CONCURS DE MICRORELATS 2023. IES SEDAVÍ.

 

 SALUTACIONS DES DE L'IES SEDAVÍ!

Ací teniu alguns relats del nostre alumnat. Anirem penjant els que falten i potser fem alguna modificació en els que ja estan penjants, com ara posa un títol. Ens veiem aviat! 

 

1. ELS NOUS '70

1999. Una jove es veu obligada a marxar del seu país i narra els fets de la
seua vida

Què podria contar jo? Una xica de 23 anys en un país desconegut a la recerca del que es pot dir llar, abandonada pel meu pare quan vaig complir els 16 anys i amb la mort de la meua mare als meus 20, per culpa d'una malaltia que no ens podíem costejar. Això li ho dec a ella, busque començar en aquest nou lloc pels qui he deixat arrere,a la recerca d'un futur millor.

5 Anys més tard

Les coses no han eixit tan bé com pensava i estic ofegada de deutes però no puc permetre que l'última voluntat de la meua mare muira amb mi fins que es veja complida. No ho faig només per mi, ho faig per tots aquells que no van tindre aquesta oportunitat, ho faig per la criatura que porte en el meu interior i el pare de la qual no desitja el seu naixement.

16 anys més tard

El meu xicotet em mira amb els mateixos ulls amb els quals vaig veure a la meua mare per última vegada però aquesta vegada les coses eren diferents. Vaig poder complir la seua voluntat i la meua de tirar avant.

 

DALVISON STEVEN SANTOS HERNÁNDEZ, 2n BAT A

2. A LA RECERCA D'UNA VIDA MILLOR

Juan era un jove agricultor mexicà que va decidir emigrar als Estats Units per poder proporcionar una vida millor a la seua esposa i les seues filles. Com molts altres migrants, Juan va haver de fer un viatge molt perillós i va enfrontar diversos obstacles legals i socials.

Però a pesar de les dificultats, Juan no va perdre l'esperança i va continuar endavant. Finalment, després de mesos d'esforç i sacrifici, va aconseguir arribar als Estats Units i trobar treball com a jardiner.

No obstant això, malgrat el seu ardu treball, Juan seguia enfrontant molt obstacles. Era víctima d'explotació laboral i tenia por de ser descobert i deportat. Però a pesar de tot, mai va perdre la fe en el seu somni de proporcionar una vida millor a la seua família.

Juan és un exemple de la valentia i la determinació de molts immigrants que lluiten per millorar les seues vides i les dels seus éssers estimats. La seua història és un testimoni de la importància que tenen els immigrants en un país i de les dificultats que han de travessar per a buscar una vida millor.

 

DAVID TODOROV, 2ⁿ BAT A

3. UNA ALTRA LLAR

El dia que va arribar a treballar a casa del metge del poble, estava espantada i el seu cos tremolava. Quan es va acomiadar del seu oncle, li va murmurar: «Tot anirà bé, no tens un altre remei que adaptar-te, passaré quan puga a veure't.» I després es va trobar sola en un poble que per a ella era com una ciutat, no coneixia a ningú, en una casa plena d'estranys, amb molta faena per davant cuidant de la casa i els sis fills del metge.

Els dies passaven ràpid perquè no tenia temps de compadir-se. Prompte aquella família es va convertir en la seua prioritat, la tractaven amb afecte i els xiquets l'adoraven. Quan el temps ho permetia ajudava al metge amb algun xiquet que acudia com a pacient a la consulta en una sala de la planta baixa de la casa. Així va ser com va conèixer al que seria el seu marit, un home jove, alt, prim, amb la mirada perduda i espantada que portava a la seua filla malalta molt sovint.

La història d'aqueix home la va commoure i la forma en què mirava a la seua filla la va traspassar. El viatge més difícil de la seua vida va acabar oferint-li una llar fora de la seua terra ple d'amor i esperança.

