C. PUREZA DE MARÍA-CID   AL BOSC VERMELL, UN CAVALL FUIG

Botes i carícies 

Aquella vesprada de setembre a Valcaza, el sol de ponent cremava com una ferida oberta. Jo treballava fins a l'extenuació, arrossegant les potes entre els matolls secs, buscant un rastre de perdiu que el meu nas, cansat per dotze hiverns, ja no podia trobar. 

L’amo, amb la cara roja de ràbia, em mirava com si fora un traïdor. Quan finalment vaig perdre el rastre i em vaig desplomar, ell va descarregar el seu odi: va alçar la seua bota i va amenaçar de deixar-me allí mateix, al fons d'un barranc, perquè "un gos que no servix, només gasta pinso". 

En eixe moment de fatiga i por, vaig comprendre que sovint els hòmens són com màquines de destrucció massiva, ja que són éssers capaços de buidar el món de vida per pur orgull, excepte aquells xicotets humans, com Miquel, el net del meu amo, que miren sense jutjar. Quan ja esperava el colp final de la bota, el xiquet va aparèixer entre els pins. No portava escopeta, només una mirada neta e innocent. Se'n va posar davant de mi, protegint-me amb el seu cos menut, i va agafar la mà de l'amo. 

- "Iaio, deixa'l, ell ja m'ho ha donat tot". L'home, confús davant eixa tendresa inesperada, va callar i va baixar la mà. 

Ara, estic encadenat al corral, sent que la meua identitat s'esborra. Un animal deixa de ser un animal identificat pel seu propi olor per a ser reconegut només pel soroll metàl·lic de la cadena que el lliga a la seua vellesa. Tanc els ulls amb un pes immens en el pit, conscient que el gos que jo era ha mort, o he sigut tan explotat per la caça que ja no tinc capacitat de recordar la llibertat que tenia de catxorro. Però, de nit, quan el xiquet s'acosta d'amagat per a abraçar-me el coll, sent que eixe xicotet raig d’amor és l'única frontera que em separa de l'oblit. 

Lucía Manchón Alcaide 2n Batxillerat A

La meua utopia

Torne a despertar al mateix lloc, només he conegut les reixes metàl·liques que ens rodegen,a mi i als altres porcs. On ens obliguen a engolir uns pinsos, de manera angoixant, sense explicar-nos mai per què ho fan. No tenim nom, ni tampoc importància. Per altra banda, la nostra vida és senzilla. Només mengem, dormim i esperem que un dia finalment ens deixen eixir. Però a vegades tinc por, no conec que hi ha més enllà de les reixes metàl·liques i mai ningú ha tornat per a contar-ho. Un dia mentre els humans tornaven a traure el menjar, la porta va obrir-se un poc més del que és normal. Durant una estona vaig ser capaç de veure una llum, una llum molt càlida. També vaig notar una nova olor, com d’aire fresc i terra. Només una estona va ser suficient per a fer-me pensar tot el que m'esperava quan arribara el dia en què em deixaven eixir.Fins ara a soles tinc al cap eixe sentiment de llibertat. No puc parar d'imaginar què hi hafora. Em conformaria amb un espai per a caminar, inclòs per a córrer, amb terra de veritat iaire fresc. Potser només siga una utopia. Al cap i a la fi, que importància té el que pense un porc d’una granja intensiva. Finalment, va sorgir una pregunta al meu cap. Si realment existeix fora un món, per què nosaltres no podem viure en ell.

Carla Orozco Barberá 2n Batxillerat B

Jo també sent

Em dic Pep. Soc un gos, bé això és el que diuen ells, però jo crec que soc més que això. 

Abans tot era diferent. Recorde el sofà blau del menjador, on em deixaven pujar encara que no es podia. Recorde la pilota roja que em va donar la meua mare que sempre quedava baix la taula i els somriures quan anava a per ella. Jo era feliç, de veritat.

Però un dia, de prompte tot va canviar, sense que jo ho entenguera. Ara la casa es silenciosa, però no d’eixe silenci tranquil… sino d’un que fa mal. Si m’acoste massa, em criden l’atenció, si lladre, encara pitjor. Jo intente portar-me bé, de veritat, però pareix que mai és suficient. 

El que més dany em fa no són els colps. És quan ningú em mira, quan estic quiet i és com si no existira.

I encara així… quan sent la clau a la porta, la cua se’m mou sola. No ho puc evitar. Encara espere que tornen a ser com abans.

Passe molt de temps mirant per la finestra. Veig altres persones, altres gossos. Alguns corren, altres simplement estan al costat d’algú. I jo pense… jo també podria estar així.

Ahir, una xica es va parar davant de la porta. Em va mirar. No sé per què, però no vaig tindre por. Vaig moure la cua, molt a poc a poc.

