RENA
Em dic Rena, o això crec, perquè al llarg de la meua vida m'han anomenat de
moltes maneres.
Vaig néixer en un carrer brut envoltat de soroll i indiferència.
Quan era petita, una família em va adoptar. Al principi, em donaven
carícies i menjar, però quan vaig començar a créixer, vaig adonar-me que el seu
amor era superficial. Després d'unes setmanes, em van deixar lligada al jardí
i, sense avisar, se'n van anar. Vaig esperar dies, amb la panxa buida i el cor
trencat, esperant una resposta que no arribaria.
Amb el temps, vaig aprendre a sobreviure. Cercava menjar entre les
deixalles i em feia amiga d'altres animals abandonats.
Un dia, un home em va rescatar, o això pensava jo, perquè aviat vaig
descobrir que només volia fer diners amb mi. Em va portar a una gàbia i em va
fer reproduir sense parar. Els seus beneficis eren el meu dolor. Vaig passar a
ser un objecte.
Els humans poden ser egoistes, pensant només en el que poden obtenir de
nosaltres. No els importava el meu benestar. Cada dia em sentia més bruta i
utilitzada, però sols era una gossa esgotada, sense esperança i amb el cor ple
de ferides.
Finalment, un grup de voluntaris va arribar al refugi i em van rescatar, a
mi i a moltíssims animals més. Per primera vegada vaig sentir una mica d'amor
cap als humans. Ara visc en una casa càlida, amb una família que sap estimar
bé.
La meua història, que va començar amb dolor i patiment, ara està plena
d'esperança i oportunitats.
La vida és dura i moltes vegades es posa complicada, però tot passa i
millorarà. Val la pena esperar perquè l’oportunitat per ser feliç pot arribar
en qualsevol moment.
Aitana Miquel Vilar, 2n de Batxillerat
L’ESPECTACLE
He estat ací molt de temps, quasi no me'n recorde de la meua vida abans
d’ells, quan podia planejar i viure lliurement. Accions que vaig oblidant
segons el temps passa. L’única cosa que mai podré oblidar és la sensació, la
sensació de llibertat robada i de les mans, aquelles grans mans, que van
agarrar-me i portar-me ací.
Al principi vaig lluitar esgarrapant i picant, però no funcionava. Sempre
em donaven alguna cosa per a tindre’m calmat i açò m’impedia veure i sentir amb
claredat, amb el temps vaig desistir. Ara faig cada dia el mateix, han
aconseguit dominar-me, de matinada m’obliguen a donar voltes i simular que
cace, i a la vesprada he de fer-ho tot una altra vegada, però amb moltes
persones mirant-me. Sempre intente fer allò que m’ordenen i no apropar-me molt
a les persones però és difícil. Difícil perquè no hi ha espai per a volar.
Inclús quan anem a nous llocs a on el recinte és més ampli. Mai hi ha lloc
suficient.
Però el moment que menys m’agrada és quan m’obliguen a quedar-me en el braç
de l’humà i tots s’apropen a mi. Volen tocar-me i fer fotos i jo sempre tracte
d’escapar. Escapar d’aquelles mans, d’aquelles grans mans. Una vegada em van
agarrar un ala i jo vaig cridar tant que em soltaren, quasi vaig tastar aquella
llibertat que tant enyorava, però mai és tan senzill, una gran xarxa em va
parar.
Després de tant de temps ací ja no intente volar, ja no lluite, ja no
escape. Sé que res que jo faça m’aproparà a aquella època quan havia de buscar
menjar i cuidar-me tot sol, però podia volar i triar a on viure. Moltes vegades
pense què hauria passat si mai m’hagueren atrapat.
Jimena Hilario Noguerón, 2n de batxillerat
ÚLTIM RUGIT DEL LLEÓ
El cel sobre Prípiat té un color groc que em crema els ulls. Soc un lleó, i
el meu regne s’ha reduït a quatre parets de formigó i uns barrots rovellats.
Abans, la meua relació amb els humans era una barreja de respecte i exhibició;
jo era el seu trofeu viu, l’atracció que alimentava el seu orgull. Però ara,
eixe orgull s’ha convertit en una traïció mortal.
L’aire està brut per un enemic invisible que no puc tocar ni mossegar. El
meu cuidador, l’home que em deia paraules amables, va fugir fa dies en un camió
militar, deixant-me tancat i sense menjar. Eixe és el veritable maltractament:
no és només el colp, és el silenci de l’abandonament. Ell sabia que jo no podia
obrir el pany, i tot així, va triar la seua vida per damunt de la meua
dignitat. Em va deixar ací, esperant una mort lenta mentre la radiació em desfà
el pelatge i em debilita els ossos.
L'aigua del meu poal té un gust metàl·lic i tòxic. Des de la meua presó,
veig com la ciutat que els humans van construir es desintegra sota el pes de la
seua pròpia imprudència. Ells volien dominar l’àtom, però només han aconseguit
embrutar la terra per a anys. A vegades, veig passar el cavall Vermell del
bosc, corrent lliure entre la pols radioactiva, i sent una enveja profunda: ell
ha pogut fugir, jo soc un residu més d’aquesta catàstrofe humana.
Soc el testimoni del desastre, la prova viva de com l’ambició de l’home acaba sempre en destrucció. El meu rugit ja no és de poder, sinó de dolor i ràbia contra una espècie que ens usa i ens llença quan la seua pròpia por els domina. La nit cau sobre Txernòbil, i jo tanque els ulls esperant que la natura, finalment, esborre tot rastre de l’ésser humà.
Isabella Sofia Mannarelli Gatjens, 2n de Batxillerat
EL MEU JOC PREFERIT
Lluís i Dolors són els meus amos i m’estimen molt. Sempre juguem al
"busca i corre"; és un joc que consisteix en el fet que em pugen a la
furgo i anem de passeig. Quan hi arribem, que mai és el mateix, tiren la
pilota blava i jo l'he de buscar. Per a fer-ho més divertit, ells se'n van i jo
he d’arribar a casa. Sempre guanye jo, però una vegada vaig estar tres dies
buscant-los fins que vaig arribar a casa. No els vaig veure massa alegres,
seria perquè vaig tardar molt.
Hui he tingut el millor sopar de la setmana: els ossos del pollastre
rostit. Estic cansat de menjar sempre el que cau de la taula. La Dolors
m’estima tant que a vegades em dona peix podrit i sempre vol que m’ho acabe
tot; si no m’ho menge, agafa el Norris i em pega. El Norris és la serp
disseccionada que abans era el meu amic, però un dia no va fer bé el seu
treball i la van disseccionar; ara només la utilitzen per a pegar-me.
Durant la setmana jo treballe i el Lluís m’ajuda: em posa tot el pes de la
màquina de llaurar damunt i jo he de fer tot el camp que tenim. De tant en
tant, uns xiquets m’acaricien; m’agrada molt. El Lluís i la Dolors no ho han
fet mai; només em toquen per a pegar-me, ho faran perquè volen un gos dur.
Hui m’han tornat a pujar a la furgo. Estic emocionat. Hem conduït molt més temps de l'habitual, fins que els arbres s'han tornat molt espessos i el soroll dels cotxes ha desaparegut. El Lluís ha tirat la pilota molt lluny, més que mai, i ha cridat: "Busca!". He corregut amb totes les meues forces, però quan he tornat amb la pilota en la boca, la furgo ja no hi era. He començat a caminar, però esta vegada no reconec l'olor del camí i les meues potes estan cansades de tant de llaurar. M'he assegut a esperar amb la pilota blava entre les potes, pensant en com d'orgullosos es posaran quan em troben ací, encara que comence a nevar i jo ja no tinga forces per a lladrar.
Llàtzer Pico de León, 2n de Batxillerat
EL PANDA: UN SUPERVIVENT
Soc un habitant salvatge de les muntanyes asiàtiques, del silenci i la
calma. Però fa ja massa anys que la meua vida va deixar de ser meua. Tot va
canviar quan els humans decidiren que la nostra existència és motiu de ser
l’entreteniment de parcs temàtics amb espectacles. Ens han arrancat de soca-rel
del nostre hàbitat fins que començàrem, lentament, a extingir-nos.
En aquests recintes on ens exhibeixen com si fórem joguets per als turistes
que paguen per a veure el nostre patiment, és depriment. Conviure en un espai
que no és la nostra llar ens fa sentir buits. He passat de viure recorrent les
selves lliurement a sobreviure en un espai limitat, depenent d’uns aliments que
ens proporcionen i no agafem nosaltres, i suportant sempre a humans que em fan
sorolls desconeguts per a jugar amb una pilota gran de plàstic dur. Per a un
animal salvatge, aquesta vida és un maltractament constant sota una capa de
pintura de colors.
Però aquest recinte no és l’única amenaça. Fora d’ací, el canvi climàtic
tampoc juga en el nostre camp. La calor extrema provoca els incendis forestals
que ens obliguen a fugir, buscant un lloc per a sobreviure. I tot principalment
per les accions d’una espècie que no ens respecta. No m’agrada gens trobar-me
amb bolquers, plàstics, o deixalles allà on hauria d’haver-hi vida pura.
Jo només vull poder viure lliurement amb el meu bambú i família sense la por de ser caçat o traslladat a un lloc estrany contra la meua voluntat. Malauradament, potser ja és massa tard, ja que la meua espècie està més prop d’aparéixer en els llibres d’història que de sobreviure en aquest planeta.
