IES REI EN JAUME (ALZIRA) CONCURS DE MICRORELATS DIÀLEG 2026

1.EL SOFÀ: CRÒNICA D’AMOR I DE CONQUESTA 

Sota la manta, al sofà, en aquell racó on la llum arriba amb dificultat, estic còmoda. Soc una gosseta d’uns tres anys, amb un pelatge canella que brilla quan el meu humà m’acarona. M’agrada observar i disfrutar la vida dels humans. Des d’aquest amagatall, soc espectadora d’un món fascinant.

Cada matí, seguisc les seues rutines. El meu humà, amb pantalons còmodes, prepara grans quantitats de menjar que en fa salivar i demanar, més que res per veure si em dona un trosset. Per altra banda, l’altra meua estimada, arriba amb un objecte que porta un líquid fosc a la mà, que crec que es diu cafè, somrient com si tota la felicitat s’haguera concentrat en aquella substància. Com a gossa, sé que soc un animal de companyia, però observe, aprenc, somnie i em divertisc jugant amb els meus ninos o joguets al meu lloc preferit, al sofà.

A vegades intente atraure l’atenció humana. Si acoste el cap a les cames o moc la cua com un ventilador, sé que em veuen i juguen amb mi. Voldria que entengueren que el meu món està ple de pensaments i desitjos. La casa, altrament, és un laberint de misteris on el bany, amb això que dispara aigua, em fa tremolar. I m’aparte. I el meu coixí? És el millor refugi, on faig els meus somnis, el meu lloc sagrat.

Quan ells se’n van de casa, espere al sofà impacient. Venen amb bosses plenes de menjar i coses sorprenents i em pregunte si podré participar en les seues aventures, i quasi sempre resulta ser que sí. Mentre el món humà continua girant, jo, Luna, la gossa del sofà, seguiré observant amb la mirada atenta i el cor ple d’amor. M’agrada ser part d’aquest món, ja siga des del meu racó preferit, o si no hi estic, disfrutant amb els meus millors amics: els humans.

Pablo Montalvà Rabadan (1r Bat)

 

2.COTÓ

Estic tancat en una presó que em fa sentir xicotet, invisible. Tots els dies són iguals : massa llargs i freds. Estic acostumat a vore mirades que passen i gent que no em fa cas. De vegades, pense que soc només un objecte que respira. El que més em dol es vore companys marxar. I cada vegada que se’n van em pregunte si algun dia em tocarà a mi i podré sentir-me especial una vegada per totes.

Fins que un dia, per fi, una xiqueta es parà a vore’m i emocionada li va dir a sa mare: mama, puc vore este conillet? El meu cor es va parar, per fi es dirigien a mi! No volia il·lusionar-me, sempre em deixen igual. Però aquesta vegada no, obriren estes barres que em tenien tancat i la xiquera m’acaricià. Per primera vegada vaig sentir amor, mans que em calfaren. Em vaig sentir a casa. Per fi.

De camí a la meua nova llar, vaig sentir paraules que sols sonaven als meus somnis: jugar, llit i córrer. Tot sonava diferent.

-Com li direm?- va dir la mare. Ahir pensava que no tenia nom. Hui, per fi, en tinc un.

-Cotó!- va dir la xiqueta. Ara cada vegada que pronuncien eixe nom, sent que soc més que un simple conill. Sent una cosa més important que abans desitjava: formar part d’algú. Ara tinc espai per a córrer, per a amagar-me, per poder dormir segur. Ara tinc una família que es preocupa per mi i em vol. Ara no soc invisible, ja soc lliure.

Laia Sanjuan Escrivà (1r Bat)

 

3.LA HUMANA INCOMPRENSIBLE

L’aranya va començar a filar la seua teranyina entre els dos armaris. Havia decidit aquest lloc perquè es trobava lluny de les urpes del gat, que ja s’havia menjat algunes de les seues germanes. Li havia costat elegir el lloc ja que la dona que vivia a la casa sempre estava netejant-la i llevant les teranyines que trobava. Per això, la separació entre els armaris era ideal: la dona no solia netejar-hi i hi havia abundància d’insectes per alimentar-se. L’aranya es dedicava nit i dia a teixir la teranyina i a atrapar mosquits. No entenia les accions de la dona. Per què matar les seues germanes i amigues quan contribuïen a la disminució de picadures de mosquit i de les mosques que tant li molestaven?

No podia fer res per evitar les morts de les altres aranyes, així que es dedicava a observar com el gat atrapada altres insectes. Cada cert temps apareixia un home a la casa, i la dona canviava el seu comportament. Quan estava sola, no li importava pujar damunt de cadires per passar el drap a les prestatgeries ni matar als insectes que li saltaven a sobre. Però quan arribava l’home, es comportava com si fora incapaç de fer res. S’espantava al veure una aranya i no podia obrir pots que normalment podria. L’aranya estava molt estranyada. Si fora per ella, hauria utilitzat l’home per aparellar-se i després menjar-se’l per parir, no convertir-se en una incapaç davant la parella. Però bé, què en sabia ella dels humans?

Clara Salmerón Giner (1r Bat)

 

4.MÉS ENLLÀ DE LA PURPURINA

Hola, em dic Mel, però la veritat és que ací ningú em coneix pel meu nom. Per a la majoria soc “el poni”, eixe que fa riure els xiquets i atrau turistes tots els dies. A mi ningú em considera tan important com a Tornado, el cavall prodigiós de la granja, eixe que passeja turistes i mou la seua llarga crinera. A ell el tracten amb respecte, potser és per la seua altura. Però amb mi és diferent, em posen una banya de plàstic i em cobrixen de purpurina perquè els xiquets es facen fotos.

Cada cap de setmana, la granja s’ ompli de cotxes. Els humans parlen exclusivament de política, diners i negocis. Jo només intente escapar dels xiquets que m’ estiren de la cua i diuen “vine ací, unicorn, babau” mentres riuen i m’ adornen amb llaços, En tan poca estima em tenen? Es pensen que per ser baix soc menys digne?. Tornado em mira des de l’ estable, el tampoc és lliure però almenys no el tracten com a atracció de circ.

Però, ahir a la nit alguna cosa va canviar, el foc del bosc va arribar a la granja, el meravellós Tornado solament colpejava les portes descontrolat i els humans dormien. Jo vaig intentar eixir de l’ estable i renille tan fort fins que el granger es va alçar. Tot estava ennuvolat de fum, mentres tots estaven nerviosos, jo mantenia la calma, al granger va aconseguir traure tots els animals de l’estable, i a Tornado que estava molt alterat, va controlar les flames i que tots estiguérem fora de perill.

Hui tots em miren diferent, no se si demà tornarà la purpurina, però com a mínim saben que no soc un unicorn, i que la meua valentia no es mesura per la meua altura. Soc Mel i també soc important.

ORIANA VALENTINA CHOLES (1r Bat)

 

5.L’ESTRELLA DEL CONEIXEMENT!!!

Avui me he despertat desorientat. La corrent m’espenta per la nit i gairebé acabe en llocs diferents. Després no em sé orientar i vaig sense rumb, vagant sota l’arena.

Sempre m’ha donat impressió. Tinc una forma poc comuna, almenys això pense, perquè soc cec: sols detecte la llum. També ho pense pels meus peus. Tenen unes minis ventoses que fan que em puga moure o que la corrent no m’arrossegue com deuria pel meu pes, peeeerò… això s’acabarà. Estic mirant si em puc alçar i no estar gitat en l’arena com tots, però de moment és un “millor ho prove demà”.

Soc estrella de 5 puntes, però el meu amic Sori en té 15. Parlant de Sori… em va contar un dia que una espècie diferent li va arrancar una punta. Supose que, de la fam que tenia, delirava, jajaja. El més fort és que es va regenerar al poc temps. Quina passada!

