MICRORELATS Col.legi La Puríssima- Torrent

EL MEU SICÒMOR

Era un dia especial, els pares havien comprat tota mena d´entrepans i la càmera de fotos que el meu pare més estimava estava preparada.

Passaríem el dia a la casa rural de l´àvia, ella sempre m´omplia d´abraçades semblants als núvols, suaus i flonges, amb el seu característic olor a romaní. Els seus ulls deixaven caure unes llàgrimes galta avall quan em deia tot el que havia crescut però per a ella sempre hi seria el seu nen xicotet.

Quan tots xerraven em pujava al meu sicòmor, dalt en sentia protecció. Hi podia veure les muntanyes nevades pel fred hivern i, entre les branques, una franja de llum viva i vermella que m’il·luminava el rostre. Aquell gran arbre era part de la meua identitat.

-Estàs fet tot un escalador- sempre em deia.

Mai he tornat a escoltar aquelles paraules i aquella gran casa ja no hi és; tot el que em queda és una fotografia del meu sicòmor; hui la mostre a tots els xiquets que passen per aquest hospital construït sobre els terrenys de la casa de la meua àvia on rep el tractament per al càncer.

Els anys hauran passat però almenys moriria allà on van estar les arrels de l’arbre que m'ha vist crèixer.

Marta Castelló Cervera 1er Batxiller Col.legi La Puríssima (Torrent)

Amor adolescent

Nou del matí, la llum del dia m’acarona lleument la galta. En mirar el despertador m’adone que faig tard. Com un llamp isc de casa, sense menjar res. No puc endarrerir-me, no una altra vegada.

La vasta esplanada està banyada encara, com a conseqüència de la humitat i haver plogut  per la nit. Maria m’està esperant amb cara de pocs amics. Sort que duc el paper a la butxaca; sé que em servirà per escapolir-me del regany.

Maria agarra el paper i el llig. Jo la mire i sent que no puc reprimir molt de temps més el desig d'acostar-me a ella i dir-li a cau d’orella que podríem fugir junts, que seríem molt feliços. Tantes vegades m’he trobat pensant en ella! Encara que no en fa molt però d’una altra manera, amb intencions que m’eren desconegudes, però molt desitjades…

Quedem a tornar a veure’ns al vespre, al mateix lloc i amb la foscor endinsant-se a l’esplanada i a les nostres ànimes, deixant darrere els problemes; començant un nou camí, pedregós, és clar, però sense dreceres.

Ara ja puc respirar sense ofegar-me. Sent com el meu cor batega amb més força, amb una il·lusió renovada.

                  

Jorge Delgado Ramírez.- 1er Batxiller Col.legi La Puríssima ( Torrent )

Aquell Llobregat

Vora al curt i mediterrani riu Llobregat jugava amb en Paco i en Cesc tots els estius; encara recordo el refilar dels ocells i el seu piu piu. Com m'agradaven aquests animals i sobretot el muntanyenc i tranquil paisatge, on jo em passava hores assegut a les roques i escoltava com queien les aigües del riu.

Però no sé des de quan, en Paco se'n va anar del poble perquè deia que el seu pare havia trobat millor feina a la ciutat, i em va dir, quan va arribar el dia, si quieres puedes venir a visitar-me, però mai ho vaig fer, i en Cesc se'n va anar a l’estranger per estudiar una carrera de renom.

Els anys són com la pols, al principi ni t'hi fixes però amb el temps s’amuntega tant que hi ressalta i et fa pensar per què no me n'he adonat abans.

Ara si vas a aquest riu, ha canviat força, ja no sent el guau guau dels gossos ni el piular dels ocells, s'ha convertit en un lloc ple de metalls gegants que escupen fum tan negre com el carbó.

Mai m’he comunicat de nou amb ells però una cosa he de dir-los i és que em va agradar molt tenir-los d'amics.