MARTA GARRIDO REIG, 2n BAT B

4. 3.3540,8 km

Era una tarda de primavera quan Clara es va embarcar en un avió amb destinació a un país estranger. Ella era una dona jove que havia deixat el seu país d'origen, Ucraïna, per buscar una vida millor a causa de la recent guerra al seu país. Després de molts dies de viatges i desplaçaments, finalment va arribar al seu destí València. Allà va trobar una comunitat acollidora i amigable que l'acollí de braços oberts, però també es va adonar que l'emigració no era una experiència fàcil. Hi havia molts obstacles a superar, des de la burocràcia fins a l'idioma. Va començar a treballar molt dur per construir una nova vida per a ella i la seva família que encara es trobava a Ucraïna, i va descobrir que la seua força i determinació eren els seus millors aliats. Va passar els mesos següents treballant i construint una nova vida, i va descobrir que la seva experiència d'emigració havia sigut una de les millors decisions de la seva vida, perquè es va adonar que l'emigració la va fer més forta i li va ajudar a créixer com a persona.

CARLA CHOVER MARTÍN 2ⁿ BAT B

5. UNA VALENCIANA MANXEGA

La meua mare va nàixer en Alcázar de San Juan (Ciudad Real) i va vindre a viure a Alfafar quan tenia 10 anys. Una de les primeres dificultats amb les quals es va trobar va ser amb l'idioma. Molta gent parlava el valencià i ella no en tenia ni idea. Amb el temps, arran d'escoltar-lo va començar a entendre'l, i fins i tot va aprendre algunes paraules soltes. Hui dia parla el valencià i té el certificat de nivell Mitjà.

Per altra banda, la gastronomia també era diferent. La meua mare venia d'un poble amb un clima molt fred, on els menjars havien de ser més contundents per a combatre’l. Ací no era necessari menjar així, ja que teníem la dieta mediterrània, i van incorporar plats com el bullit i alguns tipus d'arrossos, tot i que la paella sí que la coneixien perquè des de molt xicoteta estiuejava a Cullera.

Unes altres de les coses diferents amb les quals es va trobar va ser amb el clima. Podia eixir molt més a jugar, a causa de les bones temperatures que hi ha pràcticament tot l'any i podia gaudir de la platja tot l'estiu, cosa que hui dia li continua encantant.

SOFIA CANALES CAÑIZARES, 2n BAT B

6. ARRELS EN FLAMES

20.000 hectàrees cremades. Torna a lliscar una llàgrima pel meu rostre. Continue veient la noticia transmesa en À Punt. Porte ja deu minuts contemplant la desgràcia i encara no he pogut assimilar-ho. I tornen a recrear-se en la meua ment les flames acostant-se i acabant per envoltar tot el poble abans de ser evacuat.

Decidisc apagar la televisió i comence a recordar els moments quan era al meu poble. Era feliç amb el paisatge que m'envoltava, les vistes a les restes del castell de tipus montà que destaca al poble i amb els passejos pels camins al costat del riu. Però ara sembla ser que per un temps haurà acabat. Perquè no sols ha afectat l'entorn, sinó també a la meua vida laboral. M'he estat dedicant al cultiu des que tinc ús de raó gràcies al meu avi, que em va transmetre la seua passió i vocació per això. Però ara els camps d'oliveres que vaig decidir continuar conservant, ja no poden fer que em sustente simplement d'això per un temps.

I, per això, estic ara ací envoltada de mols de formigó i asfalt, asfixiada i asseguda en un sofà entre quatre parets, sense saber si realment quan torne, podré reconèixer el meu poble ara pinzellat de negre, melancolia i soledat.

ELIA ARNAU MONRABAL, 2ⁿ BAT B

7. TORNANT A COMENÇAR

Vaig haver de fugir del meu país quan tan sols tenia 16 anys. Els meus pares van fer un enorme esforç per mudar-nos a un país millor, i jo no em vaig adonar d'això fins a molt tard.

Arribem al març. El curs ja estava a la meitat, i els grups d'amics més que formats. Jo m'oposava totalment a aquest canvi, per la qual cosa no feia res per integrar-me. Vaig haver de deixar arrere tot el que tenia al meu país. Els meus amics, el meu equip, la meua vida. I no entenia el perquè. Tal vegada per com de consentida i ignorant era.

Un mes després de la nostra arribada, vaig encendre la tele. I va ser en aquell moment en el qual em vaig adonar del desastre que estava succeint en el meu antic país. Sabia que estàvem en guerra amb Rússia, però no va a ser fins llavors quan realment vaig ser conscient de la gravetat de l'assumpte. En veure les imatges vaig anar corrent als meus pares, i no poguí fer una altra cosa que plorar i agrair-los per haver-me evitat totes les desgràcies que gent del meu entorn va haver de viure. 

