Feia uns sis o set anys, em feia moltíssima il·lusió anar al xalet, ja que sabia que tenia els meus amics allí i sempre m’ho passava molt bé, ja que només arribar anàvem a fer una volta per la urbanització.
Tots els estius es feien festes, que les organitzaven el grup d’amics que tenien uns 18 o 19 anys, mentre que nosaltres fèiem les proves de gimkana i jugàvem el torneig de futbol.
De sobte un any, sense saber que anava a ser l’últim ho sigui, ja que el grup es va separar un degut a que cadascú de nosaltres havien d’orientar la seua vida per a tindre un bon futur, i no hi havia temps per a tornar al xalet i disfrutar d’eixes vesprades d’estiu plenes de somriures.
Ara, anar a la urbanització és una mica dolorós, perquè veus els llocs on vas créixer buits, encara que hi ha xiquets que estan creixent en els mateixos llocs que nosaltres, i em fa recordar aquells moments que sembla que ocorregueren fa una eternitat.
Pau Andrés Martínez
2n Batxillerat-H
IES Beatriu Civera, Aldaia-Barri del Crist
El camí
És dissabte, la mare d'Andrés el desperta a les 9:00 per anar a visitar el seu iaio. Andrés accepta de mala gana, no li agrada anar a casa del seu iaio, li sembla una pèrdua de temps. Es prepara i baixa a la cuina. Sa mare ha preparat el desdejuni, però ell decidix comprar-se quelcom pel camí. Agafa la bicicleta i va cap a la casa del seu iaio, que està a uns 20 minuts amb bicicleta.
En arribar a casa del seu iaio, no respon ni al timbre ni al telèfon. Hi ha una nota: Andrés estic en el centre, t'espere ací. Andrés es queixa. Pel camí cap al centre, Andrés es troba Marta, la seua amiga i li conta el que ha ocorregut, i Marta, en sentir-ho, no pot creure que Andrés siga tan maleducat. Marta li diu la sort que té de tindre el seu iaio viu i poder visitar-lo sempre que vulga. Andrés en escoltar açò, es penedix de com s'havia portat i decidix que això no passaria mai més. En trobar-se amb el seu iaio, Andrés li fa saber com d’agraït que està amb ell, de voler-lo sense importar-li com actue.
Gloria Moreno Aikhionbare
2n Batxillerat -H
IES Beatriu Civera, Aldaia-Barri del Crist
La piscina
Sempre havia sigut un xic molt llançat i aventurer, feia molts amics i no tenia por d'experimentar noves coses. Hui dia tampoc ha canviat molt des de llavors, però hi ha una cosa que, tenint-la més que superada, continua donant-me esgarrifances.
De xicotet no sabia nadar molt bé, mai vaig tindre la necessitat d'aprendre realment, però un dia mentre jo i la meua família estàvem gaudint d'un matí en la piscina municipal, em vaig ficar en la zona profunda per voler veure si podia surar. Era l'hora de dinar i no hi havia quasi ningú en la piscina, de fet només un senyor hi havia banyant-se; en no saber nadar m'estava començant a ofegar i la meua família estava en una zona on no em podien veure, però el senyor que tranquil·lament estava banyant-se es va adonar i em va salvar la vida.
Tinc 17 anys i continue sent una persona aventurera i sense por, però la mar i l'aigua, són coses que mereixen del meu respecte i por.
Agustín Romero Bueno
2n Batxillerat-C
IES Beatriu Civera, Aldaia-Barri del Crist
Recorde quan era una xiqueta, recorde tots eixos moments on anava a la jogueteria i veia eixes nines que m'agradaven, recorde quan viatjava amb els meus pares, amb els meus iaios, amb les meues cosines, a Mallorca i a França. Eren moments feliços. Ara note el pas del temps, ja no és com abans, ja no estic en la infància, tot ha canviat. Veig el temps passar i em preocupa, no només el temps canvia, la gent i els hàbits també. Les meues responsabilitats ja no acaben en arribar a casa i estar totes les vesprades veient dibuixos animats o jugant amb els meus amics al parc. El pas del temps em fa por. Com seré d'ací a uns anys? Que serà de mi? Quin treball tindré? Ara la meua responsabilitat és concentrar-me en el meu futur, anar a la universitat i eixir avant, i sobretot ser feliç, perquè sense la felicitat una persona no pot avançar, encara que coste d'aconseguir. Sobretot tractar de ser tan feliç com quan era una xiqueta.
