MICRORELATS DE LA SES ALPUENTE - LA DRECERA 2022
ELS AVIS
Quan van ingressar el seu avi a la residència el novembre de 2018, ella tenia 12 anys, més tard va passar una cosa que li va canviar la vida per sempre. Van passar els dies i va anar amb el seu pare i el seu germà a veure'l, però, quan ja passaven els mesos, ella volia sortir més amb els amics i no anar tant a veure l’avi.
Un diumenge normal d’octubre de 2019 el seu pare li va dir que volia anar a la residència amb ella a veure’l, ella no volia perquè havia quedat amb els seus amics, però el pare va insistir i va anar. Al dilluns següent, quan va arribar a la seua casa, es va trobar als seus pares i la seua família a casa i li van dir que eixa nit, el seu avi havia mort.
En eixe moment es va adonar que no tota la vida és de color de rosa i que no tot és sortir, sinó que hi havia moltes coses més importants que això, com la família.
Diana Clemente Amblar
ELS DINERS NO DONEN LA FELICITAT
Un dia anava pel camí de sempre a comprar el pa, quan em vaig trobar Jorge, un amic de la meua família i em va donar un bitllet de loteria. Em va dir que me’l guardara que, si tocava, ens ajudaria econòmicament. Quan arribí a casa, li ho vaig contar a la meua família. Mon pare estant al bar, escoltà per la tele que el número concordava amb el bitllet que teníem.
Quan ens van ingressar els diners, ens separàrem i començàrem a viure cadascú en una casa diferent, al llarg del temps ens vam anar distanciant. Un dia vaig decidir fer una dinar per a posar-nos al dia, en el dinar em m’adoní que la meua família estava molt antipàtica i que s'havien convertit en uns desgraciats.
Vaig decidir tallar-los l'aixeta perquè s’adonaren que u ha d'apreciar el que té i que per molt que vulgues més coses t'has de conformar amb el que tens. A la setmana es van adonar que no tenien ingressos pel que van vindre a queixar-se a ma casa i els vaig comentar el que pensava, ells van entrar en raó i decidirem comprar una casa gran i estar tots junts igual que quan estàvem en la pobresa, usant sols els diners necessaris.
Laia López García
FER-SE MAJOR ABANS DE TEMPS
Ja fa molts anys, en 1976, va nàixer un xiquet molt especial anomenat Joan. Aquest xiquet sempre havia sigut molt rialler, de fet, cada vegada que no tenia els deures fets, li portava caragols a la seua mestra perquè no s’enfadara i per fer-la riure.
Quan va créixer un poquet, amb quatre anys, va tindre una germaneta menuda, però a la mateixa vegada li digueren que el seu pare estava molt malalt. La mare de Joan cuidà tot el que va poder al seu marit, però el destí no depenia d’ella. Joan ja hi tenia cinc anys i sabia el que ocorreria, era molt intel·ligent.
Quan començaren a trobar a faltar el pare del xiquet, ell ja sabia que sa mare necessitaria la seua ajuda, i no va ser molt més temps després quan Joan començà a fer les feines del camp, ja que no tenien molts diners i calia tindre un plat damunt la taula. Lamentablement, Joan comprengué amb tan sols cinc any el que era fer-se major abans de temps.
Noa Navarro Varea
INFANTESA DESTRUCTIVA
Soc Sebastián, tinc 12 anys, estic a 1r d’ESO. Aquest any m’he canviat de col·legi perquè el meu germà major anomenat Luis, va tindre un problema amb un dels professors. Però, el dolent és que els meus pares no m’havien preguntat la meua opinió pel que fa a canviar-nos de col·legi. Clarament jo estava en desacord de canviar-me perquè tenia els meus amics i em semblava una cosa estranya, canviar-me de col·legi així com així, estava molt bé on estava…
Quan arribí el primer dia al nou col·legi, estava bastant incòmode perquè no coneixia a ningú. Potser era massa innocent per l’edat i la meua primera opinió de l'institut va ser que els professors que m'havien presentat i m'havien ensenyat l'institut eren molt educats. Un centre bastant gran, de fet. Quan estava en la fila de l'institut em van assaltar unes companyes del meu curs, el primer que em van preguntar era que si jo era pobre i si no era espanyol, en aquell moment em vaig sentir molt incòmode, de fet, em vaig sentir diferent als altres…
Després d'aquell moment va començar la gran història que em va fer assabentar-me que el món està ple de tota mena de persones i que has de conéixer-los abans de fiar-te d'ells.
