IES MALILLA. AL BOSC VERMELL, UN CAVALL FUIG

L'ÚLTIM SALT DE BALÚ

Era un matí qualsevol, ell i els seus companys nadaven sense preocupacions entre bancs de peixos. De sobte, una cosa va fregar la seua aleta. Els altres dofins van córrer, però ell va quedar atrapat. En aquell moment, els pescadors s'adonaren que un dofí havia quedat enredat en la xarxa. Durant uns minuts ningú digué res. Finalment, el patró va decidir alliberar el necessari perquè la barca poguera marxar. Hores més tard apareix una parella que se n'adona que hi ha un dofí ferit al mar. Cridem al 112, es posen en contacte amb la Red de Varamiento i activen el rescat.

Aquest dofí és traslladat a l'Oceanogràfic de València, on la cuidadora Marta l'atén dia i nit. Amb molta paciència l'ensenya a confiar de nou en els humans i entre ells naix una connexió única. Balú aprén a saltar i a jugar, sembla molt feliç amb la nova vida que porta. Passen els anys i Balú és el dofí més aclamat de l'espectacle, tots els espectadors esperen impacientment la seua aparició. El vincle amb Marta és cada vegada més fort i això els permet innovar i provar trucs nous mai vistos.

Fins que un matí d'hivern, Marta no arriba al treball. Un accident de trànsit acaba amb la seua vida. Balú deixa de menjar i es passa hores immòbil en un racó de la piscina. Amb l'arribada d'una nova cuidadora esperen la millora del dofí, però aquest continua sense menjar ni saltar, solament nada en cercles.

Un matí els cuidadors de l'Oceanogràfic el troben flotant en la piscina. Aquell dia en l'espectacle el públic per primera vegada guarda un minut de silenci per aquell dofí tan estimat.

Marta Recuero Tortajada. 2N Batxillerat

UN HIVERN PLE DE POLSEGUERA

Hi va arribar l'hivern i la tortuga es va despertar del seu somni ancestral i amb la lentitud habitual es va mirar al seu voltant. Mentre respirava l'aire notava que el món ja no feia l'olor d'aquella terra vella de la qual tant gaudia, sinó que li va entrar un alè molt pudent. A continuació va començar a moure's a poc a poc per l'espai que dècades enrere havia estat un oceà d'herba on solien anar a veure-la els xiquets cada dia. Ara aquell lloc obert havia estat reduït per unes parets de formigó, convertint-lo com si d'una gàbia es tractara.

L'animal ha habitat al llarg de moltes dècades passant de generació en generació. Primer va sentir el cantar dels pardals i animals que habitaven la zona i després aquells crits dels xiquets que la visitaven cada setmana, però ara les coses havien canviat. La vibració de la terra ja no anunciava l'arribada de xiquets, sinó que es va convertir en el batec metàl·lic de les obres, la fricció urbana dels cotxes i el rodar inquiet de les maletes que omple de soroll un barri desbordat pel turisme de masses.

De sobte, va sentir les trepitjades del seu amo i aquest es va acatxar davant d'ella, li va deixar unes fulles d'encisam i mentre que la tortuga menjava li va fer un somriure mirant-la als ulls. Al cap d'un temps, la va agafar i se la va emportar. La tortuga no comprenia res del que estava passant, fins que mirà enrere. Aquell poc espai natural que quedava a la ciutat estava sent engolit per una excavadora amb l'objectiu d'esborrar les memòries que tants bons moments li havia donat.

Sergio Guijarro Benedito. 2N Batxillerat.

ABRAÇAT AL VERD

A la matinada, quan la boira encara romania a l'alt dels arbres, el bosc australià començava a respirar lentament. Entre les grans fulles i branques, hi havia un koala que s'agafava amb molta delicadesa a l'escorça d'un eucaliptus antic. Tot i que aquest bosc era terra de koales, ningú no el coneixia, tanmateix allà estava, gaudint del silenci de la natura.