 

LUCÍA MEDINA PALOMO, 2ⁿ BAT B

8. AMAR EN TEMPS DE TERRATRÈMOL

I així va ser com vaig conèixer la teua mare, Pau.

Jo estava de vacances a Xàbia, amb els iaios i el meu millor amic, Carles. Teníem 17 anys i moltes ganes d'eixir. Així que vam anar a una platja per a veure l'ambient. Recorde que aquell estiu va ser tràgic. Va haver-hi un terratrèmol a Portugal. El meu amic va anar a buscar alguna cosa de beure mentre jo em vaig quedar parlant amb un grup de xics. Un d'ells ens va presentar a la seua parella, Carlota. Era la xica més bonica que havia vist mai.

El xic es trobava malament, així que se’n va anar a casa. Començàrem a parlar i em va explicar què feia a Xàbia. Era portuguesa i havia fugit del seu país després del terratrèmol. Va haver d'abandonar-ho tot, fins i tot la seua família. Només portava tres mesos ací, però sabia que aquell no era el seu lloc.

Em contà que tornaria a Portugal prompte. Ens vam donar els nostres telèfons i em vaig presentar per sorpresa allí pocs mesos després.

Des de llavors, Portugal és el meu país favorit. Per això vivim ací i anem de vacances tots els estius a Xàbia.

CELIA ROSALES MEJÍAS, 2ⁿ BAT A

9. SENSE TÍTOL

Durant segles hem sigut el motor del país, tot el treball es trobava ací, al poble. El poder es va centralitzar a les ciutats i no havia ningú que ens protegira. Lla vida idealitzada transcorre en les grans ciutats, deixant de costat la procedència de milions de persones. Ací la gent aprenia, creixia, madurava... Al poble es vivia, i no com ara Tere. Ara només hi romanem els més majors, aquells que encara que vam poder tindre una altra vida vam decidir quedar-nos-hi; la resta, van abandonar les seves pròpies arrels per a germinar en un lloc alié, se’n van a les grans ciutats per a millorar el seu estil de vida, o això creuen, però molts s'obliden d'on van ser educats realment i mai tornen a la seua vertadera casa. Excepte els qui se’n recorden només per nostàlgia o interés. Ja que molts veïns ens deixen, i creen un camí de rancor i avarícia que només el més fort aconsegueix travessar. Cada vegada trobem a faltar més coses, treball, col·legis, joves, sanitat... No és així? Trist i desolador, així definisc els pobles hui en dia, cada vegada amb més morts que vius i sense una solució futura per al nostre present.

DANIEL CUESTA SERRANO, 2n BAT A

10. MALSON

Aquell dia vaig deixar de ser un xiquet. Ja no tenia família ni amics, a soles estava jo i ningú m’ajudaria a sobreviure. La meua única opció: prendre el primer creuer amb destinació a Europa com a polissó i buscar-me la vida en el vell continent. Mai hauria imaginat que tot seria tan difícil.

Em trobava a un nou país, butxaca buida i tot el món sobre els meus muscles. El Centre d’internament era un lloc terrorífic, ple de xiquets com jo, però jo em sentia diferent. No entenia res, xiquets i treballadors em miraven malament i murmuraven en una llengua que no comprenia.

Vaig durar poc de temps, en quant vaig aprendre algunes paraules fugí i vaig començar a viure al carrer, ho preferia. Anava de porta en porta, oferint les poques habilitats que havia après de ben petit, sempre amb la mateixa resposta: un insult i una portada. Ara em trobe ací, anys després, al mateix lloc. Però la meua lluita ha acabat. Ja no tinc forces, un grup de cinc joves me les han llevades. Demà de matí recolliran el meu cos i ningú pagarà per la violència, ningú recordarà el meu nom, ni tan sols jo.

ÁLVARO MÁRQUEZ SABATER, 2ⁿ BAT A

11. GRÀCIES, NÚRIA

Annael es passava hores assegut al sofà mirant la televisió amb una cara neutra, sense expressar cap emoció. Feia un mes, aquest xiquet es va despedir dels seus pares, dels seus iaios, de tot el que havia conegut durant els seus huit anys a Ucraïna per vindre ací, a València, una ciutat on no coneixia a ningú, on la gent parla un idioma que ell no entenia.