Joel Guillamón González
LA MEUA HISTÒRIA
Un dia era al parc amb els meus amics quan em vaig començar a marejar i em vaig desmaiar. Em van portar al metge, em van fer una anàlisi i es van adonar que tenia una malaltia. Els meus pares em van començar a informar sobre la malaltia.
Quan vaig tornar a l'institut després d'una setmana, Em vaig adonar que tots m'excloïen menys Paula, al llarg del trimestre Paula i jo ens vam introduir en un altre grup, ja que l'anterior grup d'amics ens va deixar de costat. Un dia vaig quedar amb el meu nou grup per a anar a menjar per ahí.
En tornar a casa em vaig trobar al meu antic grup d'amics i es van parar a parlar-me, em van començar a dir que es penedien d'haver-me deixat de costat. Jo sabia que ells s’ho havien repensat i que s'havien adonat que soc igual que algú sense cap malaltia, però jo no els vaig perdonar perquè en el seu moment m'ho van fer passar malament.
Adrián Rubio Varea
LA MORT DEL MEU AVI
Quan jo era xicotet, passava el dia al costat del meu avi. Ell sempre ens recollia a mi i als meus cosins del col·legi i ens portava a donar voltes per la muntanya amb el cotxe. També ens portava a casa de la meua àvia a berenar i ens feia xocolate amb galetes.
Ells sempre se n’anaven de viatge a molts llocs. Un dia se’n van anar de viatge ell i la meua àvia. Jo ho vaig saber a última hora i vaig anar a acomiadar-me d'ells. En aquell viatge el meu avi va morir.
Va ser un moment molt dur per a mi perquè havia sigut un pilar en la meua vida. A partir d'ací jo vaig decidir donar un canvi i madurar ja que era el major i era el que havia de cuidar dels meus cosins i donar-los un bon exemple perquè ells foren bones persones i educats.
A partir d'aquell dia cada vegada que m'esforce en alguna cosa ho faig pensant en ell perquè em motiva a posar més ganes i més treball en el que faig.
Guzmán Pinazo Polo
LA VERTADERA REALITAT
En el meu viatge de fi de curs a Itàlia amb els meus companys i companyes, em vaig adonar d'una cosa, que realment tenim molt pocs amics en els que pots confiar, jo pensava que això no era veritat que per veure tots els dies i eixir amb ells eren els meus millors amics i que no em fallarien mai.
En eixe viatge vaig veure que no eren els meus amics, tan sols eren coneguts i companys, res més. El dia de triar els companys d'habitació ningú va voler vindre amb mi i em van deixar sol en una habitació individual, també quedaven a les nits i no em cridaven i jo em quedava sol en la meua habitació.
En el tercer dia de viatge un «amic» em va sorprendre molt perquè li vaig escoltar parlar malament de mi a les meues esquenes. Tampoc va ser tot tan malament, també vaig guanyar més confiança amb persones que quasi ni les coneixia. Ara que ho pense fredament vaig tindre molta sort perquè em vaig adonar del que realment pensaven els meus «amics» de mi, vaig fer molts amics o coneguts...
Héctor Andrés Ramos
(SENSE TÍTOL)
És veritat que ell i jo no teníem una relació molt propera però no sabia el que anava a perdre quan no estiguera. El meu avi va ser un punt i a part a la meua vida.
Vivíem molt lluny i ens véiem poques vegades però mai m’havia adonat de la falta que em feia estar amb ell o simplement donar-li una abraçada més forta.
Quan va començar el confinament a març del 2020, mai m’haguera imaginat que la meua vida anava a canviar tant de sobte.
Ell estava de viatge a Madrid, acabava de començar la Covid i no tenia cap cura. Me'n recorde perfectament de la trucada que va rebre la meua mare dient-li que el meu avi estava a la UCI.