No sé què passarà.

Però si algun dia isc d’ací, crec que tornaré a confiar. Encara que em coste. Perquè jo… jo només sé estimar.

Marta Ferriols Gamir  2n batxillerat B

Respirar massa prop 

Estic en alguna cosa que anomenen “granja”, encara que no sé molt bé per què: ací no hi ha res verd ni espai per a córrer o gitar-me. Estic entre molts cossos d’altres porcs com jo. Estem tots ficats, pegats, i l'olor en l'ambient és dens i penetrant. És hivern, però la falta d'aire ho convertix en un agost constant. Ací he descobert que existix una cosa anomenada silenci, del qual els humans parlen com si donara pau. Jo no crec haver-ho conegut mai: els colps de les barres de metall, el xocar del menjar contra el sòl, els crits aguts que es claven com a agulles. 

Quan el sol s'amaga, no hi ha descans. Només queda esperar, o resar sense saber a quin, perquè quan torne a eixir no sigues tu a qui decidisquen agafar. Perquè no siguen els teus crits els que òmpliguen l'espai. Qualsevol dia pot ser l'últim en esta gàbia i, encara que per a alguns fa por, uns altres ho esperen quasi amb desitge, perquè a vegades dol més respirar així que deixar de fer-ho. 

Però quan va eixir el sol, jo ja no estava en aquella caixa abarrotada, tacada de marró i de verd. No hi havia colps a les portes, ni olor de metall humit. I quan vaig veure a eixe humà caminar cap a mi, vaig deixar d'escoltar. Llavors vaig entendre, per primera vegada, què era el silenci… i la pau que diuen que porta. 

Carla Codeca 2n Batxillerat B

UN RIU SOTA LA TEMPESTA 

Un cos humid tremolava pels carrers de València mentres la pluja es precipitava sense pietat. Els cotxes passaven arruixant aigua pel seu pas, els adults caminaven amb els paraigües immersos en els seus pensaments i els xiquets jugaven baix la protecció dels balcons. Però ningú semblava adonar-se d’aquell gos empapat que tractava de refugiar-se en una caixa de cartró. 

Passaven les hores i el sòl començà a mostrar els primers raigs. El gos va eixir disposat a abandonar la caixa quan una dona alta, pàl·lida i de cabells foscos va acostar-se-li. El va agafar ràpidament i el va ficar en una caixa còmoda i càlida, d’un plàstic dur com els joguets que tiraven els xiquets. 

El camí va ser llarg i, com que no coneixia el seu destí, ple d’incertesa. De sobte, els retombs de la caixa es van detindre. La llum de les parets blanques li resultava molesta i no entenia res del que deien. El van ficar en una camilla i van començar a fer-li proves. Malgrat això, la veu tranquil·la li resultava relaxant. 

Els dies passaven i semblava que havia recuperat la vida en aquella protectora. Havia guanyat pes i va conéixer a Bimba. Fins i tot havia adquirit el seu nom, Riu. No era capaç de comprendre que aquest nom feia referència a lo empapat que se’l van trobar i a la seua alegria, però estava feliç de tenir una identitat pròpia. I així, el gos va trobar l’oportunitat de cuidar i ser cuidat.

                                                          Adriana Picó Muñoz 2n A Batxillerat

                         Allí on sempre estic 

Hui fa just dotze anys des que vaig veure per primera vegada a la que seria la meua nova família. 

Recorde que els vaig veure aparéixer pel llarg camí de la granja en la qual jo vivia al costat dels meus germans i la meua mare. Al principi no entenia per què m'havia d'acomiadar d'ells i estava molt espantada, però de seguida vaig entendre que el meu destí era eixe. 

Em van dir Luna, i a partir d'aquell moment, ells es van convertir en el meu món sencer. Encara em recorde de les llargues hores que passaven acariciant els meus suaus cabells blancs, tacats amb una ratlla grisa, mentre parlaven amb mi i encara que jo no els poguera respondre, escoltava amb atenció les coses que em deien. Venien a buscar-me per a explicar-me coses que ningú més sabia i així sentir-se més compresos i jo els entenia millor que ningú. Podia sentir quan estaven tristos, nerviosos o feliços. 

Els vaig veure créixer amb el pas dels anys i es van convertir en el meu refugi. Em van omplir d'amor i jo li ho vaig intentar retornar sempre a la meua manera. 

Es diu que els animals no mesurem bé el temps, i potser és per això pel que se'm va passar tan ràpid la meua estada al seu costat. 

Ara, cada vegada que miren al cel a la nit, continue estant amb ells. No a la terrassa on sempre estava, sinó una mica més amunt. Perquè soc jo, soc Luna, i des d'allí els continue mirant sempre.      