María Huretskaia, 2n de Batxillerat
TORNAR A CASA ENCARA ÉS UNA OPCIÓ?
No sé en quin moment vaig deixar de sentir l'olor de casa. Només sé que de
sobte el camí no era el meu. Fa no molt estava a la granja amb la meua família
i els meus veïns: cavalls, vaques, gallines... Ara estic perdut al bosc, gran i
verd. No dic que no m'agrade, de fet és preciós, però trobe a faltar
rebolcar-me en el fang amb els altres. No estic a soles: hi ha un humà amb un
cotxe gran, que s'acosta a poc a poc. No sé què voldrà; només espere que em
porte de tornada a casa.
No va ser així. Hores després estic en un lloc molt estrany, amb altres
animals que no conec. Estic en una gàbia xicoteta i tinc fam. —Perdona… —li
pregunte a l’elefant—. On estem? —En un circ, xicotet porquet —em respon amb
calma.
Han passat sis dies i faig un espectacle per a fer riure xiquets. No
m'agrada molt, però em tracten bé i he sentit que en dos dies em portaran a un
altre lloc. Abans d’anar-me’n, vull acomiadar-me de l’elefant, l’únic amic que
he fet ací.
Ara estic en un altre cotxe amb un altre humà i un nou destí. Voldria que
fora l’últim viatge i que el camí em portara cap a casa. No recorde gaire del
viatge, només que vaig sentir una punxada a la cama i que acabe de despertar.
Estic en un lloc molt rar i grandíssim, amb una sensació estranya. Acabe de recordar que l'elefant em va dir que no em fiara dels humans mai, però no sé per què. De fet, em cauen bé. És veritat que no m’agrada que diguen que tinc bona pinta i que com que soc jove, hauran d’esperar i alimentar-me més abans de passar per la màquina.
Nuria Garrigós López, 2n de Batxillerat
L'UNGLA BRILLANT
L'aire ací dins és espés, és una mescla de suor humana, tabac i l'olor que
desprén la meua por. M'agarren per les ales unes mans més dures i robustes que
mai m'han donat una carícia. El meu cor va a mil per hora, pareix que se m’eixirà
del cos, perquè sé a on em porten. Davant meu, a l'altre costat del cercle de
terra, hi ha un altre com jo, espantat. Jo sé el que passarà, però abans
m'agarren una altra vegada i em posen a l'ungla darrere una cosa brillant; no
sé què és, però sé que amb això ens fem més grans. Aquesta vegada no em solten
fins que l'altre gall, com jo, té també l'ungla brillant i ens alliberen al
cercle. Per instint vaig cap avant amb les ales obertes esperant que tinga por
i no vinga a per mi, però aquest no és el cas: ell fa el mateix i pareix que
estem ballant mentre altres animals criden coses que no entenc, però és un soroll
molt estrident. Quan em concentre altra vegada en la baralla, l'altre es llança
amb fúria. El metall fred a la pota m’indica que ja no som animals, som armes.
L'ataque per por, no per odi, mentre els crits de la gent s'allunyen. Un colp
sec i una punxada de foc em recorren el pit. Les forces s’esgoten i el terra es
torna un llit de plomes. Tanque els ulls desitjant el sol del matí i la
llibertat de ser, simplement, un animal.
Erika Chalver Pérez, 2n de Batxillerat
EM VOLS TANT QUE EM FA MAL
Òbric els ulls. Tinc una mare, cinc germans, menjar i una llar. També hi ha unes persones que em cuiden, però crec que no els agrade massa. A mesura que passen els dies, els meus germans van desapareixent fins que em quede a soles amb ma mare. Les persones que em cuiden em miren i diuen que esperen que em compren prompte, perquè estic creixent. Noves persones passen i passen. M'observen i comenten que no soc bonic, que prefereixen endur-se'n un altre. Després de dues setmanes, al fi venen per mi una parella i em porten a sa casa. Trobe a faltar ma mare, però ara tinc una nova família que em vol molt; tant, que a vegades no em donen menjar perquè no engreixe i em peguen per a fer-me més fort. Però per alguna raó no em sent bé. Vull tornar amb ma mare. Passen mesos i cada vegada em sent més dèbil. Per ajudar-me, la meua nova família em porta d’excursió en cotxe; no obstant això, no puc veure per la finestra perquè no puc alçar el cap. Paren el cotxe, m’agafen en braços i em deixen a terra enmig del carrer. Després se’n van sense mi. Estic confós, no sé per què se’n van si em volen tant... Passen i passen les hores, també els cotxes. Em sent com quan estava amb ma mare, però sense ella. Estic cansat, més que mai, i ja és de nit. De sobte, un cotxe s’atura al meu costat i em porten dins. En eixe moment sent alguna cosa que mai havia sentit: una calor al cor, una esperança que em fa confiar una altra vegada… crec que es diu amor.
Noa Maria Paavola España, 2n de Batxillerat
LLIRIS BLANCS
No cal dir res perquè ella ho diu tot. La nit és als seus ulls i Lilí brama
salvatge arrelant feroçment les seues mans a la terra. Les agulles dels pins
cauen i penetren en el seu abric ocre. Plora.
Lilí mossega un lliri blanc i tendre que ix de la terra humida i sospira.
El deixa caure i els estams es desfan entre els seus llavis vermells. La flora
anestesia el seu dolor. El cel calla.
La llum desdibuixa la lluna al crepuscle. La tramuntana ens aborrona la
crin i la guineu fuig. Sembla que prompte els petits cadells emmalaltiran i jo,
que els vull lluny de la mort, aprope els seus cossos a la carn de Lilí. Tots
sabem que d'ella emana la vida.
Lilí es desfà entre llàgrimes roges i s'obre. En uns mesos, a la boca de la
primavera, el lliri esclatarà i tancarà l'hivern.
El fang es barreja amb la sang i Lilí deixa una empremta lluent al sòl. No
canten les oronetes, però els seus malucs ballen.
L’udol que ix de la boca neguitosa de Lilí és l’elixir que manté la vida.
El gemec s’estén i travessa tots els racons de la serralada. El dia naix entre
l’arbreda.
Els núvols obrin pas al matí i Lilí sosté un xicotet ésser que sanglota.
L’alba s’imposa sobre la nit i enlluerna, però Lilí sembla l’únic cos
incandescent a la terra.
Ella xiuxiueja i tots marxem. No cal dir res perquè ella ho diu tot.
María José Zaragozí González, 2n de Batxillerat
JO, RÈPTIL
Sempre he buscat la calor, el sol, l’ombra, el menjar, aquell moment de pau
a la caiguda del sol.
Un dia, mentre inspirava la frescor de la platja i despreocupat em menjava
una peça de fruita agafada instants abans, vaig sentir com una ombra
desconeguda es feia més gran.
Una xarxa em capturà, sense entendre res, estava atrapat en una corda aspra que s’enredava a les meues potes.
Vaig escoltar com algú deia:
- Mira ací! Hi ha un gecko blau.
El meu cor colpejava ràpidament, vaig intentar fugir, però no vaig poder.
Mentrestant, un dels captors deia:
- - A este se li pot traure partit.
No sabia el que volia dir, però a mesura que s’apropaven, veia com la meua
llibertat cada vegada estava més lluny.
El captor em va vendre a un senyor que no tenia cara de bons amics, i encara que vaig aconseguir fugir, desconeixia on me trobava. Confós, marejat, enfadat, vaig començar a caminar i vaig arribar a una casa, on un xic jove, anomenat Jaume, entrava per la porta. Quan es va adonar de la meua presència, a diferència dels segrestadors, es va apropar amb cautela, va estendre el braç i em va ajudar. Des d’aquell dia visc a casa seua. Com a gecko, no necessite molt, però Jaume m’ha proporcionat totes les comoditats, i crec que he trobat el millor lloc per a viure, no vull anar-me'n d'ací perquè gaudisc d’una vida completament despreocupada. És un somni fet realitat.
Ignacio Pinazo Tormos, 2n de Batxillerat
FUMET, EL GUARDIÀ DE LA MALVA-ROSA
Ix el sol, comença el dia, òbric els ulls i l’alba me'ls colpeja, cosa que
m’alça de cop de les còmodes rajoles.
Soc un gat de color grisenc, el meu amo em va deixar esperant-lo a la
Malva-rosa, encara no ha tornat, millor per a mi, estic molt bé ara, soc lliure
i em trobe en una zona agradable, prop d’un blau infinit que crec que es diu
mar. Em va deixar mig coix d’una pota i ara no puc córrer igual de ràpid que
els altres gats, motiu pel qual a vegades he tingut algun conflicte.
A vegades em pregunte pel meu passat, això em porta a fixar-me que sovint
els humans porten a la pell un animal paregut a mi, però aquest és més gran i
taronja, sembla més perillós. De tant en tant puge a una teulada i amb el vent
de la vesprada bufant el meu pelatge m’imagine que soc aquest poderós animal
perseguint la meua pressa.
Els veïns de la zona on em trobe són molt variats i em costa molt entendre
el seu comportament, poden ser molt callats o poden fer tant de soroll que
m’exalte i el cor se'm desemboca. L’únic que em sembla que puc predir és quan
un és perillós o no, no entenc mai què diuen, però els gestos sí que els
interprete. Si es pareixen als del meu amo: estic en risc.