Nosaltres solem menjar poca varietat. El que més m’agrada són els caragols. Com t’he explicat, mengem d’una forma peculiar: traiem l’estómac fora del cos, digerim el menjar i després el tornem a ficar. Sí, fa un poc de fàstic.

Parlant de mi, sóc venenosa literàriament i no tant literal, jajaja. Segons el meu ex, m’arrepentiria per no saber el que tinc, però és de veres: ni veig ni tinc cervell, així que no m’importa. Em puc reproduir sense ell, a soles. Si ell sabera que estava amb ell perquè em deia que m’ensenyaria a canviar el meu color de pell… menys mal que dura poc, perquè no aguantava lo sensible que era en els dos sentits!

Ara no estic coneixent a ningú. La meua única preocupació és ma mare, que ronda els 32 anys i no solem viure més de 36, hahahahaha. Em ric, però no em fa gràcia…

Així que, de moment, us deixaré a part en un lloc de mi que després no recordaré.

Mireia Sánchez Carbó (1r Bat)

 

6.FINS ON ARRIBA LA CADENA

Soc un gos. Vigile el pati d’una nau a les afores del poble. El terra és de ciment i a l’estiu crema tant que he aprés a buscar l’ombra exacta que fa la paret. Tinc un bol d’aigua, una caseta de plàstic i una cadena que marca fins on arriba el meu món. El meu amo diu que estic ací per espantar. Quan passa algú per la carretera, lladre. Si no ho faig, em crida. Si lladre massa, també. He aprés a encertar el moment just, com si la meua veu fora una ferramenta més de la nau. Davant hi ha un solar ple d’herbes altes. A vegades venen xiquets amb bicicletes i em miren des de lluny. Un sempre diu que estic trist. Jo no sé què és estar trist, però sé què és mirar més enllà de la tanca i notar que el cos vol córrer.

Hui el vent ha tirat un tros de reixa del fons. No és un forat gran, però és suficient. Fa hores que el mire. El meu amo està dins parlant fort per telèfon, com sempre. M’acoste. Hui no m’han lligat. No sé per què. Espente el ferro amb el musell. Es mou. Passe una pota, després l’altra. El cor em batega ràpid, com quan era cadell i corria sense pensar. A l’altra banda hi ha terra de veritat. No hi ha ciment. No hi ha cadena. I per primera vegada, el camí no té límit.

Clàudia Guzman Sampedro (1r Bat)

 

7.UNA REVOLUCIÓ DES DE LA MIRADA D’UN CAVALL

Sempre he tingut molta curiositat sobre quina és la realitat del món humà, o com m’agrada anomenar-lo: l’espècie del poder sobre totes les coses. Tinc la sort, o la desgràcia, de poder observar de prop el seu comportament i el fonament real de moltes de les coses que els envolten. Però encara no he aconseguit trobar el sentit a les seues accions diàries, probablement naturals, però molt contradictòries. Crec que un dels punts més importants és la naturalesa del seu comportament, o més aviat, del seu pensament. Les persones són realment capaces de pensar abans de prendre decisions? Tot el que fan està marcat pel seu propi instint? Crec que sí. Es tracta d´un instint clarament diferent del de la resta d’animals, més vinculat a la necessitat de sobreviure en el món, tot arrelat a una moralitat històrica molt superior que mai arribaré a comprendre del tot.

Com a cavall, les sensacions que em transmeten, només observant com es mouen per la Terra i la senten com a pròpia, confirmen la meua teoria. Els humans sempre ens veuran com una xicoteta part d’un món que creuen que els pertany, i sincerament, m’agrada que siga així. No crec que estiguen satisfets amb la societat en la qual viuen; jo no ho estaria si fora la meua. El seu sentit de vida és massa egocèntric, amb conseqüències que moltes vegades acabem pagant nosaltres. Tanmateix, he conegut persones que no encaixen en aquest model. Persones honestes, generoses, empàtiques i respectuoses, amb actituds pròpies dels meus companys. En elles percep una consciència real del món, en què les decisions no busquen un objectiu aïllat, sinó un camí compartit cap a un ideal quasi utòpic. Potser és l’única alternativa davant d’aquells que, amb poder i influència, manipulen la percepció col·lectiva. Per això, propose la revolució dels humans que donen suport al meu discurs: una revolució des de la mirada d´un cavall.

CLÀUDIA MAGRANER PASCUAL (1r Bat)

 

8.ALLÒ QUE NO VEIEM DELS CAVALLS

De matí, quan el sol brilla amb força, corre tan ràpid com si no haguera un demà, i només se sent el soroll de les seues ferradures trepitjant el terra. El cavall galopa sense mirar arrere. Pareix que fuig d’algú o d’alguna cosa, perquè té molta pressa. La seua respiració és forta i agitada. El vent calent li ofega mentre corre, té els ulls oberts i brillants, com si buscarà una eixida on poder amagar-se.

No hi ha ningú darrere d’ell. Cap amo ni cap caçador. Només el foc que ha envaït el bosc. Les flames abracen les fulles i els troncs, i el bosc sembla quedar-se en silenci. Però ell no s’atura, corre, i busca eixa eixida que a soles ell pot veure.

El cavall segueix endavant, i el sol de matí és qui il·lumina la seua fugida. Les seues cames ja no poden més, el seu cos comença a tremolar per culpa de l’esforç i la por. De sobte, els arbres comencen a separar-se i el fum negre que li ofegava es torna un poc més clar, deixant veure un tros de cel blau que li dona pau i esperança.

Camila Argüello Benitez (1r Bat)

 

9.TERÀPIA SETMANAL

Mila sempre era la primera a arribar. Vivia en un contenidor, prop del punt d’encontre habitual, des que l’havien abandonada els seus humans. Després arribà Pol. Ell sí que vivia a casa d’uns humans que el volien, però Pol preferia passar el dia fora de cas, trepant els arbres i perseguint papallones. Tot seguit arribà Lluna, que era el fet contrari. Odiava eixir de sa casa, el seu lloc segur, amb menjar, un llit calent i una humana que la tractava com una filla. Sols ho feia per assistir a la «Reunió Setmanal de Gats del Barri». L’últim en arribar sempre era Gat. No tenia nom ja que mai app humà li n’havia posat un. Vivia al carrer des de seu naixement. Li faltava la cua i un tros d’orella. Però ningú mai s’havia atrevit a preguntar-li el perquè. A la reunió es contaven les novetats de la setmana. Pol havia vist que al número 63 havien adoptat un gat jove, Lluna els cotà sobre les novetats dels productes d'alimentació felina del mercat... Però sempre acabaven parlant del mateix. Els humans. Com a Lluna la podien tractar tan bé i a milaa l’havien deixada amb tot l’amor entre les potes, i a Pol el deixaven ser feliç? Gat sempre es mantenia al marge, no entenia aquella raça. Com els humans eren capaços d’estimar, menysprear, abandonar i compartit, tot alhora?

ESTHER SANCHO LORENZO (1r Bat)

 

10.LA PLATJA DELS SOMNIS

Estic a la platja, m’arrossegue per l’arena sense forces, fugint del que era la meua casa, l’oceà. L’aigua està cada volta més calenta i vaig intentar migrar, però contra els forts corrents que m’arrossegaven no podia lluitar. No m’han agradat mai les platges perquè estan plenes de gent, encara que vaig nàixer a una, però en  tinc pocs, de records. Al contrari que la resta, esta platja era tranquil·la, i he estat recorrent-me totes les platges de l’oceà tropical buscant-la. Vaig estar part de la meua infància allí, però vaig voler eixir a descobrir coses noves, i ara que estic cansada i vull tornar, ja no sé com trobar-la.