Xinyu Huang .- 1er Batxiller Col.legi La Puríssima (Torrent)

El poble canvia

El pare ens va oferir anar al poble, deia que havíem d’estrenar el cotxe “nou” I quina millor forma que fent un viatge. 

El poble es trobava a la costa , era on el pare havia nascut i jo vaig anar-hi feia ja cinc anys, el recordava tot molt gran, ple de senyores que quan s’acostaven m’agafaven de les galtes i em deien que era igual que mon pare. Però per a la meua sorpresa quan hi vaig arribar ,el poble tenia una cara diferent: un munt de xalets nous amb rajoles de marbre en formaven la nova imatge . Vaig pensar que eren persones que, com havia passat amb el Mas Bou, havien comprat masies antigues i estaven llevant-li la seua ànima.

Ja m’estava acostumant a aquestos canvis, però n’hi havia d’altres que no.

M’havia estirat i, les senyores que abans em rebien parlant-me com a un nen, ara quan ens hi acostàvem, únicament es posaven a parlar de persones que havien faltat o de problemes monetaris. No m’agradava gens eixe món d’adults al qual semblava que m’aproximava cada vegada més, no volia saber res de comptes ni de gent que ja no hi era. Semblava que crèixer no  podia portar res de bo.

Dalia Ruiz Avellán 1er Batxiller.- La Puríssima (Torrent)

RECORDS ENTRE TARONGERS

La mare sempre deia que els records d'aquell estiu els enyorava perquè va ser especial per a nosaltres. Va ser l'estiu en què ens vam sentir com a "senyors". La mare no cuinava i el pare no cuidava de l'hort ni havia d'estar pendent de cap assumpte o negoci. La senyora, ens havia enviat a conèixer una família que havia de realitzar un viatge d'urgència i no tenien amb qui deixar la seva filla. Els meus records encara eren clars, clars i profunds.

La recordava a la vorera de la drecera que portava a l'immens hort de tarongers, on s'alçava un majestuós xalet de blaus taulells que resplendia al sol de ponent. Acabàvem d'arribar a València, no havia sigut un viatge molt llarg i, a mi, se m’antullava molt estar allí. En arribar-hi,, la vaig veure, esperant-nos amb unes floretes que va lliurar a la mare. A La Florida, que així es deia la finca, s'accedia per un camí de terra descurat que no permetia sospitar de l'abundància i varietat dels seus arbres, fruits i flors. Aviat vaig oblidar en Llenas, també a la Nelly, almenys durant les setmanes que passarem en aquell flairat i màgic indret. 

Mª Sofia Mertens De Wilmars.- 1er Batxiller.- La Puríssima (Torrent)

Tan sols semblava

Vaig passar la mà per la rugosa i rància taula de fusta i vaig assentar-me al banc banyat que estava al costat del paeller, tal com ho feia fa deu anys. Vaig cloure els ulls deixant que el fresc oreig de després de la pluja m’inundara amb eixe aroma de mar esvalotada. Una fragància tan subtil i delicada, com la natura. 

Els records van arribar a la meua ment i em va deixar infinitat d'imatges viscudes ja fa temps.

Tots junts: Llenas, Nelly, Torrent, Lolo i els seus germans, i Pitu, tots en una clara nit d'agost al paeller del poble. Felicitat en estat pur; jocs de cartes i sopars, rialles, confessions i cançons , rialles i més rialles.

Rialles que confirmaven que créiem ser eterns.

Nits senceres ballant, cantant … fins al primer raig de sol.

Estius sencers menjant-nos el món des d'aquell poble vora el Mediterrani.

De sobte, una llàgrima que passejava per la cara em va fer tornar a la realitat. 

Què havia passat amb aquells estius, amb aquells jóvens bojos? 

Per què la vida em va separar d'eixa joventut que semblava eterna? 

Tan sols semblava.

Ester Berlanga Royo 1er Batxiller.- La Puríssima (Torrent)