IES BEATRIU CIVERA D’ALDAIA

 

IES BEATRIU CIVERA D’ALDAIA

EL LLORO QUE PARLAVA MASSA

No me'n recorde molt bé com vaig aparéixer en aquesta casa, de sobte vaig aparéixer i són ells, els meus amos, els que em cuiden, no sé molt bé per què, només soc un lloro, un ocell roig i verd que no para de repetir les coses que diuen els meus amos.

No els entenc molt bé, a vegades es riuen de mi, en altres ocasions em criden, com si m'estigueren renyint, no sé molt bé per què, jo crec que és perquè parle massa i puc arribar a ser una mica molest.

Em ve a la memòria una vegada que un dels meus amos, el més xicotet, estava amb el seu amic parlant de què anaven a fer una festa en casa, jo com l'escoltí, després estiguí la resta del dia dient: Tu compres l'alcohol i jo pose la casa. El meu amo, el major, de sobte es va posar a cridar a l'amo més jove per tot el que vaig dir jo. Des d'aquell dia ningú parla amb mi.

Encara tinc present el dia en què l'amo jove em va posar una corretja al coll i em va donar una volta pel carrer, se'm va deixar anar la corretja i no vaig saber res d'ells. Abans no havia de fer res per a aconseguir el menjar, en canvi, ara, he de buscar-lo i lluitar per aconseguir-lo.

Honestament, estic un poc confús i trist, els enyore i no sé per què m'han deixat ací sol, jo pense que algun dia tornaran.

Paco Oliver Castro

1r Batxillerat Científic

UNA OPORTUNITAT PER A VIURE

Tot estava a fosques, no hi havia res en què fixar-se, feia mesos que estava en eixa gàbia i no feia res. Els meus dies es resumien, en alçar-se, menjar, dormir i conéixer a persones noves. Cada dia apareixien, ens miràvem i em portaven a un altre. Jo portava ací dos mesos i quins dos mesos més avorrits, necessitava moure les meues potes i córrer o jugar, perquè no em podia quedar així tant de temps. Demà, el dia serà igual, ho tenia clar, així que sols em quedava gitar-me, tancar els ulls fins a pensar en el moment en què m’alçara i fora feliç.

L'endemà, va ser el mateix, però aquesta vegada, jo em trobava molt malament. La dona, que coneixia des de feia dos mesos, entrà i em donà un líquid per a beure, que no m’agradà molt. En un moment se n’hagué d’anar, perquè va començar a sonar alguna cosa, i vaig sentir-la parlar.

Estava dormint, fins que vaig sentir com m’alçaven. Quan vaig obrir els ulls vaig veure com em portaven del meu lloc al principi de la tenda, no entenia res, fins que vaig veure quatre persones. Els seus ulls estaven fixos en mi. Tan ràpid com els vaig veure es van apropar dues xiquetes que em varen sostindre en els seus braços. Després un home també em va agafar, em sentia tan bé que vaig començar a donar-li besos. Quan una dona més major em va agafar i va posar la seua cara prop de la meua, vaig sentir un moviment en el meu cor, com si començara a bategar més de pressa i en aquest instant vaig començar a sentir que aquestes persones eren el meu significat de per què el cor es movia d’eixa manera.

Lydia Oliver Piñar

1r Batxillerat Científic

UN AMIC FIDEL

M’alce abans que tots perquè el món comença abans si tens quatre potes. Em desperte a les 7, ho sé pel soroll del camió de les escombraries i de seguida done voltes per la casa per a comprovar que tot segueix en el seu lloc mentre ells dormen. A vegades sembla que s'amaguen pel dia, ja que no s'alcen fins més tard del migdia.

Sé moltes coses que no saben que sé. Sé quan discuteixen, encara que després m'acaricien i somriuen. També sé quan un d'ells arriba cansat o enfadat i arriba a casa com si ho haguera desitjat tot el dia. Aleshores, em sent prop d'ells, de Carme o de Dani els meus amos que abans no us els havia nomenats, i em quede quiet perquè encara que no puga parlar intente mostrar-los que sempre seré ací.

Sempre els estaré molt agraït, vaig tindre una vida dura abans de trobar-los. Abans vivia en un lloc fred, darrere d'una reixa, amb altres gossos que també esperaven. Alguns se n'anaven i no tornaven. Jo només mirava la porta cada vegada que s'obria. Un dia van arribar i em van triar.

Ara, quan Carme plora en silenci a la cuina perquè el seu treball no és estable, jo m'acoste i li pose el musell a la mà. Quan Dani arriba preocupat, m'estire als seus peus fins que sense adonar-se'n em comença a acariciar. No entenc res dels seus problemes, però entenc de mirades tristes. I intente que la casa pese menys quan estic al seu costat.

No necessite joguets nous ni menjar especial. Necessite només sentir-los a prop. Perquè ells em van salvar, i ara em toca a mi cuidar-los.

        Luna García Fernández

          1r Batxillerat Científic

LA POR DE SALTAR

No sé com vaig arribar ací, solament sé que un dia em van assenyalar i van dir “ell és l’ideal”, em van separar de la meua família i tots els meus amics. En una estona, estava jo a soles, amb molts desconeguts diferents de mi, mentre unes cares gegants em miraven incrèdules, realment estava aterrit, però amb el temps em vaig acostumar.

L'endemà vaig intentar eixir movent-me per l’aigua, però em vaig donar un colp amb alguna cosa transparent, no vaig saber molt bé què era, però em vaig fer molt de mal. Després d’açò vaig aprendre a comportar-me, fer amics nadant en cercles amb la resta i menjar algunes boletes que queien del cel.

