IES ALMENARA: Al bosc vermell, un cavall fuig

Carrers en silenci

Un gos vagabund caminava lentament pels carrers d’una ciutat marcada per la guerra. Abans havia tingut una família: una xiqueta que li llançava una pilota al parc i uns pares que reien quan ell corria darrere dels coloms. Ara tot era diferent. Els carrers estaven buits i l’aire portava una olor estranya de fum i pols. 

 

Des que havien començat els bombardejos de la guerra entre Rússia i Ucraïna, moltes persones havien fugit de la ciutat. El gos recordava el dia que la seua família va marxar corrent amb maletes. La xiqueta plorava mentre el mirava, però ningú va poder tornar a buscar-lo. Des d’aquell moment, el gos caminava sol entre edificis trencats i finestres buides. 

 

Cada dia explorava nous carrers. Veia cotxes abandonats, botigues tancades i parcs silenciosos on abans jugaven els xiquets. De vegades trobava altres animals perduts que també buscaven menjar entre les restes. 

 

Un matí, mentre caminava amb cautela, va veure un grup de persones amb armilles que deixaven menjar i aigua al costat d’un edifici mig destruït. Parlaven amb veu suau i acariciaven alguns animals que s’acostaven amb por. El gos va dubtar uns segons, però finalment s’hi va apropar. 

 

Una de les dones li va deixar un bol amb menjar i li va acariciar el cap amb molta cura. En aquell moment, el gos va alçar el cap i va mirar els humans. 

 

No entenia per què els humans feien guerres que destruïen ciutats senceres. Però, mentre menjava tranquil·lament, va pensar que, fins i tot enmig de la guerra, alguns humans encara recordaven cuidar els altres.

Michelle Vizcaino

 Entre les dunes i més enllà

Feia una calor abrasadora. No s’hi veia res més que dunes en tota la perifèria i una molesta corretja que l’obligava a continuar, a pesar de la fatiga immensa que sentia. No havia begut aigua en tot el matí i els oasis només eren productes de la seva imaginació.  

Eren uns dies molt difícils i la gent volia, sobretot, passejar per les dunes del desert. Era sempre la mateixa ruta, el mateix camí. Hi podia veure només les seues petjades, si el vent o alguna tempesta d’arena no les esborrava. Ell no parava de portar turistes al seu llom, i ja n’estava fart. Però al seu amo no l’importava absolutament això. Tenia la sort de comptar amb el seu ciudador, que l’alimentava molt bé i s’encarregava que no passara molta fam o set.  

El turisme a Dubai era a la seua màxima esplendor. Ple de gent de tot el món, des d’Europa fins als Estats Units. Era la representació del luxe, la ciutat dels milionaris, on tots els somnis s’hi feien realitat. Però, ningú era capaç de veure l’altra cara de la ciutat, encara que era la més segura, no tot era gent rica i espectacles meravellosos. 

Aquell camell es sentia sol, encara que el seu cuidador el tractava amb cura. L’amo es va adonar que el negoci de passejar turistes a camell, ja no era rendible, perquè els turistes preferien les motos aquàtiques. L’amo, ja tenia decidit vendre’l a un altre senyor ric, provinent d'Aràbia Saudita. Però aquesta vegada ja no hi estaria sol, l’acompanyarien altres camells. Esperaria poder trobar-se més a gust amb la resta, resignant-se al seu treball avorrit, i acceptaria el seu destí, sense saber què passaria amb ell i tots els altres camells. 

Anass Karnas

Canvi de tortura 

La nova olor va sorprendre l’animal. Mai havia estat tan prop de la natura. Va sentir el soroll de les fulles trepitjar baix les seues potes. Els nous estímuls li causaven curiositat i li encoratjaven a apropar-se als arbres, quasi despullats per l’arribada de l’hivern.  

Recordava amb tristesa la seua antiga gàbia. Mai havia estat fora d’aquesta fins als últims dies, quan els seus amos el van alliberar en aquest estrany bosc. No tenia res a veure amb els que havia imaginat. No tenia herba verda, ni veia altres animals petits que poder caçar. 