Un mes després va començar a anar al col·legi, el vaig esperar a l’hora d’eixida en la porta. Aparegué junt a una xiqueta, també ucraïnesa. Va ser la primera vegada que el vaig vore amb un somriure a la cara. Amb el temps va anar aprenent castellà i parlant amb la resta de xiquets.

Ahir per la nit Annael va entrar a la meua habitació, portava uns dies refredat i no podia dormir. Es va gitar al meu costat, era la primera vegada que ho feia. Poc després em va mirar i em va dir: «Gràcies, Núria». En eixe moment se’m va caure una llàgrima, una llàgrima d’emoció, d’agraïment, de felicitat. Aquell xiquet que va arribar a la meua casa mirant al terra estava il·lusionat per poder viure al meu costat.

NAYRA LLISO ESPINAR, 2ⁿ BAT B

12. LA FUGIDA DE L'AMOR

Mèxic és un país preciós, mai havia eixit de la meua vila. Estic en un cotxe amb el meu amor regressant a casa i tot perquè hem fracassat en el nostre intent de fugir als Estats Units. Ell tenia altres expectatives de vida, per a mi la seua companyia i la de la meua família era suficient. Un dia amb la seua mirada em va dir tot, aquell somriure no l'havia vist mai, havia arribat el moment, fugiria a canvi de transportar el que tots sabem, però no se n'aniria sense mi. Al següent dia, sense dir res a les nostres famílies, anàrem on estava la màfia. No m ́havia donat compte del que era realment el terror. Quan estàvem a punt de passar la frontera un policia va apuntar a Fernando i li va disparar, va ser el seu últim sospir. Fernando mai coneixerà Califòrnia, mai coneixerà la llibertat de poder fer el que vulga, mai veuré a Fernando altra vegada.

ALI ABDEL RAHIM AL-ZUHAIRI, 2n BAT B

13. CARTES TROBADES

L'altre dia la meua mare em va manar netejar una altra vegada la meua habitació, i organitzant l'armari vaig trobar en l'últim calaix un buit amb alguna cosa dins que no aconseguia veure. La intriga va poder amb mi i amb la por de trobar-me amb una cosa desagradable em vaig trobar amb un grapat de cartes. La casa en la qual visc anteriorment era dels meus avis i anteriorment a ells de la família de la meua àvia, per tant la meua habitació era abans de la meua àvia, així que vaig deduir que aqueixes cartes eren d'ella i se les va deixar oblidades.

Fent una ullada a les cartes em vaig adonar que eren de l'època en la qual el meu avi va haver d'emigrar una temporada a Alemanya. Ja que ell arreglava vaixells. Per tant va estar una llarga temporada fora d'Espanya en un país estranger on els únics que coneixia eren alguns dels seus pocs companys que es van anar amb ell. En aqueixes cartes es pot observar com es volien i com es trobaven a faltar. Parlaven del que havien fet, d'alguna novetat del poble o fins i tot de plans de futur que farien quan el meu avi tornara.

BLANCA MARTÍN PORTA, 2ⁿ BAT B

14. L'AVENTURA DE FINA

Hui anem a parlar sobre la historia del exili d'una de les millors amigues de la meva iaia quan tenia 25 anys. Aquesta persona es diu Tina. Tina treballava en el forn del seu pare ajudant-li en tot allò que podia, és a dir, es tractava d'una família humil però sense cap problema econòmic. Això va arribar a la seua fi en l'any 1936 quan va esclatar la Guerra Civil Espanyola entre el bàndol república i el nacional i a soles tres anys després Tina i la seva família es va veure obligada a exiliar-se cap a França, concretament a la ciutat de Toulouse.

I es que el pare de Tina hi havia lluitat per a l'exèrcit república, aleshores quan es va consolidar la derrota del republicans en el any 1939 Tina i la seua família varen formar part de les més de 400.000 persones exiliades amb el final de la guerra civil.

Tot això és degut a les tremendes mesures repressores en què es vorien immersos si la gent bàndol nacional s’assabentara de la col·laboració amb l'exèrcit del bàndol contrari. Tot açò va fer que s'exiliara cap a un país la llengua del qual desconeixia i va haver d’abandonar família i amics per la seva seguretat.

