DIÀLEG AMB L’ESCRIPTOR

Al bosc vermell, un cavall fuig. Marta Soldado

IES LA VALLDIGNA

1.              La convivència entre dos mons   

Són les 17:00 en la gossera i un bichon maltés,xicotiu, de pèl blanc, molt bonic. Pareix estar ansiós perquè l'adopten, ell espera que hui siga el seu dia de sort. En eixe moment entra una família en busca d’un gos que no siga de gran tamany. El més menut de la família es fixa en el bichon maltés i suggerix adoptar-lo. La família accepta i el gos esclata de l'emoció quan el treuen de la gàbia. Ja en la casa de la família li fiquen el nom de Bimbo pel seu paregut amb l’osset de la marca. El gos pareix no cansar-se mai, està tot el dia botant i llepant la família,però sobretot ha establit una connexió molt forta amb el menut de la família que està tot el dia jugant amb ell. A partir d'eixe moment, Bimbo mostra una emoció depenent de l'olor o la veu, i és l'olor i la veu del menut de la família la que li provoca més felicitat i entusiasme. En canvi, a un estrany li lladra i vol mossegar-lo. Bimbo ha desenvolupat un sentit un poc estrany depenent de com estiga el xiquet menut.

Xavi Vercher Bononad

 

 

 

 

2.

A TRAVÉS D’UN VIDRE

Em trobe atrapada, altra vegada, com de costum.

Jo ho veig tot, ells em veuen a mi. No puc tindre intimitat, em sent observada, sobretot quan venen les més menudes a casa, colpejant el vidre que ens separa. De vegades m'espante, però he acabat acostumant-me. És el que té viure dins l'aigua, sense poder eixir d’ací.

No em sembla just. Per què ells poden i jo no? És clar que estic ben alimentada, la meua peixera està neta, i em canvien l'aigua de vegades, però no és suficient per ser feliç.

M'agradaria poder relacionar-me amb els peixos de la meua espècie, viure al mar, amb una família, amb amics.

De tant en tant observe aquell altre animal que es troba dins de casa, però ell és lliure, l’acaricien, el passegen, fins i tot li preparen plats de menjar que semblen de luxe.

Per què no tinc quatre potes? Soc avorrida? Tal vegada indiferent? O això és el que sent en trobar-me tota la meua vida ací, com en una presó. Estic farta!

Potser no canvie mai. Potser la resta de la meua vida siga així. Em sembla injust i egoista, perquè es pensaran que estic a gust ací tancada entre quatre algues i dues roques que, sense cap dubte, no fan aquesta infinita estada més amena.

Laia Donet Plana

 

3. COCO EL COCODRIL

Un matí d’estiu, un cocodril que vivia al zoològic de Tavernes de la Valldigna estava, com tots els dies, prenent el sol al seu recinte. Però aquell dia passava alguna cosa estranya: no veia passar ningú per la cristallera. Coco, el cocodril, notava que alguna cosa no anava bé. A la part de darrere del zoo hi havia una grua que feia molt de soroll.

De sobte, un treballador del zoo va entrar i li va posar una injecció. Coco va notar una punxada i es va adormir. Els treballadors li van posar un arnés i la grua el va carregar dins d’una peixera que estava damunt d’un camió. Quan es va despertar, Coco va veure una cosa que no havia vist mai: una carretera plena de cotxes. Coco es va angoixar i va començar a pegar colps a la peixera. El conductor se’n va adonar, va parar el camió i li va posar una altra injecció perquè tornara a dormir.

Finalment van arribar a una mansió molt gran. Van agafar la grua i van elevar la peixera amb Coco dins. En aquell moment Coco es va despertar, es va balancejar i va caure. De seguida va córrer amb totes les seues forces fins que va arribar a la selva. Així es va salvar d’estar tancat en una mansió dins d’una peixera, a mans d’un milionari que volia fer un zoològic il·legal.

Jordi Mansanet

 

4.

LA INVISIBILITAT DELS COLOMS

Ix el sol a la ciutat, tot sembla igual que sempre, però el cel està completament buit. Arriben les cartes a les cases com cada dia, però no són ells qui les reparteixen.

Veuen com aquells als que repartien, són ara els que ho fan, i es senten inservibles perquè ja no els necesiten per a res. Han pensat de buscar altre lloc on els deixen seguir fent el seu treball, així que decideixen recorrer poble per poble, ciutat per ciutat.

Senten mirades de rebuig, de llàstima o fins i tot mirades indiferents. Sembla que les han oblidat de la nit al matí. Ara són simples éssers bruts que tan sols molesten a les places, fins i tot de vegades els usen per entretindre als parcs.