Temps després em vaig adonar que tot era plàstic, i pareixia un decorat, amb plantes irreals amb colors ficticis i cridaners. Per tot açò, la meua tristesa es va fer més gran, fins al punt de voler eixir i no tornar. Vaig saltar la “paret invisible” i vaig caure al sòl, de sobte no podia respirar, i vaig quedar allà, sense moure'm, però en un moment, un gegant com el que vaig veure el primer dia em va agafar, i sense saber quant de temps portava allà, em va tirar pel bany, arribant a la mar. A la mar vaig tindre més por perquè estava a soles, però per dins sentia una llibertat immensa, perquè per fi podia fer el que volguera i nadar sense fi.

Marcos García Hernández

           1r Batxillerat Científic

UN PLA QUASI PERFECTE

Em vaig despertar a les sis del matí, com sempre. Després vaig anar a despertar els meus humans, però encara dormien. Aleshores, vaig maular per fer-los entendre que ja era hora d’alçar-se. El problema era que, com que la porta estava tancada, no m’escoltaven.

Vaig caminar fins a l’habitació on estava l’humà més matinador, però tampoc em feia cas. Després de pensar durant una bona estona, vaig decidir fer un pla. Primer aniria al lloc on guarden el menjar per fer molt de soroll tirant alguna cosa a terra. Tots es despertarien, sorpresos. En sentir el soroll, eixirien de les seues habitacions i, finalment, em donarien aquella tonyina meravellosa.

Després d’idear el pla, el vaig posar en marxa. En arribar a la cuina, vaig pujar al taulell. Vaig fer caure un got, però com que no es despertaven, vaig tirar també un plat. Per fi vaig sentir la porta del dormitori obrir-se: s’havien despertat.

A continuació, el meu servent va arribar a la cuina i jo pensava que tot estava eixint perfecte. Però, de sobte, em va agafar i em va portar fins a una gàbia, on em va tancar. Ja no sabia què fer. Aleshores, cansat i derrotat, em vaig adormir.

Quan em vaig despertar, vaig deduir que anàvem a algun lloc. Els meus humans parlaven d’alguna cosa relacionada amb el fet que no podria tindre més fills, o alguna cosa semblant. No ho vaig entendre fins que vaig veure la porta del veterinari obrir-se al meu pas.

Marcos Escudero Herráez

           1r Batxillerat Científic

PUNKY

Em dic Punky, almenys així em diuen les persones que viuen a ma casa. No sé exactament que soc, només sé que m’encanten les carlotes, escolte molt bé les converses de la resta i soc molt estimat, tinc molta sort, o així ho pensava.

Un dia, les persones de ma casa van portar una criatura amb molt de pèl, una cua enorme i que no parava de bordar. Des d’aquell moment, la meua vida va canviar per a sempre. Primer, la quantitat d’aliment que em donaven va baixar molt, ja ningú recollia els meus excrements, ningú m’abraçava ni m’estimava, encara em pregunte com es van atrevir a fer-me això. Aquesta gent ho anomena “Jeff”, el gos Jeff, és un nom molt absurd, jo soc molt millor que ell.

Estic fart, no puc més amb ell, després de pensar-ho molt m’he decidit, he de tirar-lo de ma casa, i per això ja tinc un pla. Aquesta nit, destrossaré tot el que puga i el humans creuran que ha sigut aquell gos de mala mort, és el pla perfecte.

Finalment, ho vaig fer, vaig destrossar-ho tot, la televisió, el microones, el sòl, i tot el que vaig poder, però, no li van dir res, m’ho van dir a mi! Com pot ser, és ma casa, ja res és com era abans.

Han passat 3 anys, ara som amics, tot és molt bonic i ens comportem com a germans. Per fi som una gran família. Espere tindre més germans en pocs de temps, però fins ara haurem de ser feliços amb el que tenim i gaudir de tot el que puguem.

Salutacions, amics!

Pau Sevilla Rodríguez

           1r Batxillerat Científic

 

L’OLOR QUE EM VA PORTAR A CASA

El meu home pensa que em va rescatar, però el que no sap és que el vaig triar jo aquell dia d’estiu en el refugi.

Un dia jugant amb els meus amics entre sorolls i olor de terra vaig percebre altra olor, una olor neta, fresca. Em va cridar molt l’atenció i quan aquell home es va inclinar davant meu sols vaig mirar-lo als ulls i em va entendre.

D’un dia cap altre ja estava en sa casa i tenia una cama per a dormir, però a mi m’agradava més la seua perquè era més gran; també agradava molt pujar al sofà, encara que cada vegada que ho feia sentia un crit molt fort i de la por baixava. Crec que no li agradava molt que hi pujara. Ell diu que soc el seu millor amic. Abans em deia “Max” però ara només em diu “bon xic”.

Vaig aprendre moltes coses amb ell, com tombar-me o asseure’m i cada vegada que el feia em donava una llepolia. També era l’encarregat de vigilar sa casa cada vegada que ell eixia i no em portava amb ell, encara que és veritat que eixia molt amb ell, em portava al parc i a molts llocs amb moltes olors.  Una vegada pel carrer em vaig trobar un amic amb qui jugava de xicotet i em vaig posar molt feliç de percebre la seua olor.

Tenim molts records junts, una temporada hi havia una nova olor molt intensa dins de casa. El meu home em deixava a soles, però quan aquella pudor desaparegué de casa vaig estar molt junt amb ell, perquè encara que ell s’equivoque, jo sempre el triaré.

I així el temps es va esdevenir deixant només el record del que havíem viscut.

