La vida d’un porc
En obrir els ulls una forta foscor mesclada amb l'olor de fang el va atordir, això i la incertesa de preguntar-se per què hi estava i cap a on marxaven.
El porc va recordar la cara d'indiferència d'allò que els humans deien granger i la seua fredor en deixar marxar als que van ser els seus acompanyants durant tant de temps. També va evocar que, després d'abandonar el Mas del Cosí, un lloc on centenars d'animals com ell van estar vivint a força d'amuntegar-se els uns als altres en xicotetes rases, rebolcar-se en el fang i rebre menjar de manera exagerada, van ser portats per humans que ni tan sols reconeixien, que, sense saber bé per què, es dedicaven a colpejar-los en allò que semblava un intent per rescabalar la seua ràbia interior. Els porcs, espantats, no comprenien què era el que portava als humans a actuar de tal manera i per què havien de viure constantment rebent el seu odi.
Després d'una llarga caminada, aquells éssers a dos potes van començar a agrupar-los i espentar-los cap a una espècie de vehicle anomenat camió, segons una conversa que havia escoltat. Mentre observava al seu voltant, el vaivé constant va fer tornar a la realitat al porc, que, si no fora perquè des que va nàixer només havia conegut l'explotació, podria haver imaginat que per fi viuria en llibertat. De sobte el camió va parar i després d'uns segons la porta es va obrir i l'humà va començar a traure els porcs d'un en un. El porc va tindre un arravatament de felicitat i les seues il·lusions augmentaven mentre travessava una gran porta amb un cartell envellit que anunciava "Escorxador de Serveis de Mercavalència".
Iker Castro García – 1r de Batxillerat
Una nova vida per a Coco
No recordava molt bé la seua migració des d'Amèrica fins a Espanya. L’única cosa que recordava era com trobava a faltar la seua família, que l’havia rebutjat uns mesos abans per una lesió física en la pota. Després d'abandonar la seua llar, va arribar a la ciutat de València, on va ser comprat per l'àrea de Parcs i Jardins de l'Ajuntament i portat a una gàbia als Vivers. La seua vida ací, comparada amb la que havia tingut en la immensa selva del Brasil, es va tornar limitada; sempre havia sigut un lloro lliure i ara hauria de compartir el reduït espai amb multitud de diferents aus. Un dia, un cuidador es va despistar i ell va aprofitar l'ocasió per a eixir de la gàbia, volant de nou sobre la ciutat de València. En eixir, va descobrir el que li esperava: el constant moviment de cotxes i persones i el soroll dels petards. Cansat de la fugida, es va posar en terra davant de Pau, un jove que passejava amb bicicleta i que va frenar bruscament per a no atropellar-lo. En veure’l ferit de la pota, Pau el va agafar, se'l va emportar a casa per a curar-lo i en pocs dies va aconseguir que Coco es recuperara. La casa tenia una gran terrassa, on Coco podia viure lliurement i volar on volguera. Prompte va conéixer bandades de lloros que habitaven en el llit del riu Túria i es va integrar amb ells, però de tant en tant visitava el seu amic. A l'any següent, Pau va viure un dia molt especial quan Coco hi va arribar amb dos cries exactament iguals que ell, d’un verd brillant i amb un fort bec corbat.
Itziar de Paz Fernández – 1r de Batxillerat
Abans que la porta s'òbriga.
Dins del corral l'aire és pesat i fa olor a suor, arena i una mica de sang. De tant en tant el bou mou el cap per a allunyar les mosques que s'intenten posar en els seus ulls mentre escolta un soroll provinent de fora que va creixent amb el pas del temps. Aquest soroll inesperat fa que es pose tens i cada vegada estiga més nerviós sense entendre què és el que passa al seu voltant. És un so que ja havia sentit abans, però no amb la mateixa intensitat ni amb el mateix to. Un to d'expectació que per a ell és nou i diferent dels que escolta diàriament en el corral.
De sobte una porta s'obri i apareix a través d’ella un home amb botes i un pal. El bou nota que l'home sembla estar tan nerviós com ell ho està i es miren durant uns segons que semblen hores per a l'home. Ràpidament colpeja la porta de ferro que el bou té davant i el colp metàl·lic retruny per tot el lloc. Els sons tornen a augmentar i el bou, que no comprén res, comença a moure's i esbufegar rascant amb les peülles el sòl.
En un instant, la porta metàl·lica s'obri de colp, la llum entra amb força i els crits es multipliquen a cada segon. En aquest moment el bou espantat tracta de fugir i corre directe cap al centre de la plaça mentre contempla una figura quieta en l’arena, esperant-lo.