Al matí, quan ja estava el sol fora, els humans van començar a omplir la platja. En veure'm es quedaven sorpresos, supose que perquè no veuen cada dia una tortuga com jo. Almenys, en esta platja sí que són respectuosos, perquè en altres m’havien passat un munt de coses roïnes. Després d’una estona vaig decidir donar-li una última oportunitat a la platja dels meus somnis.

El viatge no estava sent fàcil. Moltes vegades, el que semblava menjar flotant era plàstic, però això ja era costum, i em vaig quedar enganxada als anells de plàstic d’una beguda, dels quals no vaig poder eixir. També veia les ombres dels vaixells que pescaven sense descans, i havia d’anar esquivant les seues xarxes, però en una d’aquelles em van capturar, i en eixe instant vaig donar-me per vençuda.

Les ferides dels plàstics m’estrenyien el cos i la xarxa m’havia deixat talls profunds. Quan em van tornar a l’aigua vaig deixar de lluitar. I així, abans de retornar a la platja de la meua infància, vaig tancar els ulls per sempre, i la platja i jo ens fonguérem com un record.

REBECA ROIG PEREZ (1r Bat)

 

11.AQUELL SENTIMENT EN LA MEUA MEMÒRIA

El bosc, banyat d’un roig intens que sembla haver detingut el temps... Entre les ombres dels arbres, una xicoteta rabosa avançava amb cura, les orelles dretes i els ulls brillants com dues llums en l’ombra. Cada fulla seca que cruixia baix les seues potes la deixava immòbil, però la necessitat de seguir endavant era més forta que la seua por.

Havia sentit històries de cavalls que fugien, de màquines i caçadors que no respectaven res i sabia que ella també havia de trobar el seu camí. El vent li portava olors desconegudes: la humitat de la terra, l’amargor de les branques trencades, un rastre de perill que no podia identificar. Tot el bosc semblava mirar-lo, respirar amb ella, com si cada arbre i cada ombra formara part del mateix secret.

Quan va arribar a un clar, va parar un moment. Els ulls es van acostumar a la llum i va veure la seua pròpia ombra allargada sobre la terra vermella. Es va sentir sol, però lliure. Cap crit ni pas trencava aquell silenci, només el seu cor i el seu alé accelerat.

Finalment, amb un salt àgil, la rabosa desaparegué entre els arbustos més densos deixant enrere el clar i el vermell que cremava el bosc. Però el seu rastre quedava gravat en la memòria de qui tenia la paciència d’observar: el bosc no era sols un lloc per a viure, sinó per a sobreviure, per sentir la por i la llibertat com un batec del cor.

AITANA VACA REBULL(1r Bat)

 

12. EL NAUFRAGI

Vaig clavar les ungles a la fusta quan el pis es va inclinar. Portava deu minuts en la bodega del Titànic, una ciutat flotant de molles i racons càlids. Les meues cries acabaven de nàixer, cegues i rosades en el seu niu de borumballes i caixes de galetes i té.

El primer tremolor va ser suau, un frec contra alguna cosa que deia estar ahí. Després, un silenci trencat per l’angoixa i el pànic dels tripulants. Però el pitjor va ser l’aigua freda, negra, que era imparable. Vaig llepar les meues cries per última vegada intentant donar-los calor. El vaixell va cruixir, es va partir i l’únic visible a milers de quilòmetres eren les estrelles buides, opaques per la imminent mort que ens turmentava.

Vaig nadar entre tonells, creïlles i entre cossos que ja no sentien el fred. Vaig nadar fins que les meues potes no van poder més. Ningú ens mirava, ningú sabia que milers de persones estaven morint, sols l’immens i fred oceà devorant-ho tot en silenci.

IZAN TÁRRAGA PASCUAL (1r Bat)

 

13. ROC

Em diuen Roc, i soc un gat que viu en una habitació sense ascensor. Des del balcó observe el carrer com si fora un teatre. Els humans ixen amb presses, amb el café a la mà i el cap ple de números. Jo no entenc els números, però sí les olors: la del forn de la cantonada, la de la pluja quan cau sobre l’asfalt calent, la de la tristesa quan el meu humà torna de treballar.

 

Ell passa moltes hores davant d’una pantalla. A voltes parla sol; altres, calla massa. Quan s’enfada, colpeja el teclat amb els dits i jo m’amague sota la taula. No perquè em faça por, sinó perquè sé que necessita un moment per a recordar que no tot és urgent. A la nit s’asseu al sofà i em deixa enrotllar-me damunt del seu pit. El seu cor va de pressa al principi, però a poc a poc es compassa amb el meu ronc cadenciós. Crec que els humans s’han inventat un món que no poden olorar ni tocar, i això els fa fràgils.

Jo només soc un gat, però cada dia li ensenye el mateix: a tindre una companyia i un cos calent.

THAIS LÓPEZ RESA (1r Bat)

 

14. EL GEST PUR

Al cor del safari, on els arbres creixien sobre una ferida invisible, un tret va trencar el silenci.

El tigre no entenia de guerres ni de fronteres. Només va sentir el foc a la carn i l’impuls antic de fugir. Fugia com fugen els records que fan mal, com fuig la vida quan la persegueixen. Cada pas era dolor i memòria, però també llibertat.

Uns humans el trobaren entre la boira. L’un mirava dades; l’altre, batecs. Mentre el curaven, van comprendre que no salvaven només un animal, sinó alguna cosa més fràgil: la possibilitat de reparar el que havien trencat.

I així, en una terra marcada per la destrucció, un tigre ferit va recordar-los que sobreviure no és el mateix que viure, i que fins i tot en el sòl més contaminat pot nàixer un gest pur.

Durant les nits, el seu alé profund omplia l’aire d’una calma estranya. Els ulls, encara salvatges, reflectien una força antiga que cap bala havia pogut extingir. Quan finalment es va alçar, lent però ferm, el món semblava contenir la respiració. No era només un animal que tornava a caminar: era la natura reclamant el seu lloc, silenciosa i invencible.

ADRIANA FONTANA TEROL (1r Bat)

 

15. SEGONA OPORTUNITAT

Actualment visc al carrer. Menge les restes de les persones i passe fred tots els dies. No pare de pensar en la meua vida d’abans. Fa unes setmanes vivia bé, tenia una casa gran i una família que em cuidava molt. M’encantava passejar pel jardí i dormir al sofà.

El meu amo era professor i els seus fills jugaven amb mi cada vesprada, i jo pensava que aquella felicitat seria per sempre. Però un dia vaig començar a notar mirades diferents i ,sense entendre res, em van deixar al carrer . Vaig esperar hores davant de la porta, fins que vaig comprendre que no tornarien. Jo només era un gat.

Des d’aquell dia busque menjar entre els contenidors i intente refugiar-me del fred. Les últimes setmanes han sigut molt dures. Ahir a la nit, mentre creuava el carrer buscant menjar, un cotxe quasi m’atropella. vaig quedar-me paralitzat i pensava que anava a morir. Però quan vaig obrir els ulls, una xica em va portar al veterinari i em va tapar amb una manta. Ara estic en la seua casa, comence a creure que aquesta pot ser la meua segona oportunitat.