     Natàlia Acuses Montejano

           1r Batxillerat Científic

INCOMPRÉS

Estava acompanyat dels meus germans quan vaig notar que un braç em va alçar. Molt prompte em trobí en una nova casa rodejada d’animals grans que caminaven amb les dues potes. La casa era molt gran, gegant, vaig començar a ensumar tot. Hi havia una dona amb una panxa gegant crec que porta una cria dins. Al llarg dels mesos, en la meua nova casa, vaig descobrir que la dona es deia Llúcia, també hi havia un home anomenat Teodor. Ells es porten molt bé amb mi, em donen menjar pinso, em trauen a passejar ... 

La meua vida era com un somni fins que va arribar ell, un xicotet dimoni anomenat Ander el qual l’única cosa que feia era plorar i plorar. No entenc per què als meus humans els feia feliç eixe dimoni que molestava, però, ells no paraven de donar-li atenció.

Al llarg dels anys el xicotet dimoni va créixer i començà a jugar amb mi al jardí. M’agradava la meua vida, era molt feliç. Havia passat d’estar en una gàbia a estar en una casa plena d’amor i bona gent. A vegades tire la vista enrere i em pregunte què hauria passat si no m’hagueren adoptat, per això done gràcies per donar-me aquesta oportunitat  a aquests humans meravellosos, els quals s’han convertit en la meua família.

                                                                                                            Paula Ruiz González

           1r Batxillerat Científic

NALA, EL GAT QUE REGNA A CASA 

Hola em dic Nala o així em diu la meua propietària Daniela. Soc un gat molt entremaliat, faig moltes trastades, trenque i arrape moltes coses.

La meua propietària pensa que soc seu. Pobra d’ella, encara no entén qui mana en aquesta casa. Jo decidisc a quina hora s’alça perquè em pose a miolar damunt del llit i quan tinc fam espante el plat fent soroll i si no funciona tire una cosa fràgil.

Un dia de la setmana passada la meua propietària dormia molt a gust i jo no podia dormir perquè m’havia tirat tot el dia dormint, aleshores vaig anar a la seua habitació. Tenia moltíssimes ganes de jugar amb ella, vaig començar a saltar damunt seu i com no em feia cas vaig començar a arrapar-li i crec que no li va agradar molt perquè em va pegar un crit molt fort dient-me que volia dormir i jo me’n vaig anar molt trist al menjador.

L’endemà jo estava molt trist i enfadat amb ella, ella només em renyava per tot el que feia malament, però quan ella es tirava a dormir a migdia jo vaig voler disculpar-me i em vaig tombar damunt d’ella a dormir també, i encara que sabia que ho havia fet mal, jo continuaré igual perquè jo soc així d’entremaliat.

La meua propietària diu que soc un gat molt esquerp i jo pense que és només amb ella perquè ella és molt afectuosa i a mi no m’agrada que m’estiguen tocant tota l’estona i dient-me el bonic que soc.

I així és com segueix la vida a casa, ella pensant que m’educa i jo deixant-la a creure-s’ho perquè sé que li fa il·lusió. Cada dia em renya una mica, em consent una mica més, i jo continue fent de les meues, perquè si deixara de ser entremaliat… ja no seria jo.

Al final, crec que tots dos ens entenem a la nostra manera, ella amb abraçades i crits mig adormits, i jo amb plats tombats, salts inesperats i alguna arrapada d’amor.

       Daniela Bolsico Andújar

           1r Batxillerat Científic

ELS COLORS DE LA MUNTANYA

Quina calor! Fa algunes setmanes que els meus humans no em portaven a la muntanya. Hui hauria de ser un dia important, perquè sempre que hi anàvem ho era. La sensació del vent en les meues potes i el pèl, l’olor de terra i l’aire pur era el que més m’agradava. El cel estava ple de colors taronges i roses, amb alguns núvols i ocells navegant en ell.

Els meus humans, tots dos de sexe diferent, van romandre asseguts en una roca, observant la tonalitat del cel. Ella tenia els ulls cristal·lins i brillants, com quan observes alguna cosa que anheles, respirava profund, fent la sensació que intentava ser forta. Ell es mantenia al seu costat, amb un braç damunt dels seus muscles, albirant també el cel.

Em vaig acostar a poc a poc a la meua propietària, passant la meua cara entre les seues cames, com per a donar-li ànims. Ell em va acariciar l’esquena, mentre estrenyia els llavis i es mantenia en silenci. Tot era igual que sempre, el cel igual de preciós i el vent plaent, però, hi havia una tensió rara en l’ambient que no comprenia. 

Ella va murmurar un nom que jo coneixia, mirant al cel. Ell la va estrényer més entre els seus braços com per a donar-li ànims. A l’instant vaig alçar la meua mirada al cel, però tot continuava igual, els ocells volaven lliurement i els colors anaven esvaint-se a poc a poc. Potser ells creuen que els que se’n van viuen allí.

En eixos moments, en què només se sentia el so de les fulles per amagar el silenci, vaig comprendre que hui no havíem pujat a la muntanya per a passar el dia, sinó per recordar-nos d’aquella persona que mai més ho podria fer.

         Adela Sánchez Delgado

           1r Batxillerat Científic

LA SOLEDAT

Sempre estic quan l’amo necessita ajuda o simplement companyia, però a diferència que ell és la meua persona favorita, jo tinc clar que no soc la seua. Cada dia espere a casa amb la mateixa rutina d’un gos, com ja t’imagines, menjar, dormir i jugar amb la pilota, tot perquè a la mateixa hora apareix l’amo. Jo tinc ganes de veure’l, amb molta energia per a jugar amb ell o que com a mínim, em porte de casa, però sempre arriba cansat.

