MICRORELATS Col·legi Pío XII

 ALTRE POBLE, ALTRA CASA, ALTRE LLOC... 

Em tremolen les mans abans d’entrar. Tot ha canviat des d’aquell dia, vint-i-un anys enrere en el temps. Tanque els ulls i recorde què va passar just en aquesta vorera, davant de la porta de casa. Veig a la meua mare cridant-me entre plors que em donara pressa, que havíem d’arreplegar-ho tot i anar-nos del poble. No entenia res. Què passa, mamà? Per què ens hem d’anar? Ara els carrers han canviat, la gent ja no passa fam. En canvi, en entrar, m’adone que tot segueix igual. El meu ninot continua on el vaig deixar, mirant-me amb tristesa després de tant de temps. Veig les cartilles de racionament, encara en la taula. Tot es reduïa a elles; a elles, al tabac i al café. Les toque i recorde al meu pare, feliç perquè portava uns pocs diners més a casa. Ara entenc les seues paraules: “Ai Joanet... És perillós, però què faríem sense l’estraperlo?”. No podíem saber que aquella seria la causa de que haguérem de buscar altre poble, altra casa, altre lloc... Tornar era afrontar el pas del temps, els records dels llocs, els somnis frustrats del que haguera pogut ser ací, a Castelló de Rugat.

Andrea Bataller Ibáñez – 2n Batxillerat

Col·legi Pío XII

 

Què és l'éxit?

Quan era xiquet, mirava per la finestra com la senyora prenia el sol. Tenia un got de suc de taronja amb una palla d'aquestes que donen voltes i que jo únicament havia vist a les pel·lícules americanes. Vaig suposar que això era l`èxit i vaig sentir molta curiositat. El matí següent li vaig preguntar a en Miquel, el meu veí, què s'hauria de fer per a arribar a ser ric i em va dir molt de treball i sort, xiquet, molt de treball i sort, tot i que jo no havia vist mai treballar a la senyora. Potser hauria començat a treballar molt aviat, quan jo no hi era, com el pare que sempre em deia que amb la meua edat ja guanyava uns cèntims. Aleshores vaig pensar en els meus pares, ells sí que treballaven molt. Aquella nit li vaig dir a la mare que si cuinava un poc més, aviat estaria ella prenent el sol en bikini en el seu xalet i ella vinga a riure i riure i el meu pare em deia que no diguera ximpleries, que nosaltres ja érem prou afortunats per treballar per a una bona família. Em sembla que Miquel no tenia massa idea.

Alicia Tolosa Enguídanos – 2n Batxillerat

Col·legi Pío XII

 

UN OASI ENMIG DEL DESERT

Passejant pels carrers que em van veure donar els meus primers passos m’adone que la etapa d’innocència i ingenuïtat s’ha acabat i no tornarà mai més. Aquells mateixos carrers que van estar carregats de les primeres il·lusions d’un xiquet que somiava amb menjar-se el món s’han anat tenyint d’injustícia i egoisme (o potser sempre ho han estat…). I jo no vull eixir de la meua caverna. No vull creure que el nostre punt blau pàl·lid està podrit i que a ningú sembla importar-li. No vull acceptar la crueltat d’un món on una part de la població no té res que emportar-se a la boca mentre l’altra malbarata els diners vivint de forma buida i desagraïda; creient-se feliços i sent, en realitat, presos del sistema i de la seua ignorància. No vull pensar que totes les meues il·lusions no han sigut més que castells en l’aire. No, no m’ho vull creure…

I deambulant sense rumb fixe em pregunte on hauran anat a parar tots aquells somnis i m’assabente que, realment, van ser un miratge i que, potser, la pèrdua de la innocència consisteix en veure que no hi ha cap oasi enmig de l’àrid desert.