Últimament, cada matí, passa una xiqueta al costat meu sempre em deixa
alguna cosa de menjar i fa uns gestos que considere d’amor, pel que he vist al
comportament d’altres humans. Aquesta xiqueta em crida Fumet, nom amb què ara
m’identifique.
Soc Fumet, el guardià dels carrers de la Malva-rosa.
Adrián Monleón Molina, 2n de Batxillerat
L’ELEFANT QUE RECORDA
Recorde l’aigua on ara només hi ha pols, i arbres on ara ja no n’hi ha.
Recorde la terra que es tornava blanca i salada i que llepàvem per extraure’n
minerals, mentre que les cries jugaven més endavant.
Recorde l’olor del primer humà, de metall calent i de pólvora, que feia
coure els ulls. Recorde el tro sec que es sentí per tota la selva i la meua
germana que va caure sense entendre.
El terra va tremolar, però no com quan caminem, sinó com quan alguna cosa
es trenca. Aquell dia vaig aprendre que el perill ve de lluny, sense avisar.
Ara soc vell, les cries viatgen sota la meua panxa, protegides. Hui sent un
brunzit constant sobre els nostres caps. Alce la trompa per mirar-lo i veig un
objecte petit que no bat ales. No és un pardal ni un insecte. Vola d’una manera
estranya, però no es mou, no ataca… no entenc. Recorde que, de vegades, el
perill no avisa. La manada s’angoixa i els conduïsc per una ruta ancestral on
els arbres ens cobreixen i no ens pot seguir. Potser no volia fer mal, potser
només volia observar, però jo ja no puc diferenciar entre estes dos coses,
perquè per a mi veure i matar van començar el mateix dia.
Per això conduïsc la manada lluny de clars oberts. Per això mostre a les
cries el mapa invisible dels meus records.
Perquè el que els humans obliden, nosaltres ho portem a la pell.
Clara Montesa Climent, 2n de Batxillerat
LA VERITAT DEL MÓN
Soc un bou anomenat Paxi, visc al País Basc en l’any 2026. Constantment, en
el meu dia a dia, estic en contacte amb els humans. Ells són els que sempre ens
porten el menjar i l’aigua, a mi i a tots els animals de la granja. Ací també
hi ha altres bous com jo, inclús n’hi ha que han eixit fora de la granja, però
no tots els que ixen tornen, i alguns dels que tornen ja no són els mateixos
perquè tornen traumatitzats. Però jo vull descobrir el món.
El bou Leo va ser un dels que va eixir l’any passat i jo, com que soc molt
curiós, li he demanat que em conte històries del món exterior. Vaig estar
insistint una estona perquè em contara alguna cosa, però no era capaç de
recordar res de com li va anar, ja que quan intenta recordar li entra un
malestar que el fa posar malalt.
De sobte, un dia comença a recordar, i és ell qui ve a mi per a tractar de
convéncer-me de no eixir mai fora. Jo li pregunte per què m’ho diu, sabent que
eixir és el meu somni. Comença a contar-me una de les seues vivències al món
exterior i de seguida em diu:
—Te’n recordes del meu germà Fermí? Doncs els humans van assassinar-lo.
Jo vaig quedar-me bocabadat, ja que no entenc per què els humans ací, a la
granja, ens cuiden, i al món exterior volen matar-nos i riure’s de nosaltres.
Jo encara així vull eixir. Si intente demostrar als humans que nosaltres,
els bous, som iguals que ells - tenim sentiments, mengem, patim i ens fa mal
quan ens peguen- jo crec que pararien totes aquestes pràctiques macabres… o no?
Hugo Barberá, 2n de batxillerat
LA MEUA VIDA AMB ELS HUMANS
Soc un gos i la meua vida està basada en la relació amb els meus humans.
Des del primer moment que vaig arribar a casa sent un cadell, ells em van fer
sentir com un altre membre de la família.
Cada matí, un dels humans em posa la corretja i eixim al carrer a passejar.
Jo he d'anar olorant pel carrer i ells em deixen fer-lo, ja que són conscients
de les meues necessitats. Quan ells caminen ràpidament, jo he d'adaptar-me al
seu ritme i quan jo camine més lentament, ells també ho fan. És una manera
d'estar connectats. Després del passeig, arriba l'hora del menjar i mentre ho
posen al meu plat, jo espere assegut, és una norma que he aprés amb el temps.
Jugar amb la pilota és la meua activitat favorita, encara que pot semblar
prou simple. Ells la llancen i el meu treball és tornar-la. Com ja he dit
abans, és simple, però ens fa feliços a tots. És el meu joc favorit perquè
compartim aquesta felicitat per uns minuts. Quan s'asseuen al sofà sempre
tracte d'estar el més a prop possible. Encara que no puc entendre el seu
idioma, sí que puc entendre les seues emocions. Quan note certa tristesa en
ells, tracte de millorar el seu ànim estant amb ells tot el temps que siga necessari.
La meua relació amb els meus humans no està basada en cap comunicació, està basada en la connexió que sentim.
Carmen Alonso Pascual, 2n de Batxillerat
COM ERA ABANS
Hui ha arribat un altre grup de turistes ací a l’àrtic. Semblen, com
sempre, molt sorpresos per este paisatge, i sobretot per veure’ns a nosaltres.
Estos últims anys he pogut observar com han arribat cada vegada més humans, i
això ha fet que ma casa se'n veja cada vegada més afectada.
Fa ja molts anys, quan jo era jove, que no hi havia turistes. De fet, me'n
recorde com si fora ahir de la primera vegada que en vaig veure un. A més, ma
casa era perfecta. Tots els animals d’esta fauna vivien al nostre hàbitat sense
cap problema, però hui en dia açò ja és pràcticament impossible. No sé
exactament si és tot culpa dels turistes, però casa meua s’està desfent
literalment.
Fa uns dies la manada va haver de separar-se, ja que el gel es trencà i no
poguérem passar tots al mateix costat. Ara estic amb uns quants, però és molt
dur i complicat continuar vivint amb normalitat.
Jo supose que estos turistes tenen més llocs on anar si sa casa es trenca o si li passa alguna cosa, però nosaltres no tenim eixa opció. Els ossos polars només tenim esta casa i, per desgràcia, he anat notant que per culpa d’això en som cada vegada menys. Només desitge que tot torne a ser com era abans.
Laia Todolí Climent, 2n de Batxillerat
NO SOC UN PASSATEMPS
M’alce al matí alhora que ho fa el meu amo, m’acoste a ell a veure si em posa
el menjar i de pas m’acaricia, però en comptes d’això, em dona un cop al cap i
em diu que no moleste, que arriba tard al treball. Passe tot el dia a soles,
tinc fam i ganes d’orinar. Sé que si ho faig dins de casa em reganyarà o em
pegarà, però és que no m’aguante. Quan arriba a casa és la mateixa història de
sempre, vaig a la porta a acomiadar-lo, ell m’acaricia i quan veu el toll d’orina
al fons del menjador comencen els crits i els cops, amb una mica de sort pot
ser que avui em done alguna cosa de menjar, encara que siguen les mateixes
boles marrons de sempre.
Moltes vegades li tinc por, sobretot quan m’alça la mà, i mai entenc per
què ho fa, només em crida i no entenc el perquè. De vegades quan eixim a
passejar, puc veure a altres gossos feliços amb els seus amos, corrent
lliurement pel parc, jugant amb altres gossos o amb pilotes. Jo, en canvi, vaig
sempre amb la corretja i el morrió, que no entenc el perquè, mai he mossegat a
ningú, i quasi no em deixa respirar.
Jo només vull una mica d’estima, poder jugar amb el meu amo, o amb qui siga, llibertat, alguna cosa que se n'isca d'aquesta vida tan rutinària, en la qual sembla que només servisc per a vigilar si entra algun estrany a casa. A pesar de tot, pel meu amo donaria la vida.
Javier Noriega Desé, 2n de Batxillerat
FORA DEL RING
Soc Max i ara mateix estic esperant prop de la porta de Marta. Ella està
davant de l’ordinador, fent coses d’humans. Ara soc un gos amb molta sort, però
fa uns anys la meua vida era tot el contrari.
Abans de viure amb Marta, el meu dia a dia es basava a passar les hores
tancat en una gàbia i les nits en baralles de gossos. Com que soc un pitbull,
qualsevol persona que participava en eixes baralles en volia un. Per això, les
meues cures eren un poc millors que les dels meus companys, però les baralles
eren horribles. Després de guanyar-ne una, acabava ple de ferides i em posava
molt trist perquè l’altre gos, la major part de les vegades, moria. No tenia
altra opció: era ell o jo. Les vegades que perdia no tenia la sort de morir, i
dic sort perquè el càstig per haver perdut era molt més dolorós que la mateixa
baralla.
Tenia una vida molt depriment fins que un dia em van donar per mort després
de lluitar. El meu amo em va tirar a un contenidor qualsevol i, poc de temps
després, em va trobar la meua millor amiga, la Marta.
A vegades ella es gira i em somriu. En eixe moment, tot el meu món es fa gran. Quan la veig trista, el dolor que sent és major que el que sentia amb el cos ple de sang, així que em pose al seu costat i li done el meu cap. No puc parlar la llengua humana, però ella sap perfectament què li estic dient: "estic ací per a tu".