INÉS DEROICHI (1r Bat)

16. UNA MORT INDIFERENT ENTRE BARROTS

L’aire crema. Les fulles cauen com la cendra. Salte d’arbre en arbre mentre el cel es torna roig i el crits d’altres desapareixen d’un en un. No veig ma mare. Baixe a terra quan els arbres ja són esquelets negres. Escape mentre el fum m’entra als ulls i pulmons. Camions, llums i veus arriben. Una xarxa cau sobre mi. Mossegue, però les mans humanes són moltes i no tremolen. En una caixa, que fa olor de plàstic i gasolina, i el bosc cada vegada més enrere, roig i quasi cobert en fum. On ara visc, sols n’hi ha una barrera de ferro, un cartell amb un nom que no em pertany, nens que m’assenyalen, mòbils que brillen i parpellegen, un menjar sec i poc apetitós. Els humans riuen darrere dels barrots. Assenyalen quan no menge o no complisc amb els estereotips. Fan sorolls per a cridar la meua atenció, com si fora sord, com si no estiguera cansat. Mire al meu voltant. No hi ha camins, no hi ha arbres, no hi ha on fugir. Només aquests barrots que es tanquen encara més quan intente recordar com era saltar. Passe minuts quiet, hores quiet, dies quiet. El cos em pesa i la pota em crema. Alguna cosa dins meu comença a trencar-se lentament sense soroll. La gent continua venint. Canvien les cares, però no les mirades. Totes iguals. Totes buides. Un dia deixe de moure. Ningú ho nota al principi. I mentre el món continua, dins de la gàbia, el temps es podreix amb mi, fins que ja no queda res més que silenci i olor a mort.

YANI RABIA (1r Bat)

 

17.CONFIANÇA?

Estic al  carrer on hi ha molts gegants i tots fan massa soroll. Els uns es barallen entre ells, els altres caminen fent sorolls un i després l’altre i sembla que s’entenen pels gestos que fan. Però a mi ningú em fa cas. Només soc un altre ésser viu que té de diferència el seu físic: ells són allargats i jo em mantinc en quatre potes, també tinc una cua que ells no tenen i ja per això no em donen la mateixa atenció que a un de la seva espècie. Encara que hi ha humans que sí em fan cas i em parlen en un to de veu que tranquil·litza. Jo sé que alguns són bons. Però després n’hi ha que em fan por, em parlen com si haguera fet mal algú i em produeixen una tensió i un malestar al meu cos que em fa sentir que estic malalt. De sobte un humà dels roïns  ve a fer-me mal perquè només al seu caminar note les seves intencions, aleshores ja em pose alerta i cada vegada s’apropa més, per la qual cosa jo vaig retrocedint, i cada volta note més soroll i com si tots els humans estigueren observant el que passa sense que ningú m’ajude. Fins que s’arrima massa i em pega el primer cop que em deixa amb una pota que em pesa més que les altres. La meua tensió ha arribat al màxim, per la qual cosa em veig acorralat i ningú m’ajuda i descarregue tota la meua tensió sobre ell, sobre la seua cara, per la qual cosa ell per primera vegada fuig en volta de mi. Després d’aquest incident ja no veig el carrer de la mateixa forma: tinc una pota que ja no em respon i la meua confiança en qualsevol humà tampoc.

PAU ZIMPRICH LLOPIS (1r Bat)

 

18. ULLS A LA CIUTAT

Soc un gat gris. No soc un gat qualsevol. Sempre m’amague als cantons dels carrers de la Plaza Major. Els humans passen corrent, sempre amb pressa, fent soroll amb cotxes i coses que brillen. No entenc per què miren tant les pantalles i no miren al cel ni a mi. Una volta vaig vore un xiquet plorant perquè havia perdut una sabata, i jo volia portar-li una de les meues, però ell mai la va vore. A la plaça hi ha turistes que criden i fan fotos, i els altres gats com jo ens amaguem davall dels bancs. Els humans no entenen que no ens agrada posar per a les fotos, que la nostra bellesa no necessita càmeres. Els carrers fan olor de menjar i de fum, però també de por, com si els humans portaren un fantasma dins. Jo veig els gossos a la gàbia del parc, lladrant, però ningú els solta. Ningú escolta. De vegades em pregunte si els humans senten el que sentim els animals quan el vent mou les fulles, o si només senten fam i soroll. Quan cau la nit i la ciutat es calma, bote als terrats i mire tot des d’alt. Allí soc lliure, allà els humans no em poden veure ni dir-me què fer. Però sé que demà tornaran amb presses i crits, i jo tornaré a amagar-me, observant, esperant que algun dia algú m’entenga de veritat.

MIGUEL ALGABA HERNANDIZ (1r Bat)

 

19. DARRERE DE L’ALA

A la Ucraïna la neu no era blanca, era una pols fina que s'enganxava a les ales i feia olor de ferro antic. El corb va volar igualment, no per les fronteres, ni pel nom de Járkov,, sinó perquè el dolor de l'ala en carn viva li deia que fugira. L'explosió havia sigut sobtada, injusta, i el soroll que li va eixir de dins era descoratjador. Quan va caure a terra, el món va quedar reduït al batec del seu cor, el fred que li entrava entre les plomes i dues mans. Les mans no portaven armes, eren mans humanes, però no li feien mal, va palpant-li el cor amb delicadesa, fins que va arribar un moment que no podia sentir dolor ni angoixa sols els records de la infància, una manada d'ossos feliços i una llibertat amb què somniava constantment. Després els dies van ser al voltant de gàbies rovellades, maltractaments constants i gens de menjar durant moltes setmanes. I en aquella gàbia que li havia costat la vida, va entendre una cosa terrible: els humans també estem domesticats, només que a diferència dels corbs, no recordem quan hem començat a estar-ho.

LAIA VALLS FERNANDEZ (1r Bat)

 

20. L’ANCIÀ VEÍ

Isc al balcó abans que ell òbriga els ulls. M’agrada veure cada persona que passa i la història que amaga darrere. Cada matí s’alça a la mateixa hora, es prepara el mateix desdejuni i fa sorolls com si fora un armari vell. Surt de casa sempre amb pressa i angoixat, jurant que la pròxima volta s’alçarà més prompte. Encara me’n recorde els primers dies que estava a casa, i quan ell eixia per la porta em quedava aterrit per si no tornava mai. Més tard, vaig aprendre que la meua vida haguera sigut millor si no ho feia. Allò pel que molts gossos estaven trists a mi m’omplia d’emoció, sempre estava esperant el moment que ell isquera per la porta. Quan això passava eixia corrent al balcó, on sempre m’esperava l’ancià veí del costat. M’encantava que em contara històries encara que ell sempre deia que jo no l’entenia, però això no era cert. Cada dia l’ancià em contava una cosa nova, però sempre mencionava la mateixa xiqueta. Em deia alguna cosa com que vivia molt lluny i les ganes que tenia de veure el seu somriure i sentir la seua rialla, però ho deia amb certa nostàlgia. Va haver un dia que al vell li costava molt parlar; cada vegada que començava l’oració se li tancaven els ulls, però ell els tornava a obrir, lluitant contra alguna força que per a mi era desconeguda. Finalment, no els tornà a obrir. Vaig suposar que només estava cansat, però passaven els dies i no es movia del lloc. Fins que un dia va eixir al balcó una jove que va aplegar a ell plorant i l’abraçà. En aquell moment vaig comprendre moltes coses, una d’elles, que no tornaria a sentir a l’ancià mai més.

CANDELA SANZ BLAY (1r Bat)

 

21. EL GAT MAL CUIDAT

Jo soc Xiqui, un gat que viu amb una família un tant estranya, ja que no em cuiden massa bé. Quan isc al carrer em sent millor que a casa amb els meus amos perquè no em donen de menjar, no em donen aigua... Algun dia, quan a ells els apeteix, sí que em donen alguna resta del fons de la nevera, amb això em conforme però no sempre està en bon estat. He volgut escapar-me algunes voltes però sempre he tornat a pesar que no em donen ni de menjar. En realitat, preferisc patir un poc de fam que patir dies de pluja i fred al carrer. Un dia, en canvi, vaig intentar buscar una altra família anant a les portes de les cases. I eixe dia vaig tindre sort! Una família bondadosa em va acollir d’allò més bé. Des d’eixe dia soc molt més feliç, ja no em donen menjar fet malbé, em donen aigua sense demanar-ho, m’acaronen i em donen amor. En definitiva, tot el que un gat hauria d’experimentar.