La única senyal de vida que va poder notar va ser una altra manada de lleons. Quan els va veure, va fugir. Mai no havia estat amb altres animals de la seua espècie al circ on treballava. 

De fet, sols recorda la gelor de la gàbia. Els entrenaments, sempre fets obligadament, eren un conjunt de crits, colps amb el fuet i una expressió de temor i odi als ulls dels seus amos. Des del seu naixement tot va ser així. 

No entenia per què ara l’alliberaven. Potser tenia relació amb la conversa que van mantenir els seus propietaris. «Ja no podem tindre al lleó al circ, és il·legal», va dir Alícia. «Portem-lo ací», va contestar Jaume. 

Així, dos dies després el lleó va acabar a aquest nou lloc. Li agradava més que l’antiga gàbia on el tancaven. Encara així, la presència d’humans i l’estrepitós so dels dispars li atemorien. 

Mentre observava un caragol desplaçar-se pel terra amb lentitud, rememora altra conversa dels seus amos: «Un lloc de caça furtiva? T’has tornat boig?» «Ja està decidit», va imposar Jaume. 

El lleó, abstracte als seus pensaments, no va sentir el xiuxiueig dels humans que s’apropaven. Si s’hagués adonat, podria haver alçat el cap i haver vist els canons de les pistoles apuntant cap al seu cos. Si s’hagués adonat, podria haver fugit i podria haver evitat la ferida, però tot això no va succeir.  

El tir li va impactar directament al cor i el va matar a l’instant. El caçador, il·lusionat, es va apropar al cadàver per fer-se fotos. No va ser capaç de pensar en l’animal, sols en les seues ganes irrefrenables de matar.

Leyre Roldan

La rata d’Anglaterra 

L’aigua negra i llefiscosa para de fluir pel clavegueram de Londres. Una xicoteta criatura de pelatge marró ix d’un xicotet forat enmig de dos rajoles, ix corrent del seu amagatall per a cercar menjar pels canals xopats, i de sobte, el pis comença a tremolar, amb un so inquietant, abans que la criatura siga arrossegada per litres i litres d’aigua, emportant-se-la a llocs que no havia explorat mai, fins a que l’aigua fa que isca a un lloc replet de gegants immòbils. Eren edificis, però aquesta criatura no ho sabia i de l’ensurt va començar a córrer. 

El temps va passant, i la criatura va corrent per l’asfalt fins que s’atura en un arbust, i veu dues bigues de metall que aguanten un senyal en la que fica un nom: “Croydon”. La criatura no ho entenia i es va amagar dins de l’arbust i va passar la nit. En despertar, la criatura s’apropa a un dels gegants i guaita per un forat,. En olorar menjar, va entrar, dirigit per el seu instint de supervivència. I escolta uns sons aliens a ell, uns sons que no reconeix, però sonen agressius i alterats. “Ets un porc, no ajudes a fer res en casa!” i uns sons més greus responen: “Treballe dotze hores, i esperes que vinga a ma casa i que treballe més!?” Els sons continuen, i la criatura continua caminant, fins que la fusta que aguantava el seu pes cedeix i cau. Els sons paren fins que un so estrident crida l’atenció  cap a una dona jove que diu: “Una rata!” La criatura fugeix i es cola per un forat en la paret. 

La criatura, que ara sap que el seu nom és “Rata” s’acostuma a viure en el gegant que ara sap que se diu “Edifici”. La Rata s’acostuma a furtar menjar, fins que un dia les criatures altes i cridaneres desapareixen i altres prenen el seu lloc. Aquestes noves criatures s’assemblen a les criatures cridaneres, però son grogues i lluïxen. La Rata inspira un fum verd, i poc a poc s’adorm i cau en un somni infinit del qual no torna a despertar. La mort. 