Marc García Teruel – 1r de Batxillerat
La inintel·ligible reminiscència
Les gotes continuaven baixant pel vidre de la parada d'autobús, per camins pels quals li agradaria passejar al gat, ja que serien més senzills que els camins del seu dia, que no parava de fer voltes; però això ja no importava perquè en el seu dia, com en el vidre de la parada ja no s'apreciava res, tot havia quedat entelat en una taca de color sense matís.
Se sentia observat, com si les gotes volgueren jutjar-lo per abandonar la seua llar, i ell, amb vergonya, s'arraulia mentre unes diminutes llàgrimes brollaven dels seus grans ulls, recorrent les seues galtes, esquivant els seus bigotis per a acabar mortes als seus llavis. No obstant això, l'única idea que era capaç de prevaldre en el seu culpable cervell felí era la sensació que havia canviat tot el que donava raó a la seua vida per una vaga i remota idea de llibertat, per a adonar-se finalment que la llibertat sempre havia estat en el seu interior, intocable per l'exterior.
La mescla del so de la pluja amb el vent li recordaven que ell era un míser actor d'una iniqua i tràgica obra de teatre i la pluja era el públic, que es queixava i l'escridassava per la seua insolència. Només podia romandre immòbil, mentre a poc a poc l'aigua anava pujant i ja li començava a tacar la panxa, que s'anava tenyint d'un color castany lleu, però que ràpidament es va transformar en un color cada vegada més fosc, com els seus pensaments. Ja tenia tot el cos afonat i havia de començar a alçar el cap per a respirar i renovar l'aire, per a no acabar com la resta i que les seues tristes i inefables idees pogueren perdurar amb la seua ànima…
Pablo Gil Pérez – 1r de Batxillerat
Entre murs i silenci
Dins d’aquell rectangle de formigó que cremava quasi com un forn a l’estiu, el porc número 47 jeia amb les potes plegades, respirant amb dificultat. L’aire feia olor d’amoníac i de suor antiga, i la llum groguenca del sostre li donava un color apagat, poc saludable. Des dels seus ulls menuts, observava el moviment dels humans com si fora un món estrany que no acabava d’entendre.
L’amo arribava setmanalment en un cotxe negre que enlluernava al seu pas. Caminava amb pas ràpid, procurant no tacar-se les botes amb el fang. «Més producció!», repetia sovint, com si aquella paraula ho justificara tot. Al seu pas, deixava caure informes i fulls blancs plens de xifres, que el vent arrossegava pel corredor com si foren fulles mortes d'un bosc de metall a la tardor. L'animal no sabia el contingut d’aquests papers però semblaven que per a l’home era una riquesa que movia tot el seu món. Els treballadors, amb mirades apagades, abaixaven el cap i continuaven repartint el pinso sec mentre el soroll dels animals omplia l’espai com una mena de queixa constant.
A l'exterior, el riu era una ferida infectada pel fum negre que expulsaven les fàbriques i que retenia als núvols l'aigua que la terra demanava a crits. Ell sentia una gran confusió: per què els homes construeixen murs si després es queden tancats en ells? Per què tracten la terra amb crueltat si és la seua llar?
Una agulla el va fer dormir una estona. En despertar, el porc 47 va alçar el morro instintivament, com buscant aire fresc o potser alguna cosa diferent. A pocs metres, un treballador netejava la gàbia en silenci. No semblaven tan diferents: tots dos formaven part d’un sistema que no havien triat i que, d’alguna manera, també els consumia.
Paula Gómez Bonacho – 1r de Batxillerat
La gavina
Cada matí, les gavines desperten i comencen el seu aleteig fins a arribar al seu lloc preferit per descansar, un far situat enmig de la platja de València. En especial, una gavina blanca amb taques grises es troba totalment sola sobre un far diferent. Des d’allí observa com els restaurants comencen a omplir-se, com els pescadors salpen en els seus vaixells i com els xiquets construeixen castells de sorra sota el sol.
Però no tot és positiu. Veu com alguns turistes, després de beure’s una cervesa enmig de la platja, tiren els seus gots de plàstic sobre la sorra, així com la gent llença les restes del seu menjar a la vora del mar. Escolta els altaveus que molesten a les persones que només volen descansar. S’adona dels canvis negatius que provoca l’excés de turisme.
La gavina comença el seu vol i observa curosament el mar intentant esquivar bosses de plàstic mogudes pel vent. No veu ni un sol peix, només acumulacions de plàstic que floten sobre la superfície de l’aigua. Abans aprofitava per caçar alguna sardina, ara l’únic que pot caçar són burilles de cigarretes.