UXUE ROSELL FERRER (1r Bat)

 

22. UNA FOCA VIATGERA A EUROPA

A les platges de Caracans, a l’oest de França, va aparèixer una foca acabada de néixer i que va ser trobada per un xiquet de la zona mentre estava de vacances a l’estiu. Aquest xiquet li ho va dir al seu pare que es va encarregar de telefonar a la policia francesa perquè se l’emportaren fora de la platja. Mesos després, la foca va aparèixer en el aquari més gran d’Europa, el Nausicaá, a Bologne sur-Mer. En aquest lloc, entrenaren la foca per a exhibir-la davant del públic d’una manera professional. I en aquell lloc és va conéixer la seua entrenadora Jessica, que l’acompanyà durant els seus primers anys de vida. Li agafà molt d’afecte ja que li tractà d’una manera diferent a la de les altres persones. No obstant això, l’any següent la van traslladar a Londres, al Sea Life London Aquarium. Allí va perdre el contacte amb Jessica i l’animal sofreix d’una depressió al nivell de no voler fer res. Això provoca una ràbia als treballadors de l’aquari, ja que volien espectacle per al públic en aquest lloc tan cèntric de la ciutat. A conseqüència d’això, mesos després de maltractar-la deixant-la sense menjar i aïllada de les altres foques, no van suportar més que els fera perdre diners i per això com a destí final van portar-la fins a València, a l’Oceanogràfic. A València va descobrir un clima més càlid durant tot l’any i uns companys d’espectacle meravellosos. A més, la tractaven molt millor que al Regne Unit o a França i, com feia trucs i espectacles de manera positiva i contenta alhora, la van deixar viure en aquest aquari cuidant-la cada dia. Malgrat tot, la foca va acabar el seu cicle de vida d’una manera mitjanament natural i tranquil·la, encara que la seua vida estava destinada a ser salvatge i no domesticada.

ADAM KWAIDRI (1r Bat)

 

23. LA SELVA DE CRISTALL

Cada dia, en aquesta selva de cristall i ferro, milers de companys esquivem les estructures que ens empresonen. Som els esclaus de la pol·lució i el menyspreu humà, condemnats a buscar la vida entre el fem i les restes d'una ciutat que ens ignora. Trenta-sis de nosaltres compartim un carreró estret a tocar de Central Park, a Nova York.

Una nit, la foscor es va esquerdar. Un soroll sec i violent ens va trencar el son: dos homes, perduts per l'alcohol, s'embrancaven en una baralla cega en el nostre refugi. Un d’ells va trontollar i va caure pesadament sobre el grup. Molts van poder emprendre el vol, però d'altres van quedar atrapats sota la brutalitat dels seus moviments. De sobte, el bufit d'una botella de vidre en l'aire va precedir l'impacte contra un crani. L'esclat va ser instantani i una esquerda de cristall em va segar l’esperança d’agafar el vol: m'havia travessat l'ala.

DIEGO MUÑOZ CALABUIG (1r Bat)

24. EL GOS A LA TERRA

Des de la terra el món es veu diferent. Vosaltres camineu mirant pantalles i jo camine escoltant històries. Cada racó té memòria: qui ha passat, si tenia pressa, si estava trist. Vosaltres no lo noteu però ho deixen tot pel món.

Diuen que se soc sols un gos. Però jo sé quan el meu humà arriba cansat abans que diga res. Ho sé per la manera com tanca la porta, pel pas més lent, per l'olor d'un dia massa llarg. Llavors m’acoste sense mals i me’n vaig al llit

El que no entenc és perquè compliqueu tant les coses amb paraules que després oblideu. Correu tot el dia darrere d'hores que no es poden mossegar. Feu fronteres visibles i després us enfadeu quan algú la creua

Jo només necessite tres coses: caminar, jugar i que em miren como si m’importara. Quan ho feu, el món s'arregla. Des de la terra he aprés que ser important no és ser el més important, sinó estar en tots els moments.

AMIN ZELMAT TILMATINE (1r Bat)

 

25. NINGÚ SE N’ADONA

Em parla a l’orella amb un to tan suau que, sense poder resistir-me, m’atrau cap a ella. És una melodia lenta que em desfà, com si cada nota que sonara anara alleugerint el pes del meu cos.

Ningú se n’adona. Tots em miren però no em veuen. Sempre ha sigut així.

Vaig acceptar una mà estesa sense saber que també sostenia una corretja. Vaig aprendre que el seu món funcionava amb pactes no pronunciats i, a canvi de llealtat, ells m’oferiren un refugi i un plat gelat. Ens necessitàvem, deien.

Ningú se n’adona ni reacciona davant els contractes que sols ells tenen dret a trencar.

Quan la porta es va tancar el món es va fer massa gran. Vaig esperar, sempre esperem. Esperem una veu coneguda, una maneta que ens acaricie. Però els humans obliden amb molta facilitat.

Ara ella em parla de nou. La seua veu no exigeix res ni em dona obligacions a canvi de res. Sols m’envolta, em convida amablement a un moment dedicat a mi.

Ella em veu i em recita versos que són impossibles d’ignorar.

Però ningú se n’adona i ningú se n’adonarà mai que estic disposta a caure en la mateixa trampa, estic disposta a acceptar la mà de la mort.

Daniela Arnau (1r BAT C)

 

26. TINC POR DE MORIR PER CULPA D’EIXOS QUÍMICS

Estic cansat de la manera en què viu, un dia rere altre en aquest lloc, veient com persones vestides de blanc parlen mentre agafan substàncies de diferents colors. Jo puc vore a més com jo, en la mateixa situació, tancats en caixes transparents mentre que eixes persones van caminant a poc a poc proper d’ells, però és del mateix mode quan ells s’acosten a mi. Perquè  la meua vida no pot ser com jo vull, a l’aire fresc, corrents, he d’estar aqui. Tinc por de ser eixe animal, el que mor per culpa dels químics eixos que tants els agraden als humans. Mentre ells gaudeixen d’anar a comprar més i més, animals a prop de mi, estàn morint.

No tinc cap dubte que si algú humà poguera vore com ens tracten en aquest lloc deixarien d’anar a comprar. El meu cos està replet de colors, roig, verd, groc, dels colors que s’he posen de moda. A més, també ens pinxen amb substàncies rares, i clar, després alguna persona es queda mirant-me fixament per poder vore si tinc un comportament normal o no, si el comportament és rar jo tinc poc temps per a morir, i eixe és el mateix procés per a tots els animals, no sols jo, també els ratolins .

Quan a penes arribí a aquest lloc no haguera pensat que la meua vida poguera ser aixina. Durant mesos tenia la il·lusió que algú vinguera i m’agafara, que canviara la meua vida, però eixa il·lusió va morir. No puc entendre com els humans no tenen compassió, com no els importa la vida d’un animal, o més

La meua vida ja estava pensada per quan jo naixera, ser un conill d'índies, un animal sense vida pròpia, sols viu per experiments.