Lucía Bartolomé Nicolón, 2n de Batxillerat
AL CIM DE LA CADENA ALIMENTÀRIA
En un estany no molt gran hi havia un enorme ecosistema, molts insectes
feien d’aliment per a peixos xicotets, els peixos menuts eren menjats pels més
grans i aquests eren menjats per una tortuga gegant, la Tortuga Caiman.
Aquesta tortuga vivia tranquil·la, sense pressa en el seu estany, estava en
la part més alta de la cadena alimentària i no tenia motiu per a preocupar-se
ni tindre-li por a res. Per això cada dia eixia de l'aigua a prendre el sol a
la seua pedra favorita, sense cap preocupació. La Tortuga Caiman no era
habitual de la zona i l'estany tampoc era el seu hàbitat comú, però això ella
no ho sabia perquè tots els seus records són ací.
Un dia al matí quan es trobava damunt de la seua roca, va sentir uns
sorolls forts que provenien d’un monstre enorme, blanc i lluent amb quatre
potes circulars. D’aquesta cosa que ella mai no havia vist es van baixar dos
figures altes vestides de negre que amb una xarxa se la van emportar. Per
primera vegada, dins d’eixe espai negre on tot donava voltes i cops, la Tortuga
Caiman va sentir perill. Ja no se situava damunt de la cadena alimentària
perquè ara es trobava l’humà.
Després d'un temps incert, la tortuga quasi moribunda despertà en el que semblava un estany nou, avorrit i sense cap biodiversitat. Quan va intentar nadar es va xocar amb unes barreres invisibles que se li escapaven del seu enteniment, darrere d'aquestes barreres es trobaven un grup de figures, com les que havia vist abans, però més xicotetes i sorolloses. Per tota aquesta situació nova a la qual no estava acostumada i l'escàs menjar que rebia comparat amb el bufet lliure que tenia abans, no ho va suportar i va morir.
Juan José Fenoll Giménez, 2n de Batxillerat
L’AROMA DEL RETORN
No entenc per què se’n va cada matí. El món de fora deu ser un lloc
estrany, ple de sorolls, contaminació i gent que no fa olor de casa. Jo em vaig
quedar ací, vigilant les ombres que venen de l’exterior, que es mouen pel jardí
i el pas silenciós del gat del veí, que sempre em mira amb eixa superioritat
tan lletja.
Però, de sobte, el vent canvia.
El reconec abans que gire el cantó. No només el so del motor, que es diferencia
de tots els altres, és eixa energia invisible que m’arriba fins al pit. El meu
cor comença a bategar més fort, un bum-bum rítmic que em demana moure la cua,
primer a poc a poc, després com si fora un ventilador boig.
Quan la porta s’obri, el veig. Fa olor de carrer, d’aire brut i de persones, però davall de tot això, hi ha la seua olor real, la que em pertany. M’agrada saltar i llepar-li tota la cara. Ell riu, em saqueja tota la cara i m’acaricia d’eixa manera que tant m’agrada i, per un moment, el cansament dels seus ulls desapareix. Sé que ha tingut un dia llarg. Ho note com deixa caure els muscles. Però, ara som ací, ell no necessita paraules i jo tampoc. Només necessitem aquest silenci compartit al sofà, mentre la meua barbeta descansa sobre el seu pit, som una banda de dos i, mentre estem junts tot està bé.
Mar Hervás Mola, 2n de Batxillerat
NINGÚ
Em diuen Ningú. La gent no vol saber res d’un felí que ronda pels seus
carrers. M’amague dels crits i dels cops d’alguns que descarreguen en mi un mal
dia de feina, i de les mirades de repulsió o de por dels més menuts quan es
troben amb la versió defectuosa del típic gat de companyia: net, polit, bonic i
amb nom.
Jo no soc res d’això.
El meu pèl està brut i un tall a l’ull no em deixa veure prou bé per
defensar-me d’aquest món. Però ell tampoc està sencer. També té una cicatriu al
rostre que li creua la pell i li marca els ulls blaus.
La seua olor és de ferro i suor, amb una ràbia antiga enganxada a la pell.
Les seues mans són grans i dures, plenes de marques. Mans massa acostumades a
la pell dels altres. I, tot i això, quan em toca, ho fa amb una delicadesa
estranya. M’alça sense la brutalitat a la qual estic acostumat.
Algunes nits desapareix i torna amb la mateixa olor metàl·lica, la
respiració pesada i nous morats que naixen sota la pell. De vegades, fins i tot
abans que obris la porta, puc sentir l’eco llunyà de crits i d’apostes
perseguint-lo pels carrers. Ell els coneix tant com jo. Malgrat tot, ell, que
utilitza els punys per pagar el lloguer, és l’únic que sap acariciar sense
exigir res a canvi.
A casa seua descobrisc un silenci espés, cansat però càlid. Jo, que he
fugit de tots, comence a dormir sobre el seu pit, escoltant un cor desordenat
que batega per alguna cosa més que diners.
Una vesprada la veig. Fa olor de dubte, però també a esperança. Em fregue
per les seues cames i la guie fins a casa. Quan la porta s’obre, es miren. Ella
acaricia els seus morats amb una tendresa que no encaixa amb tot el que puc
olorar en ell. Al final, humans i animals compartim el mateix llenguatge quan
es tracta del cor que aprén a estimar. Fins i tot els que viuen darrere d’una
barrera només volen que algú els toque sense fer-los mal.
Iris García Alonso, 2n de Batxillerat
BALADA D’UN COLOM DE CARRER
Em mira mentre agafa molletes de pa, amb els seus ullets negres com
l’abisme, brillants, plens de vida, i em mira. Em mira com demanant-me permís
per passar al meu costat sense que el xafe, sense que el vulga espantar.
El colom em mira com si volguera dir-me alguna cosa, i tot i que és la
primera vegada que ens trobem, he conegut molts altres coloms com ell, i tots
canten el mateix:
- - Des
del dia que vaig obrir els ulls, fins al dia que els tanque per no obrir-los
mai més, els humans em recorden que no en volen, que millor si desaparegués.
>>I altres ocells? No hi ha odi per a ells? Els
coloms nasquérem amb la ciutat, inherents a ella, sempre hem estat.
>>Som lliures de volar, volar per tota València. És
aquesta llibertat la que molesta? Ens voldríeu més tancats dins una gàbia, com
la resta d’aus? Per què les estimeu, per què ens rebutgeu?
>>Ens maten de fam, ens volen estèrils, ens voleu
acabats. I tu, humana que em mires amb els teus ulls blancs de pena, ens
ajudaràs? Els coloms som vida, part de la vostra, som companys: des de les
Torres de Serrans, fins a Vivers, des de Barcelona a França, Nova York o
Portugal. Per tot arreu ens sentiràs.
I el colom s’allunya, i vola ben dalt. I pot ser que no el torne a veure,
pot ser que no el veja mai. Però continuaré passejant pels carrers, envoltada
de coloms, i els donaré molletes de pa.
I pensaré i continuaré pensant: gossos, canaris, peixos i altres estimats,
tots són animals. Tots ho són, com el colom de carrer.
Eva Alberola Bautista, 2n de Batxillerat
QUE INJUSTA ÉS LA VIDA
Soc Toby, un pastor alemany de 13 anys. Visc a València, en una casa de
platja molt bonica i gran. Els meus amos són un matrimoni de senyors adinerats
i la seua filla de 12 anys, Laura.
Soc molt feliç, sempre ho he sigut. Mai em falta res: tinc menjar, una
agradable caseta i molt d’amor per part de tota la família, a més, dels llargs
passejos per la platja tres vegades al dia, tots els dies.
Ara mateix estic dormint al meu lloc favorit, el llit. Estic a soles amb
Laura perquè Joan i Clàudia se n’han anat a treballar. La xiqueta està asseguda
al sofà, veient la seua sèrie preferida de dibuixos animats. Tot està en calma,
com sempre.
De sobte se sent un soroll i entra el gos del veí per la porta del darrere
de la cuina, la qual Joan va oblidar tancat. És un animal gran i perillós, el
qual ha sigut maltractat en nombroses vegades per part del seu amo. Travessa la
cuina, arriba al saló i ataca a la xiqueta sense que puga fer res,
desfigurant-li el rostre. Toby sent els crits de Laura i mira a veure on està,
però ja és massa tard, no pot fer res per ajudar-la, ni tan sols hi ha el gos.
Vint minuts després arriben els pares. No es poden creure el que estan
veient. Toby sempre havia sigut un bon gos i no havia atacat mai a ningú.
Joan no s’ho pensa molt i agafa el gos, el puja al cotxe i l’abandona al
mig de la carretera, malgrat els crits i els singlots de la filla per
impedir-ho, dient-li que ell no ha sigut, sinó el gos del veí, però ell no la
creu.
Deu minuts després, un cotxe l’atropella i acaba amb la seua vida.
Adrián Nuño Ríos, 2n de Batxillerat
GILBERTO A CASA
Un matí normal em desperte i, com sempre,
desperte el meu amo perquè em pose el desdejuni.
Sempre menjava el mateix, menys els dies del meu
aniversari, que tinc menjar especial. Quan el meu amo té setze anys, ha d’anar
a l’institut. Mentrestant, jo aprofite per investigar la casa, perquè feia una
setmana de la meua arribada.