Aquest koala havia fugit d'una terra que no li pertanyia, un espai amb molt de soroll, màquines, sense arbres i amb un constant trànsit de persones que volien tocar-lo. Les seues potes, fetes per agafar-se als arbres, s'havien acostumant a penjar-se de vares de metall, però tot va canviar una nit quan sentia una olor d'eucaliptus, el va conduir fins a aquest bosc.

A poc a poc, el koala va descobrint el nou territori, estava meravellat. Ràpidament es va enamorar d'aquesta olor a fulla fresca, que des d'un primer moment el va captivar. S'adonà que no volia tornar enrere, no volia tornar a un lloc on ell era l'estrany.

Al principi la resta d'animals l'observaven amb curiositat però tots reconeixien el mateix als ulls, la necessitat d'un refugi. Després d'un temps al bosc per fi va sentir que no fugia. Tot va canviar quan va tornar a veure aquestes persones amb jupetins i cascos d'uns colors molt brillant. Al principi no comprenia res, però era bon senyal. A poc a poc, els animals i els arbres començaren a desaparéixer fins que va sentir com uns braços l'agafaven. El que ell no sabia era que seria la seua salvació.

Lis, una veterinària i voluntària d'una ONG anomenada “Abraçats al verd”, mentre s'oposava a la deforestació del bosc, s'adonà que segurament, degut al contacte amb el humans, s'havia contagiat de la pitjor malaltia que podia patir un koala: la clamídia.

Berta Capilla Mateu. 2N Batxillerat

UN TEULADÍ INOBLIDABLE

Tot va començar en un poble de la Serra d'Albarracín, Guadalaviar, on Cèlia, una xica que tan sols tenia deu anys, sempre, en acabar l'escola se n'anava, i com que fins a les dos setmanes no venia la resta de les seues amigues, es dedicava a passejar per les muntanyes que envoltaven el poble. En un d'aquestos passejos va trobar una cosa que la marcaria per a tota la vida. Va trobar un ocell ferit incapaç de volar. Cèlia només veure'l va decidir ajudar-lo: “Jo t'ajudaré” va dir Cèlia, mentre que l'ocell veia com un d'aquells éssers que desconeixia tot i veure'ls constantment mentre volava, l'agafava arrabassant-li la seua llibertat. Cèlia el va dur a casa per poder cuidar-lo, i va ser ací quan va decidir anomenar-lo Picky. L'ocell, més espantat que mai, només pensava com aconseguir escapar. Van passar els dies i Cèlia, plena d'il·lusió per cuidar Picky, va fer que ell es sentira segur. Com que ella tenia una terrassa just al costat del riu, treia l'ocell cada dia i es passava hores intentant fer-lo volar.

Una d'aquelles vesprades en què Cèlia i Picky reforçaven el seu vincle fins a crear-ne un de tan fort que tots dos sabien que no oblidarien aquell moment. L'ocell estava preparat per tornar a ser lliure. Picky va dubtar en un primer moment, però el moviment de la mà de Cèlia acomiadant-lo li va donar les forces per fer-ho. Va estendre les ales i va començar a volar. Cèlia el va seguir amb la mirada fins que l'ocell va desaparéixer entre els arbres. No es tornaran a veure però tots dos saben que estaran units per sempre en els seus records.

Clara Gómez Gorriz. 2N Batxillerat

LLUNA

La van veure abans que la furgoneta acabara de parar-se.

En aquell moment l'única cosa que es podia escoltar era el so del motor i els mussols que cantaven. A l'asfalt de la carretera es trobava un cérvol petit, el cap decantat i el cos encollit que mostraven el patiment, tot seguit els homes van decidir pujar-lo a la furgoneta i portar-lo a casa perquè poguera recuperar-se.

Van passar els dies i sota la soledat de la Serrania de Conca, el cérvol es va anar recuperant, però el procés era llarg, anhelava la llibertat que la naturalesa li havia concedit i que li la va arrabassar en un obrir i tancar d'ulls. Va ser llavors quan els senyors li van construir una parcel·la en la muntanya perquè se sentira abraçat pel lloc.