Sofía Juárez (1r BAT C)

27. EL CAVALL

Des que m'acolliren fins ara estic passant la millor vida que un cavall pot tindre. Vaig nàixer a una granja al sud-oest d'Espanya, prop de Huelva. La meua mare va patir molt per tindre'm però no va poder cuidar-me perquè la van traslladar a un lloc que no recorde ara mateix, crec que ora al nord d'Espanya, prop de Cantàbria, a una mansió d'un home molt ric a qui li agradava tindre cavalls al seu estable ben cuidats per a després for competicions amb ells. A mi em van cuidar la família de la granja formada pel senyor i la senyora Scott, una família amb orígens americans però nascuts els dos a Huelva. Al senyor li deien Marshall i a la senyora Emily. Ell tenia 54 anys i ella 52. Encara recorde quan eixíem a passejar tots els dies prop d'un pantà en què m'agradava banyar-me sempre que anàvem. Però els anys passen per a mi i per a ells, va arribar el moment en què ja no em podien cuidar perquè eren molt majors. Els dos van decidir la millor opció per a mi i per a d'ells que era enviar-me al mateix lloc on van enviar a ma mare o siga a la mansió de l'home ric. Vaig trobar en falta els meus antics amos però com tot en la vida canvia, vaig afrontar el canvi. A l'arribar a l'estable de l'home ric vaig veure a ma mare i els dos ens vam ficar molt contents. En conclusió, aquesta és i va ser la meua vida fins ara. Estic molt agraït de tot en la meua vida.

Íker Lillo (1r BAT C)

 

28. PER QUÈ SOC AIXÍ?

—Per què soc així? Vaig dir quan els meus amos em van deixar abandonat en una caixa. —Necessite ser feliç,  vaig dir trist.

Per entendre millor la meua història, començaré des del principi:

—Hola, soc…..bé, en realitat no tinc nom, però m’agradaria dir-me Max. Soc un gosset de tan sols dues setmanes. Els meus pares m’han abandonat en una caixa prop del contenidor del fem per no semblar-me als meus germans.

En trobe observant altres gossets com són feliços passejant amb els seus amos, als quals no els importa el color ni la raça de l’animalet que tenen, jo també vull ser feliç i que algú s’adone que estic ahí

Veig la gent mirar-me amb llàstima i dir coses que no puc entendre.

De sobte, veig passar una gosseta amb la seua ama, i ella lladra unes coses que si vaig poder entendre: “Mami, portem-lo a casa”. L’ama veu que la seua gossa vol portar-me a casa .

Em trobe anant al veterinari per veure si tot en mi està correcte. Està tot bé, sols que com a penes he menjat, em falten vitamines.

Per fi! Vaig a una casa on em volen de veritat, sabia que este sacrifici a soles, mereixeria la pena tard o prompte.

Ja no veig els humans com els veia abans, abans eren una espècie que no sabria entendre’ns. Ara són el contrari: una llar, una família, els teus millor amics.

—Hola! Vos escric altra vegada per dir-vos que Maia, la gosseta, i jo som pares d’un gosset anomenat Marlon.

Estic segur que el meu xiquet no sofrirà el que jo he passat.

Per fi ja no soc així, soc una millor versió de mi!!

Míriam Martínez (1r BAT C)

 

29. MOSKI

Tot el món pensa que no servim per a res, que soles fem que molestem, o com diuen els humans, "que donen molt per cul".

Nosaltres ferm com si no escoltem, encara que alguna vegada ens posem al costat de les orelles a volar i a parlar.

Es pensen que som súper amigues dels mosquits, o inclús que alguns som família, però no tenim res a vore amb ells. Ells sí que molesten a mala gana.

Els humans majoritàriament en estiu compren uns aparells anomenats "matamosquits" o “matamosques". A nosaltres no ens fa molta gràcia així que eixim volant, o bé com dirien els humans, corrent.

Jo he vist algunes amigues i alguns amics en perill, tot per culpa dels humans. Però no es pot fer res en eixos casos, per voler salvar coneguts. Pot ser que la desgraciada o desgraciat sigues tu, i no tingues escapatòria.

El problema no el tenim nosaltres. Bé, un poc sí perquè som "donaoretes per cul", però les persones també tenen la culpa, perquè no deixeu que volem, que vivim, que siguem lliures? A les panteres i als lleons no els feu res. No podeu. Els teniu tanta por que no podeu ni mirar-los als ulls.

Blanca Romero (1r BAT C)

 

30. ES VIDA O ÉS VIOLÈNCIA?                 

Vaig nàixer amb pèl, tinc quatre potes, m’agrada molt ajudar-li els dits a la meua mamà Carmen. Sempre som ella  i jo, Kloe. M’agrada molt com em cuida, com m’acaricia, com em crida cada volta que el menjar ja està fet, com parla de mi a unes altres persones…

Carmen treballa en una associació contra el maltracte animal. Sempre que se’n va a treballar em deixa tot preparat perquè no em falte de res. Cada volta que ve de l’oficina porta un cas nou de maltractament animal i mentre telefona al seu mànager jo ho escolte tot. Per exemple, un xic que va matar al seu gosset perquè havia trencat una sabata seua. Gràcies a Déu, a mi no m’ha tocat aquest tipus de persones, jo tinc a la meua Carmen: bona persona, treballadora… Però, aquests animalets no tenen culpa de res. En l’associació que treballa ma mare han detingut més de 6 casos per maltracte, i tenen a tots els animalets en una casa, cuidant-los i posant-los vacunes,…

Un dia molt solejat, per una altra notícia mala, Carmen va encendre la tele. Hi eixia un xic molt ben vestit, però deia coses que no entenia (soc una gosseta). La cara de la meua mare em va deixar sense ganes de menjar-me el plat que tenia davant de salmó amb verduretes. Ma mare va telefonar al seu mànager, que és qui li porta tots els papers de l’associació, i  té un gosset que es deia Raül. Me mare va dir alguna cosa de: “Eres un cabró”, “Mala persona”, “Assassí”. Em vaig agafar a la conversa. El mànager va matar a Raül. Aquell desgraciat, ell era el que trencava o comprava totes aquells animalets  per a després maltractar-los. I feia com que treballava en la associació per a que no sospitaren d’ell. Ja s’han acabat aquests assassins. Ja no més, per favor!

Denís Soler (1r BAT C)

 

31. AL POBLE VELL, UNA CABRA DESESPERADA

Em dic Bruna, soc una cabra que passa la majoria dels seus dies amb una corda al coll. Podria dir que m’agrada la meua vida, però no és el cas. Vivim a la casa rural del poble; ja no és com abans. Ara per ara hi ha molta sequera als camps, cosa que fa que la gent no puga plantar els seus cultius. Per altra banda, patim una crisi de subsistència. Els adults parlen que el meu poble, a València, ja no té cap futur i que, d’aquesta manera, han d’emigrar. Jo no tinc ni idea del que vol dir “futur”, però sembla important per als adults.

Èric és el xiquet que viu a la casa. Ell és qui més es preocupa per mi i em cuida. El xiquet sembla innocent, però és prou intel·ligent. Hui el dia és calorós, pense. Aleshores m’apegue al recipient on tinc l’aigua. L’Èric em porta aigua fresqueta i, alhora que em fa carícies, jo, desesperada, m’ho menge tot, ja que hui no he menjat res en tot el dia. Em sap mal dir-ho, però hi ha dies que no menge. Les meues costelles estan seques i el meu pèl és aspre com un caqui.

Passaven els dies i vaig sentir una conversa entre els pares de l’Èric. Mencionaven la paraula “sacrificar”, una paraula que mai en la vida havia sentit. Deien que al poble ja no es podia viure i que, per tant, no es podia traure benefici dels camps, ni tampoc hi havia més treballs. Discutien sobre com de car estava el pinso i que ja no podien fer més. L’Èric va vindre cap a mi plorant i em tocava el morro.

Jo no entenia res, però sabia que alguna cosa passava. El cel està sense cap núvol, blau intens, molt bonic. Encara que no tinc ni idea de què passarà demà, em quede amb aquest record per a tota la meua vida.