Erin García Moya – 2n Batxillerat

Col·legi Pío XII

EL SENTIMENT DE CRÉIXER 

Al voltant de les set de la vesprada, escoltava la dutxa preparant-se i un crit em deia “Lucía deixa de vore la televisió”. Anava corrent cap a la veu i allí estava la meua mare. Jo a soles volia ser major i créixer, pensava que quan fora una adolescent seria feliç, perquè acò era el que jo veia de la gent adulta. Vaig obrir els ulls, i vaig deixar anar una riallada, per què volia fer-me major? Abans no tenia preocupacions; però, una vegada vaig créixer, em vaig adonar que no es tractava a soles d’una cosa física, sinó que hauria de conéixer-me a mi mateixa, aprendre a valorar-me, estar preparada per a moltes decepcions i pèrdues... Llavors, créixer no em semblava gens necessari, perquè era com una tempesta enmig de la meua vida i semblava com una pel·lícula d’aventures, cada dia era un nou repte. Sovint reflexionava sobre per què tot el món volia fer-se major com si fora un fet meravellós. Ara ja he crescut i per cada hora, minut i segon que passa estic atemorida per ser encara més major, i es que jo voldria tornar a tindre aquella meravellosa innocència, il·lusió, humilitat... 

Lucía Soler Marín – 2n Batxillerat

Col·legi Pío XII

 

Aquell cap de setmana

Des que tinc memòria hi ha una data molt important a la meua vida, el cap de setmana més pròxim al 17 de novembre. Aquest cap de setmana era el millor de tot l’hivern, el passava sencer amb la meua àvia materna. El divendres, després de classe, deixava la motxilla a sa casa i anàvem al parc durant tota la vesprada. El dissabte pel matí féiem els deures i jugàvem i, després de dinar, ma mare ens duia un pot amb “una cosa blanca” amb què féiem pastissos i xocolate calent per a tots, els meus pastissos eren més grans i amb forma de colom.

Ha passat el temps, han passat els anys i la cosa ha canviat. El 17 de novembre és Sant Martí i continua fent-se el «Matacerdo», però jo ja no estic amb la meua àvia, sinó que ajude en les tasques que aquest festiu comporta. I aquella “cosa blanca” era mantega estreta recentment. 

Alonso Pérez Solé – 2n Batxillerat

Col·legi Pío XII

 

Catorze anys

Era el primer dilluns després del meu aniversari. Ja tenia catorze anys i havia de començar a treballar. Des que pare va morir ens feia falta diners. Vaig eixir de casa ben de matí per arribar amb temps el meu primer dia. Vaig veure a l'altre costat del carrer gent prenent el bus. Entre elles hi havia una xica que coneixia de quan estava a la Beneficència. Sempre l’havia mirat amb enveja, perquè va ser fallera major infantil un any. 

Un dia em va visitar el meu oncle i li vaig contar què em passava. Em va cosir un vestit de fallera amb unes cortines i una pinta de cartó. A més em va portar a un lloc on et prestaven la roba de fallera perquè et feres una fotografia. Hauria d'haver-li agraït que es gastara els diners en eixa ximpleria quan encara vivia.

Em vaig adonar que havien passat deu minuts des que havia arribat a l’altura de la parada de bus. Per sort havia eixit amb temps de casa. Faltava un quart d'hora per començar i vaig haver d’afanyar el pas. No em podia permetre arribar tard el primer dia de treball.

Álvaro Sanjuán Piqueras– 2n Batxillerat

Col·legi Pío XII

Aquell soroll inoblidable 

Aquell soroll, aquell soroll que mai oblidaré, amb què tot va canviar, tot. A partir d’aquell moment, tan sols veia gent anant d’un costat a un altre, sempre al voltant, però en el meu cap, estava encara aquell soroll que mai se n’anava. 

Els somnis van desaparèixer, aquell soroll va fer que em despertara i que hagués de començar a lluitar, a treballar dur per aconseguir allò que volia en la meua vida i que no havia pogut per aquell maleït soroll que va vindre inesperadament i que ningú s’esperava.

Tot el món es va quedar bocabadat; no obstant això, tan sols m’importaven aquelles persones que com jo, també van perdre els seus somnis, una altra raó que va impulsar a lluitar dia a dia.