Les seues vides han canviat per a sempre, senten que ja no tenen un motiu per seguir vivint entre humans. Ja no es senten volgudes. Ja no serveixen.

Tenen l’esperança d’algun dia trobar una feina, o simplement de trobar un espai al món, perquè després d’haver servit a tot un món d’humans, els agradaría llevar-se la mala fama que han adquirit.

Elsa Oliver

5. Kiko i la seua mare

Un altre dia al zoològic, el pingüí més menut del recinte es pregunta cada vegada de manera més freqüent què està fent allí dins, que és eixe finestral tan gran que recorre la meitat del recinte. Per què els pingüins més majors del grup es queixen per la calor, encara que està tot ple de gel. Ell sap que no és el seu hábitat natural, però no hi pot fer res per eixir d’aquell loc.

Passen les hores i comença a entrar la gent, es paren per observar-lo, per intentar tocar-lo, parlant-li o simplement pegant trons al cristall per captar la seua atenció. Ell no ho entén. Criden el seu nom una i altra vegada sense parar:

-Kiko! Kiko! Kiko!

La mare del pingüí cada vegada està més angoixada, ella sols vol tornar a casa.

Kiko corre als braços de la seua mare, allí envoltat per les seues aletes se sent a gust, allí no té por.

Amb la seua mare està segur de tots aquella gent que crida el seu noms ense parar, ell sap que la seua mare és l’únic pilar que té allí dins del zoològic.

Les mares són el més important que tenim, per això toca cuidar-les i respectar-les.

Anna Benavent

6.

ABANDONADA

Sa mare l’havia abandonada fa un any en nàixer. La rebutjava perquè havia nascut molt dèbil i caminava malament. La va deixar a la vora d’una carretera i amb sort la va recollir un bon home que passava a prop. Ell no podia fer-se càrrec d’ella encara que el seu amic li va insistir:

— És un dòberman! Hauries de quedar-te-la i després la pots vendre per molts diners! — li va dir el seu amic.

— No ho sé, crec que serà la portaré a la gossera. — decidí l’home.

I així va ser. Primer la va portar al veterinari, on li van dir que es posaria més forta a mesura que creixia, i després la va deixar a la gossera. Ella estava asustada. Pensava que aquell home la cuidaria però sols l’han abandonat per segona vegada.

Després d’altre any molt trist a la gossera, la va adoptar un home i ella pensava que per fi tindria una llar. Però estava molt equivocada. La van portar a un descampat ple de gent cridant i no entenia res. De sobte li van ordenar barallar-se amb altra gossa igual a ella que coixejava d’una pota.

Li veia el por als ulls. De segur també era nova.

I allí ho va entendre: mai seria feliç.

Hanae Hobbadi

7.

Senyalat per la manada

Un dia lluminós mentre la manada gaudia se la calor del sol, Punch seguia vivint entre les ombres i la seva soledat. Aterrit pels seus companys de gàbia, no s’atreveix ni a eixir per a menjar. Cada dia mes flac, cada dia mes angoixat, cada dia més senyalat. Aquest monet no tenia un tamany normal, ni la força suficient per enfrontar-se als demés.

A l’hora de menjar, Punch es va fer l’ànim d’eixir i pegar mos a alguna cosa, les sobres li servien, però en veure’l tots van anar a per ell, i tot va esclatar en una gran baralla on el més perjudicat seria Punch, era clar. En sentir tot eixe soroll, Pau, l’encarregat del zoo, va anar a vore què era el que estava ocorrent. En aplegar i veure Punch en eixe estat, va decidir que el millor seria separar-lo almenys unes quantes nits.

A partir d’eixe moment, Punch va sentir que Pau era com la seva mare, el que nosaltres consideraríem un àngel de la guarda. Pau també va sentir eixa connexió i va decidir protegir-lo tot el que poguera. En passar el temps, Pau va pensar que la millor alternativa seria adoptar Punch, ja que el seu vincle havia augmentat, però no podia sense tindre un terreny suficientment ampli per a cobrir totes les seues necessitats, així que va decidir anar-se’n a altre país, concretament al Congo, on va comprar una casa amb prou de terreny com perquè Punch visquera en semillibertat.

A partir d’aquell moment, els dos van començar una nova vida junts, més tranquils i compartint la companyia, que pareixia ser l’únic que els feia falta.

Maria Serrano.

 

8.

El silenci després de Núria

Un dia, als afores de València, va nàixer un colom sota el teulat d’una casa, allí podia observar el carrer on sempre hi havia fum i soroll. Des de menut es va adonar que els humans eren gegants impredictibles, podien donar-li molles de pa o espantar-lo a crits.