Amb el pas del temps, la nostra relació es va
reforçar. Em va posar el nom de Gilberto perquè el seu cantant favorit
s’anomenava ai xí. Quan tornava de l’institut, es posava emocionat perquè m’acariciava.
Després, havia d’anar se’n a l’acadèmia d’anglés i tornava tard.
Ja havia investigat tota la casa, però hi havia
un lloc on m’encantava posar me: la finestra, que em permetia veure e ls
colomets i les persones del carrer. Això m’entretenia molt. Era capaç d’adormir-me
a la finestra i no moure’m fins que algú m’obligara.
A la mateixa casa també hi havia hàmsters que,
pel meu instint de caçador, volien menjar me, però van haver d’anar s e’n a una
altra casa pel problema que suposaven. Vaig aconseguir memoritzar el nom del
meu amo, Alejandro, però a casa li deien Ale.
Amb la meua arribada vaig adonar me que tindre
relacions amb els humans et fa sentir bé i còmode.
Vaig fer que l’ambient d e la casa millorara i
que jo mateix em sentira important. Estic molt agraït als meus amos per donar
me la millor educació i alimentació, que fan que estiga sa.
Alejandro Enrique Picazo Leon, 2n Batxillerat
TERÀPIA
Feia fred, l'herba estava gelada, però no
m'importava. Era lliure. Trotava pel prat quan el vaig veure. Em vaig aturar.
Les nostres mirades es van creuar. Semblava absent, vaig deixar que s'acostara.
Silenci. Va ficar les seues xicotetes mans sobre el meu llom i les va enredar
entre la meua crinera. Jo em vaig deixar. Silenci. Vaig notar la seua soledat,
la seua impotència, la seua tristesa, la seua por, com si el món sencer li
haguera girat l'esquena sense avisar-lo abans.
Va deixar d'acariciar-me i va retornar sobre el
seus propis passos.
Dia rere dia ens trobàvem al mateix lloc, al
mateix prat, a la mateixa hora. Aquella rutina ens afavoria.
Les seues mans seguien acariciant-me. La por
desapareguda havia donat pas a la
gratitud, l'alegria i l'estima.
Aquell dia no feia fred, l'herba no estava
gelada. Com qualsevol altre dia trotava lliurement pel prat amb la crinera al
vent desitjant ser acariciada.
Vaig esperar el retrobament. Silenci. No hi
estava. No hi va vindre. Mai més va enredar les seues mans en la meua crinera.
El vaig trobar a faltar.
Jo era lliure.
Ho seria ell també?
Lluís Bustamante Oliver, 2n de
Batxillerat
CARN I SUOR
Soc una vaca. No tinc nom, però sí un número
tatuat a l’orella: el cinquanta-u. M’ho va dir la meua germana, catorze. Visc a
casa. A casa sempre és de dia. Un sol tènue ens il·lumina sempre. No connecta
amb l’exterior, només s’alcen els cubicles. A casa fa molta calor, sempre estic
suant, inclús quan dorm. Mai pare.
Les meues germanes i jo tenim la mateixa rutina.
El dia comença quan arriben els humans. Ens criden pel número i després es
dediquen tot el dia a munyir-nos. Obrin la porta. Fixe la mirada en ells. Tenen
els ulls cansats, mig tancats. Caminen a poc a poc, arrossegant els peus,
sempre seriosos. Criden sense força els nostres números. L’olor de la seua roba
és de suor, una suor concentrada. La seua pell és desagradable i les dents són
grogues. El cos és prim i dèbil. A ells també els cridaven. També fan olor de
suor. També treballen sense parar. Li toca a la meua germana que la munyen.
Està desplomada al sòl. Crec que s’ha mort. No escolte la seua respiració. Un
treballador s’hi aproxima, posa el dit al seu coll i nega amb el cap. El
cinquanta-set ha mort, la sisena germana de la setmana. Ara em toca a mi.
S’aproxima un treballador. Sense quasi força, agafa les meues mamelles i
comença a munyir-me. Les solta i s’escolta un soroll que retrona a la nau. Em
gire. L’home está al sòl. Tampoc respira.Com la meua germana, se l’emporten
sense remordiment. El quart de la setmana.
Crec que no som tan diferents, humans i
nosaltres. Als dos ens munyen, d’alguna manera. Els dos som reemplaçables. La
nostra vida no és important. Tanquen la porta. Torne a estar a soles amb les
meues germanes.
Alejandro Carbonell Belando, 2n
de Batxillerat
SENSE TÍTOL
Em dic Pere i soc d´un poble molt lluny de
València. Soc un xic molt tímid, no tinc cap amic, però soc feliç perquè sempre
m´acompanya el meu gos Tobi. Això demà canviarà, començaré la universitat i
m´hauré d´anar a una residència d´estudiants. Estic molt nerviós, no em cap al
cap que el Tobi no em vaja a despertar, ni em salude sempre que arribe de
l´institut. Mai he viscut sense el Tobi i el Tobi mai ha viscut sense mi.
Ha arribat el dia, m´alce amb el Tobi al meu
costat saludant-me. Ja tinc les meues coses guardades i arriba el pitjor
moment: despedir-me del meu millor i únic amic. Després de moltes hores, he
arribat a València i ja no és el mateix.
Estava molt trist, i per a més inri, vaig rebre
una telefonada. Eren els meus pares, dient-me que el Tobi s´havia escapat i que
no el trobaven. Em vaig posar més trist encara.
Ja he començat les classes, estic sol, ningú em parla. Vaig anar al jardí a esmorzar i vaig escoltar uns lladrucs que m´eren familiars. Era el Tobi, que havia vingut corrent del meu poble fins a València per a estar al meu costat, ja que no podia viure sense mi. Clarament, es quedà amb mi a la residència, així ningú dels dos es sentirà mai més sol.
Blanca Vila Gómez, 2n Batxillerat
JAUMET
Em dic Jaumet. Tinc tres mesos. Avui estava
jugant i olfactant la gespa quan, de sobte, no vaig trobar la meva casa ni els
meus germans. Tot havia passat molt ràpid. No sé com de lluny estic del meu
hogar, però vull tornar. Tinc molta fam i la panxeta em fa molt de soroll.
També tinc una mica de fred i em sento sol en aquest lloc tan gran.
De sobte, en aixecar el cap, hi havia una dona davant meu. Tinc por, molta por. El meu cor batega molt ràpid. Només vull tornar a casa i estar amb la meua família. Li oloro la mà i té una olor molt familiar i tranquil·litzadora, una olor que em fa sentir una mica més segur. La humana m’agafa i m’apropa a ella. Hi ha un soroll. Crec que és el seu cor. Va molt ràpid, però al mateix temps em transmet tranquil·litat i em fa sentir protegit.
La dona estranya em porta a un lloc que crec que
és la seua casa. Hi ha altres gossos, molts gossos, de diferents mides i
colors. Alguns em miren amb curiositat i altres continuen jugant. Aquest lloc
té un jardí gegant amb molta gespa que puc olorar. Veig un gos petit córrer cap
a mi molt content.
— Bon dia, em dic Nacho — em diu amb un somriure.
— Hola, jo soc Jaumet — li dic amb molta por,
però també amb una mica de curiositat.
Han passat set dies, crec. Tots els gossos em
tracten amb paciència i amor, i cada dia em sento una mica més còmode amb ells.
Juguem al jardí i correm per la gespa. La meva nova humana m’estima molt i
sempre em cuida. Quan ella menja, jo menjo. Quan ella s'alça, jo també.
M’acaricia totes les nits abans d’anar a dormir, i això em fa sentir molt feliç
i tranquil.
Ja tinc una humana, la meva salvadora, i ara sé que no estic sol.
Isabella del Mar Castillo, 2n Batxillerat
UN DIA COM QUALSEVOL ALTRE
S´escolta un soroll que prové del carrer, mire
l´hora, pot ser que siga ell. Vaig corrent a la porta. En efecte, és ell. Raúl
i jo tenim una relació molt bona, ens coneixem des de fa anys i sempre em pose
molt content quan torna de l´institut. Va ser el primer a donar-me la
benvinguda a la meua nova casa, el primer amb el qual em vaig adormir a la
primera nit i el que em va donar la primera llepolia de premi. Ara bé, a voltes
patim entrebancs per la meua predilecció per un tema anomenat “fem” que a mi em
sembla que està boníssim, però a ell no li fa molta gràcia.
Últimament, no passem tant de temps junts per
alguna cosa anomenada “EBAU”. Té un nom una mica estrany, però crec que li
causa estrés o, fins i tot por, malgrat que té un nom innocent, dolç inclús.
Malgrat això, sempre hi ha una hora a la qual juguem amb una pilota i passegem
una estona. Em fan molt feliç estes caminades i em fa molta gràcia quan ens
paren per a preguntar-li a Raúl el mateix de sempre: Quants anys té? És molt
petit, no? Quina raça de canitxe és? El que més riure em fa és quan pregunten si
soc un gos o una gossa... a veure, que soc menut, però tinc un lladruc semblant
al d´un gos gran, que m´ho ha dit un pastor alemany del parc.
Parlant del parc, m´agrada moltíssim anar-hi
davant els obstacles, els exercicis, l´aigua calenta de la font (soc molt mirat
per a estes coses)... Estic molt agraït per estes coses que fan millors els
dies, espere que EBAU se'n vaja ja o s'emportarà un lladruc dels meus.