No tinc problema a fer-li companyia cada dia, però i què fem amb els meus sentiments i desitjos, que aquesta gent es pensa que per no parlar, no podem expressar-nos, quan en realitat ho fem, solament que de forma diferent. Estic intentant esbrinar com comunicar-nos, perquè quina tasca més complexa quan l’altre és un egocèntric i es pensa que no tinc cervell. M’agradaria dir-li que em complauen molt eixos dies que no isc de casa i juguem i em conta coses, directament, no entenc per què hi ha moments que em parla com si fora un company seu i altres en què pensa que soc com un objecte més de la casa. El pitjor és quan em diu quina vida més senzilla tens i mai entendre això, perquè tan complicat és això que fa quan ix de casa, si quan eixim junts sempre fa un dia esplèndid i mentre jugue amb els meus amics, ell parla i riu amb els seus. Crec que entendre els humans és la cosa més difícil del món, però fins i tot, sempre m’agrada esperar el meu amo, pense que això se me’n dona bé i que serveix per a fer alguna cosa, he aprés a estar sol, tinc amics i cada dia ell es posa de bon humor amb la meua companyia, per això, sé que una bona feina estic fent en aquesta vida.

         Itziar Garcia Fernández

           1r Batxillerat Científic

DES DEL VIDRE

Em diuen Tarongeta, pel meu color, molt original pel part de la meua humana! Ma casa és un món de vidre on puc observar tot de manera més gran. La meua mestressa té cura de mi amb molt d'afecte com si em fora a trencar en qualsevol moment. Em té la casa molt neta i bonica. Hi ha plantes, pedretes de diferents colors, i fins i tot menjar de diferents tipus. Visc molt bé, millor encara que a la tenda d'animals; però de vegades, quan la casa es troba buida el sent un poquet trist i sol, però de seguida se me'n passa quan torna la meua ama o el seu germà, que de vegades també juga amb mi.

L'altre matí, la meua humana va decidir netejar la casa, com sempre ho fa, però aquest dia anava amb molta pressa, tanta que sense voler en va fer mal, vaig notar un colp a la meua aleta, i després, per la forma en la qual els seus ulls es van omplir d'aigua, quasi com ma casa, ho vaig saber que ella no volia fer-me mal.

Ara, nade més lent, però quan s'acosta al vidre, també m'acoste jo. Perquè l'amor, fins i tot dins d'una peixera, és més gran que qualsevol colp accidental.

        Ariadne Torres Martínez

           1r Batxillerat Científic

EL SILENCI DE LA BOTIGA

He nascut en un espai molt xicotet, que ho compartia amb la meua mare i amb altres peixos. Era un espai amb molt de silenci. Un dia, la porta de la botiga es va obrir i un home va entrar amb una xiqueta. Jo nadava tranquil, jugant entre les pedres, quan una mà es va acostar a la peixera. Amb molt de compte, va agafar la meua mare amb una xarxeta i se la va emportar dins d’una bossa amb aigua.

Jo em vaig quedar quiet, sense entendre res. Vaig nadar d’un costat a l’altre, buscant-la entre les plantes, esperant veure el seu cos brillant tornar a aparéixer. Al cap d’uns dies, ja no em sentia tan a soles. A la peixera hi havia un altre peix menut que nadava prop de mi. Tinc un amic amb qui junts recorrem cada racó.

Però res no era igual. El silenci continuava, i jo encara recordava com la meua mare es movia lentament al meu costat. Un matí, la porta es va obrir una altra vegada. L’home i la xiqueta van tornar. Aquesta vegada, la xarxa es va acostar cap a mi.

Em vaig espantar, però no podia fugir. Em van posar dins d’una bossa amb aigua tèbia. El meu amic es va quedar darrere, mirant-me des de la peixera mentre jo m’allunyava. Vaig sentir una punxada de tristesa, però també una curiositat nova.

Quan vam arribar a la nova casa, em van deixar en una peixera més gran, amb llum, pedres de colors i plantes altes. I, de sobte, entre les ombres de l’aigua, vaig veure una figura coneguda. Era ma mare.

Vaig nadar de pressa com vaig poder fins a ella. Des d’aquell dia, el silenci ja no feia por, perquè ja no estava a soles. I encara que recorde el meu amic de la botiga, ara sé que, a vegades, els canvis et porten on realment has d’estar.

                         Gurvir Singh

           1r Batxillerat Científic

EL DIA QUE EM VAN SEGRESTRAR.

Soc una gateta de tres mesos, amb ulls verds, tricolor y sense nom. Hui, un dia com altre qualsevol, jo estava tranquil·lament en el pac jugant amb la meua família gatona, vaig veure a una xiqueta mirant-me amb els ulls aquosos, es la mateixa xiqueta que tots els dimarts i dijous anava corrent per tot el parc amb camisetes molt curioses sempre amb un set a l’esquena. 

A la vesprada estava molt cansada i vaig decidir anar-me'n a dormir al costat d’una paret molt baixeta, per als meus tres mesos era el lloc més segur de tots. No estic segura de quant temps vaig passar dormida, però una xiqueta de cabells clars em va atacar per l’esquena agafant-me, no sé on me rentaven, sols sé que quan la xiqueta de pèl més clar me va agafar als seus braços ja me tranquil·litze més. Vaig anar a unes taules amb cadires, allí van posar-me el meu nom Mya. 