                                                                          Irene Pastor    2n A Batxillerat        

                                                              

                    MÉS ENLLÀ DE LA GÀBIA

Tota la meua vida he pensat que el món era una gàbia freda i xicoteta. Sempre he relacionat una mà humana amb el dolor, perquè sempre que s'acostava a mi, apareixien noves ferides en la meua pell.

Una nit, tot va canviar. Em van despertar els lladrucs dels meus companys, no eren els de sempre, eren distints. Vaig veure com corrien pertot arreu, jo mai ho havia corregut, no tenia espai, havien aconseguit escapar. En eixe moment vaig haver de prendre una gran decisió, era ara o mai. Vaig decidir seguir-los i vaig escapar. Tot era… distint, l'aire no feia olor de metall i podia córrer amb llibertat. De sobte, la por em va envair en escoltar els forts sorolls dels cotxes i en escoltar veus humanes, em vaig amagar en un descampat terroritzat. Estava cansat i perdut, vaig intentar dormir un poc però sense adonar-me vaig notar com m'agafaven i em ficaven en una gàbia de nou. No vaig poder resistir-me. Vaig tornar a tindre molta por i l'esgotament em va guanyar. Vaig despertar i vaig veure a través dels barrots un lloc ampli, calentet i amb olor de menjar, perquè tenia un bol enfront meu. Vaig eixir de la gàbia a poc a poc, però de sobte una mà humana va aparéixer i vaig tornar a tindre tanta por que només vaig tancar els ulls i vaig esperar el colp. Però per a la meua sorpresa el colp no va arribar. No sabia què estava passant exactament, però el meu cos notava una cosa estranya, sentia afecte i no dolor. Era la primera vegada que una mà no feia mal.

LUCÍA BELTRÁN SELLÉS 2n Batxillerat A

Breu crònica del pollet Guili

Esta és la història de com vaig acabar en una paella…

Joan em va triar pel meu plomatge groc. D’entre tots els que estàvem apretats en aquella caixeta, em va assenyalar amb un dit tremolós, va dir una cosa que no vaig entendre i l’home que ens cuidava em va posar entre els seus braços. En quant vaig sentir la calor del seu cos i les seues delicades carícies, vaig saber que havia trobat el meu primer amic humà.

Em va portar a sa casa on vaig conéixer els seus pares, humans més grans i bastant menys interessants. Em va posar de nom Guili, encara que tots acabaren dient-me pollet.

No tardàrem molt a embarcar-nos en la nostra primera aventura. Ens vam anar durant tot l’estiu a la casa de camp de Joan. Hi havia arbres, terra humida, una piscina i un colomer on dormia junt amb tres colomes que no em feien massa cas.

Joan venia cada matí a donar-me menjar i em treia a passejar. Jugàvem junts, escalàvem arbres, fèiem fang i corríem per la terrassa. Jo el seguia pertot arreu.

No obstant això, un dia va deixar de vindre. Ara era sa mare qui ens portava el gra a les colomes i a mi. Al principi vaig pensar que havia passat alguna cosa horrible, però prompte el vaig tornar a veure córrer d’un costat a l’altre, ignorant la meua presència. Per aleshores jo ja havia crescut, el meu cant era més fort i el meu cos massa gran per a les seues mans.

Els dies passaren i s’acostava el moment de tornar a la ciutat. Vaig comprendre, a pesar de no entendre les seues paraules, que no anava a tornar amb ells, ja no hi havia espai per a mi en el seu apartament menut.

Un matí, mentres la mare treia una gran paella a la terrassa, el pare es va acostar al colomer. Portava en la mà un instrument brillant. Per un moment vaig pensar que em deixaria eixir i córrer lliurement de nou, però m’equivocava.

Gabriela Oliver Kowalczyk, 2n A Batxillerat

Quan va deixar de cantar 

El periquito no sabia què era una casa. Al principi, tot girava al seu voltant. Mans que s’acostaven, veus, rialles i una xiqueta que no parava de dir “Rock, Rock”. Ell no entenia res, però prompte va aprendre que cada vegada que sonaven, algú s’acostava. Aleshores saltava d’un pal a un altre i cantava. 

Els primers dies van ser diferents. La xiqueta passava molt de temps davant de la gàbia. Li parlava, somreia i acostava la cara als barrots. Rock la mirava i movia el cap. Quan ella estava, ell cantava més. 

Amb el temps, va començar a reconéixer altres coses: els passos per la casa, les portes que s’obrien, els moments en què tot es quedava en silenci. També va aprendre a esperar. Però la xiqueta va deixar de vindre tant. Rock continuava cantant quan escoltava soroll, per si de cas. A vegades ningú s’acostava. 