Raúl Jiménez Massé, 2n Batxillerat
QUÈ ESTÀ PASSANT?
Tots els matins desperte als peus del llit de la
meua ama. Normalment, tots a casa es van i em quede a soles esperant a escoltar
les claus de la porta de nou. Mentrestant, em quede gitat al meu llit o al sofà
o de vegades done algun passeig pensant i esperant el moment en què arriben els
meus amos i em porten al carrer.
Eixir al carrer és el millor moment del dia,
encara més quan se m'emporten al riu o parcs naturals i puc rebolcar-me per
l’herba, per l'aigua, córrer amb altres gossos... Em recorda molt a quan estic
al poble, que és el lloc on més lliure puc ser, sense arnesos ni bocines de
cotxes, trànsit aclaparador...
Però de sobte, ha arribat a la ciutat un soroll
estrepitós, esclaten boles de foc, retumben els carrers i forts sorolls fan mal
a la meua oïda. Masses de gent caminen bruscament, amb rapidesa, sense mirar
cap avall i tinc por que em xafen. Llums que enlluernen i molts crits que
omplin cada espai, danyant la vista, i a tot això se li suma els quotidians
sorolls de la ciutat que ja de per si molesten i encara més ara on pareix haver
un desordre constant a les carreteres. Al cel focs i explosions s’encenen i esclaten
també.
No sé quant durarà aquesta situació, però em dóna molta por i em trobe constantment nerviós, amb la incertesa de què serà tot aquest fenomen. Ja no vull eixir al carrer, només vull que tot torne a la calma, encara que les persones no pareixen tindre por, semblen alegres i festejant aquesta situació que anomenen Falles.
Luna Hernández, 2n de Batxillerat
SENSE TÍTOL
No puc dormir, de fet, fa temps que no puc. La
llum que penja del sostre em cega la vista, tampoc puc ignorar la pudor i la
calor que fa ací, i a poc a poc em quede sense aire. Intente tancar els ulls
d'una vegada, i finalment m'adorm i somni, en el meu somni tot m’és familiar,
és el dia en què vaig nàixer, vaig créixer en aquest lloc, on em trobe ara
mateix, de fet, no he conegut un altre lloc que aquest.
Tampoc sé on està la meua família, van
desaparèixer quan encara era xicotet, i des d'aqueix dia em veig envoltat
d'individus en la mateixa situació que jo, estan tan a prop que puc escoltar
les seues respiracions.
Ja pel matí, com sempre hi ha menjar i aigua
infinita. M'espere a que els altres acaben de menjar per a anar jo també. Em
trobe als meus amics, i m'assenyalen un camió aparcat fora la nostra llar.
Passen uns quants dies i corren rumors de que han desaparegut companys nostres,
ningú sap on se n'han anat. Els meus amics i jo faríem qualsevol cosa per fugir
d’ací, però no va fer falta, perquè uns quants dies després un parell de mans
ens fiquen en una gàbia dins del camió i també a altres companys. Estic
contentíssim que ens traguen d'aquest lloc. En res de temps arribem a la
destinació, ens trauen del camió, i ens posen en fila en una cinta transportadora.
No sé què m'espera ara, però m'imagine que no pot ser pitjor que on estava abans.
De sobte m'esguita una gota de sang.
Yago Boets Del Moral, 2n de
Batxiller
DE L’ABANDÓ A UNA NOVA FAMÍLIA
Quan vaig nàixer a la casa dels meus antics amos,
estava junt amb els meus pares i els meus germans. De sobte, un dia ens van
posar dins d’una caixa a mi i a dos germans més i ens van portar al costat
d’uns contenidors que estaven prou lluny de casa. No sabíem què ens anaven a
fer, però simplement ens van baixar del cotxe i ens van deixar sols, sense res
de menjar ni aigua per poder beure.
Vam estar uns dies sols, buscant la manera de
sobreviure, i de sobte van aparèixer unes xiques que ens van portar a un lloc
enmig del bosc amb més animals. No sabíem què era allò ni per què ens havien
recollit, si els nostres amos ens havien abandonat. Havíem estat molts dies
sense menjar ni beure i, per tant, no teníem forces ni per caminar. Per això
vam passar uns dies apartats dels altres animals, amb una xica que ens vigilava
tot el dia i s’assegurava que no ens faltara res i que estiguérem bé.
Al cap de tres dies, el meu germà i jo ja podíem
caminar i havíem recuperat alguns quilos. Però l’altre germà no va poder
recuperar-se i va morir per culpa de la desnutrició que va patir per culpa de
l’abandonament, una cosa que no oblidaré mai.
Després d’una setmana en aquell lloc, ja estàvem prou recuperats. Vam veure persones que venien i s’enduien alguns animals. Un dia va venir una dona amb dues xiques i ens van escollir. Ens van portar a la seva casa, on ens havien preparat una caixa amb tot el necessari i un llit per a cadascun. A poc a poc vaig començar a confiar en ells, i ara el meu germà i jo vivim feliços amb la nostra família humana.
Carmen Cáceres Grau, 2n Batxillerat
OUS DE GALLINES FELICES
Hi havien èpoques a la vida en les quals queien
cops blancs del cel sobre la granja. Jo ja havia perdut el compte de quantes
vegades havia vist aquesta imatge. Tots els dies eren monòtons: menjava pel
matí, posava un ou per la vesprada. Mai havia estat baix la llum del sol o
havia sofrit pel fred de la pluja. Sobrevivia tancada amb centenars d’éssers
com jo.
Sempre he tingut enveja dels mascles, anomenats
“galls” pels humans. Ells eren pocs i gaudien de privilegis bàsics, com el
simple fet de poder menejar-se per la seua gàbia. Nosaltres, les femelles,
teníem una funció reproductora que, com totes les femelles del món, havíem d’aconseguir
per a assolir els “objectius de la nostra vida”. El meu valor com a ésser viu
eren els meus ous. Jo no era res. Però això no era el pitjor. Les femelles
rebíem colps. Jo, específicament, patia una agressivitat desmesurada dels
humans perquè la meua producció tenia taques a la closca, cosa que ells
atribuïen com “ous no comercials”. Ells prioritzaven els diners a la vida, el benefici
individual al bé moral. Necessitaven que la natura fora perfecta, a la mida de
les seues exigències. Quant tardaran en adonar-se que ells també són natura? No
veuen que les seues necessitats com a éssers vius són les mateixes que les
d’una mosca?
I aleshores em pregunte per què no tinc cresta,
per què tinc aquesta anatomia i per què faig una funció biològica de la qual
s’aprofiten altres i no jo. Nosaltres patíem sense saber-ho perquè mai havíem
conegut la felicitat. Després, la nostra producció aniria en caixes amb
l’eslògan “ous de gallines felices”, però cap comprador de supermercat em
preguntarà si els meus drets com a ésser viu són respectats mentres ells
tinguen una bona truita a casa.
Aitana Alegría Berdegué, 2n de Batxillerat
SENSE TÍTOL
Ahir feia molt fred. Vaig anar a l’estable a
buscar a ma mare per arraulir-nos junts, però no la vaig trobar. Aleshores vaig
pensar: potser ja se l’han emportat, com fan els humans amb tots els meus
companys. Primer ens donen menjar per a un regiment i després s'emporten a un
Déu sap a on. Jo espere que quan m’agafen, em reencontre amb tots ells.
He sentit alguna vegada que els meus amos
parlaven de “Bacon”, i no sap com serà aquell lloc, però a ells els encanta.
Hui m’han donat un desdejuni com el que mai havia vist i he arribat a la
conclusió que hui era el dia. Tenia raó. M’han agafat i ara estic dins d’un
camió o alguna cosa així, no estic segur. Quina intriga. Hem arribat a un lloc
amb poca llum i els humans m’espenten a una sala molt sinistra. No veig a la
meua mare, de fet, solament veig ganivets esmolats i cordes. Un humà que no he
vist mai em lliga per a immobilitzar-me. No entenc res. Això no és res semblant
al que jo m’imaginava que seria “Bacon”.
El cor em va molt de pressa i intente moure’m,
però les cordes m’estrenyen. Mire al voltant buscant la meua mare o algun
company, però només veig humans i eines que brillen massa. Recorde l’estable,
el menjar, quan ens cuidaven i ens feien sentir segurs. Jo m’ho havia cregut
tot. De sobte, sent un crit al fons i després silenci. En eixe moment ho
entenc: “Bacon” no era un lloc especial sinó el final.
Victoria Izquierdo Ripollés, 2n
Batxillerat
SENSE TÍTOL
A vegades recorde els moments en què era feliç
junt amb la meua família, pasturant en els prats verds, plens de flors,
papallones i tranquil·litat, allunyats del soroll dels humans. Però tot això es
va esvair quan vaig escoltar els plors de la meua família i els passos dels
humans, que venien a traure’ns llet per a vendre-la.
Vam arribar a aquesta situació perquè, un dia
tranquil, vam escoltar un soroll nou per a nosaltres, venia del bosc i, quan el
vam veure, era com un monstre molt gran, destructiu i li eixia fum, d’ell van
eixir uns éssers amb dues potes llargues, humans. Ens van llevar de la nostra
casa, ocupant-la i destrossant els prats on pasturàvem per a construir
edificis. Vam intentar fugir, però al cap de poc temps ens van agafar i ens van
portar a un lloc amb més animals, aquell lloc semblava una presó: no hi havia prats,
només ens donaven palla i no teníem llibertat, a més, cada matí ens llevaven la
llet, i no era agradable.