Parlàvem tots els dies per videotrucada i l'última vegada em va donar esperances que poguera recuperar-se. Mai oblidaré l’última frase que em va dir: “Crec que m’han ressuscitat, estic millor que mai”
Al dia següent ma mare va trucar-li, però ningú li va agafar el mòbil; quan, de sobte, una infermera li va dir que havia mort. Tant de bo haguera pogut acomiadar-me d'ell i haguera gaudit més tots el moments al seu costat.
Marina Jiménez Aláez
MANERES DE VEURE LA VIDA
La veritat és que no he madurat en absolut, només he canviat la meua manera de veure el món perquè la que tenia abans no m'agradava gens.
He canviat una manera de veure les coses com un món meravellós sense cap mal en el qual tot era fantàstic; per una altra manera més realista en la qual la gent et fa mal, t’enamores i et trenquen el cor, la gent mor i només unes poques persones es preocupen de veritat per les altres, però no és una visió pessimista del món, sinó realista, i no tot és mal i dol, també hi ha coses bones perquè de tot el mal es pot traure alguna cosa bona.
Sempre acabes aprenent alguna cosa nova de totes eixes coses i de totes eixes experiències, que abans de ser dolentes, eren coses bones i boniques. Quan et trenquen el cor, has de pensar en els bonics sentiments que tenies abans i, quan mor algun familiar, has de pensar en els moments bonics amb ell i quedar-te amb això.
Jo no he canviat per un cert moment de la meua vida, sinó per molts d’ells, però soc la mateixa persona que quan vaig nàixer.
Diego Rochina Martínez
NO SAPS EL QUE TENS FINS QUE HO PERDS
Un dia em vaig adonar de què és madurar de veritat, vaja, no sé bé si va ser madurar o adonar-me de com és la vida i de que les coses que vols no sempre estaran ahí.
El 12 d'octubre de 2021, es va morir la meua gossa Mora, l'havia tingut des que era xicotet des que tenia uns tres o dos anys. Des de xicotet jugava molt amb ella i la volia molt, encara que moltes vegades no m'abellia molt haver de despertar-me més prompte que de normal per a anar a traure-la a passejar, però jo anava igualment.
El 10 d'octubre es va posar malalta i se li inflà la pota dreta del darrere. Al dia següent, li empitjorà i no sabíem què fer. Parlí amb mon tio, que sap, i em va dir que la traguera a passejar inclús més i jo la treia tot el dia a passejar i als dos dies de posar-se malalta, va morir.
Eixe dia em vaig adonar que no saps el que tens fins que ho perds. Em vaig adonar que les coses que vols no estaran sempre.
Miguel Herrero Martínez
PUNT I A PART
Em costa molt parlar d’aquest tema, no sé realment per què, pot ser perquè fou un punt i a part en la meua vida i en la meua visió del món.
Tot va començar en el 2018 quan em vaig enterar que la meua mare tenia càncer.
M’ho va dir ella, em va dir que li havia eixit una cosa dolenta al pit i que s’havia de curar, m’ho va explicar però jo no ho recorde molt, tenia 11 anys i potser no sabia bé de què em parlava.
Però, me’n recorde d’un dia com si fora ahir. La meua mare ja havia pres la primera quimio i estava sortint de la dutxa, jo estava al bany. Quan s’estava eixugant els cabells, va vore que ja li començaven a caure, em va mirar i es va posar a plorar.
A la vesprada, quan jo vaig arribar a casa, la meua mare ja estava rapada. Aquell dia, vaig començar a valorar tot més, especialment a la meua família, va canviar en mi alguna cosa per a sempre.
Lucía Martín Herrero
(SENSE TÍTOL)
Quan vaig poder anar-me’n i deixar-los de costat, en aquell mateix moment, va canviar una cosa dins de mi i, com no volia tindre en contra a la Guàrdia Civil, vaig anar a la caserna i els vaig explicar tot el que havia passat. Al final vam quedar molt bé, em van dir que era un home amb molt d’honor, i aquelles paraules em van fer adonar-me que aquelles persones sols estan per fer complir la llei i que, fins i tot, eren persones que podien arribar a entendre el que havia passat.
Aquest va ser el moment en què vaig evolucionar en la meua forma de pensar i actuar.
Iván Cebellán Rubio
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.