Va començar a conéixer a molts xiquets i famílies, era volgut per tots i va forjar vincles únics, i així, sense més, el que abans li semblava estrany ara l'acollia i no volia marxar. Els homes van ser criticats per quedar-se un animal, però el que ells no sabien és que aquest havia perdut molts instints, pel que la llibertat podria ser traïdora. El cérvol passà tota la vida al costat dels humans,que eren la seua família, els mateixos que li posaren de nom Lluna, com la lluna plena que aquella nit il·luminava la N-420 d'on la van rescatar i va marcar el seu destí.

Sara Cañas Huerta. 2N Batxillerat

EL NOSTRE ESTIMAT I SORPRENENT ALVIN

03/03/2026

Era migdia i rebuscant entre les coses de quan era menuda el vaig trobar. El meu diari que havia oblidat per complet. Vaig llegir algunes pàgines i vaig veure eixe títol: “El nostre estimat i sorprenent Alvin.

09/08/2013

Aquest matí hem vingut tots a la platja i en arribar, alguna cosa ens ha detingut. Un crit. Era de la meua germana. Aquesta ha eixit corrent sense fer cas a les advertències dels pares, però en arribar on era hem vist el que la sorprenia. Era una tortuga, atrapada en una xarxa, que semblava irreal. Hem corregut al veterinari i, en arribar, la veterinària tota sorpresa ens ha dit que se la quedaria per guarir-la.

11/11/2013

Ha arribat l'hivern. La veterinària ens ha confirmat que la xarxa no li havia fet res greu i l'adoptarem.

25/02/2014

Alvin està molt gran, fa 27 cm i la seua llar se li torna menuda, així que els pares han pres la decisió de portar-la a un refugi.

06/04/2014

Alvin ja no hi és, ha sigut un comiat molt trist, però per fi podrà ser lliure i el seu espai ja no es basarà en quatre parets de plàstic.

“T'estimem, Alvin. No t'oblides mai de nosaltres”.

03/03/2026

Encara me'n recorde de tot, però sobretot, me'n recorde de tots els moment que hem tingut la meua germana i jo amb Alvin. Quan, en tornar d'escola anàvem ràpid a veure-la i a donar-li menjar i ella se'ns acostava.

Després d'una bona estona decidisc tancar el diari, però no sense abans repassar amb llapis la dedicatòria ja escrita: “T'estimem, Alvin. No t'oblides mai de nosaltres”.

Leire Besantes Fernández. 2N Batxillerat

SENSE TÍTOL

Ja m'havien dit alguna vegada que hi ha molta gent roïna al món, però mai m'hauria imaginat que un piròman seria qui acabaria començant un dels incendis més devastadors a la història de la comunitat, i precisament que estaria present. No és bastant ja que per culpa de les pujades de les temperatures i les pluges irregulars, degudes a la gran quantitat de residus i gasos, sempre hagen d'alertar la població que els boscos es troben en alerta roja. Encara que açò sone tant trist ( que ho és), m'alegra saber que gràcies a l'associació on treballe vam fer tot el possible per ajudar els animals ferits, malgrat que degut a l'espai reduït vam haver de buscar alternatives.

Ja fa un any, qui ho diria! Tant l'àguila imperial ibèrica com jo, segons els metges, portem una bona recuperació després de tant de patiment. Es podria dir que jo soc com sa mare, ja que quan la van trobar a l'incendi, feia sols un mes del seu naixement i a les setmanes la vaig acollir. En veritat és una llàstima, mai n'he vist cap altra de la seua espècie, sempre que pot es posa a la finestra i observa passar els coloms, es gira i em mira fixament. Les dos sabem que la nostra vida ha sigut furtada per les flames. Ens entenem mútuament, ambdues no som com la resta; a mi em falta una cama, però almenys tinc pròtesi, i en un passat vaig viure amb les dues cames, però ella mai sabrà què és volar i tindre un estil de vida amb normalitat. De vegades sent que escolte els seus pensaments i m'adone que mai ha sabut què és la llibertat.