La vida a la ciutat era caòtica, ja que a causa de la contaminació, la tala d’arbres on se situen els nius, els cables d’electricitat o els plàstics que es podien menjar sense adonar-se’n, empitjorava la seua qualitat de vida.

Així i tot, els humans no sempre eren roïns amb ell. De vegades, a l’estiu, quan feia molta calor, hi havia una xiqueta que li donava aigua perquè no li passara res, a més, li deixava menjar en un racó del carrer per a quan tinguera fam.

De sobte, un dia, la xiqueta va deixar d’anar a donar-li aigua i menjar, perquè es va canviar de ciutat degut al treball de son pare, que era diplomàtic. El colom es va quedar molt trist perquè pensava que Núria ja no el volia més, s’havia cansat d’ell, i ara tenia unes altres preferències d’on passar el seu temps lliure.

Aquell dia tot va canviar en l’interior del colom, dins d’ell sempre perdurarà una tristesa immensa de la qual no es podrà recuperar.

Laia Vila

9. PARÀMENO

Era una nit fosca i plujosa de gener, baix un portal qualsevol de Bèlgica, es trobava un gos, poregós, amb signes d’haver sigut maltractat, sense ningún múscul al seu cos. Tot el que veies eren ossos. Aquest pastor alemany estava molt trist, l’únic que volia era l’amor d’algú però cada vegada que intentava apropar-se a un humà, tot el que rebia eren comentaris de repulsió: “mira eixe gos, està en els ossos, que desagradable! Aqquest tipus de comentaris feien que el pastor alemany desitjara la mort, que s’acabara aquell malson en el qual vivia. Però un dia el seu destí va canviar quan un treballador del Refugi Nacional dels Països Baixos el va veure buscant menjant per un obscur carreró. L’únic que el gos recorda era a aquest home apropar-se a poc a poc, agafar-lo amb una suavitat que no havia sentit durant molt de temps i dur-lo a un lloc ple d’animals com ell, la qual cosa el va fer sentir molt feliç, ja que pensava que finalment havia trobat la seua llar.

El que no sabia era que setmanes després una parella espanyola viatjaria fins a Bèlgica per adoptar-lo. Mentre creuaven els Pirineus per a tornar a Espanya, aquell gos, ara anomenat Paràmeno, estava fascinat per l’amor que rebia d’aquella parella. Al final, els seus desitjos de ser volgut es compliren.

Noa Olcina

10.

La girafa que mirava l’horitzó

La sabana vivía una girafa que es deia Lluna. Era alta, més alta que qualsevol altre animal de la sabana, però el que més la distingia no era el seu coll alt, sinó la seua curiositat. Mentre les zebres corrien, els lleons dormien i els elefants caminaven lentament cap al riu, Luna sempre mirava l’horitzó.

Els altres animals de vegades, li preguntaven què mirava. Ella deia –Estic buscant alguna cosa nova-.

Un matí quan el sol començava a eixir, Lluna va veurealguna cosa verda molt lluny. Pareixia un arbre que abans no estaba allí. Aleshores va decidir caminar cap a aquell lloc. Va caminar molt de temps sota el sol, però no es va rendir. Quan va arribar, va vore que no era sols un arbre , era un xicotet casi amb aigua fresca i plantes verdes. Lluna va beure aigua i es va ficar molt contenta.

Després va tornar amb els altres animals i els va contar què havia trobat. Al principi ningú la va creure, però quan se’n va anar amb ella van veure el oasi. Es van sorprendre molt. Aquell dia els animals van entendre una cosa molt important: de vegades mirar més lluny que altrés pot ajudar-te a descubrir coses noves.

Després d’aquell dia, quan Lluna mirava l’horitzó, ningú pensaba que estava perdent el temps.

Agustina Díaz

La Sentinella del Cel

El sol i la lluna naixen i moren de forma contínua a l’horitzó; desapareixen darrere de la famosa dona de ferro que inspira llibertat i il·luminen l’hàbitat que l’ésser humà ha remodelat. Enmig d’aquest curs imparable, les aigües dibuixen la silueta de la sentinella dels cels, cada vegada més afectada per l’acció dels humans.

Les nits són il·luminades per llums artificials i la sentinella ja no associa la lluna amb el temps de descans; el soroll es torna trepant al seu voltant; les aigües ja no són clares, no com les van conéixer els seus avantpassats.

A Manhattan volen bitllets verds, bitllets que l’animal no sap utilitzar. El caos regna al seu voltant; no hi pot pescar sense el perill de ser disparada, assenyalada o acusada.