Aquell soroll mai et deixava a soles, sempre s’aferrava; en canvi, conforme passava el temps es feia més xicotet. Va ser quan em vaig adonar que aquest, tan sols era això, un soroll, al qual hi havia de fer-li front i que m’havia ajudat a créixer, a demostrar-me d’això que en veritat sóc capaç de fer, però sempre amb aquell record al cor.

Carlota Carrasco Campos– 2n Batxillerat

Col·legi Pío XII

 

ACOSTUMAT A TINDRE-HO TOT

Estava a classe de llengua de donya Amèlia quan el conserge va entrar a la meua classe i em va dir que isquera. Em va estranyar molt veure la meua iaia en l'eixida del col·legi dient-me que ens havíem d'anar a casa. Sabia que alguna cosa no anava bé. Tenia els ulls d'haver estat plorant.

No podia ser. Li vaig dir que no, que era mentida, que no podia ser. Aquell matí havíem desdejunat junts. No podia ser. Incapaç de controlar els meus sentiments, em vaig posar a plorar mentre sentia un dolor que m’esclafava el pit. No podia ser. Encara recorde la ira que sentia i com ella intentava tranquil·litzar-me sense cap èxit.

Vaig créixer amb eixe dolor, en cap moment he deixat de sentir-lo, sempre m’ha acompanyat. Em vaig haver d'anar a viure amb la meua iaia que amb el que cobrava a penes tenia per a ella. Va ser molt dur veure com hi havia dies que no menjava perquè poguera menjar jo. Vaig acabar l'institut i prompte em vaig posar a treballar. Acostumat a tindre-ho tot, m'ho van arrabassar tot.

Irene Vicó Villaescusa– 2n Batxillerat

Col·legi Pío XII

 

SOMNIS 

Ma mare netejava el pis del corredor mentre que jo la mirava des del saló. No entenia molt bé què li passava, que cada dia estava més pàl·lida que l’anterior, amb més ulleres. A soles tenia cinc anys. I ara, quan reflexiono, m’adone que ella a soles tenia un treball precari, dos xiquets al seu càrrec i molts somnis sense complir. 

Quan ma mare no va poder treballar més, vaig agafar jo el relleu. Vaig començar a entendre-la. Jornades inhumanes a canvi d’un salari immoral, mentre ells dormien o passaven temps en família, queixant-se de treballs que nosaltres hauríem fet sense cap lament o ressentiment. Però eixos treballs somniats no eren per a nosaltres. Els nostres somnis no se complien, només eren això, somnis. 

Anys després, la situació es va repetir. Jo continuava netejant, farta i quasi morta en vida, per als fills dels que van ser els amos de ma mare, mentre la meua filla petita jugava a uns metres de mi. A soles somiava que ella no tingués aquest futur, que trencara el cicle. 

Un dia em vaig veure amb ella. Portava roba elegant i era directora d’un banc. Però a soles va ser això, un somni. 

Marta Huerta Recasens– 2n Batxillerat

Col·legi Pío XII

 

Oceans de temps

Vam arribar al port de matinada i vaig vore aquella ciutat costera després d’anys plens de frontera.

Mirava a Maria amb la solemnitat que es mira el desconegut, sorprés de no reconèixer la meua terra natal, de no entendre el meu lloc estimat. I és que havien passat ja uns quants  anys des que vam partir navegant a l’altra part de l’oceà. La França no ens havia tractat malament, però el fet d’estar exiliat no és fàcil de portar, i encara que telefonava als meus vells amics de tant en tant, tot semblava haver canviat. Però, no va ser fins aquell moment de tornada a la platja on havia aprés a estimar, quan vaig adonar-me que em pesaven vint-i-tres anys de vida perquè set havien transcorregut pensant que en aquest moment tornaria a recuperar aquella innocència oblidada. 

“L’amor ens salvarà” em va dir baixet a cau d’orella el dia que vam decidir escapar, i d’alguna manera era veritat. La guerra havia acabat i ella encara estava al meu costat però havíem crescut massa prompte i aquell temps no es podria recuperar. Les ferides de les nostres mans no feien olor a mar com havíem imaginat, les ferides de les nostres mans proclamaven soledat, com sempre havíem evitat. 