Hi havia moments en què es quedava quiet, mirant cap amunt. A través de la finestra veia un tros de cel i, de tant en tant, passaven ombres volant. No sabia què eren, però les seguia fins que desapareixien. Aleshores movia les ales, però no passava res. 

Un dia, algú va agafar la gàbia i la va canviar de lloc. La va deixar fora. La llum era més forta, l’aire no deixava de moure’s i el cel estava completament blau. Rock es va quedar quiet observant. 

Va esperar. 

Van passar les hores. 

Ningú va dir el seu nom. 

Quan va arribar la nit, l’aire es va tornar fred. Rock va deixar de moure’s. Es va quedar arrimat en un costat , amb les plomes pegades al cos. L’endemà al matí, la gàbia seguia en el mateix lloc però Rock ja no cantava. 

                                                             Raquel Molina Ródenas 2n A Batxillerat

Set vides sense por

Em dic Tommy, i encara que molts em descriuen com un "xicotet diable amb potes", pense que simplement soc un curiós i explorador gat. No és la meua culpa que el món estiga ple de coses interessants que han de ser investigades. Encara que sembla que va ser ahir quan els meus amos em van adoptar, ja fa cinc anys d'això, i els millors i únics cinc anys de la meua felina vida. Anys plens d'aventures felices però també d'esglais.

El pitjor esglai de la meua vida va començar amb aquell fil roig que vaig trobar en el saló mentres la meua propietària cosia, semblava que el fil es movia, i perquè el vaig mossegar i seguidament me'l vaig engolir, després d'això sol record, el mal que ho vaig passar fins a arribar en el veterinari, on em vaig adormir i en despertar estava en una taula freda amb llums blanques i humans preocupats. Per sort només es va quedar en un esglai i ara puc presumir d'una cicatriu com si fora una medalla de guerra.

Però esta no va ser la meua única aventura, una vegada, mentres perseguia amb la mirada a un colom del carrer, em vaig recolzar massa en la barana del balcó del segon pis. Després d'això, de sobte estava caient mentres veia el món donar voltes. Per sort la meua agilitat felina em va permetre girar en l'aire i aconseguir aterrar dempeus, encara que els dos dies següents vaig coixejar un poc, veure la cara del meu amo en veure'm en el sòl del carrer va aconseguir fer-me riure per tota la setmana.

Una de les meues escapades més destacades, va ocórrer un matí a l'estiu en la qual el meu amo va deixar la finestra oberta i per a mi, va ser una oportunitat suficient per a conéixer més món, al poc ja era a la porta del veí. La casa feia olor de menjar recentment fet, així que em vaig colar sense dubtar-ho, la dona en veure'm es va espantar però en conéixer-me un poc més va voler ensenyorir-se de mi, per sort ja soc un gat conegut en l'edifici, i la dona avise als meus amos de la meua xicoteta escapada.

Malgrat tot, continue sent curiós i aventurer, perquè és la meua passió, no puc evitar-ho. M'agrada descobrir que amaguen els armaris i calaixos o per què les cortines es mouen soles. A més la vida sense risc i adrenalina és molt avorrida.

Hugo Palacios March

La lleialtat

Quan el sol es començava a llevar, en Martí va obrir el portal de casa amb la tassa de cafè a la mà. A fora, assegut vora la senda de terra, hi havia el gos habitual. No era seu, però cada matí sortia allà, com si tingués també una costum fixa. 

El gos el mirava amb els ulls calms que semblaven comprendre més del que un ésser humà podia dir. En Martí, sense meditar-ho molt, sempre deixava un tros de pa o alguna magdalena al costat de l'entrada. El gos s'hi apropava a poc a poc, sense apurar-se, com si aquell instant junts fos més rellevant que el menjar. 

Al començament, en Martí creia que solament era un animal buscant nodrir-se. Però amb el pas dels dies va començar a notar petits aspectes: el gos movia la cua quan el veia marxar, el seguia una mica quan anava per la senda, i a vegades es quedava simplement al seu costat mentre ell observava les terres. 

Un matí de plugim intens, en Martí no va sortir de l'habitatge. Des de la finestra va observar el gos sota un arbre, esperant de la mateixa manera. Aquella escena li va fer captar una cosa fàcil però profunda: les bestioles no requereixen llenguatge per mostrar fidelitat o estima. 

Aquell dia va sortir sota el xàfec, es va acostar al gos i li va tocar el cap per primera vegada. El gos va tancar els ulls un instant, relaxat. 

Potser, va reflexionar en Martí, el vincle entre persones i animals no depèn de qui entén més la realitat, sinó de qui sap compartir-la sense dir res.

Héctor Guio Monllor 2n B Batxillerat