Quan el sol comença a pondre’s, la gavina, després d’un dia intranquil, es posa sobre el seu far favorit. Observa la platja completament en silenci, muda, però plena de restes humanes. No comprén com els humans poden estimar tant el mar si no el poden respectar. S’adona que, en tancar els ulls, tot desapareixerà i ella no tornarà a veure mai més el mar com abans.
Xavier Grimau Elena – 1r de Batxillerat
El refugi de Troy
Ell continua caminant amb prou faenes, amb una pota ferida, vagant pel bosc amb el fi de trobar la casa que tant li agradava i on sempre se sentia segur, ja que feia molt de temps que això no succeïa. Arriba arrossegant la pota, ensagnant el garatge i fent grinyolar les ungles. Ell l’escolta, corre cap a ell, ha notat que passa alguna cosa. Quan el veu, l’únic que pot fer és plorar, perquè sap per tot el que ha passat el seu company. Recorda quan es van conèixer: una nit a sa casa el va trobar menjant restes del fem, semblava espantat, com si estiguera fugint d’algú i tenia blaüres per tot el cos. Troy torna a sanglotar de dolor, ha d’actuar ràpid, ha de fer-ho. Maleïx la persona que li havia fet patir. Això si que era comportar-se com un animal. Corre endins, agafa allò necessari i li cus la pota. Quan per fi es troba satisfet i observa que Troy es queda tranquil, es dona el plaer de sospirar. L’abraça, l’abraça fort fins que es queda adormit. Mentrestant, Troy va tancant els ulls a poc a poc, sentint que per primera vegada ha trobat a una persona que el cuida sense esperar res a canvi.
Zoe Mallén Ortiz – 1r de Batxillerat
Un sol cor
Amb la seua petjada, sacseja fortament el terra i deixa al seu pas un núvol de pols i tremolor. Camina amb lentitud, la trompa sacsant-se, les orelles ondejant al vent. Al seu costat li acompanyen febles petjades d'un home. Un company d’altra espècie que el mira amb admiració i temprança. Han passat cada dia, anys rere any, fent aquella ruta i l’elefant s’ha acostumat a ell. Han crescut junts, l’home li ha ensenyat a protegir les manades, a detectar els perills i a avisar de la presència de caçadors furtius.
De cop l’aire canvia. La boira usual s’espesseix i l'elefant s’atura. Pot notar al seu voltant com el perill s'amaga i els observa. És la llum que és diferent, una rama que es trenca en ser esclafada i els pardals que rompen a volar fugint. El guarda també ho sap i l’elefant el mira als ulls com si comprenguera la seua por.
A l’amagatall l’arma és freda; però el caçador, calfat de ràbia, no s'immuta. Posa el dit al gallet i el pren.
L’elefant escolta un fortíssim colp després de l’estrèpit... L’esgarra per dins, és foc sota la pell. Se li atura el crit a la gola i tanca els ulls amb dolor, la seua vida sembla fugir. Entre la malesa, el caçador retrocedeix cap a la boira. Té clavada al cap la imatge del guarda caient a terra, cobert de sang i de l’elefant sofrint en silenci. Sense ferida visible, el seu cor també està sagnant.
Ana Máñez Viñas – 1r de Batxillerat
On s’acaba la llum
Els dies sempre comencen igual. Abans que arribe la llum, el soroll metàl·lic de les portes el desperta. Les cadenes grinyolen, els passos s’acosten i la llum blanca s’escampa pels passadissos llargs. Sempre passa igual. Quan el soroll comença, el dia torna a obrir-se.
Va nàixer allí. No coneix cap altre lloc. La terra és freda, les parets són estretes i l’aire quasi no es mou, com si també estiguera tancat amb ells. Dorm atapeït amb els altres, buscant una mica de calor. Quan sona el metall, mengen; després, esperen. Sempre esperen.
Els humans passen pel davant, criden i colpegen les reixes amb els bastons. No els miren als ulls. Per a ells, tots els porcs són iguals: un entre molts, una forma que s’ha de moure, un número més. No entén les seues paraules, però el to el fa tremolar.
Cada dia s'obrin algunes portes. Uns quants companys ixen i no hi tornen mai. Ell percep el buit que deixen, l’espai que s’ompli de silenci. Intenta no pensar-hi, però el silenci sempre torna.