Blanca Alba Morant (1r BAT D)

 

32. SÍ, SOC UNA GOSSA

Porte molts anys observant tot allò que està al meu voltant, i, de vegades em porten de passeig. Des de ben menuda tinc un grup d’amics mes alts que jo, i diuen ser la meua família, no em queixe, els vull molt, i ells a mi, ja que em tracten molt bé, encara que de vegades fan coses rares, supose que són coses d’humans. També tinc amics de la meua espècie, encara que tots són diferents, però ens veiem sempre al parc per a jugar tots junts. M’agrada molt la vida que tinc, ja que tots es preocupen per mi, encara que no estic sola, tinc una companya, és major que jo, però ens portem molt bé entre nosaltres. Quan eixim al carrer, sempre ho observe tot, m’agrada quedar-me amb les olors, els colors, i tot això, per si un dia em perd, saber tornar a casa. Molta gent em té por, encara que jo sols vull jugar amb ells, córrer… divertir-me. També m’agrada córrer i jugar amb els xiquets de la meuca família a l’immens pati que tenen, ple de joguines, casetes de fusta, i un tipus de recorregut per a que ho passe bé i entrene. Hi haurà gent preguntant-se que soc, i molta altra, que ja ho sàpiga. I per a la gent que no ho ha endevinat, sí, soc una gossa, i així veig jo la vida.

Martina Albelda (1r BAT D)

 

33. UN POBLE QUE S’APAGA

Soc Lluna, una gossa mestissa. Visc en un barri xicotet amb Marta, la meua ama. En el nostre poble hi ha molta contaminació i pobresa. Però jo tinc molta sort que Marta m’acollira quan jo estava molt malalta. Em va cuidar i ajudar, per això ara puc seguir disfrutant de la vida molt millor que abans.

Tots els matins Marta i jo anem a passejar, fem una ruta curteta i sempre passem pels mateixos llocs, però una cosa de la qual sempre m’adone és que res és com ho era abans. Fa uns anys tot era verd i el cel era blau; ara està tot el cel gris i els arbres estan cremats o tallats i, si hi ha alguna part verda, al sòl hi ha brutícia.

Marta sempre em diu que, si no arreglen aquest desastre, ens haurem de mudar, perquè no és normal que la gent d’aquest poble no sàpiga com cuidar la natura i que, si seguim aixina, anem a destruir el medi ambient. Crec que diu això perquè està preocupada i vol que visquem en un lloc on la gent no siga tan bruta i puguem gaudir més.

Jo estic un poc trista de saber que em queda poc de temps en aquest poble, però sé que és el millor, perquè ací la gent no té recursos i aquest poble acabarà sense vida.

Inés Canet (1r BAT D)

 

34. QUÈ ENTENEM COM A ANIMAL?

Els animals són éssers vius que conviuen amb nosaltres, però hi ha vegades que no els respectem i no ens adonem que estan ahí.

Hi ha gent que té els animals a sa casa per a tindre companyia i no estar a soles. Per desgracia, actualment estan havent molts abandons tant en gossos, gats… Açò s’ha d’evitar com siga possible. Els animals no són coses que pugues agafar i després llançar-les com si ja no tingueren ningun valor. Estos tenen uns sentiments a l’igual que nosaltres.

Nosaltres tenim la concepció que els animals només són per a fer feina o, simplement per a molestar. Doncs estem molt equivocats, els animals es pareixen més a nosaltres del que pensem. Quan un animal naix, té l’estima i l’amor que li dona sa mare, igual que tu. De manera que es van fent majors van entenent més sobre la vida, fins que finalment acaben treballant sense tindre l’oportunitat d’haver elegit el se destí.

Per exemple, un cavall naix sense tindre coneixement de res I poc després acaba treballant sense haver-ho decidit per voluntat pròpia, l’han obligat. Quina seria la teua reacció si a tu te manaren fer una feina que tu no has triat i que a més no t’agrada?

Un altre tema que actualment també està molt present, és que la gent compra els animals en comptes d’anar a un lloc on hi ha animals abandonats que han tingut un passat horrorós. Tu pots ser la persona que li torne la vida.

En conclusió, hem de tindre eixa empatia amb aquests éssers vius i no tractar-los com a objectes. Si tu des de un principi saps que els animals no t’agraden i no els vols tindre a ta casa, doncs no l’adoptes. Li faràs un gran favor.

Nosaltres hem d’estar ahí, igual que ells estan ahí per a nosaltres. Si estàs passant per un mal moment, ells també ho estaran passant i estaran ahí per a ajudar-te i  alçar-te. Fes tu el mateix per ells.

Victoria Castellanos (1r BAT D)

 

35. LA MEUA REALITAT

Quant de mal em fan les potes, encara que ja s'estan acostumant a una vida que es suposa que és normal. Cada dia, amb la primera Ilum d'això que anomenen el sol, he de començar a recórrer una, dues i mil vegades el mateix camí. En la primera volta em saluda la senyora que viu en una casa de colors cridaners, sempre em deixa menjar en el seu gran arbre i el meu amo perdura llargs minuts amb ella. Sempre parlen d'un mateix tema i sempre acaben discutint, anomenen constantment les mateixes paraules "turisme de masses", no sé amb certesa quin significat té, però sempre anomenen turistes a les persones que habitualment munten damunt de la meua esquena.

En estiu, la calor augmenta, les orelles em pesen, les potes funcionen menys i la tromba no té ganes de sonar, em sent com si fora un d'eixos pardals que la casa de l'arbre té dins de les seues gàbies, em sent un d'eixos camells que caminen rutinàriament per eixes dunes d'arena baix el sol, em sent com eixos dofins que pressionen per a que ballen i els miren. I fins i tot sent que no soc escoltat.

Però clar, com em va a escoltar un humà? Ells observen, fan fotos, es donen un passeig damunt de mi i em donen menjar, que de vegades, em cau malament. Com els humans no poden arribar a pensar que m'estan fent mal, que em costa caminar, que respire sense ganes de continuar i que m'agradaria tindre llibertat?

Sense dubtar aquesta és la meua realitat.

Sí, d'acord, soc gran, però açò no significa que no em facen mal.

Claudia Gay Molina (1r BAT D)

 

36. LA IMPORTÀNCIA DE L’ESTIMA

Els animals de companyia són molt especials per als humans, fins i tot creen connexions úniques. Acompanyants de vida, amics i de vegades considerats família. Toc és un gos molt feliç, un preciós golden retriever amb molt pelatge suau i ben cuidat. Va ser salvat per una xiqueta quan era molt menut, abandonat a un carreró i desnodrit quan el trobaren. Després que la família el portarà al veterinari decidiren adoptar-lo.

I així breument t’he contar l’inici d’una nova vida per a un gosset, la vida perfecta, amb la família perfecta, però no tot és perfecte. Després d’anys formant part de la família Bertomeu, arribà un nou integrant, un bebè. Un xiquet ho canvia tot, el que Roc no s’esperava era sentir-se així.

Amb l’arribada del bebè, l’estima i l’atenció que rebia Roc passà a un altre lloc. Roc es va sentir com abans que el rescataren, sol, trist i mig abandonat, la seua única llum era Nerea, la primera filla dels Bertomeu, la seua salvadora.

Sempre tingué bona relació amb Nerea però ara tot és diferent: la relació que han format des de l’arribada del bebè és me especial, més real q mai. Passaven junts quasi tot el temps i quan Nerea havia de marxar Roc l'esperava a casa pacientment, notant la falta de la seua millor amiga, però notant també la distància del senyor i la senyora Bertomeu.

Quan passà el temps, el bebé ja no era tan bebè i ja no necessitava tanta atenció i cures, a poc a poc tot tornà com abans per a Roc encara que sumant-li l’estima d’un nou xiquet. Roc no ho entendrà mai però l’estima mai marxa, sols que el humans de vegades som així i per estar en altres assumptes no ens adonem de com podem fer sentir, ja que no ha estat en les nostres intencions ferir.

Nayara Giménez (1r BAT D)

 

37. LABORATORIS

Ara vos contaré la meua vida i la de molts dels meus familiars. Pots tindre la sort de no ser agafat o pots tindre la desgràcia de ser agafat. Però, així passa amb els meus familiars com amb altres animals.