Els dies passen i el temps li pesa. Les plomes cauen a terra i ella no sap què ha passat. Un tòxic és el responsable de la tragèdia: estava vessat a la seua estimada aigua.

Allà lluny, el so del trànsit continua sonant, però la sentinella ja no està respirant. S’ha acabat. Ha mort la sentinella del cel al forat d’un edifici a Manhattan, al seu lloc de naixement i lluny d’haver experimentat la vertadera llibertat.

Lucía Grau

ACROBÀCIES, A QUIN PREU?

Un dia, com qualsevol altre, l’Oceanogràfic es va omplir de gent de tot tipus: de xiquets menuts, de gent adulta, de gent més major… i de moltíssima gent, cadascú pel seu compte visitant els animals que més els agraden.

Va arribar una excursió de xiquets de primària, als quals de tots els animals que van veure el que més els va agradar va ser el dofí “Estrella”, un dofí que fa actuacions per a tots.

Aquest sent angoixa a l’estar tancat dia darrere dia dins d’un aquàrium fent acrobàcies i balls perquè les persones disfruten veient-lo, però ell no gaudeix quan ho fa.

Hi ha un cuidador d’aquest lloc, que resol sempre les necessitats d’aquest dofí, fent sempre que Estrella se senta com a casa. Aquest cuidador és l’únic que l’entén i l’ajuda, i també és l’única persona que no disfruta veient les seues actuacions perquè sap que el dofí no s’ho passa bé i no és lliure. Tots els dies el cuidador i el dofí connecten molt i aquest pateix veient que no està on deuria.

Passada una setmana, veient que tots els dies anava gent tant excursions d’escoles com gent individualment a veure les seues actuacions totes plenes de rialles, el cuidador preferit del dofí, que empatitzava amb ell, va decidir proposar-li ajudar-lo a anar al mar i ser lliure. Aquest va acceptar immediatament i a la nit, se’l va endur i el va alliberar, de manera que ja no estaria tancat mai més en un aquàrium ni sentiria eixe malestar.

Aina Català Serra

Pensaments

L'estava mirant fixament, volien comprar-la per a la seva filla. De sobte, ella veia que la treien de la seva gàbia i se l'emportaven. On? Ella mai ho podria saber. Inesperadament, va tindre un pensament. I si fugia? Però com? Aquella idea se’n va anar ràpidament, tan prompte com se’n recordava d’aquella mirada.

Però per què l’ha triada a ella i no a la del costat? Sempre ho pensava quan comparaven als seus amics d’enfront i dels costats. I tu pensaràs, com un agaporni pot ser amiga d’altres agapornis que no s’han tocat mai, que no han estat més prop d’un metre un de l’altre.

Perquè eixa és la seva naturalesa, tan propera i tan amigable. Aleshores, quan va veure la cara d’aquella humana, va pensar: Podria fer la mateixa relació amb ella que amb les altres? Aquell pensament la va fer reflexionar i va decidir anar amb ella, perquè què podria anar malament?

Ella no podia haver previst que anava a tindre tots els luxes del món i més. Conforme va arribar i va entrar, de seguida es va trobar amb una humana més petita. Però va notar una sensació de rebuig cap a la persona que tenia davant d'ella. Per què? No ho sabia. Però no haguera pogut endevinar que aquell pensament no era per res. Sinó el començament d’una vida desgraciada amb luxes i penediment. Penediment de pensar que hi hauria una vida millor sense les seues amigues

Anna Santos Juanes

Mussol

Quan la llum del dia s’estén per les serralades, el vell mussol obri els ulls dins del seu refugi en un pi tort. Este és el seu moment per a descansar i obtindre energía per a la nit, ja que el seu dia comença quan tots els altres s’adormen.

Quan el seu moment arriba estira les seues ales lentament mentre l’aire fresc de la nit i el vent pertinen les seues plomes. Des de dalt, el bosc respira amb tranquil•litat: fulles que frieguen, algun conill distret, el cruixit tímid d’una branca. Ella escolta. Sempre escolta.

Amb un vol silenciós, cola pel bosc tallant una foscor amb la seua ombra. Caça per precisió, cada moviment es calculat, cada descenso, tot és inevitable. Quan captura la presa, la nit no s’altera, tot continua com si res.

Abans que l’alba pinta el cel de blau, torna al seu pi. El món diürn desperta sorollós, però el mussol es prepara per a descansar. Tanca els ulls, satisfet. Pero a ell, el silenci no és abséncia, és casa.