Recordar els temps passats m’ajuda a escapar,
encara que siga per un moment, d’aquesta realitat tan trista, sense veure el
sol, obligats a servir els humans, sense que tinguen en compte les nostres
necessitats ni el nostre benestar.
Una nit vam sentir un soroll estrany, a aquelles
hores els humans solien dormir, vam veure una silueta que s’acostava, de sobte,
van obrir totes les portes, no m’ho podia creure, érem lliures. Vam córrer cap
a l’eixida, aquells humans tenien una expressió amable, molt diferent de la
dels altres, ens van guiar fins a un lloc segur, lluny de la granja. Ara som
una família més gran, amb nous companys, i sempre recordaré aquell acte tan
valent.
Hanna Garrido, 2n de Batxillerat
EL PREU DE LA LLIBERTAT
Sóc un teckel, un gos anomenat Pecas. Ara visc
amb una família molt bona que cuida molt de mi, però no sempre ha sigut així,
no sempre m'han volgut de la mateixa manera.
Pocs mesos després de nàixer jo, uns amos amb un
gran poder adquisitiu van voler encarregar-se de mi; jo pense que només vaig
ser un capritx dels dos xiquets. Jo realment estava a gust amb ells, fins que
un dia, el poble on vivien a la costa al nord de la península es va començar a
turistificar i a massificar cada vegada més.
Aquesta família va decidir construir un hotel en
el terreny on jo jugava i passava quasi tot el temps lliurement. Els anava bé
amb l’hotel fins que li van començar a arribar queixes sobre que jo molestava
per anar corretejant, pels lladrucs d'emoció...
Finalment, la solució que van prendre va ser
abandonar-me al poble perquè preferien els diners que proporcionava aquest
hotel, tot per culpa de la turistificació; vaig passar molta fam i fred, però
una vesprada una altra família (la meua actual) va veure'm i no s'ho van pensar
dues vegades a acollir-me i portar-me a sa casa.
Ara, ja passat un temps, considere que tot el mal
que vaig passar i la sensació de repressió de la meua llibertat en aquell hotel
va ser perquè venia una cosa millor. Tinc als millors amos que puc tindre i,
malgrat que no puguem parlar directament, jo sé que ells m’entenen i fan el
millor per al meu benestar. Jo em quede amb la bona relació amb els meus humans
i tot el que fan per mi diàriament.
Manuela González López, 2n de Batxillerat
SENSE TÍTOL
Em desperte amb fam i sense forces. Anit havia
aconseguit dormir sota un banc, però amb molt de fred. Encara el note al cos.
El parc on dormia fa unes setmanes està tancat, almenys per a mi. Quan intente
entrar, un home gran em crida i m’espanta. Li tinc por. La seua olor és la
mateixa que em va portar ací, del mateix culpable.
Em passege pels carrers perseguint l’olor d’algun
restaurant, però cada dia és més difícil trobar-lo. La pintura, els perfums, el
fum… tot ho tapa. Ja no puc passejar tranquil. M'aprope a una taula. Una
xiqueta em mira fixament amb un somriure, i amb els dits, m’apropa un tros de
menjar. Abans que puga tastar-lo, una dona que es troba al seu costat, li’l
lleva i la crida coses que no arribe a entendre. Tot seguit em mira amb
menyspreu i em llança un cobert.
Comence a córrer, sense parar, amb la mateixa
sensació que el dia que m’abandonaren. Encara continue sense entendre-ho. Per
què sent que destorbe en un món on els humans es creuen els propietaris?
Quan pare, m’adone que estic lluny. Perdut.
L’olor d’ací és diferent, més natural. Les cases són més petites, els carrers
són més buits. Ja no sent eixa punxada constant al cor. De sobte, una porta
s’obri. M’amague i, des de lluny, observe a una dona eixir. No està sola, també
hi ha altre com jo. Està lligat, però és lliure. Ho veig en els seus ulls. És
feliç amb humans, cosa que m’estranya.
Ens semblem molt, però ell és estimat, i jo no.
Celia Cantó Rincón de Arellano, 2n de Batxillerat
DE VEÏNS A VIATGERS
Fa anys que altres gats i jo vivim en una casa
abandonada a València. Abans, les veïnes ens donaven menjar i aigua cada tres
dies, però ara eixes veïnes ja no hi viuen. El barri s’ha transformat en uns
carrers plens de pisos turístics, per on cada dia passen guiris amb motxilles i
sandàlies amb calcetins. Els carrers de València han passat de ser de gent de
tota la vida, de famílies que han anat heretant les cases, a carrers on sembla
que estigues en un altre país, per la gran quantitat de turistes i pisos turístics
que hi ha.
La casa on altres gats abandonats i jo solem
passar la major part del temps prompte serà substituïda per la construcció d’un
edifici per a l’hostalatge de viatgers. Això ens posa molt tristos perquè és
l’única llar que tenim, ja que tots els gats de la nostra colla de felins hem
sigut abandonats. Les veïnes que ens donaven menjar eren l’única família que
ens quedava i que es preocupava per nosaltres. Ara, els turistes amb les seues
bicicletes de lloguer passen pel carrer i ens espanten, tenen tanta pressa per
recórrer la ciutat que ni ens veuen, i molt menys ens donarien menjar.
Ja sabem que som gats abandonats, però la poca
preocupació per part de les persones que ara també formen part del barri —els
guiris, els turistes— ens fa sentir encara més abandonats. Ja no queden barris
tradicionals, ja no hi ha les típiques dones majors que ens portaven les restes
del seu menjar i un pot amb aigua per beure. Tot s’ha modernitzat, i no sols ho
noten les persones, sinó també els animals, l’entorn i, sobretot, el barri.
Mónica Feliu, 2n de Batxillerat
SENSE TÍTOL
Em desperte amb fam i sense forces. Anit havia
aconseguit dormir sota un banc, però amb molt de fred. Encara el note al cos.
El parc on dormia fa unes setmanes està tancat, almenys per a mi. Quan intente
entrar, un home gran em crida i m’espanta. Li tinc por. La seua olor és la
mateixa que em va portar ací, del mateix culpable.
Em passege pels carrers perseguint l’olor d’algun
restaurant, però cada dia és més difícil trobar-lo. La pintura, els perfums, el
fum… tot ho tapa. Ja no puc passejar tranquil. M'aprope a una taula. Una
xiqueta em mira fixament amb un somriure, i amb els dits, m’apropa un tros de
menjar. Abans que puga tastar-lo, una dona que es troba al seu costat, li’l
lleva i la crida coses que no arribe a entendre. Tot seguit em mira amb
menyspreu i em llança un cobert.
Comence a córrer, sense parar, amb la mateixa
sensació que el dia que m’abandonaren. Encara continue sense entendre-ho. Per
què sent que destorbe en un món on els humans es creuen els propietaris?
Quan pare, m’adone que estic lluny. Perdut.
L’olor d’ací és diferent, més natural. Les cases són més petites, els carrers
són més buits. Ja no sent eixa punxada constant al cor. De sobte, una porta
s’obri. M’amague i, des de lluny, observe a una dona eixir. No està sola, també
hi ha altre com jo. Està lligat, però és lliure. Ho veig en els seus ulls. És
feliç amb humans, cosa que m’estranya.
Ens semblem molt, però ell és estimat, i jo no.
Celia Cantó Rincón de Arellano, 2n de Batxillerat
LLIBERTAT TARDANA
El meu cos s’integra amb la mare natura; en eixe
mateix moment, per fi, després de tota una vida, vaig trobar la pau i
felicitat.
La meua història va començar quan a penes era un
xicotet ase , quan vivia amb la meua
mare en una granja, on ella s’encarregava de transportar el blat, el menjar de
la resta d’animals i del moviment de la terra a les hectàrees d’horta. Tot
estava bé: els propietaris de la granja ens cuidaven, es preocupaven per
cadascú de nosaltres, ens alimentaven correctament i, en les nits fredes i
humides, ens posaven a resguard.
Tot va canviar quan un virus animal, a poc a poc,
va anar acabant amb molts de nosaltres. Primer va afectar les ovelles, que
varen deixar de menjar, i ràpidament varen cridar el veterinari. Es varen
deixar milers de diners en possibles cures, però als pocs dies morien. Més tard
va acabar afectant totes les espècies per una contaminació de l’aigua. Fins que
un matí vaig despertar al costat de la mare, ja morta. Eixe va ser un dels
pitjors dies de la meua vida.
Els darrers mesos tot va empitjorar. La família
propietària, ja sense diners i amb més de la meitat dels animals morts, als
pocs que quedàvem ens varen explotar: no hi havia menjar i em passava llargues
jornades transportant muntanyes de quilos al meu llom.
El pitjor va ser la construcció de cases rurals
al poble. Molta gent de fora venia a veure la granja i els propietaris, per
obtindre més beneficis, la varen convertir en una granja escola. Tot va
empitjorar encara més quan, a pesar de guanyar diners, no es preocupaven pel
nostre benestar. Els ponis, el cavall que va quedar i jo érem muntats per
desenes de xiquets tot el dia. La meua salut era deplorable; quasi no podia
mantindre’m en peu.