Sofia Cuesta Siurana. 2N Batxillerat

A LA CIUTAT DE FOC, UN GATET FUIG

“Obra de tal manera que facis servir la humanitat, tant a la teva persona com a la persona de qualsevol altre, sempre alhora com un fi i mai només com a mitjà”

Immanuel Kant, Fonamentació de la metafísica de costums (1785)

Mentre l'hivern mediterrani acaba i comencen les Falles, a Alboraia naix un gatet blanc. Té uns germans, però la seua propietària ja sap que dins de dos mesos els seus camins van a separar-se. Els vol vendre per guanyar diners, i el blanc, que encara no té nom, acaba a Campanar en mans d'una parella jove.

Julia i Marcos, que no van poder acabar els seus estudis, no tenen una altra intenció que utilitzar el gat per a un blog a Instagram. No li posen nom, solament li diuen “gat”. El forcen a posar-se roba suposadament bonica, li donen menjar estrany per a veure la seua reacció i riure's, li fan banys freqüents amb rutines humanes per a aconseguir visites a la pàgina. Però per fortuna, el blog no va aconseguir fama, per la qual cosa la parella deixa el gat a la seua amiga Berta que té un estudi de ioga amb gats a Patraix.

Allí sembla que la situació millora; almenys el gat no està sol. En l'estudi hi ha 8 gats, unes plantes grans i un espill que espanta alguns d'estos animals, però a la nit, dormen en una xicoteta habitació, sense aigua ni menjar, on tenen només una arenera per a tots, ni una finestra ni res a les parets. I tot això és només perquè una classe de ioga amb gats costa el doble que una normal. El malestar fa que els gats criden a la nit. Els veïns, cansats dels crits, criden a la policia. La propietària rep el seu castic mentre que els gats són rescatats i se'n fa càrrec Noemí, una xica molt valenta que s'ocupa de rescatar animals sense cap interès material. Noemí anuncia adopcions i, pas a pas, un troba la seua família. El gatet blanc l'adopta Anna i la seua família, on per fi troba un lloc on el tracten bé. Li diuen “Kusik”.

Anna Vladymyrska. 2N Batxillerat

SENSE TÍTOL

Una vesprada caminava per un carrer tranquil quan vaig escoltar un soroll estrany darrere d'uns contenidors. Em vaig apropar amb cura i vaig veure una cosa sorprenent, un cadell de lleó estava tirat a terra. Semblava dèbil i malalt, s'havia escapat d'un circ proper. El lleó no estava acostumat a estar en el carrer, per tant estava perdut i espantat.

El vaig portar a ma casa amb molta cura. Li vaig donar aigua, menjar i un lloc per poder dormir. Al dia següent el vaig dur al veterinari. A poc a poc el lleó es va recuperar i va créixer de manera sana i forta.

Quan ja era més major vaig decidir tornar-la al circ d'origen. Van passar unes setmanes i vaig anar al circ per veure un espectacle. Durant la funció el lleó em va mirar des de l'escenari. De sobte va caminar cap a la grada on jo estava, es va apropar tranquil i va alçar el cap com si em saludara. En eixe moment vaig sentir que em reconeixia i que em donava les gràcies per haver-lo cuidat quan més ho necessitava. Va ser un moment molt especial que mai oblidaré.

Aquella vesprada vaig entendre que els animals també senten afecte i memòria, sempre recordaré els seus ulls i els seus rugits de felicitat. Després de l'espectacle em vaig quedar pensant en tot el que havia passat. Vaig sentir una gran alegria dins del meu cor, aquell lleó havia sigut part de la meua vida durant un temps. 

Finalment vaig comprendre que ajudar els animals és molt important. Des d'aquell dia sempre recordaré aquella experiència tan especial i única que vaig viure.

David Alises Albelda. 2N Batxillerat

SENSE TÍTOL

En braços d'un desconegut, un gat travessa el poble. No sap ben bé on és ni què passa, fa un moment estava amb la seua mare, a l'altre tot sol i de sobte penjant d'un altre ésser. S'intenta moure i arrapa per resistir, però el seu destí no canvia, quan ell es troba a altres i els demana ajuda, passa de mans en mans.

