Salutacions, de nou!

Última aportació de l'IES Albal.

Aquest any, després del 2019, quan va començar la pandèmia, vaig anar al meu poble, Malcocinado. El primer dia que vaig arribar-hi, vaig veure moltes coses que no estaven anys enrere.

Els següents dies vaig estar amb el meu millor amic Pere, aquest em va contar totes les coses que havien canviat al poble. Alguns canvis em sorprengueren molt: havien transformat el camp de Carmen en un casino de joc, em deixà bocabadat veure que havien construït un centre comercial i que per a això havien hagut de comprar tots els camps de Manolo.

Durant dues setmanes, Pere i jo anàrem tots el dies al centre comercial, on compràrem roba. També anàrem al casino on es jugaven llargues partides de pòquer. Dies després, Pere em va dir que se n’havia d’anar del poble i que no tornaria mai més perquè als seus pares els havien acomiadat dels seus treballs a causa de la construcció d’un estadi de futbol.

Les coses havien canviat tant al poble que em provocava un sentiment d´enyorança.

Pere se’n va anar i es va fer realitat aquest mal somni.

                        Hugo Gómez, 1r Batxillerat, IES ALBAL

 

MAI

En un camp de taronges, una dona i un home vigilen què fan les seues filles, mentre ells parlen de tot un poc.

La dona agafa una taronja d’un arbre, per a donar-la a menjar a les xiquetes, que corren, salten i juguen al voltant dels arbres i de sos pares, guanyant-se la reprimenda de la mare: «Ai, que em maregeu, aneu a jugar més cap allà!» Les xiquetes s’allunyen un poc i segueixen jugant, rient i corrent.

Són dues xiquetes de la mateixa edat, aproximadament, però d’aspecte diferent.

La dona tracta de llevar la pell a la fruita, i l’home trau de la seua butxaca una navalleta, que gasta per a l’esmorzarot amb els amics, mentre li xiuxiueja a la dona: «Què fas agarrant taronges?» i «Ai, que passarà la guàrdia civil i voràs! Ai, si ens veu la guàrdia civil!», a la qual cosa la dona respon que altres les furten per a vendre-les i no els passa res, que ja es veu ben clar que és per a les xiquetes.

Passa el temps i una jove ix de sa casa, enmig de l’horta, prompte de matí. No li agrada matinar, és l’hora en què fa més fred, i l’hivern és humit. Aquesta gelor li recorre tots els ossos i li fa el nas banyat com si fora un gos. Tots els hiverns li ixen prunyons. No li agrada matinar, però en aquesta època, matinar val la pena. Camina uns passos fins a la cantonada, i es gira per a mirar el paisatge. El que veu la subjuga, tot i que és el mateix de cada dia. Un mantell blanc s’estén una mica més enllà, i a la jove li arriba la flaire de la flor del taronger. En aquest moment, desitja que tot això no s’acabe mai.

                    Àngela Busó, IES ALBAL