Cristian Adrian Muresan

La dura realitat

 

Els gossos veuen l’humà com el seu millor amic, som la seva companyia durant tot el dia, els que els treuen a passejar, els que juguen amb ells, etc. No hi ha res millor que arribar a casa tot cansat i veure que sempre són allà, esperant a la porta contents i alegrant-te el dia. Per a ells no hi ha res millor que rebre carícies. Quan els treus a passejar, els encanta anar olorant tot el que troben, ja que és la seva manera de conèixer el món. Encara que a vegades no els facis massa cas o els renyis, sempre et volen i et veuen com el seu referent. Quan els deixes sols a casa i són joves, sovint tenen ganes de jugar i, quan tornes, ho trobes tot desfet. En canvi, quan creixen, és més fàcil que es quedin tranquils a casa esperant que tornis. Hi ha moltes races de gossos, però tots tenen en comú la manera d’estimar el seu amo. Per altra banda, també hi ha gossos abandonats o a les gosseres que no tenen una bona vida i es poden sentir sols. Per això existeixen associacions que intenten que aquests animals trobin una bona llar on se sentin estimats.

Juanma Chiva

Maragda i el desig

 

Avui baix la llum d’eixa lluna que ens il·lumina, quan el mes de Febrer s’apaga i Març es troba a un trot de cavall, Maragda lluita perquè se li reconega i done veu als seus sentiments.

 

Maragda era una egua noble, amb el seu pèl blanc llarg que frunjia al vent quan es disposava a saltar. 

Ella era una egua de doma, ja que la societat imposava que les egues amb pelatge blanc haurien de mostrar la bellesa que les fà pròpies. Aquestes qualitats s’adonen quan les potes de l’egua creuen la lleugera línia entre l’exterior i la pista, característiques fetes per deixar el públic amb una subtil pell de gallina. 

Llevant totes aquelles virtuts que la feien única, ningú se n’havia adonat del que vertaderament ella anhelava, fer salt.

 

Una vesprada, quan Maia, la seua ama, es disposa a muntarla, s’adona que alguna cosa en l’egua havia canviat, aquell dia no se la veia amb la mateixa valentia i energia que sempre alliberava amb ganes d’entrenar.

Aleshores Maia pensa que seria bona idea deixar-la lliure, a la pista, per si alguna cosa en ella havia canviat realment i preferia estar sola.

En aquell mateix instant Maragda pegà una volta a la pista analitzant-la com si faltara alguna cosa per poder despertar el seu interés. En un moment donat, Maragda se n’anà galopant del picader. Maia espantada, eixí corrents rere ella. Després d’una estona de persecució l’ama trobà Maragda botant les tanques, mai s’ho havera imaginat, però la veia realment feliç.

L’ama confosa per veuere una escena que mai s’avera imaginat pensà, que trist és fer les coses per impuls de la societat, podent fer altres en les que vertaderament eres felic i tens un do.

 

Maragda i Maia, dia rere dia  treballaren constàntment amb les pròpies qualitats, per finalment aplegar a presentar-se a la competició més important del país. Encara que algunes vegades pot ser totes les coses que desitgem no ixquen a la perfecció, però aquell dia se n’adonaren que era el seu destí.

 

Neus Martínez Meló 1 Bat S/H

Esquena platejada

És un dia com un altre a la República Democràtica del Congo. En la selva més profunda, habita una família de goril·les de muntanya. Està formada per dos mascles, un jove i el dominant, a més de set femelles i tres cries.

Tenen la seva ruta molt marcada, on buscar menjar, on trobar aigua, però aquesta vegada alguna cosa canvia.

A la llunyania s'escolten sorolls estridents, propis d'algun ésser dolent amb set de sang. Aquells sorolls són sorolls de destrucció i caos. Cada vegada s'acosten més al grup dels mamífers i tots intenten fugir espantats. Resulta que la destrucció i aquells sorolls caòtics són un grup de natius que es dediquen a la caça furtiva.

Després d'una estona escapant, els goril·les, que són animals amb poca resistència, ja no poden més, i és quan es paren que arriba un infern per a ells. Els caçadors només tenen un objectiu, i són els propis animals. La massacre ja ha començat i no pararà fins que acabin tots morts. El primer a caure és el dominant, amb tres tirs al pit, i darrere la resta de la manada, que cauen com a mosques.

I encara més trist és el futur de les cries.

Aquestes viatjaran contra la seva voluntat a casa d'algun milionari capritxós que intenta satisfer un buit amb un animal exòtic.