Allò que hauria de durar uns dies s'allarga en el temps i el gat s'acostuma, ja sap on trobar el menjar i on solen estar cadascun dels seus amos. Encara que esta vida siga interrompuda cada cert temps per altres persones (que més o menys havia aprés a distingir) decidides per rebre la seua atenció, roman tranquil, amb l'espant ocasional, però generalment en calma.

A la setmana aquest món es trenca. Després d'un viatge etern, arriba a una nova casa. Com en el primer, l'adaptació és ràpida i no tarda a pujar on li permeten les cames i tirar tot allò movible. Segueix una rutina permanent: menja, beu i dorm, que són interromputs quan té esclats d'energia.

La seua cara inexpressiva confon els amos. “Què sents, gat? T'agrada això, esta vida?” li pregunta un d'ells, però mai n'hi ha resposta. Com veu la seua vida? Ningú ho sap, probablement el gat tampoc. Mentrestant el temps avança però passa en un món feliç o en una presó vital? “No sé què vols dir, Coco”.

Daniel Vila Cebrian. 2N Batxillerat

ELS SIAMESOS

El matí del primer aniversari va començar com qualsevol altre. Joan es va despertat cridant a sa mare perquè el traguera del bressol, però quan va entrar a l'habitació tot va ser diferent. Els seus pares portaven una caixa marró amb un llacet damunt, però ell no podia veure-la; de fet, no veia res, només obscuritat.

Era una sensació estranya: se sentia com si ja no fora ell mateix, sinó una altra cosa. Quan la caixa s'apropava a ell, hi havia alguna cosa dins seu que li demanava obrir-la; només podia pensar en això, en res més. Sentia una por que no era seua, sinó d'un altre ésser, un molt més xicotet i poregós, que no coneixia res del seu món obscur i volia fugir-ne.

Quan es va obrir la caixa ho va entendre tot: era un gatet siamés. Tenia el pelatge color torró, amb el nas i les orelles més fosques, però amb uns ulls blaus clar tan intensos com els seus. Aquest animalet, d'origen tailandès, era com si fora ell mateix, i Joan, per al gat, també era una part d'ell; i així es van tornar inseparables.

...

El temps passava i la connexió entre tots dos es feia cada vegada més forta, com si foren un mateix ésser. El gat esperava assegut a la porta, sense moure's gens, fins que el xiquet arribava d'escola, com si fora una pedra. Quan s'obria la porta, el gat l'esperava fins que s'apropara a ell; aleshores el xiquet s'asseia i el gat s'estirava sobre la seua panxa, abraçant-lo amb tot el cos.

Continuaven així tota la vesprada, sense parlar, només fregant-se l'un amb l'altre. De fet, el xiquet no parlava amb ningú, es comunicava amb els seus pares amb miols i roncs, com si fora un gat més.

Alberto Gandia Miñana. 2N Batxillerat

SENSE TÍTOL

Jo vivia a València quan va passar una història que mai podré oblidar. Una vesprada, mentre caminava prop d'un edifici gran i gris, que semblava un laboratori, vaig sentir un soroll darrere d'uns contenidors. Quan em vaig acostar, vaig veure un conill blanc menut que tremolava. Tenia una marca blava a l'orella, com si haguera estat en algun experiment.

El conill estava espantat, però quan em va mirar no va fugir. Semblava cansat i perdut. Em va fer molta pena, així que el vaig agafar i me'l vaig dur a casa. Li vaig preparar un lloc amb una caixa, una manta, aigua i menjar. Aquella primera nit quasi no es movia, però jo em vaig quedar al seu costat perquè no tinguera por.

Amb el pas dels dies, el conill va començar a confiar en mi. Li vaig posar de nom Boo, per una pel·lícula que m'agradava. Quan arribava de l'institut, Boo corria el passadís i movia el nas molt ràpid. Jo, mentre feia els deures, ell s'asseia al meu costat. A poc a poc vam crear una connexió molt especial. Un dia vaig decidir portar-lo al parc perquè poguera córrer per l'herba. Al principi estava molt content, botant d'un costat a l'altre mentre jo el mirava, però de sobte es va espantar amb un soroll molt fort i va eixir corrent cap al carrer. Vaig córrer darrere d'ell cridant-lo. Un cotxe que girava la cantonada i quan vaig arribar fins a Boo, ja no es novia. Em vaig quedar allí, amb el cor trencat, sabent que aquell amic tan especial havia desaparegut per a sempre.