Aquest matí tot és més ràpid. Els humans van de pressa, els animals s’amuntonen i ell queda atrapat al mig. Quan la seua porta s’obri, la llum és massa forta. Els bastons el fan avançar pel passadís estret.
Només veu metall i ombres. Darrere, la porta es tanca. Davant, el soroll curt d’una màquina.
Per un instant, creu que el món s’atura. Després, tot és silenci.
Marcos Muñoz Ruiz – 1r de Batxillerat
La rendició color nacre
Era de colors meravellosos: blau ceruli en el frontal i anyil la resta del meu cap; roig profund carmesí en els costats, degradant-se fins a aconseguir un escarlata amb brins ambre en les potes; negre antracita dibuixant una prima línia en la cresta dorsal i una paleta de tons violacis en la cua.
Va viure en dominis amplis, amb nombroses femelles amb les quals poder apariar-se en cada època de zel. Gaudia mostrant els colors espectaculars i així gallejar-se, les seues tècniques de festeig eren exemplars i els altres de la seua espècie no eren rival. La seua passió era lluitar amb altres mascles, era un espècimen gran, un mascle alfa temut en les terres de Madagascar. Gaudia enormement trobant cries joves que es creien fortes per portar més de dues setmanes vives. S'alimentava sense problema, la llengua era enganxosa i un poc més llarga del que una mosca esperava. Va viure bé durant dos anys, encara anhela ingènuament aquell poder.
De la nit al dia el seu territori amb vistes a la costa va desaparéixer. Ara només hi havia barrots grisos envoltant-lo, una bombeta roja que li cremava la pell en compte de calfar-lo, no com feia la bola d'igni que hi havia en el cel. Els seus ulls van deixar de bellugar-se frenèticament per la curiositat i es van afonar en les conques. Les costelles es van replegar. Ja no era musculós. Es gitava en les branques sense aquella actitud vigilant natural. Però el que més li va fer caure en la tristesa van ser els pigments que abans orgullosament havia lluït, ara perlats mústics. L'imparable camaleó pantera que un dia va ser es troba ara abatut per humans que gaudeixen d’ell com a mona de fira.
Inés Navalón Ródenas – 1r de Batxillerat
La caiguda d’un rei
Li diuen el rei de la selva, però allí dins només se sent un joguet oblidat, una marioneta que només es mou quan uns altres volen. Recorda l’època, fa més de deu anys, en què l'olor d'herba fresca i la brisa del vent colpejava la seua cara. La cabellera es movia amb llibertat i les potes corrien sense destí. Aquells dies en què la vida no depenia d'aquell ésser excepcional i egoista que es fa dir humà.
Ara la seua realitat es redueix a contemplar com la gent l'observa menjar carn crua per un brut cristall, com si fora una simple atracció de fira, o el fa pestanyejar diverses vegades amb el flaix de les seues càmeres abans de tornar a la normalitat. Encara que aquesta realitat és millor que saltar per un cércol de foc en la carpa d'un circ, com feia quan era jove abans que les potes començaren a fallar, sentint com les flames cremaven el pèl que li quedava i com el públic s'emocionava ignorant el seu feble estat.
La selva, de la qual suposadament és el monarca, ara es limita a uns pocs metres d'herba envoltats per quatre parets de ciment. A vegades sent que no entén els humans que s'impressionen per la seua força, però el tanquen per ella; que li diuen animal salvatge, però el maltracten per pura diversió. Al final ha comprés que l'únic rei que queda en el món és l'ésser humà i la resta únicament són simples súbdits dels seus capritxos.
Claudia Ramón Cantero – 1r de Batxillerat
A la ciutat rosa, un gat escolta
El veu partir i es posa molt trist. El felí es queda a soles a la llar on habita des de fa dos anys, casa que no pot evitar comparar amb l'anterior. Tampoc no pot comparar aquest company humà, jove i tranquil, amb l’anterior, perquè no vol ni recordar com era l’altre. Tots els divendres, quan es queda sol a casa, el gat no fa sinó evitar evocar el seu passat, i confiar que el seu company humà tornarà amb un somriure i menjar, i no, com li va ocórrer, amb una caixa on deixar-lo en una carretera als afores de Toulouse, la Ciutat Rosa, on mai no passa res; a França, on mai no passa res, però on s’abandonen cada any uns 150000 animals de companyia.
Ha de partir i es posa molt trist. L’adolescent ix de casa cap al centre on ha començat secundària i que no pot evitar comparar amb l'anterior. Tampoc no pot comparar aquests monstres, amb grans i veu greu, amb els companys anteriors, perquè li obri ferides que tracta d’ignorar. Tots els divendres, quan ix de l’edifici, el xic no fa sinó intentar esquivar el dolor que patirà quan trobe la seua jaqueta, cosida per sa mare, al fem o el seu esmorzar, fet per son pare, a terra.