Tot estava tranquil jo ja estava dormida quant ma tia Paula, com ella s’havia denominat, va alçar-me de la seua falda i va agafar-me el meu avi, que era com Alba – la meua nova mare – li havia denominat. Vam portar-me a una casa molt humil, però amb el pitjor animal del món, una gossa botja que va vindre a atacar-me. Jo que estava tota assustada i vegent que el meu cos estava en desavantatjat vaig grunyir, per a defensar-me. 

Alba me va agafar i juntes vam anar a una habitació amb una cama gegant. Quan ens vam anar a gitar-nos estava tan còmoda que vaig ronronear tota la nit, graciés a les milions de carícies que Alba me donava durant tota la nit, per si de cas me sentia trista, al final me vaig dormir tota la nit a les seus braços. 

Alba Ruiz González. 1r BACH HSG 

La història de Dora, la gossa

Guau, em diuen Dora i soc una gossa molt bonica. Tinc els cabells blancs i negres, els ulls marrons i una cua molt curta. 

Us vaig contar la meua història. Tot comença en un dia plujós. Estava tan sola. Només tenia dues coses i m'havia quedat atrapada en un lloc amb pins. Després d'hores atrapada una gossa del camp em va trobar. Em vaig sentir millor i vaig córrer amb el seu amo. Aquella gossa s'anomenava Rocky, que era una gossa molt gran amb els cabells negres i marrons. 

La gossa va començar a acompanyar-me al seu camí fins que el seu cuidador em va perseguir i em va donar un lloc segur. Jo estava molt nerviosa, però a poc a poc vaig començar a confiar en ells. 

Després d'un temps em vaig quedar amb ells. Al pas del temps la meua família cada vegada em volia més. Però hi havia un problema: els gossos del camp de vegades venien a veure'ns i jo em posava una mica nerviosa. 

Tot i això el meu amo venia a veure'm i a donar-me menjar. Cada vegada que arribava jo corria cap a ell perquè estava molt contenta de veure'l. 

Fins que un dia vaig pujar al cotxe i vaig passar un temps viatjant amb ells. Jo era una gossa molt alegre i m'encantava jugar amb la meua família. 

Fins al dia de hui visc amb les meues germanes i la meua família. Soc una gossa molt feliç amb el que tinc i molt agraïda per aquella gossa que em va salvar la vida. 

Alma Méndez Molina 1r BACH HS/G

Qui soc

Em dic Luca i soc una gossa xicoteta de pèl marró i ulls curiosos. Visc amb la meua família en un pis que, encara que no és molt gran, per a mi és el millor lloc del món, perquè allí estan les persones que més vull.

Cada matí em desperte quan escolte el so del despertador. Al principi intente continuar

dormint, però en quant escolte passos per la casa, salte del meu llit i vaig corrent a saludar. M’agrada moure la cua tan ràpid que pareix que estiga volant, i també començar el dia amb carícies de les meues persones preferides. El meu moment preferit del dia és quan arriba el menjar. Mentre espere el meu bol de menjar em sent impacient. Quan per fi el posen al sòl, és com música per a mi.Un altre moment és eixir a passejar. Quan agafen la corretja comence a donar voltes i a botar d’emoció. Al parc tot és interessant: hi ha altres gossos i persones. Juguem a córrer i a perseguir-nos. I quan faig les meues necessitats i estic cansada, tornem a casa.Quan arribem a casa m’agrada estar amb la meua família. Si estan en el sofà mirant la tele, em tombe al seu costat mentre m’acaricien. Quan se’n van em pose un poc trista perquè pense que se’n van per sempre, però quan tornen salte i ladre de felicitat.Soc un poc trapella. De vegades agafe alguns calcetins o sabatilles i jugue a amagar- los. També mossegue alguna cosa quan van a renyar-me, però pose la meua careta d’innocent i em perdonen de seguida.

Els humans no m’entenen, però sent que ells saben quant els vull.

Andrea Saez 1r Batx. HS/G 

El furtat

M’anomene Seimi i soc un gat de 5 anys amb els cavells blancs i negres i us vinc a contar la meva història de com la meva ama, Jimena, em va adoptar. 

Tot es remonta a un dia molt calorós d’estiu en el seu poble anomenat Cardenete, en quant a on jo vivia abans que arribaren al barri. 

Jo estava tranquil prenent el sol en el pati de la meva casa, quan de sobte un xiquet i dues xiquetes van arribar a la meva porta amb bicicletes. Jimena va començar a cridar-me “pspsps” i jo vaig anar a veure què volia. Quan vaig veure- la, se va anar corrent i va tornar després amb saltxitxes. Una estona després em va agafar i em va portar a la seva casa. Quan vam arribar, els seus pares no li deixaven que jo em quedara, però ella els va dir que sols seria mentre estigueren al poble. En la casa, la seva amiga i Jimena em van començar a banyar amb sabó, aigua, colònies, etc. Durant tota la setmana vaig estar jugant, dormint, menjant, etc. I ja per fi vam arribar a la meva nova casa. Cal destacar que en el camí d’anada al barri vam haver de parar perquè jo vaig cagar en una caixa. Allí també vaig fer trastades, com caurem a un desllunat per estar jugant en una finestra, trencar les cortines i el sofà, etc. Ara ja soc més major, tinc 5 anys, i no faig tantes trastades. De vegades mossegue els bolsos de Jimena o els bolis, i a ella també, sobretot en les cames. 

En conclusió, soc un gat molt feliç i cuidat per la meva família. 

1r Batx. HS/G Jimena Abarca Ortí

Chit Chit

M’anomene Chispitas i vull parlar de l’experiència que tinc amb la meua companya de vida. 