I així és com, a poc a poc, la selva va perdent exemplars, i amb ells va perdent la seva màgia

 

Genís Folguerà

 

El batec del mar

 

El vaig veure per primera vegada una estona pel matí d’hivern, quan el mar encara respirava boira. No nadava com els altres. Mentre la resta de dofins botaven , ell es quedava sota l’aigua, dibuixant cercles lents com si escriguera un missatge secret a la profunditat.

 

Em vaig asseure a la vora del mar amb la sensació estranya que m’observava. Cada dia tornava, puntual com les ones, parlava en veu baixa, explican-li les coses que no sabia dir a ningú: el desig de fugir lluny. Ell s’amagava només un instant, per poder mostrar l’esquena i desaparexia. Era la seua manera d’escoltar.

 

Un dia, el mar es va enfonsar abans d’hora. Les onades van començar a colpejar amb furia desconeguda. El vaig veure lluitant contra una xarxa invisible, atrapat com una ombra. Sense pensar-ho, em vaig llançar a l’aigua. El vaig ajudar a llevar-se el fil que el voltava. Quan es va quedar lliure, no va marxar. Va acostar-se i va recolzar el cap contra el meu pit. Durant un segon, vaig sentir el seu batec, profund. I vaig entendre que des d’aquell dia ja no seria jo qui el buscaria a ell sinó el mar qui en cridaria  pel meu nom.

 

Míriam Martorell

 

Refugi fora d'un hàbitat.

 

Aquell animalet que corre amunt i avall del camp o de la casa; que bota alt encara que el seu cos siga xicotet i el pelatge del qual és suau com el cotó, mira la seua amiga amb tendresa, vol jugar amb ella. Paula sempre havia desitjat un company pelut amb qui poguera compartir grans aventures. Els havia imaginat en estiu, a la platja i també a la tardor, on el carrer s'ompli de fulles del color del xocolate, però totes aquelles coses no són una opció amb el seu conillet.

Max és un conill molt tímid i està atemorit de tot allò que ocorre al seu voltant, l'única persona que el fa sentir segur és Paula. És la seua millor amiga.

Max com mai ix de l'habitació de Paula, es troba amagat a eixe refugi fins que la xiqueta torna de l'escola. Max no sap on va la seua ama cada matí, sols sap com es sent ell mateix, sol i trist, a més d'avorrit.

A eixa casa tan immensa també viu Sara, la germana menuda de Paula. Sara té por del conill i no vol veure'l mai, sap que és inofensiu, no obstant, no li agrada haver de netejar el pèl que l'animal perd ni llavar-lo una vegada a la setmana.

No és estrany que Max tinga por de les persones que no són Paula, no pot vore Sara dins de la seua pròpia llar, però ara sap que Paula el defensarà quan torne del lloc misteriós, sols ha d'esperar-la al seu refugi.

Goya Grau

 

Des de dalt de la plaça

Sóc un colom, sí, un d’aquells que espanten amb un “xssst” mentre dinen a la terrassa. Visc a la plaça, a dalt d’una estàtua que ningú mira però tots fotografieu. Des d’ací observe la vostra societat: cada matí baixeu corrent amb el café amb una mà i el mòbil en l’altra. Mireu pantalles més que cares.

Tots els dies vos veig discutir per diners, per política, per futbol. Vosaltres discuteu per moltes coses, però no podeu menjar.

Tots els dies veig persones queixant-se perquè el seu pis és massa mentre altres viuen al carrer sense casa. Moltes persones es queixen del que ja tenen, però d’altres, com el meu cas, no tenim menjar i hem de passar-nos el dia sols per unes miserables molles. Aquesta és la meua situació actual.

Després de pensar-ho, la meua bandada de coloms va a la plaça ja que pensàvem que seria el millor lloc per viure per la seua concurrència. Després de veure el pa que aquell noi donava tots els dies amb la seua ajuda a donar-nos pa, vaig pensar: què pensaran ells per ser anomenats “animals” mentre nosaltres només intentem sobreviure?

I tots els dies done les gràcies per unes “miserables molles” i per tornar al parc, on ara sempre es viu de meravella.

Paula Donet

POR A LA CARRETERA

 

En un dia com qualsevol altre, a les muntanyes Ibèriques i als seus voltants viu una família de porcs senglars. Aquesta família està formada per un mascle, que busca rutes per poder baixar de la muntanya a per aigua i aliments.

 

També la formen la mare i les seues quatre cries, que sempre estan prop d’ella perquè encara són molt menudes.

 

El mascle, amb el seu fort instint, ha aconseguit marcar una ruta per poder baixar de la muntanya a buscar aigua i aliments. En una d’aquestes rutes, la mare es queda al seu amagatall mentre que el mascle baixa amb les cries.

