balaguer. 1rBAHCS

IES Josep Maria Parra.Alzira

 

Anem al camp

Arribava el cap setmana i sempre anàvem al camp per a respirar l’aire pur del paisatge, ho passàvem molt bé perquè jo era ben menut i jugava al futbol amb els meus amics. A l’hora de dinar jo escoltava com els meus pares parlaven amb la família, però jo no podia intervindre perquè era menut i no entenia el que deien, en canvi, encara podia parlar amb els meus cosins perquè sempre parlàvem de quines coses m’agradaven.

Com que tot allò a mi em feia feliç, no em cansava mai de tot allò i és que ara ja no és el mateix perquè els anyspassen i he passat de la infantesa a l'adolescència, tots aquells moments ja s’han perdut i no es poden recuperar, però sempre quedarà alguna cosa en els nostres records.

Santi Cabo. 1rBAHCS

 IES Josep Maria Parra. Alzira

______________________________________________________________________

EL PAS DEL TEMPS

Era un dia de vacances i ens n’anàvem de viatge, estava plovent i jo observava dues gotes d'aigua  lliscar-se per la finestra i pensava que la meua vida podia ser com la d'una gota i començava a recordar fets que ja no podia recuperar perquè la gota no parava d’ avançar. M‘agradava molt amagar els braços en la samarreta i deia que no en tenia, reiniciava els jocs quan sabia que anava a perdre, dormia amb tots els peluixos perquè si escollia solament un suposava una ofensa per als altres i intentava baixar els quatre colors del bolígraf a la vegada. Amb la frenada del cotxe la gota es va precipitar i vaig donar un crit, vaig pensar que no volia anar més de pressa del que calia però que el cami estava iniciat i jo estava en una segona etapa, l’adolescència ,i encara que podia continuar pensant que

Noemi Canillas 1r BAHCS

IES Josep Maria Parra. Alzira

_____________________________________________________________________

 

L’olivera

A ca la iaia no hi havia molt que fer, veure la televisió, jugar a les cartes i poc més. Però això canviava quan anàvem al camp. Eixe immens terreny m’absorbia cada vegada que anava. Al mig del camp hi havia una caseta. Davant hi haviauna gran olivera que em feia sentir insignificant i a la part de darrere hi havia un xicotet hort. Però el millor moment eraquan arribava la nit. Sota l’olivera, es posaven els avis a contar-me quina estrela era cadascuna i quines eren lesconstel·lacions que hi apareixien. El meu coneixement de les estreles i la meua continua curiositat per astronomia va començar aquí. Aquelles nits eren la meua evasió del món. Podia passar-me hores i hores mirant el cel i no em cansava.I tot açò  va començar a canviar als catorze anys. Vaig començar a desenvolupar una forta al·lèrgia per l’olivera i  no hipodia anar . Anys després vaig tornar . Aquest, havia canviat tant que no el podia quasi reconèixer. A l’olivera li havien tallat tantes branques que em vaig veure reflectida  ,era jo sense el camp i sense la natura, i això sí , les estreles i el que en sabia, ningú m’ho llevaria.

Gemma Cucarella. 1r BAHCS

IES Josep Maria Parra.Alzira

 

 

Allò que som i serem

Jo ja havia escoltat moltes vegades parlar del pas del temps i no sabia ben bé que era. Al cap dels anys quan em boten en al cap totes les coses que feia amb molta ànsia i ja vaig deixar de fer-les ,ho he entès. Anar corrent a la cuina i berenar , baixar al parc amb els meus companys d’estudi, veure la meua sèrie favorita , jugar a les MONSTER HIGH , els viatges amb cotxe escoltant el disc de Hannah Muntana i  anar tots els diumenges a la murta i sentir com l'aire  pur m'abraça i em crea eriçons.

Amb tot, al final eixos xicotets canvis que vaig deixant entrar i eixir  constituïxen la meua personalitat sense saber-ho. Jo no note el pas del temps, note com vaig deixant de fer coses.No sé si pels gustos dels altres que influïxen en mi o perquè em van avorrint o per tot un poc. 

Supose que si ens fem majors i ja no fem les coses que féiem abans, no oblidar-les és i formarà part d’allò que  som i serem en un futur. 

 

   Justina Ekuaga. 1BAHCS

IES JM PARRA. Alzira

_____________________________________________________________________

 

EL TEMPS VOLA

Sovint recordem  la infància com  la millor etapa de la vida, o jo almenys així la recorde .Jugar al carrer amb les amigues,amb la Marta,la Carla, …Anar al parc a berenar totes les vesprades a les 17:00, anar a comprar amb la mare,i jugar a casa amb les nines, i veure els dibuixos en “Clan” fins les nou de la nit.

Il·lusió, és la primera paraula que em ve a la ment junt amb les ganes de viure i la innocència de l’edat, però resulta que no sempre és així.Cada any que passava jo anava canviant, vaig canviar la relació excel.lent amb la família sense adonar-me, i a l’institut vaig canviar les amigues i vaig començar a fer la dròpola a estudi, el canvi va ser radical.

Em vaig fer gran físicament i mentalment i em vaig adonar d’això quan se’m posava un pes a l’estòmac de pensar el sacrifici que  suposava als pares que jo poguera anar a l’acadèmia a millorar l’anglés .

Conscient que el temps vola , vaig començar a aprofitar els moments però atrapant al meu interior la xiqueta que havia sigut i que sempre m’acompanyarà.