Ximo Burguete

Vibracions sota terra

On quasi ningú pot veure el que està passant, sota terra aIran, hi ha una gran varietat de túnels, on caminen cucs, formigues i escarabats com si foren els amfitrions d'aquell lloc, però el creador del túnels està dormint. El talp es desperta per un tremolor que arriba fins a ell, que se sobresalta i es queda analizant d’on venen les vibracions que l’estan fent tremolar. Amb por i curiositat comença a investigar. Encara que no puga vore quasi res, es mou amb naturalitat gràcies al seu nas i bigotis. La tremolor para, mentrés que damunt seu sent passos allunyant-se amb crits de persones fugint del lloc d'on prové la vibració. Ha caminat tant de temps que ha arribat al final del túnel. Després d'uns minuts, s'escolta una explosió a la llunyania, junt als sorolls de pedres, portes, parets i arbres sent expulsats del seu lloc originari. També, vibracions que desconcerten al talp, qui amb una innocència animal torna enrere mentres escolta persones cridant i dient coses que el talp no entén. S’amaga intentant furgar cap avall amb una gran rapidesa,. Tot i que no sap què és un míssil, sap que és un element que el podria matar en qualsevol moment. Aquell moment arriba més prompte del que creu.

Denis Antonio Tiganasu

Vacances al Carib 

Hi havia neu a les zones més muntanyoses de Cuba. Fred i tempestes als carrers de l’Havana per als qual els habitants del Carib no estaven preparats. El vent era tan fort que va tombar arbres i d’un d’eixos arbres va caure una petita cotorra. Tan lluny se la va emportar l’aire que, des dels afores de la ciutat, arribà a territori universitari, a la facultat de Biologia on estudiava Noemí. Aquesta jove, una apassionada de les aus, va rebre la seua companyia com un regal caigut del cel. 

Noemí somniava deixar Cuba i dedicar-se a investigar als Estats Units, una aposta arriscada tenint en compte que en aquell moment el país nord-americà no respectava la migració com a dret. Passaven setmanes i el seu vincle era cada dia més fort, però ella no tenia els recursos necessaris per a mantindre la cotorra. La seua família sempre havia viscut del turisme i els últims mesos no funcionava. Amb el clima canviant, les apagades interminables i l’escassetat d’aliments, el paradís vocacional va perdre el seu atractiu. Noemí va haver de vendre la seua estimada cotorra a un conegut que es dedicava al tràfic d’animals i va prometre trobar un bon nou propietari per a l’au, encara molt jove. 

La cotorra va viatjar i viatjar durant setmanes dins d’una gàbia, pensant en la llibertat que mai havia conegut, en l’amor maternal que l’havia abandonada i en la natura que no l’havia estimat prou. Volia volar per les platges de les que Noemí tant parlava i tornar a casa i formar part del futur d’aquella humana que la tractava com a ésser viu. Només podia ja desitjar-ho, perquè una economia basada en l’estranger no havia deixat lloc per a la vida que l’habita des de sempre.

Teresa Aparicio

Un gos amb pólvora

La sirena antiaèria torna a sonar a la ciutat de Khàrkiv. Bublyk abaixa el cap immediatament. Coneix molt bé eixe so. Sempre que sona, la seua mestressa li agafa fort l’arnés amb la mà tremolosa. 

Ella no pot veure el fum que s’alça darrere dels edificis ni els vidres trencant-se al carrer. Però Bublyk sí que pot olorar la pols, el metall, la sang i una cosa estranya que últimament està per tot arreu: la por. Camina amb pas ferm, guiant-la entre la gent que fuig cap un lloc on resguardar-se. “Tranquil, Bublyk, tot anirà bé”, murmura ella, encara que la seua veu no sembla molt segura. 

El gos guia avança sense dubtar. Sap que ha de continuar. La seua feina és no perdre el camí. Durant hores caminen fora de la ciutat. Hi ha llargues files de persones, maletes abandonades, cotxes aturats a la carretera. Alguns soldats vigilen en silenci, amb la mirada cansada. 