Heidi Contreras Milla
2n Batxillerat-C
IES Beatriu Civera, Aldaia-Barri del Crist
Fa uns anys jo era una persona molt oberta i qui li agradava molt xarrar amb tot el món i feia amistat amb qualsevol. Però, va arribar un punt de la meua vida que tot això va canviar. Un grup de gent va fer que aquest xiquet que era tan extrovertit i amigable amb tot el món, es tornara més reservat i insegur. Tot açò va començar amb la meu colla d’amics, on estaven els meus amics de tota la vida, els que portàvem junts des de ben xicotets, a la colla hi havia el meu millor amic, la meua cosina i altres dos amics, xic i xica, dels quals era inseparable.
Un dia el meu millor amic es va enfadar amb les dos xiques perquè vam conéixer altres dos xiques amb qui notàvem més connexió, i les xiques del nostre grup es van posar geloses. Jo encara tenia relació amb les xiques del nostre grup, però el meu amic va deixar de parlar-se amb elles. Un dia ell es va arrepentir del que va fer i va demanar-los disculpes, malparlant mi. D’aquesta manera ell va posar-les en la meua contra i va deixar de parlar-me sense motiu.
No tot va ser dolent, perquè em vaig adonar del tipus de persona que tenia al meu costat i vaig guanyar dos grans amigues, les xiques amb qui notàvem més connexió al principi del relat. Aquestes xiques són unes persones bellíssimes i les millors amigues que he tingut mai.
Juan Sevilla Garcia
2n Batxillerat-C
IES Beatriu Civera, Aldaia-Barri del Crist
Estiu de 2016
A finals de juliol estava a un poble de Castelló amb el meu cosí on passen els estius els meus avis. Mentre estava allí, el meu avi, el pare de ma mare va tindre un vessament cerebral.
Només vaig arribar ací, ma mare em va contar el que havia passat. Era estrany perquè en setant-set anys no havia tingut mai problemes de salut. Per açò dos dies després me’n vaig anar al xalet d’un cosí, a Xiva, a dos carrers tenia un company de classe. Hi anava a passar tres dies però passí la setmana sencera. Estava entretingut i cada dia cridava a ma mare. El dia abans de tornar a Aldaia va morir el meu avi, però com l’endemà estaria ja ací, ma mare no m’ho va dir, però ho vaig saber perquè un company amb qui vaig tindre problemes des de 2012, ho va ficar per un grup d’Instagram, i després per privat va dir que ho feu pel bé de tots.Per altres coses semblants a aquesta és el motiu pel qual sempre he tardat tant a fiar-me de la gent i he sigut prou reservat fins fa uns 3 anys. Va ser la primera mort propera, açò tancà una etapa prou dolenta i va fer-me començar a tindre uns anys bons.
Marcos Llanos Mas
2n Batxillerat-C
IES Beatriu Civera, Aldaia-Barri del Crist
Estic mirant per la finestra, com cada dia, esperant que vinga la meua mare de treballar. Ella es passa el dia treballant en una casa de classe alta i sempre que torna m'agrada rebre-la i que m'explique com ha anat el seu dia. De xicotet mai entenia per què si tant ens volia, per què passava tant de temps amb l'altra família, i ara m'adone del gran esforç que feia i el que patia per no passar temps amb la seua família.
Per fi, veig com obri la porta de casa, cansada del llarg dia que ha passat, jo vaig corrent a saludar-la i ella em rep amb un ample somriure.
Asseguts a la cuina m’explica que hui ha hagut de rebre a la casa a molts convidats perquè els senyors organitzaven una gran festa, m’explica la bella decoració que tenia el saló, tot el deliciós menjar que ha hagut de preparar i els luxosos vestits que porten en aqueixes luxoses gales. Cada vegada que la sent parlar d'aqueixes coses m'entristisc perquè veig com ella sommia en poder donar-nos de tot i que visquem bé, jo sé que és difícil, ho sé molt bé. Som una família molt gran i a casa només treballa ella, però jo la tranquil·litze i li dic que quan siga major la cuidaré i l’ompliré de riqueses i d'amor, sobretot d'amor perquè ella ho ha donat tot per nosaltres, ens ha volgut i cuidat sempre.
Mònica Fernández Dementol
2n Batxillerat-C
IES Beatriu Civera, Aldaia-Barri del Crist
Caminant pel carrer veig el rostre de les persones del meu barri, gent que he vist des que sóc xicoteta. Més desgastats pel pas del temps, producte de les seues males decisions. L'entorn en si mateix no és igual, encara recorde eixa muntanya en el parc de la qual ja no en queda res, només un trist escenari que ningú usa, només per a protegir-se de la pluja, a vegades. Entres en alguna festa i tornes a veure eixe rostre d'un xiquet, que l’última vegada que el vaig veure tenia set anys, i ara està ací amb els seus amics, ja és un adolescent de dèsset, i te n’adones de com passa de ràpid el temps, i t'espanta no saber aprofitar-lo al màxim.
Paula Gil Garcia
2n Batxillerat-C
IES Beatriu Civera, Aldaia-Barri del Crist
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.