Sempre que la meua mare tornava de treballar pensava què feia
tanta estona fora, tenia la sensació que m’abandonava, que no em volia. No
sabia a què es dedicava mentre se n’anava, i em sentia molt sol a càrrec de la
meua cuidadora que no m’agradava gens. Em vaig adonar del valor que tenien els
diners quan vaig haver de deixar els estudis per començar a treballar perquè
amb el que guanyava ella no n’hi havia prou per als dos. Va trobar una feina
millor pagada i vaig tenir la oportunitat de poder tornar a formar-me i
estudiar arquitectura, la carrera dels meus somnis,. Durant aquests anys he
valorat i he ajudat tant la meua mare que no es pot ni imaginar. Em sent
culpable de les actituds que he tingut en contra d’ella sense saber realment el
que estava vivint, i per això, després dels anys, li he regalat la casa que es
mereix després de tants anys de patiment. Sempre ho ha donat tot per mi i em
sent molt orgullós de la mare que he tingut. Espere que on estiga, estiga
contenta per allò en què m’he convertit gràcies a ella.
Ana Pérez Cortina. 1r de
batxillerat. IES Didín Puig
Teòricament el meu nom és Pere, però la gent del meu barri mai
m’anomena així, sinó que em coneixen com a Mowgli, perquè no tinc pares i
sempre he viscut amb la meua iaia, o
almenys des que tinc ús de raó.
Durant tots els anys d’escola, sobretot a l’adolescència, molts
xiquets es burlaven de mi per no tindre
pares, cosa que no arribava a entendre. Jo tenia la meua iaia, una mare per a
mi, però he d’admetre que moltes vegades envejava tots aquells xiquets que
feien plans divertits amb els seus pares i jo en canvi em quedava a casa perquè
la meua iaia ja tenia una edat per a tot allò.
Ara ja soc independent perquè fa tres mesos vaig complir díhuit
anys, i tenia clar que volia fer-ho. Estic treballant i estudiant una
enginyeria a la vegada. Veig cap enrere tota la motxilla que he carregat durant
els anys que porte de vida i no puc estar més orgullós de la persona que soc,
de tot el que he après i de com m’he fet de fort gràcies a tots aquells
companys de classe que es clavaven amb mi.
Clara Oliver Penadés. 1r de
batxillerat. IES Didín Puig
Per fi, després de cinc anys sense anar-hi, vaig visitar aquella
població costanera amb olor a salnitre on passava l’estiu des que era menuda. En
arribar vaig veure que tot havia canviat, aquella platja rocosa de dos quilòmetres
de llargada havia minvat a menys de la meitat per la construcció de grans
xalets a vora mar.
Simplement, em vaig quedar asseguda en el seient del cotxe una
bona estona contemplant per la finestra els cubs de la memòria que protegeixen
el port i pensant com s’havien esfumat aquells boscos de carrasques i amb ells
tots els records de la infantesa com els amagatalls amb els amics del càmping,
les històries al voltant de la foguera o el capvespre asseguts a la sorra.
Segurament la meua mirada transmetia nostàlgia ja que per a mi,
aquell lloc era màgic, perfecte, m’hi quedaria a viure per sempre. Encara
recorde cada any quan arribava setembre i plorava perquè no volia tornar a casa
per començar l’escola de nou.
De sobte vaig veure com algú em mirava des de lluny, supose que
s’hauria adonat que eixia una llàgrima dels meus ulls blau cristal·lí, que
brillaven i no podien amagar res.
Maria Martínez Roselló. 1r de
batxillerat. IES Didín Puig
Eren les huit del matí i em trobava passejant enèrgicament per tal
d’arribar a temps a classe. Com cada dia, acostumava a anar sola perquè
m’agradava disfrutar del fresc vent matiner d’hivern i el cantar dels ocells
que indicaven que un dia nou havia començat. Saludava el tio Pascual, que tenia
per costum fer una volta llarga al poble per tal d’iniciar el dia ben despert.
Seguint el trajecte, l’aroma deliciós a pa que eixia per la xemeneia del forn
de la cantonada m’afamava, tot i haver acabat de desdejunar. Normalment, em
posava de mal humor l’ensordidor timbre que indicava l’inici de les classes. No
era novetat l’avorriment que patia a algunes assignatures, però el que sí que era
nou va ser la sensació d’incertesa i angoixa que tenia. No m’estava ocorrent de
forma sobtada sinó que portava ja temps. Em sentia perduda i incompresa, m’era
molt difícil sentir-me bé i estimar-me a mi mateixa. Al mateix temps, no
trobava el meu lloc i les meues inseguretats es multiplicaven cada vegada més.
No sabia què volia i les discussions i enfrontaments tant amb els meus pares
com amb les meues amigues ajudaven ben poc. Fins que un dia em va vindre el record
d’una conversa que vaig viure amb el meu iaio quan era menuda. Ell m’explicava
un poc com eren els adults i les sensacions que va patir quan s’anava fent
gran. Aquell va ser el moment en què em vaig adonar que el que
m’estava passant no era estrany. Era la vid.
Laura Signes Esteve. 1r de
batxillerat. IES Didín Puig
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.