Soc un hamster i visc a una casa amb barreres i molts jocs on puc jugar i amagar-me de la meva ama. M’agrada molt que m’agafe la meua ama i me pose al seu pit perquè es dorm molt millor que al meu llit de palla. Moltes vegades quan Irene (la meva ama) vol netejar la meva casa m’agafa amb la seua mà i me rodeja el coll per a que no puga escapar-me, ja que m’agrada molt córrer per la seva casa perquè és molt gran. Quan puc escapar-me puc veure que tot està brut i és perquè passa molt de temps treballant, pobra, no té temps per a fer res. Aleshores, jo intente ajudar-la en tot el que puc. Em menje tots els insects que entren a la casa i després ve la netejadora i ho deixa tot enlluernat. Quan la netejadora se’n va em quede sola i torne a la meua casa per a dormir i descansar. Fins que després d’unes hores Irene torna a casa i me dona el meu menjar i l’aigüa. Així son els meus dies, no son molt interesants, però m’agraden. 

Tinc molta sort de viure amb Irene, més que una ama és com una mare per a mi i estic molt agraïda. 

Sara Quesada Gavilán 1r Batx. HG/S

Un Per a Misho

Miau! Em dic Misho, estic a res de complir un any , i soc molt feliç a la meua casa, però he tingut que passar per moltes circumstàncies desagradables per arribar fins ací. Vaig a contar-vos la història de la meua vida. 

La meua mare biològica era filla d'un matrimoni que residia a un xalet a les afores. Ella era blanca com la neu, però, el meu pare tenia el seu pelatge negre, el qual jo vaig heretar; vaig ser l'únic dels meus germans, i em va causar problemes. Els amos de la meua mare eren molt anties, per la qual cosa pensaven que jo donava mala sort, i van decidir tirar-me a un contenidor proper a la seua casa. No sé quant de tems vaig estar dins, fins que una parella jove me'n va rescatar i em va portar a la casa de la germana d'ella, que ja tenia dos gats, i molt majors. Ella no es va veure amb la capacitat de cuidar d'un altre, pel que va teletonar a una amiga seua, que, des de fa un temps, estava pensant en concedir-li a la seua filla el somni de ser mare d'un gatet. Ella tenia moltes dubtes ja que tindre un gat suposava una gran responsabilitat, i no estava segura de que la seua filla donara la talla. Però es va prendre aquella telefonada com una senyal, aleshores va anar corregent a per mi. 

La meua mare, Victoria, em va rebre amb els braços oberts, en canvi, jo estava molt espantat, ja que havia tingut moltes males experiències, i no sapigué en qui confiar, no obstant, en poc de temps ja amava a la meua mare com si fora la biològica, plenant-la de besons i dormint amb ella cada nit, sense voler utilitzar el meu llit. 

Així vaig passar anys, fins ara, que estic feliç, molt revoltós, però mai falten l’amor i les mauyagues. 

Amb la meua història, vull dir que sempre vindran coses millors i mes boniques, com un hogar per a tu, sense importar com eres i d’on vingues. 

Victoria Sanchís Gómez 1r Batx. HG/S

CocoMiau, Miarramiau, i les seues Miauaventures

Miau, m’anomene Coco, i soc un gatet d’uns 3 anys d’edat, abans era un gat del carrer, però quan tenia 1 mes, la meva vida va anar a millor quan un xiquet de dotze anys em va rescatar, i em va portar a la seva casa, on vaig conèixer a la meva millor amiga, Nala, altra gata que abans també era del carrer, i amb 3 mesos es va posar dins del motor d’un cotxe, i els meus amos la van rescatar, ara té once anys, és una gata que li agrada mol dormir, i no li agrada jugar, però a mi m’agrada molt jugar, i soc molt carinyos, de vegades quan vaig a jugar amb Nala, em bufa, però altres vegades si que es baralla amb mi, però jugant, clar està.

M’agrada molt la casa en la que visc, té dos pisos, i és una casa ampla en la que puc corretejar des de la cuina fins al segon pis varies vegades, però em canse, i de vegades m’entren ganes d’escabullir-me de la casa, i anarme a por femelles, aunque estic castrat, pero… Femelles son femelles, Miauuu! Torne a casa al cap d’unes hores, brut, cansat, amb ganes de Miaudormir, però els meus amos, em fiquen a l’aigua, per a llevar-me tota la brutícic, deprés em donen un premi, i jo decideix agradirl-les pisant-me en les llensols, Miau…

Llevat d’inconvenients com aquestos, soc un gat molt bo i carinyos, i sobretot molt Miaujugueto, Miauuuuuuu!!

David Sánchez Bea 1r Batx. HG/S

La curiositat de Simba

Bon dia, amics peluts. Soc un gatet de dos anys, tinc els ulls verds i el pelatge gris. El meu nom és Simba. La meua ama s’anomena Andrea i visc amb els seus pares a la nostra casa. Ella té una germana anomenada María. A més, tinc un germà anomenat Lunito i la meua mare s’anomena Luna; vivim tots junts. A casa també hi ha un gos que es diu Coco, però no m’agrada massa perquè de vegades em persegueix. 