Héctor Garcia Garcia. 2N Batxillerat

LA TRANQUIL·LITAT DEL BOSC

S'escoltava un soroll als matolls del camí, al costat d'una pinada de la Serra Calderona. En apropar-me vaig veure com un esquirol roig intentava baixar a terra, estava enganxat en una de les branques i es veia com a les galtes tenia fruits secs i una pinya. Era l'inici de la tardor i a les vesprades començava a fer fresca, vaig suposar que el xicotet animal tractava de guardar sota terra una mica de menjar per a l'hivern. Als minuts va eixir fugint cap a l'arbreda i em vaig fixar que tenia una cua atípica, era més curta que el seu cos. Semblava que havia sigut tallada, fruit d'un accident probablement, ja que aquest esquirol havia demostrat ser una mica maldestre.

Prompte em vaig trobar anant a la serra cada mes i després cada setmana, amb l'ànim de trobar-me amb aquesta bonica criatura. Vaig caminar pels mateixos camins durant dies fins que en la distància vaig tornar a veure aquesta curta cua. L'esquirol apareixia pujant per un arbre, saltant de branca en branca, però en solitari. M'agradava veure aquesta dansa natural, que junt al moviment de les branques per l'aire, em relaxava i feia que m'oblidara de la meua vida a la ciutat. Anar a vore l'esquirol va ser l´única cosa que feia que les meues setmanes valgueren la pena, per això en escoltar que la pinada de la Calderona s'havia calat foc aquell estiu em va destrossar.

Vaig estar mesos pensant què li hauria passat a aquest esquirol i a tots els animals del bosc que no van ser salvats. Va arribar una nova primavera i em vaig decidir tornar al bosc, al lloc on vaig trobar l'esquirol per primera vegada. Al costat del camí, entre tota la negror dels arbres calcinats, vaig veure com un brot creixia allà on els fruits secs havien sigut soterrats.

Anna Gimeno Pla. 2N Batxillerat

AL JARDÍ, UN ATELERIX ALGIRUS PATIX

Al costat de la carretera un eriçó patia en la foscor de la nit, atropellat per un de tants cotxes que transitaven pel poble de Xulilla. Dies després es trobaria a ma casa ja que una nit de pluja s'adormí al meu jardí, ple de llimacs i caragols. De segur que feia dies que no menjava. El vaig veure per la finestra i de seguida el vaig portar a la meva consulta, l'atelerix algirus estava ple de por fins que va arribar als meus braços.

Tenia la pota de davant trencada, impossible de guarir. Als mesos de segur que quedaria sense ella, però fins i tot, en la mirada de l'eriçó es notava l'agraïment d'haver-lo ajudat. Es va adaptar ràpidament a ser coix, perquè tot el dia corria darrere meu, i jo també li vaig agarrar estima. Sempre que em tombava, ell es ficava al llit al meu costat, al lloc que ocuparia el meu braç que ja feia deu anys que havia perdut per culpa d'una infecció de fongs que no va ser tractada a temps.

Ell notava el meu malestar de saber que mai he tornat a poder fer totes les coses que feia abans pel meu compte, i que ara ell també necessitava la meua ajuda, encara que bé, això no era cap problema, ens ajudàvem encara que ens faltara una extremitat.

De cop un dia em vaig despertar i el que havia estat el meu company feia dos anys, dels millors de la meua vida, no estava al llit com sempre. Quan el vaig buscar em vaig adonar que la porta de la cuina estava entreoberta i al pati, al mateix lloc on el vaig trobar, jeia un eriçó amb tres potes ben quiet, i al seu coll dos punts vermells llançaven sang.

Beatriz Gimeno Pla. 2N Batxillerat