 

Mentre baixen de la muntanya, escolten un soroll fort i estrident, una cosa que no havien sentit mai. Aquest soroll els espanta: es tracta de dispars d’escopeta. El mascle, en adonar-se del perill, comença a córrer desviant-se de la ruta que havia marcat. Les seues cries el segueixen fins que arriben a una carretera per on transiten vehicles.

 

El pare aconsegueix eixir de la carretera il·lès, però dues de les cries són atropellades per un camió. Quan veu la situació de les seues cries atropellades brutalment, s’assegura que les altres dues estiguen bé. En veure que continuen amb ell, sent un gran alleujament.

 

Quan tornen al refugi amb les cries restants, el mascle no pot creure el que veu: la mare està morta al sòl del bosc. Les cries, en veure-la, corren cap a ella, però no troben cap resposta.

Mario Garcia

 

LA FIRA D’ABRIL

 

És un dia com un altre a la Fira d’Abril, on tot són llums, sorolls, música i molta gent

que no para quieta. Un cavall negre, gran i molt brillant es troba enmig d’aquest

caos.

El cavall mira confós tots aquells humans, no entén per què necesiten tant de soroll i

tanta música per a divertit-se. Els xiquets vestits amb un vestit de volants s’acosten

cap a ell amb molta il·lusió, alguns li acaricien el coll amb molta cura, i ell es queda

quiet perquè li agrada molt quan el toquen sense fer-li mal. En canvi, molts adults

pugen damunt d’ell amb pressa i sense cura, volen fer-se moltes fotos amb ell per a

pressumir. El cavall camina igualment, obedient, però per dins només busca un poc

de calma. Quan arriba la nit, la fira s’ompli encara més de llums i rialles. Tot brilla. El

cavall es posa a pensar que, encara que era un lloc molt sorollós, també tenia

alguna cosa bonica com els colors, l’alegria d’aulgunes persones i fins i tot algun

passeig tranquil en què semblava que ell i el cavalller, mentrre aquest guiava el

carruatge ple de gent, es movien al mateix ritme. Al final del dia, quan el porten a

descansar lluny de la música, el cavall respira profundament. La fira era emocionant

per als humans, però per a ell el millor moment era el silenci després de la festa.

Perquè encara que ell no ho diu, aquell cavall només volia que el tractaren amb

cura, calma i molta estima, fins i tot enmig de la celebració més gran de tot l’any.

Aitana Ferrer

 

SEMPRE ESPERANT

El gos es queda quiet al mig del pati, mirant l’humà que sempre té alguna cosa en el cap, anant d’un costat a un altre sense parar.

L’humà s’asseu un moment al sofà, pensatiu. El seu amic de companyia s’acosta a ell, al principi l’humà no li fa cas però desprès li fica la mà al seu pelatge y l’acaricia

El gos comença a notar la seua olor i pensa en com seria la seua vida darrere de la porta, plena de preocupacions amb altres companyies, però sempre tornant a casa sense ganes d’eixir amb ell.

Pensa que es la seua culpa, sempre esperant a la porta com si estiguera,les hores passen lentes i la llum del dia es fa fosca, el gos no es mou, cada soroll el fa baixar el cap, cada pas pensa que es ell

Una nit, la porta s’ obri suaument, el gos s’alça emocionant,el seu cor bategant amb força i la seua cua movent-se amb esperança, però no és el ser amo, és una altra persona, una veu desconeguda amb els ulls plens de llàgrimes.

El gos no entén les paraules però entén el silenci, es gira lentamente cap a la porta per última vegada, com si encara creguera que en qualsevol moment apareixerà ell.

Alejandra Piñana

 El perjudici de l’aspecte

Hui el meu  amo quasi ni m’ha vist ni ha jugat amb mi i a vegades pense que ja no em vol i està amb mi per obligació. Esta vesprada sols m’ha donat el menjar i se n’ha anat a dormir. Jo vull un amic amb qui jugar ja que soc un gos jove i tinc una vida llarga.També puc pensar que hui ha tingut un mal dia en el treball i per això intente sempre no desordenar-li la casa. Moltes voltes porta amics a casa i em sent incòmode perquè hi ha molt de soroll i sols fan que cridar en veu alta fins tard i jo sols vull eixir a jugar.També em molesta quan els amics que em trobe jugant en l’arena o en el parc em diuen que estan molt contents del seu amo i sempre estan donant-vos afecte, menjar. Encara tinc tres anys i potser tinga una vida difícil però espere que quan passen anys em faça més cas. També m’agradaria viure la vida viatjant pel món amb companyia més bona. Quan jugue amb gossos més grans es burlen de mi perquè mai sé fer les coses que ells saben fer i també soc d’una raça no molt coneguda i per això a l’hora d’adoptar-me ningú volia fins que va arribar el meu amo Robert i va canviar la meua vida, però ara mateix ja no ho sent de la mateixa manera.