Perquè sí, soc un animal. Amb orelles altes, no pare de botar i m'agraden moltíssim les carlotes. Exactament soc un conill. No ens anem a desviar i quan deia que ens agafaven em referia a uns humans malvats. Ens porten a uns laboratoris, així és com els anomenen. Encara que, vist des de la nostra perspectiva, això no es pot anomenar laboratori, això és un lloc per a sofrir. Ens injecten coses i ens comença a picar tot el cos, ens cau el cabell... Simplement perquè diuen que volen verificar que tot estiga bé i no faça mal. I per què no proven amb altres coses?

Però, gràcies als humans bons ja no es pateix el que es patia abans. Per les manifestacions, per difondre el que patíem. Gràcies a tots els que heu aportat, encara que no ho creieu, ajudeu molt.

Sara Loudayi (1r BAT D)

 

38. UNA COMPANYIA FELINA

En el cas dels gats, sempre hi ha hagut diferents perspectives dels humans, ja siga per la grandària, la raça o el seu comportament, però, al revés, la visió dels gats per els humans és totalment diferent.

Aquestos animals veuen a l'ésser humà per primera vegada com un ser superior, que te intenció de fer-li mal, en una casa tancada on ells no poden córrer i jugar de forma natural, per això maulen cercant de comentar-li al seu amo que de primeres la seua llar no els agrada, però han d'adaptar-se a la seua nova vida amb una casa plena de coses, i monstres gegants per a ells anomenats humans. Després d'algunes setmanes d'adaptació, les quals varien depenent de la intel·ligència o la raça, els gats ja s'han adaptat al seu entorn, coneixent tots els cantons de la casa en els quals juguen i boten, i començant a establir un vincle afectuós també amb els humans, els quals els gats ja s'han adonat que vol cuidar-los i passar temps amb ells. Però encara així, els humans de fora els coneix com estrangers, i amb persones que no coneixen són un poc tímids i passen d'ells, i comencen a arrimar-se ja quan varies vegades els han vist i han passat temps junts.

A mesura que passa el temps i els anys, la perspectiva dels gats canvia molt cap als humans, veient-los amb un sentiment d'estima, sobretot als que els cuiden, però cada vegada estan més debilitats i el seu amo ha de fer més feina, i encara que a ell no l’importe, els gats s'adonen i es posen tristos, fins que no poden aguantar més la seua debilitat i malestar i moren, deixant un buit emocional per als amos irreparable, perquè aquests el volien con un fill.

Edu Navarro Català (1r BAT D)

 

39. EL FOC

Fa molts anys, quan vivia a la selva d’Austràlia i vivia amb altres coales, gaudia d’una vida tranquil·la i sense decisions. Dormia la major part del dia en la part superior dels arbres, i a més, cuidava de la meva cria donant-li de menjar i portant-la al meu llom per a mantenir-la en un lloc segur.

Els anys van passar i va arribar un estiu molt calorós. Una nit d’aquell estiu em vaig despertar perquè percebia una olor a fum molt fort. Unes hores després em vaig adonar de que un incendi estava cremant el bosc així que vaig haver de fugir amb la meva cria. Després d’unes hores corrent vam arribar a una carretera, deshidratades i ferides quan de sobte dues persones ens van refugiar en un vehicle i ens van portar a un refugi, on ens atengueren i ens quedàrem durant uns dies. Però el dol continuà quan em van separar de la meva cria i em tancaren a una gàbia amb destí al zoo de Sidney. En arribar em van fer unes proves de sang i em van traslladar a una nova gàbia un recinte no molt més gran que un camp de futbol on convivia amb altres espècies.

Dies després em vaig anar passant trist ja que no hi havia ningú de la meva espècie, així va ser que no lligava gaire de fer sorolls, no menjava i estava tota l’estona dormint. Uns mesos després, ja més acostumat al meu nou entorn, em vaig acostumar a la presència humana i era un poc més feliç, però sabia d’allò més bé que mai tornaria a sentir eixa llibertat de viure al bosc i que mai tornaria a sentir el calor de la meva cria.

Pense que els humans són de certa manera cruels ja que moltes vegades s’aprofiten de catàstrofes que provoquen ells, els animals ingenus i vulnerables per a viure benefici econòmic i que aquells no mostren empatia a l’hora de preguntar-se com es pot sentir un animal quan fas algunes coses. Hui en dia, després de quasi 20 anys al zoo, continue reafirmant la meva hipòtesi que els humans són uns éssers que es mouen majoritàriament per interés i no per empatia.

Pablo Serrano Pérez (1r BAT D)

 

40. PER QUÈ EM MALTRACTES SI JO T’ESTIME?

Fa un parell d’anys que visc a la granja d’una família nombrosa. Després d’aquest temps, he aconseguit adonar-me del paper que té cadascú a la meua trista i monòtona vida. Els dos xiquets menuts, que semblen inofensius i ja ho tinc confirmat, venen a jugar amb mi totes les vesprades; la filla major crec que no sap de la meua existència o fa com si fos així, perquè mai ve a visitar-me i quan em té a prop, ni em mira. En canvi, la mare d’aquests tres companys meus ve a veure’m dues vegades al dia i em prepara uns menjars exquisits. A més, em parla de les seues preocupacions, encara que jo no entenga res. Estic còmode amb ella i ella amb mi. Crec que no em veu com a un gos guardià: soc el seu animal de companyia. El problema arriba quan veig arrimar-se a l’home alt i gros amb rostre de pocs amics.

A mesura que anava passant el temps en aquest lloc solitari, vaig poder comprendre que el meu motiu d’estar ací era per ajudar amb la resta d’animals que viuen amb mi. Isc una vegada al dia junt a un ramat d’ovelles a passejar per la muntanya. Al principi, almenys per a mi, es tractava d’un moment de llibertat on poder córrer i ser feliç, fins que al tornar a casa, aquest home va començar a pegar-me. Jo no podia fer res, tan sols plorava i esperava que la tortura arribara a la seua fi. Mitjançant crits i maltractes, vaig entendre que havia de vigilar les ovelles. Passats uns primers dies molt roïns, la situació es va calmar i l’home no em va tornar a posar una mà al damunt. Com em respectava, vaig aprendre a estimar-lo, en part perquè si la meua família humana ho feia, jo també podria.

Tot anava bé fins fa un mes: eixírem com sempre amb el ramat i em vaig despistar un segon. De sobte, faltaven moltes ovelles i, per a la meua sorpresa, les vaig veure allunyar-se del nostre amo. Quan vaig adonar-me de què passaria en tornar a casa, vaig tractar de fugir jo també, però era massa tard. Em va atrapar i, com ja havia previst, em va pegar i cridar com mai ho havia fet. El resultat va ser una pota trencada i un ull que ja no pot dur a terme la seua funció. Ara, cada vegada que els xiquets i la dona venen a visitar-me, ho fan plorant i sense parar d’abraçar-me. Em fa la sensació que no passarà res bo.

De nit, l’home maltractador ve a per mi i em puja al seu cotxe, mentre la seua família tracta de seguir-nos el ritme corrent, sense èxit. Passat un temps que em sembla etern, arribem a un lloc on hi ha molts gossos. Només puc sentir els seus udols. No conec el que em depararà el futur, però tinc el pressentiment que no existeix cap futur per a mi. No he sigut útil i ja no em necessiten, i en lloc de sacrificar el seu negoci, prefereixen sacrificar-me a mi. Abans de morir, m’agradaria entendre perquè la família permetia que em maltractaren si jo els estimava. Ells eren la meua part preferida de la vida que m’ha tocat.

Aitana Valdés Llopis (1r BAT D)