4 de març 2022

 

Sempre que la meua mare tornava de treballar pensava què feia tanta estona fora, tenia la sensació que m’abandonava, que no em volia. No sabia a què es dedicava mentre se n’anava, i em sentia molt sol a càrrec de la meua cuidadora que no m’agradava gens. Em vaig adonar del valor que tenien els diners quan vaig haver de deixar els estudis per començar a treballar perquè amb el que guanyava ella no n’hi havia prou per als dos. Va trobar una feina millor pagada i vaig tenir la oportunitat de poder tornar a formar-me i estudiar arquitectura, la carrera dels meus somnis,. Durant aquests anys he valorat i he ajudat tant la meua mare que no es pot ni imaginar. Em sent culpable de les actituds que he tingut en contra d’ella sense saber realment el que estava vivint, i per això, després dels anys, li he regalat la casa que es mereix després de tants anys de patiment. Sempre ho ha donat tot per mi i em sent molt orgullós de la mare que he tingut. Espere que on estiga, estiga contenta per allò en què m’he convertit gràcies a ella.

Ana Pérez Cortina. 1r de batxillerat. IES Didín Puig

Teòricament el meu nom és Pere, però la gent del meu barri mai m’anomena així, sinó que em coneixen com a Mowgli, perquè no tinc pares i sempre he viscut amb la meua iaia, o  almenys des que tinc ús de raó.

Durant tots els anys d’escola, sobretot a l’adolescència, molts xiquets  es burlaven de mi per no tindre pares, cosa que no arribava a entendre. Jo tenia la meua iaia, una mare per a mi, però he d’admetre que moltes vegades envejava tots aquells xiquets que feien plans divertits amb els seus pares i jo en canvi em quedava a casa perquè la meua iaia ja tenia una edat per a tot allò.

Ara ja soc independent perquè fa tres mesos vaig complir díhuit anys, i tenia clar que volia fer-ho. Estic treballant i estudiant una enginyeria a la vegada. Veig cap enrere tota la motxilla que he carregat durant els anys que porte de vida i no puc estar més orgullós de la persona que soc, de tot el que he après i de com m’he fet de fort gràcies a tots aquells companys de classe que es clavaven amb mi.

Clara Oliver Penadés. 1r de batxillerat. IES Didín Puig

Per fi, després de cinc anys sense anar-hi, vaig visitar aquella població costanera amb olor a salnitre on passava l’estiu des que era menuda. En arribar vaig veure que tot havia canviat, aquella platja rocosa de dos quilòmetres de llargada havia minvat a menys de la meitat per la construcció de grans xalets a vora mar.

Simplement, em vaig quedar asseguda en el seient del cotxe una bona estona contemplant per la finestra els cubs de la memòria que protegeixen el port i pensant com s’havien esfumat aquells boscos de carrasques i amb ells tots els records de la infantesa com els amagatalls amb els amics del càmping, les històries al voltant de la foguera o el capvespre asseguts a la sorra.

Segurament la meua mirada transmetia nostàlgia ja que per a mi, aquell lloc era màgic, perfecte, m’hi quedaria a viure per sempre. Encara recorde cada any quan arribava setembre i plorava perquè no volia tornar a casa per començar l’escola de nou.

De sobte vaig veure com algú em mirava des de lluny, supose que s’hauria adonat que eixia una llàgrima dels meus ulls blau cristal·lí, que brillaven i no podien amagar res.

Maria Martínez Roselló. 1r de batxillerat. IES Didín Puig

Eren les huit del matí i em trobava passejant enèrgicament per tal d’arribar a temps a classe. Com cada dia, acostumava a anar sola perquè m’agradava disfrutar del fresc vent matiner d’hivern i el cantar dels ocells que indicaven que un dia nou havia començat. Saludava el tio Pascual, que tenia per costum fer una volta llarga al poble per tal d’iniciar el dia ben despert. Seguint el trajecte, l’aroma deliciós a pa que eixia per la xemeneia del forn de la cantonada m’afamava, tot i haver acabat de desdejunar. Normalment, em posava de mal humor l’ensordidor timbre que indicava l’inici de les classes. No era novetat l’avorriment que patia a algunes assignatures, però el que sí que era nou va ser la sensació d’incertesa i angoixa que tenia. No m’estava ocorrent de forma sobtada sinó que portava ja temps. Em sentia perduda i incompresa, m’era molt difícil sentir-me bé i estimar-me a mi mateixa. Al mateix temps, no trobava el meu lloc i les meues inseguretats es multiplicaven cada vegada més. No sabia què volia i les discussions i enfrontaments tant amb els meus pares com amb les meues amigues ajudaven ben poc. Fins que un dia em va vindre el record d’una conversa que vaig viure amb el meu iaio quan era menuda. Ell m’explicava un poc com eren els adults i les sensacions que va patir quan s’anava fent

gran. Aquell va ser el moment en què em vaig adonar que el que m’estava passant no era estrany. Era la vid.

Laura Signes Esteve. 1r de batxillerat. IES Didín Puig

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.