Al cap de molt de temps, arriben a la frontera amb Polònia. Però la cua és interminable. “Només persones “ diu una veu d’un soldat. Ella es queda quieta. La mà que sosté la corretja tremola. “És el meu gos guia, sense ell no puc caminar “. El soldat calla un moment. Al seu voltant hi ha ferits, xiquets plorant, gent discutint. Algú intenta passar, un altre s’enfada. La multitud sembla cada vegada més nerviosa. 

Finalment, la dona comprén que no té opció. S’agenolla i abraça Bublyk. “Encara que no ens tornem a veure, sempre em guiaràs “ diu en veu baixa. 

El gos no entén per què la seua mestressa se’n va sense ell. Bublyk es queda entre la neu de la frontera i sent l’aire fresc que li passa pel cos pelut. Ja no nota la tensió de l’arnés agafat per la seua ama, encara que la porta dins del cor. Veu com la gent passa i espera pacientment el retorn de la mestressa que realment mai tornarà.

Iker Hurtado

El vol impossible

El mussol, posat damunt de l'arbre al mig del bosc, descansa. Amb els seus ulls redons ho observa tot.

Lexie es troba en aquell cotxe amb els seus pares i dos germans per anar de vacances a visitar al seu avi als Estats Units. Des de ben xicoteta li ha agradat anar a casa del seu avi, ja que es troba al camp i poden anar al bosc a vore animals que viuen allí. De vegades l’avi els ensenya a caçar certs animals.

Quan ja havien arribat es van acomodar i van començar a jugar a les cartes en família, mentres de fons es podia escoltar el soroll d’un mussol. Van jugar fins a l’hora de sopar. Aquest dia ha sigut tranquil, però l’avi ha promés anar demà al bosc. Fent que els xiquets s’emocionen, sobre tot Lexie, que té ganes de caçar i eixir amb el seu avi com quan era menuda.

Al bosc es troben els seus dos germans xicotets, l’avi i Lexie. Ella ja està farta de dir als seus germans que no tiren fem a terra. De sobte, Lexie veu un mussol que li crida l’atenció i li pareix preciós. El seu avi nota la seua expressió al vore aquell mussol. <<Si vols el podem caçar i té l’endús a casa com a mascota.>>. Lexie no dubta ni un segon i comencen a muntar la trampa Bal-Chatri improvisada. Amb una gàbia on fiquen llaços de seda al voltant i dins un ratolí. Quan el mussol s’apropa per voler atrapar al ratolí, queda aturat als llaços de seda. Al intentar volar no pot, ja que la gàbia està enganxat al terra. I així Lexie ha aconseguit al mussol, al qual anomena Gizmo. <<Has caçat a un mussol virginianus!>>.

En tornar a casa li mostra la seua nova mascota als seus pares, que no estan molt contents amb l’animal, però no diuen res al vore a la seua filla tan feliç.

En acabar les vacances, la família amb un nou integrant, tornen a Canadà. 

Neus Aliaga

El pes de les plomes

Lexie tanca la gàbia de nou. Se’n va a treballar com sempre, no sense abans disfressar el seu mussol i posar-li el nom del dia.  Guizmo, l’havia batejat quan l’havia trobat. Però cada dia li’l canvia depenent de la disfressa que li pose. Hui tocava Harry, per la bufanda de Gryffindor que la seua ama li acabava de posar. 

Harry es queda sol en casa de nou. Mira per la finestra i troba la televisió del veí posada en el canal de notícies. “Un incendi a Toronto” diu el titular. Veu com l’home de la pantalla es preocupa per la supervivència de les persones i la vida vegetal del bosc incendiat. I els animals? Ningú pensa en els animals.  En tots els pardals, en tots els insectes, tots els conills, tots el mussols… Tots aquells éssers vius que moren dins de l’ambient vermell i abrasador que destruïx la natura a cada pas que fa. 

Harry recorda la seua família, tots els de la seua espècie. Tots aquells als que una volta, fa molt de temps, va veure volar.  La sensació de nostàlgia i por inunda el sensible plomatge del mussol. Quants més han de caure perquè la humanitat li done imporància? 