La meua vida era molt feliç a la meua casa. M’agrada dormir al llit de la meua ama, jugar amb el meu germà i tombar-me al sol prop de la finestra.  Un dia que em trobava assegut a la finestra prenent el sol, María va obrir la porta per entrar a casa després de fer esport. Sense adonar-se’n, va deixar la porta oberta.  Jo, que soc molt curiós, vaig decidir eixir a l’exterior. Una cosa que mai havia planificat, però tenia ganes d’explorar el món de la meua ama. Aleshores, aprofitant que ningú em mirava, vaig creuar la porta i vaig eixir al carrer. Feia un sol molt fort; al principi tenia un poc de por, però la meua curiositat va ser més gran. Després de creuar a l’altra vorera, em vaig adonar que una casa estava oberta. Vaig olorar una estranya essència; com que no sabia què era, vaig decidir acostar-me per descobrir què era aquell olor. Vaig entrar amb molt de compte dins d’aquella casa. De sobte, vaig veure una figura blanca al fons del passadís. Quan em vaig apropar, em vaig adonar que era un altre gat. El gat em va mirar amb desconfiança i jo em vaig quedar immòbil. De sobte va començar a bufar; jo em vaig espantar molt i vaig eixir corrent cap a la meua casa. Aleshores vaig entrar i em vaig acostar a la meua ama. 

Aquesta és una de les diferentes anècdoctes que podría contar-vos. Des d’aquell dia continue sent un gat molt curiós... però ara pense dues vegades abans d’eixir de casa. 

Andrea Ávalos Huertas 1r Batx. HG/S

Un dia comú

Cada dia pel matí m’alce i veig menjar a la meua casa submarina, em prepare per a caçar i puje ràpidament a pel menjar que em dona el meu xicotet amic Carles, té cinc anys i cuida de mi desde que em va trobar a la fira , em va explicar que era un lloc rodejat de llums estroboscópiques i moltíssimes persones, d’ahí el meu nom, Felia, el pobret no sap pronunciar la ‘’r’’, encara que va millorant cada vegada al logopeda.

Hui , és com tots els diez, després de que desdejune, paseje per la meua casa, hores i hores, com un xicotet entrenament. Tots els matins, em ven a visitar el pardal Jiad, que ve a ferme companyia al igual que ve el gat Filip, que ve a saludar-me per les vesprades. Filip és el gat del señor Jannkins, un vell anglés rondinaire però que té un bon cor. Després de que parlem, Filip trepa les escales i puja a la seua casa, i fins a les cinc, espere a que Carles vinga de natació. Quan Carles torna a casa, la sea risa em zona a música, mentre em parla del seu dia fins als colzes , per sort, puc entendre’l quan farfulla la majoria de les paruales. Em Baixa del meu estant i fica la meua casa a terra, damunt del que pareix un bosc d’algues, al que el anomena ‘’alfombra’’, des d’haí , observe com Carles dibuixa i em explica tot el que ha fet. Al’hora de sopar, agarra amb les seues mans xicotetes la meua casa i Baixa les escales amb compte de no caure. Per sort, la seua mare sempre el troba abans de que deixe la meua casa sense aigua. 

Em passen a una mansió que hi ha en el saló, on conviguen mes peixos de diferents espècies , alguns acabent barallant , pero son molt tranquil·ls normalmet. Quan terminen de fer li el manteniment a la meua casa, torne i Carles ja ha acabat de sopar.

Quan em tornen a la meua casa, Carles puja corrent les escales per arribar prompte al llit i que el seupare li lliga un conte. Estem junts fins que el xicotet és dorm i a mi em posen una altra vegada en el meu estant i em dorm profundament , pensant en Carles, Filip i Jiad , els meus grans amic i companyers que tant estime.

Zaira Araque Tristan 1r Batx. HG/S

La vida d’Ecko

Hola, soc l’Ecko, tinc huit anys i visc al barri del Crist. Tinc el meu llit a la cuina, de vegades mentre cuinen he d’eixir perquè no desbarate i m’espere a fora sentat fins que acaben. Després em pose a arrapar-los per que em donen menjar, però no volen donar-me perquè diuen que em farà mal a l’estómac. Per a llitar em deixen anar a la cuina amb el corredor obert, m’agradaria llitar al sofà, però no em deixen perquè tire molts pèls. Pel matí arriben a la cuina per fer-se el desdejuni i em toca alçar-me, com estic fosc no em veuen i aprofite per anar-me’n a la butaca una estona. 

No estic sol, el meu amo Luca té dos tortugues, no m’agraden molt. Estic amb els meus amos des de xicotet, vaig nàixer de la Gora, ma mare, la gossa del germà del meu amo Salva, al que més estime. Sempre que el veig m’alegre perquè encara recorde d’ell. No m’agraden altres gossos, sempre tracte de barallar-me amb ells, vull mossegar el gos del veí que és cinc vegades jo. 

Quan ix a passejar m’agrada anar sempre per la dreta, sempre camine al costat dret del meu amo. Ara en falles patisc molt, no m’agraden els petards, em donen por. He conegut els amics del meu amo, sempre em donen menjar i em rasquen sempre. 

També m’agrada molt quan em tiren la pilota al parc. Corro tot el que puc per agafar-la i després la porte orgullós al meu amo perquè me la torne a tirar. De vegades també m’agrada olorar-ho tot quan anem pel carrer, sobretot els arbres i els racons on han passat altres gossos. 

Marc Moreno Carrión 1r Batx. HG/S

CHODRANI

Em diuen Chodrani,No entenc totes les paraules dels humans, però sí que entenc la seua veu, sobretot quan sona alegre. 