Carla Esquer. 1rBAHCS

IES Josep Maria Parra. Alzira       

 

______________________________________________________________________

 

El temps és or

Jo recordo que era un xiquet que volia fer de tot, tenia molta il•lusió per jugar al parc i no parar a descansar mai. Sempre volia jugar.Practicava dos esports, fútbol i natació i encara tenia temps per anar al parc i jugar.Després em vaig deixar el futbol i vaig continuar amb la natació, i ara en el present, m'he adonat  que he perdut la il•lusió per no parar de jugar o de fer coses i tot és pel canvi que estic fent .No vull que arribe a fer-me ànsia i nosa. Estic en un nivell prou avançat, tant en els estudis, com en la natació, i no tinc tant de temps i no tinc tantes ganes de fer les coses. He de descansar sí o sí i no em dona el temps , abans semblava que tenia temps per a un món, i ara m'adone que m'agradaria tindre’n més, aprofitar-lo més i millor. Entenc  la mare quan  sempre em diu, el temps és or ,aprofita’l .Per a mi la riquesa seria poder arribar a tot,el meu or és el temps.

Josep Fayos. 1rBAHCS

IES Josep Maria Parra. Alzira

 

______________________________________________________________________

EL PAS DEL TEMPS

El pas del temps és bonic i trist a la mateixa vegada. Amb ell se’n va gent, llocs, coses,  que són importants per a la meua vida i ja no puc tornar al passat. Quan era xicotet sempre anava al mateix parc on hi havia un camp de futbol ,i em podia passar tot el dia jugant, i la major part de la meua infància ha sigut en eixe parc, on he fet molts amics, he creat molts records bonics i he viscut moltes experiències. Un dia van llevar el camp de futbol per problemes amb la gent major que anava al parc. D’un dia a un altre el lloc on vaig passar tants anys de la meua vida ja no era,  em va posar molt trist però per sort van posar una altra pista en un parc que no estava massa lluny.  I això és el que té el pas del temps, les coses desapareixen, es fan velles, les persones se’n van i no podem fer res perquè és part del cicle de la vida i hem d’ acceptar-ho i recordar totes eixes persones i coses que ja no estan amb un somriure per com de feliços ens van fer en el seu moment.

  ANDREU GARCÍA. 1r BAHCS

IES Josep Maria Parra.Alzira

______________________________________________________________________

El que no tornarà

 

El temps passa per a tots però hi ha molts moments de la meua vida que se m’han quedat gravats,de la mateixa manera que hi ha molts llocs on he passat  molts bons moments  i han canviat molt.Voldria recuperar-los però no es tornaran a repetir. El parc “Pere Crespí” va ser un lloc crucial en la meua infantesa, anava sempre amb la meua àvia i amb el meu cosí a jugar a futbol en la seua mítica pista que ja no hi és. Tots els meus records de la infància estan lligats al meu cosí, que era com el meu germà.Des dels dies d’estiu que passàvem a casa de la nostra  àvia, als dies que passàvem a La xopera d’Algemesí o a La Garrofera de Guadassuar,i els dies que passàvem a l’Assut d’Antella o a la Platja de Xeraco, i inclús les vegades que el nostre avi ens portava a jugar a futbol al que anomenàvem “el parque del barco”, i acabàvem menjant gelats . Són massa els moments que no es tornaran a repetir i em sap greu. Les mudances i el divorci dels meus pares també reflexteixen bé el pas del temps, moments de família que es quedaran en l’oblit.

 

Rubén López.  1BATHCS

IES JOSEP MARIA PARRA Alzira

______________________________________________________________________

El camp de futbol de terra

El que més m’agradava del món era anar  al camp de futbol del meu poble, era tot de terra, jugàvem partits, entrenàvemi sobretot ,riem. En general, ho passàvem molt bé. Jo recordo les ferides a les cames en caure o tirar-me amb il·lusió a robar la pilota, i també recordo eixir tot ple de fang després dels  dies plujosos.

Un dia el camp de terra va ser canviat per un camp de gespa artificial,  ja no  hi podíem gaudir de les esgarrapades i del fang de l'antic camp. Quan va a arribar l’hora de jugar el primer partit a aquell nou camp, va ser una experiència molt diferent .La gespa artificial, calenta per la calor de juliol ,et feia una bona cremada que  recordarva un parell de setmanes si em queia, i això  em va passar a mi , acostumat a caure i esvarar pel camp, em vaig tirar i em vaig quedar apegat al sòl amb una cremada coenta i dolorosa. El camp fang que ja no existia , era la meua infància ,les rialles ,la diversió ,la innocència i el camp de gespa artificial era l’adolescència, el treball i responsabilitat i també  bons moments però amb ferides ,cremades, més difícils d’oblidar.

Rafa Méndez. 1rBAHCS

IES Josep Maria Parra. Alzira

______________________________________________________________________

EN  MEMÒRIA  DE

Hi era al corral de les gallines amb el meu avi, cadascuna d’elles amb el nom de les seves netes, jo inclosa. Recorde menjar formatge i pernil amb ell, com manxec que era, i furtar taronges d’altres camps per a després eixir corrent. Ell sempre buscava una excusa per celebrar qualsevol nimietat, i així anar al xalet amb tota la família per tal d’estar junts, era més que de sobra. Això era autèntica felicitat, però no em percatava d’això fins que va desaparèixer. Deu anys després, amb sis néts més que no ha arribat a conèixer, amb el seu camp en venda, ja no queda rastre de la seua presència i els records amb ell són més difícils de trobar. No recorde els últims moments amb ell, ni les seues paraules, només sé que sense la seua presència, aquesta xiqueta va deixar de ser-ho, perquè amb ell se’n va anar la meua infantesa, la meua inocència, i la meua felicitat. I amb por d'oblidar-me d’ell, dels pocs records que conserve escric açò.

Natalia Wang. 1r BAHCS

IES Josep Maria Parra .Alzira