Harry comença a moure les ales sense control, amb nerviosisme, i picoteja el seu coll en un intent de llevar-se la bufanda. La suor a les potes el fa esvarar de la alta però estreta gàbia, fent que el cap xoque contra el sostre i la seua bufanda s’enganxe al metall. Harry cau des d’una altura aprentment xicoteta però suficient per causar un mal irreversible. 

No hi ha forcejament. Després d’un breu aleteig contra els barrots i un soroll com el de dos mans xocant-se, el mussol deixa de moure’s. I els seus ulls abans fixes i daurats es clouen per a sempre.

Emma Rebollar

El guardià de la platja

El gos vivia a la platja de la Malva-rosa, a València. Coneixia cada racó de la sorra, cada roca i cada olor que portava el vent de la mar. Cada matí corria vora les ones mentre observava tot el que passava al seu voltant. Aquella platja era la seva casa. 

Amb el temps, però, tot va començar a canviar. Primer van arribar molts turistes, cada estiu eren més i més. Omplien la platja amb para-sols, música i bosses de plàstic que el vent arrossegava fins a l’aigua. El gos havia d’esquivar restes de menjar mentre caminava per la sorra calenta. Però el gos també veia altres coses que quasi ningú mirava. Algunes nits, quan la platja quedava en silenci i només s’escoltava el soroll suau de les ones, apareixien barques petites a l’horitzó. El gos era sempre el primer en notar que s’atansava, mirava i corria a la vora de l’aigua. Dins de les barques hi havia persones que fugien de les guerres dels seus països. Arribaven cansades, amb por i la roba molla, buscant un lloc segur. El gos s’acostava. Només movia la cua i caminava al seu voltant, com si volgueren donar-los la benvinguda. 

Aquell gos havia vist com el turisme omplia la platja i com les guerres portaven persones desesperades fins a la costa de València. 

I cada nit continuava allí, mirant la mar, fidel guardià d’aquella platja on alguns venien de vacances… i altres buscaven simplement un lloc on poder viure en pau. 

El gos semblava entendre alguna cosa que els humans obliden: que la pau i la cura del lloc on vivim són més importants que qualsevol conflicte o soroll. I mentre el vent feia ballar les ones i la sorra, el gos continuava avant.

Maria Corma

La rabosa a través del buit 

La neu cobrix tota la superfície del Bosc de Briansk a Rússia. Des de les copes a les arrels, els arbres queden soterrats sota una capa blanca que esborra els camins antics d’aquest bosc pròxim a la frontera amb Ucraïna. Abans, entre tota la neu, es podia veure centenars de petjades d'animals. Ara quasi tot esta ple de xafades de botes i marques de pneumàtics, deixades pel conflicte armat, un conflicte que no pertany al bosc. 

Prop de les tanques que delimiten la zona segura a la frontera russa, es veuen petjades d’una rabosa, que segueix el mateix camí diàriament, evitant tant com pot la presència humana. 

Al seu camí se sol trobar amb un humà. Tymur Chupryna, un soldat fronterer, encarregat de vigilar la zona voltada de la zona segura. Tymur també veia al rabosa. Al principi, només una ombra entre els arbres, després, una presència cada vegada més pròxima. 

La rabosa, acostumada cada vegada més als humans, s’aproxima prou perquè l’home puga allargar la mà i tocar-la. L’humà, igual d'interessat en aquell rabosa, li ofereix la mà perquè ho ensume. La rabosa es deixa acariciar per uns minuts i se'n va per un buit que hi ha entre la tanca i la neu, desapareixent entre els arbres de l’altre costat.  

Tymur es queda contemplant al rabosa des del seu lloc. Mentre ho fa, reflexiona sobre la societat actual i al mal que li fan al bosc i a la natura en general amb la guerra. La incapacitat d’entendre els conflictes i raonament humà. 

Als animals no els importen les fronteres i els límits que posen els humans en un vague intent de tindre un aparent control del que succeeix al seu voltant. 