PABLO ARQUÍMEDES PARRA SALCEDO, 2ⁿ BAT B

15. UN CAMÍ D’ESPERANÇA

Fa uns 25 anys, la meua família va emigrar de la República Dominicana als Estats Units. Va ser una decisió difícil, però sabíem que l’havíem de prendre perquè els nostres fills tingueren un futur millor.

Quan arribàrem als Estats Units, vam ser rebuts entre mirades de desconeguts i desconfiança. Estàvem molt espantats, però al mateix temps ens sentíem emocionats per aquesta nova aventura. La primera vegada que passàrem la frontera va ser molt difícil però el nostre amor i esperança per un futur millor ens va mantindre units.

Tot i que no teníem  molt, estàvem feliços de tindre una vida millor. La meua família va treballar intensament per poder fer més fácil la nostra vida als Estats Units i tot gràcies a eixa gent que va confiar amb nosaltres acollint-nos comuns més . Vam aprendre ràpidament l'idioma. Esperàvem amb esperança el dia en què ens convertiríem en ciutadans dels Estats Units. Després de molts anys d'ardu treball i esforç, finalment ho aconseguírem. 

Aquesta és la història de la meua família, una història d'esforç, treball dur i perseverança. Va ser un gran assoliment per a nosaltres que haguérem sigut capaços de véncer els obstacles i convertir-nos en ciutadans dels Estats Units però el més important de tot és que sempre ens vam mantindre units.

ALEJANDRO MARÍN, 2n BAT C

16. BÚSQUEDA D’UNA VIDA

Carles, 34 anys, casat, amb fills i resident a Hondures, desesperat per proporcionar un futur millor a la seva dona i fills, va decidir emigrar als Estats Units a la recerca de feina a pesar de ser conscient dels perills del viatge.

El viatge va ser ardu i perillós, però Carles estava determinat a arribar al seu destí. Després de diversos dies de viatge, finalment va arribar a la frontera amb els Estats Units. Tot i això, en el seu intent de crear-la va ser detingut per la Patrulla Fronterera.

Malgrat les seves súpliques i explicacions, Carles va ser deportat de tornada a Hondures. En tornar al seu país, va descobrir que la seva dona havia estat assaltada i el seu petit fill havia quedat greument ferit. Sense mitjans econòmics per cuidar la seva família, Carles es va sentir impotent i desesperat. Les següents setmanes l'única cosa que va poder fer és veure com la seva família acabava morint de fam sense poder fer res.

Aquest relat ens mostra la cruel realitat de la immigració i la lluita diària dels que arrisquen les seves vides a la recerca d'una vida millor. Sovint, les barreres polítiques i les deportacions són un obstacle insuperable per a aquells que busquen un futur millor, deixant-los en una situació encara més precària de la que van partir.

ASIER AGUSTÍN ÁLVAREZ, 2n BAT C

17. UN DIA MÉS A DÜSSELDORF

19 de febrer de 1962

Ja fa més de tres setmanes que sóc a Düsseldorf, Alemanya. Fa un fred que pela. A banda d'això, per fi, he pogut trobar un treball decent com a mecànic en la factoría Opel. Menge bé, em tracten bé i del sou que cobre al mes, no em puc queixar. Jo juraría que cobre unes tres vegades més del que cobrava a Espanya, aproximadament unes cent mil pessetes, que passat a la moneda d'ací, són uns mil dos-cents marcs alemanys. Encara no controle molt bé el canvi de moneda, però és més fàcil del que pensava.

Hui he quedat per a sopar amb tres companys que els vaig conèixer durant l’exili a Alemanya. Es trobaven en una situació de vida similar a la meua, vivien explotats. Hem estat parlant de com ens va el treball i de la millora vital que hem notat els quatre. Tota la conversa ha sigut d’arguments positius del lloc on vivim ara. L’únic punt negatiu en què coincidim els quatre és com de lluny ens trobem de les nostres família; a vore com ho fem per a tornar a València. De fet, acabe de recordar que demà he de fer-li la transferència a la meua dona. M’alegra saber que des que vaig vindre a Düsseldorf els meus fills, Pau i Joana, poden viure com Déu mana.

DAVID FERRER, 2n BAT C