Mónica Solís Pastor-Peris– 2n Batxillerat

Col·legi Pío XII

 

IGUAL I DIFERENT

Fa calor, el sol sembla més gran que mai, amb l’olor i el so de la mar, sense preocupacions, tots els anys igual, però, a la vegada, molt diferent. 

Era de nit, em cridava la meua àvia, ja havia arribat de comprar, anaven a fer una barbacoa tots els veïns de les casetes, i m'arribava una olor que donava fam. És impressionant com els olors van acompanyats de tantes sensacions. Andrea, la meua germana i jo, amb els patins saludàvem a totes les àvies de les casetes, una fila de 32 casetes, iguals, però molt diferents, com cada estiu. I el meu avi, allí també, intentava ensenyar-nos a pescar, encara que nosaltres sempre acabàvem a l'aigua. 

Quan vinc a la caseta arriben aquests pensaments. L’olor de la barbacoa casi l’he oblidada, els veïns no són els mateixos, el meu avi ja no està i la meua àvia ja no ve. Tot el que queden són records, records preciosos. 

En aquest moment estic ací, esperant que la meua germana hi arribe, i els xiquets passant en patins. Tot està igual, des d’una altra perspectiva,  sense ser massa conscients del record que estem vivint, tant ells com jo. 

Sara Vivó Torres– 2n Batxillerat

Col·legi Pío XII

 

A TRAVÉS D´UN APARADOR  

Tot girava entorn del mes de maig, s'acostava l'estiu. Arribava a ma casa i des de la finestra de la meua habitació observava la casa dels meus nous veïns, Clara i el seu germà Hugo. Ella era una xica amable a pesar que el seu germà era un fanfarró, ell sempre presumint dels seus nous joguets. Com de costum la meua mare em va obligar a invitar-los a jugar a casa i Hugo va portar la seua bicicleta. Ell mirava els meus pocs joguets i totes les coses de ma casa amb cara de fàstic perquè jo no tenia una tele com ells, sinó un ràdio. Després d'anar-se´n em vaig quedar plorant. Se'm va passar la tristesa però continuava pensant en la seua bicicleta, perquè jo el més prop que havia estat d'una era través d'un aparador. Se'm va ocórrer una idea per a aconseguir la meua somiada bicicleta, estalviar diners. Així que em vaig posar a repartir la llet i el periòdic per les cases, inclús ajudava a tallar la gespa en la luxosa casa de Clara. 

Després d’un temps, vaig aconseguir els diners necessaris, però em vaig adonar que ja no volia una bici, volia descobrir món. Així va ser com vaig començar la meua aventura.

Carla Ortolá Romero – 2n Batxillerat

Col·legi Pío XII

 

En un obrir i tancar d'ulls

Un dia al matí, en el lloc de trobada de sempre, típic descampat envoltat de camps de tarongers barrats perquè no esmorzem a compte de l'agricultor que té el camp en propietat. 

Estem en el centre del camp de futbol, per a nosaltres un estadi de primera divisió, per a la resta del món dues botelles mal posades i una pilota amb més anys que l'agricultor esmentat anteriorment. 

En aquell lloc, l'única preocupació que hi havia en ment era que aqueixa pilota bruta i arrapada no passara entre aquelles dues botelles que havies posat a menys distància que les que estaven enfront. L'única cosa que podia interrompre aquell enfrontament era la veu d'una de les nostres mares anunciant que el menjar ja estava en la taula i en aqueix moment s'acabava el partit. 

Ara mateix, en aquell lloc ja no es respira el mateix ambient, aquells camps han sigut substituïts per grans edificis d'empreses o d'habitatges cars, i ara jo tinc alguna preocupació més, poder aconseguir un treball abans que em deixe de pagar l'estat i ací em trobe ara, on tiràvem els penals, en una llarga cua de l'atur.

Mario Romero Sanz– 2n Batxillerat

Col·legi Pío XII