I mentre la figura grisa es perd entre els arbres, Tymur comprèn que hi ha coses que els humans no poden dividir sense trencar-les.

Valèria Toro

La seua companyia

En els carrers de València, en la part més solitària que pot haver, es troba un gos abandonat, més fràgil que una rosa en un desert i cada vegada més inquiet pel perill que pot patir. 

Anna, que es troba passejant sola després de la habitual discussió amb els seus pares, el veu. En observar els seus ulls cansats, es fixa en aquell xicotet animal indefens que pateix tant com ella. El gos té por, ja que la gent no sempre el tracta bé, però aquesta vegada és diferent: ella li transmet confiança. 

Sense pensar-ho, la jove decideix portar-lo a casa seua. Necessitava algú que la protegira i protegir-ho. 

En arribar a casa, tot era silenci, tot era dolor, l’ambient era tens. No obstant això, Anna se sentia més tranquil·la amb el gos entre els seus braços. Dins de casa, la tensió continuava, pera ella estava una mica millor. 

Durant diversos dies, com sempre, els seus pares no parlen amb ella, però això ja no li importa tant, perquè ara té la companyia que necessitava per afrontar la situació. 

El vincle amb el gos es fa cada vegada més fort, ja que tots dos pateixen molt amb el món que els envolta i amb una societat que sovint no mostra compassió. 

Un dia, Anna va ser maltractada pel seu pare i el gos va intervenir per defensar-la, però per això també va rebre un colp fort. 

Les ferides dels dos eren profundes, tant físiques com emocionals, i van decidir marxar de casa perquè el dolor era massa intens per continuar suportant-lo. 

Pel carrer fosc i solitari, amb la llum del sol desapareixent, Anna i el gos caminaven amb tristesa sense saber a on anar. Ella es sentia esgotada, i l’animal també, però la seua companyia era imprescindible per seguir endavant. 

Lamentablement, van haver de tornar a casa, però Anna es va trobar amb el cos de la seua mare en terra, sense respirar. El gos va començar a bordar i Anna va plorar desconsoladament amb la desgràcia que passava. El seu pare no es trobava a casa; probablement havia marxat per sempre. Ara, la jove es quedava completament sola, només amb el gos. Ja no tenia res, ni tampoc havia conegut mai la felicitat, i pensava que tampoc la podria aconseguir. 

Amb la mort de la seua mare i sense recursos, Anna va ser portada a un centre de menors i, el gos no va poder acompanyar-la. Així, l’animal va tornar al carrer i Anna es va sentir novament infeliç… com sempre.

Yamila Jiménez

El polp i la mirada amiga

Dintre de l’aquari de l’oceanogràfic hi ha un polp que té una condició que el fa una mica diferent als altres. El seu cos es mou més lentament i, a vegades, li costa coordinar tots els seus tentacles al mateix temps. 

Durant l'hivern, està exposat públicament dia rere dia, amb exemplars de la seua espècie. Sovint observa els humans que s’aturen presenciant-lo amb curiositat i desconcert.  A diari, els bussos que treballen a l’oceanogràfic han de fer un reconeixement de tots  els polps. Quan arriba l’hora de menjar, els bussos s’impacienten amb ell, ja que és massa lent i no segueix les indicacions. 

Un dia corrent de febrer, un xiquet amb autisme s’atura davant del vidre. No fa  sorollls ni gestos exagerats; només mira al polp trasmetent tranquil.litat, amb la mateixa manera diferent de veure el món. 

El polp s’acosta lentament i hi predomina un instant silenciós. Dues mirades que es  comprenen sense emplear paraules, dos éssers que saben que és ser diferent i  viure a un ritme propi. 

De sobte, apareix un dels bussos, que sense paciència colpeja el cap del polp.    Seguidament, a l’altra banda del vidre el xiquet sent el colp, es porta les mans al cap, confós i cau a terra. 

Ningú entén què passa, però la realitat és que el xiquet està plegat a terra, dessagnant-se, presenciant els seus últims minuts de vida.

Àlvaro Mateos