Ainhoa Martorell

 

 

EL LUXE DE LA VIDA

M’entra curiositat del que pensarà el meu amo de mi. Soc un gat que es passa els dies menjant, dormint i jugant. De vegades em pregunte què fa quan se’n va de casa a treballar o a eixir amb els amics, em passe els dies tancat en casa perquè tenen por que si me n’isc no torne. 

Sentir l’olor del menjar quan estan cuinant m’encanta, l’únic mal és que com demane massa al final em remuguen. No em pareix bé, jo em passe la vida menjant pinso i ells cada dia fent-se menjars diferents o anant a restaurants. 

Una cosa que també em molesta és que quan començen a parlar-me amb la veueta eixa estranya que em posen per parlar-me bonic.  Es pensen que es veuen adorables, però en realitat pareixen pallassos. 

En veritat no tinc queixa ninguna, la vida de gat és molt còmoda, estàs mimat, et donen el menjar que vuigues, no cal dutxar-te per a estar net, a la mínima que plores una mica fan tot el que puguen perquè estigues conforme.

      En fi, m’encanta la meua vida i el meu amo és el millor que m’ha pogut passar en la vida.

 

 

Julia Andra Merca

1r Bat Social

 

Més color és millor?

Naix junt als seus germans i germanes, tothom amuntegat en un sol lloc quasi sense cap

espai per poder caminar o tan sols respirar. Acabada de néixer i ja té una tasca per complir, una que per a alguns pot ser molt difícil i dura però per a ella és el més normal. La tasca és comprovar si el seu verí funciona, el dir d'aquesta missió és que s'ha de provar amb la seua mare, finalment ella i les seues companyes ho fan I l'acaben matant. Tothom va per un camí diferent, ella en concret troba una cantonera per on passen moltes mosques I mosquits, així que decideix establir-se ahí mateix. Construeix la seua casa i passa allí dies que es fan setmanes, setmanes que es converteixen en mesos i finalment eixos mesos passen a ser anys. Últimament no hi ha molt de menjar, així que decideix anar a passejar, es trona amb un pati ple d'herba i uns quants insectes menuts. A la llunyania very una papallona batent les seues colorides ales al volante d'un xiquet. Pensa d'apropar-se I finalmente ho fa, el xiquet la veu i crida els seus pares, els quals sense dubtar-ho dues voltes, la xafen i acaben amb la seua vida. "Viuria si tinguera més color?" Pensa l'aranya abans de trancar els seus ulls per sempre.

Elena Cano

 

Dues Llars

 

Tot és molt ràpid per a ella. On aniran amb tants pressa? Pot ser s'han deixat el foc encés o s'han oblidat d'algun deure. Encara que així fóra, ella no té aquests problemes ja que està sempre baix de casa.

 

I per què els preocupa tant el temps? Si ella tinguera les habilitats humanes, no arribaria mai tard! Encara que tampoc té gust a viatjar, i molt menys a les carreres. En fi, és comprensible la seua angoixa, ells no viuran tant de temps com ella.

 

Des de dins del terrani ella els observa a tots. Total, què més podria fer? És veritat que es pareix al seu ecosistema, fins it tot brinda comoditat. La finestra la seu costat sí que és un puntet, el sol entra quasi tota els dies i des d'allí aprén moltíssim sobre les persones. Aquests humans seran estranys, però mai no s'avorreixen. Ella sí que s'avorreix, i molt. Però després torna a pensar en les presses que duien sempre damunt i se li passen les ganes de convertir-se en humana.

 

Els humans també són molt sorollosos. Potser té alguna cosa a vore amb la seua manera de divertir-se. Junten les paraules per celebrar i boten d'un lloc a un altre amb més soroll de fons, encara que aquest resulta no ser tan estrambòlic sinó harmoniós. "Sí que són creatius, això està clar!" pensa la mascota. Ella prefereix la tranquil•litat, però la companyia tampoc ve malament. Potser com a tortuga viu còmodament, però als seus amos els ocorren coses tots els dies. I amb ells, ella se n'adona que no sols viu baix de casa en la seua closca, sinó que ja hi és a casa, una on hi ha molt de soroll però també molt d'amor. La seua segona llar.

 

Alba Almiñana