Abans de partir, li posa aigua al felí.
Abans que el xic se'n vaja, es passeja entre les seues cames.
Quan li falta poc per a eixir, acaricia suaument el pelatge de l’animal.
Abans que travesse la porta, escolta com s'adreça a ell, amb paraules dolces i elaborades que no comprén.
I és que el jove, sense saber-ho, s’ha convertit en el salvavides del gat. I és que el gat, sense saber-ho, s’ha convertit en l’únic confident, company i amic del xic.
Rosa Sayegh Miralles – 1r de Batxillerat
Dels llençols al carrer
Un colp. Li van donar un colp en el llom. Va sentir com aquella mà llançava una pedra sobre ell. Volia matar-lo; és curiós perquè, fa molt, altres mans el cuidaven. Aquella humana era diferent: podia veure la ràbia i la por mesclar-se en els seus ulls abans que la pedra el deixara malferit. El va agafar amb les mans —que fins ara pensava que només s’usaven per a acariciar-lo—, el va portar a un contenidor i el va llançar. Va passar almenys tota una vesprada queixant-se adolorit; de tant en tant, alguna persona llançava alguna bossa sense donar-li importància.
Per sort, algú un poc curiós el va traure d’allí i li donà menjar. Ell es mostrava distant, tenia por o, més bé, ressentiment. Als pocs dies se’n va anar. Aquella família el tractava bé, però li recordava a la seua llar. Mai va ser afectuós perquè els gats no ho són, però ja no era un gat domèstic: ara era lliure. Jove i lliure. Com sempre havia volgut.
La seua llar era càlida, tenia el millor menjar, tenia un llit espectacular que mai va apreciar. Tenia la calor d’altres gats, de la seua humana i, fins i tot, la del pare de la seua humana, que l’acariciava quan arribava del treball. Mai va saber què va passar, per què es van emportar a un dels altres gats, que havia perdut el seu pelatge en les últimes setmanes. La seua humana estava molt trista; la depressió va entrar en la seua llar. Se’n va anar pensant que ell era el problema.
Si us pregunteu què és de la seua vida, ara viu als carrers, esperant que no ploga, que no faça fred o que no faça massa calor. Una iaia del poble li deixa menjar fora de casa. Dorm prop de la platja de gossos de Canet d’en Berenguer. De vegades algú l’espanta, de vegades algú el mossega, però pot veure com juguen amb els seus humans i sempre es pregunta com seria la seua vida si no haguera escapat, si s’hi haguera quedat.
Silvia Silvestre Millares – 1r de Batxillerat
La vida efímera
Al camp, la vida mai sembla efímera.
On s'estén la pastura verda, sempre sona una campana els diumenges pel matí. Les vaques, com de costum, tiren cap arrere les seues orelles i obren bé els seus ulls.
Aquest so deu provenir de l’edifici blanc que sosté dos pals marrons entrecreuats pel qual entra la gent cada vegada que es pronúncia.
Una de les vaques relaxa les seues orelles en no donar-li molta importància. Mai va succeir res més. Camina endavant, lentament sentint l’aigua fins als genolls, i s’acatxa per a prendre’n un poc. El sol és insuportable.
No pot oblidar la vegada que es van emportar a la seua germana, a la qual solia cridar cada matí per a anar a prendre aigua i albirar el verd paisatge. Els arbres s’estenen en la llunyania i donen principi a un llarguíssim bosc. Quan arriba l’època de l’any on la matinada és fresca però la vesprada és càlida, els arbres es tornen d’un color irrecognoscible que, per a la vaca, es camufla amb la resta: un taronja molt clar.
El collaret groc que porta al coll es gira i es torna pesadament quan alçà el cap un altra vegada. El número que porta, 007, mai va significar res en realitat. Però, alguna vesprada d’aquelles agradables on els arbres es camuflaven, la seua germana amb codi 006 va ser treta del camp. Llavors, sí que va significar alguna cosa tota la seua vida.
Les nits en què 007 no es pot dormir, s’alça per a veure de què es tracta la llum groga que prové d’un edifici molt més brut que el blanc dels pals entrecreuats. Encara hi ha algunes vegades on sent uns gemecs d’alguna vaca semblant a ella, i ràpidament pega la volta i torna a la foscor del camp.
Ara la vida sí que és efímera.
Camila Solé Aristi – 1r de Batxillerat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.