Cada matí soc el primer a despertar-me. Òbric un ull, després l’altre, i mire el llit on dorm el meu humà. Sempre tarda massa a alçar-se. Jo sospire, m’estire i salte damunt del llit. Aleshores comence la meua missió diària: acostar el meu nas a la seua cara. De vegades funciona ràpid. Altres vegades he de donar-li una llepada xicoteta. Quan finalment obri els ulls i somriu, sé que el dia ha començat bé. El millor moment del dia és el passeig. Quan escolte el soroll de la corretja, la meua cua comença a moure’s tota sola, com si tinguera vida pròpia. Eixim al carrer i el món està ple d’històries: olors en cada arbre, en cada cantó, en cada fulla. El meu amo no sembla notar- ho tot, però jo sí. Per a mi és com llegir un diari gegant fet d’olors. De vegades el meu humà sembla cansat o trist quan torna a casa. En eixos moments no cal que diga res. Jo m’acoste, recolze el cap en la seua cama i em quede allí. Al cap de poc sempre em fa carícies darrere de les orelles. Eixe és el nostre llenguatge secret. 

Els éssers humans necessiten de la contra companyia per a sobreviure perquè els alegrem molt els dies i la vida, i fem que ells es seten acompanyats en els seus moments més oscurs. 

        Rafa Martínez Delicado 1r Batx. HG/S

CHODRI

M ́anomene Chodri i soc el gat de Man, els dos, junt a la resta de las meua família vivim en una casa ací en Aldaia prop del Barri del Crist, però primer de tot vaig a parlar de la meua història. 

Un día vaig anar per la carretera i va a passar Man amb el seu amic en moto i jo vaig creuar la carretera i ells es van a caure de la moto i quan es van a alcarase van veure com jo vaig estar sangrant. Em van a portar al veterinari i el veterinari ela va dir que m’havia de cuidar unes setmanes, con no me podien deixar en el Carrer, Man me va portar a la seua casa porque el seu amic Rafa ja tenía una gossa anomenada Chodrani, quan ja vaig estar recuperat la familia de Man i Man van a estar molt encariñats de mi i van feure la dessicio de quedarse amb mi. Ara jo vivisc a l’habitscio de Man molt feliç perqué tinc un lloc molt bo on descansar i quan Man torna de l’institut juga amb mi, em dona menjar de qualitat I molt jogets i mes ara que els pares de Man se van a comprar un chalet a torrent. Jo vaig tindre un jardi molt gran per a corretear, i jugar tambe un lloc mes gram per a descansar. En el meu dia a dia al que mes veig es a Man,.perqué al alcar-me le veig i en subix a la seua cama, despres al tornar de l’institut me possa el menjar i despress juguem i ja quan Man se’n va al gym, jo me quedé sol donant voltes en casa i ja quan Man torna dinem i ja nos gitem. 

En resum de la meua historia, aquell día on Man me vaig antropellar vaig ser lo millor ya que gracies a aixo e pogut coneixer a una familia. 

Manheer Singh Kaur 1r Batx. HG/S

VISTA DE L’ ARANYA, UNA HISTÒRIA DIFERENT

Fa molt de temps em preguntaren per la meua ama i hui tinc un poc de por pel que vaig presenciar.Em diuen Cuchuflín i soc una taràntula de 4 anys. Visc a una càpsula prou gran en el cantó del seu dormitori. 

Menys d’una setmana enrere vaig vore una situació que em va deixar amb el pèls de punta. Feia uns dies que la meua ama plorava moltíssim, a més no eixia de casa i se’n va oblidar de mi. Mentre passava el temps vaig presenciar per la qual cosa ella estava malament. Tal vegada vaig vore un forat al costat de la meua caseta i vaig eixir a escoltar la conversa de la meua ama i el seu amic. Aquesta vegada plorava per un xic, perquè ell la va ridiculitzar davant de tots. En aquell moment no vaig podre aguantar la ràbia i pensar en el cap de suro d’eixe xic... Aleshores em vaig dirigir al seu llit per a consolarla i vaig sentir com el seu cos desixava de tremolar. 

Ara mateix em diregeisc a la casa d’eixe malagraeit, per a educarlo i que respecte a la meua ama. Segurament el deixe un temps a l’hospital per les meues mossegades. 

          Candela I. Bravo Salvi. 1r Batx. HG/S 

TRES I MITJA

Bon dia, avanç que són les cinc de la vesprada, em diuen Nala però per als meus amos soc Nalet, Panceta, Gorda, Katiuska y molts noms mes, vaig tindre moltes dificultats per a viure, vaig naixer a un parc, peró vaig estar a res de perdre la vida, perqué vaig naixer pegada al meu germá, per aixó tinc tres potes. 

A l’inici de la meua historia vaig tindre moltes dificultats per a viure, un dia, va arribar una dona i amb un móbil ens va sacar fotos a mi y als meus germans. Un altre dia, la meteixa senyora amb una altra dona y dos xiquets van arribar amb una caixa molt rara, dins de la caixa havia menjar, un germá meu va entrar peró no li van deixar, en canvi, quan vaig entrar yo em van deixar, després van tancar la porta y sem van emportar, la meua mare estaba molt enfadada però no va poder fer res. Em van portar a un lloc on havia molts animals, y em van fer varies coses però no em van fer cap mal.
Després d’açó vaig arribar a una casa molt gran, estaba preocupada perque volia estar amb la meua família avanç que jo estaba molt bé en la casa, que tenia llocs molt chulos y molt fredos. Fins açí la meua historia, ara vaig contar vos el meu dia a dia.
M’alçe per la madrugada per a fer caca y así que els meus amos ttreballen per na mi, després m’agrada udolar per a despertar als meus amos y que s’anrecorden que estic açi, per a comer, menje sempre el mateix, després em dorm un ratet fins a dia següent.
A la fí aquesta a sigut la meua historia el que faig dia a dia, que es menjar y dormir 

    Jaume Reche Serna 1r Batx. HG/S