Fins que un dia ja no podia més. Vaig veure l’oportunitat: vaig traure força d’on no n’hi havia i, a la nit, una porta mal tancada la vaig obrir com vaig poder i vaig escapar, buscant la llibertat. Finalment, el meu cos no va aguantar més i vaig quedar desplomat a la llum d’aquella lluna plena tan brillant.
Ángela Zahonero Rodríguez, 2n batxillerat
DE LA POR A LA CONFIANÇA
Estic corrent en un camp ple de verd; puc sentir
l'olor de la gespa, la meua cua es mou de la felicitat i estic salivant pel
menjar que té Laura per a mi. No obstant això, la meua vida mai havia sigut
així.
Quan era xicotet vivia en una casa, on el meu amo
era una persona amb molta maldat. Em pegava, em tirava de les orelles i mai em
treia a córrer. Llavors vaig aprendre a no moure la cua, a no salivar quan
tenia molta set, i sobretot a no bordar, ja que era el que més el molestava.
Els veïns em van salvar. Un dia van telefonar a
la policia perquè no suportaven veure'm amb sang de les ferides. La policia em
va portar a la protectora perquè m'adoptaren, però com ja era un poc major
ningú volia fer-ho. Això va canviar el dia que va aparèixer Laura. No em va
tocar, em va mirar fixament i jo amb molta por no vaig moure la cua, tan sols
em vaig quedar en una cantonada tremolant. Laura va notar alguna cosa entre la
meua por, que va decidir quedar-se amb mi.
Tenia un apartament que feia olor de maduixes, em
va rebre amb un cambra per a mi, tenia llit per primera vegada. Vaig suposar
que no seria com el meu antic amo. A poc a poc, em demostrarà que les seues
intencions venien totalment des de l'amor i des d'eixe moment comencem a fer-lo
tot junts.
Al cap d'un any puc pensar que els dos ens hem
ajudat; ella em va ensenyar que una mà humana pot acariciar amb suavitat i
amor. Jo li vaig ensenyar que fins i tot després d'haver passat per un
maltractament es pot tornar a confiar en una altra persona.
Martina González Martínez, 2n Batxillerat
SENSE TÍTOL
En un poble proper a la platja, a Austràlia,
vivia un grup de coales que feien la seua vida entre els arbres des de feia
moltes generacions. En un poble proper, habitat per humans, donaven molta
importància a aquests animals, per una llegenda que l’anciana del poble contava
i, encara que tots pensaven que estava boja, cada vegada que narrava la seua
història, tots l’escoltaven en silenci, s’asseien els uns al costat dels altres
i paraven molta atenció.
Començava sempre dient que, quan era una xiqueta,
sempre se n’anava d’excursió pel bosc, mirant les plantes, els arbres i els
animalets. Al seus pares no els agradava gens ni miqueta aquella aventura, però ella mai els feia cas.
Un dia va pujar a un arbre, com moltes altres vegades, i de sobte es va trobar
amb un coala quasi nounat i va passar amb ell tota la vesprada. Això es va
repetir durant uns mesos i els dos es van fer molt amics, fins i tot
inseparables.
Una vesprada, mentre estava amb el seu amic, la
xiqueta es va distraure i no es va adonar que es feia de nit. Quan va mirar des
de dalt de l’arbre, es va adonar que hi havia un incendi, que per desgràcia en
aquella zona eren molt comuns. L’incendi s’apropava cap a ells, aleshores, van
començar a fugir cap a la platja amb molta por i es van quedar sols a la platja
sense ningú més, fins i tot durant uns dies, esperant que vingueren els seus
pares.
Finalment, tot es va acabar i van poder trobar
les seues famílies, però l’experiència es va a quedar al seu cor per a sempre i
encara hui, a vegades, es troben per a passar el temps junts com abans.
Sofia Mirra, 2n de Batxillerat
VULL I NO PUC
Des de fa anys estic a la guerra, acompanyant a
un grup de soldats, ajudant a trobar als que havien mort del nostre bàndol. Em
passe els dies olorant, trobant proves i entrenant pels boscos. Però també tinc
temps lliure, en què, el que més m´agrada fer és córrer amb els altres gossos,
o a soles, pels boscos, i ens dediquem a fer curses, trobar menjar, sobretot
del que no estem acostumats, i també aprofitem per a descansar, ja que quan
estem amb tots els soldats, no fem tot el que volem.
Tinc sis anys, i des que soc un cadell estic amb
els mateixos soldats, als que els meus pares ja pertanyien, per tant, no vaig
tindre elecció. Des de sempre m´han entrenat per a ajudar als de la meua
espècie i al poble. Sempre ens han dit que estem ací per a fer a la gent amb
una mentalitat més positiva, fidel, i que tracte de la millor manera possible a
la resta. Per això, nosaltres hem sigut educats expertament, amb uns psicòlegs,
i entrenadors professionals. I així és com tractem als nostres amos, i de la
mateixa manera ho fan ells. La meua vida està prou bé, però quan veig el bosc i
trobe gossos lliures, pense en què senten ells sense haver de vigilar, o
mantenir- se atents tot el dia. De vegades pense en la seua vida, i què faria
jo en el seu lloc.
Tinc acceptat que el meu fi és quedar-me amb el
meu grup. Però de vegades, quan imagine la seua rutina, el que mengen i la
manera en què han sigut educats, m´agradaria ser un d´ells. No perd mai
l´esperança que canvie la meua situació de vida.
Emma Muñoz Gascón, 2n de Batxillerat
DATA DE CADUCITAT
Desperte dins d’una caixa de cartó. Tot
l’anterior és boira. Llums de color intermitents omplin l’únic que conec, al
mateix temps que el semblant d’una xicoteta criatura apareix dalt de mi.
M’alcen entre estridents aplaudiments i veus que celebren la meua presència.
Veig un triangle verd amb esferes brillants que hi pengen. Així conec la meua
primera llar. Cresc amb la cura i la calor de les carícies. Prompte descobrisc
un instint per explorar pel que sovint em porten a aventures per parcs, les
quals gaudisc sempre, amb una corda al coll.
Amb els anys l’herba s’endureix, i els jardins
s’inunden amb rius de ciment. Cada vegada la família passa menys temps a casa,
quan ho fa està esgotada. Les meues aventures cada vegada són menys i més
breus. La xicoteta criatura ja no ho és, ningú, ni tan sols jo. Ja no cap al
seus braços. Ja ningú celebra la meua presència. Les mirades són tristes i
cansades, deixen de veure’m com un regal i soc ara una càrrega.
Un dia anem a un lloc gris i polsós, envoltat de
gegants inerts. Córrec sense mirar darrere i quan m’adone, la meua família ja
no hi és. El silenci ocupa el seu lloc des d’eixe moment. Aprenc a buscar
menjar i refugi. A vegades lluite amb altres com jo per un tros de pa. L’únic
que compartim és la fam i una història similar. Ara l’antiga normalitat em
sembla un absolut luxe. Jo continue sent el mateix: ple de vida, obedient; i
encara espere una altra carícia, una llar sense data de caducitat.
Miguel Baena Talavera, 2n de
Batxillerat
BANYES DE FOC
Desperte dins d'un camió molt estret. Les meues
banyes són molt grans i quasi no puc moure'm. De sobte, el camió es para i la
porta s'obri a una gàbia de metall. Les parets són verdes, a terra està tot ple
de palla i puc veure el cel. No sé on estic, però sent altres bous i vaques.
Passa el temps i em desespere. Després de molt de
temps, escolte unes persones cridant. No comprenc el que diuen, però no tinc
una bona sensació. De sobte, un humà s'asoma per la part de dalt de la gàbia i
tira una corda amb la qual intenta agafar-me per les banyes. Encara que ho
intente evitar, ho aconsegueix. L'humà em dona un colp amb una vara de metall
que em dona corrent.
Seguidament s'obri la porta verda. Ixc corrent a
tota velocitat, però la corda que tinc lligada a les banyes m'impedeix escapar.
Estic en una plaça, rodejat per humans que
criden, i amb el cap enganxat a un pal de fusta molt gran. Em posen un
artefacte en les banyes al qual, seguidament, prenen foc. Després, em solten.
Encara que no estic agarrat, no sóc lliure: estic tancat en una plaça. Els
humans em provoquen, però jo només vull eixir. Vaig cap a la tanca i pegue tan
fort com puc. Després de molts intents, trenque la barrera i fuig de la plaça.
Fuig pels carrers fins que arribe a la carretera. Tinc fam, les banyes enceses amb foc i els cotxes passen. Jo només vull tornar a casa. Després de molt de temps caminant, veig un grup d'humans just abans de sentir un dolor al coll i que tot es pose negre.
Inma Cristófol Llorens, 2n Batxillerat
ELS PRETENSIOSOS
Ajagut prop de la xemeneia dins de la casa, el
meu nas no oblidava l’olor de la pólvora portada pel vent de la tramuntana, i
la imatge meua al mur em va recordar la història de com vaig integrar-me dins
d’aquesta casa.
La meua mare em portava per escapar del
depredador, que a diferència d’altres, no caçava per sobreviure; era capaç de
perseguir-nos enviant gossos lladradors que oloraven la sang que deixava caure
la mare. Quan ella no podia escapar més per la fatiga, va arribar un home amb
un artefacte negre que, en accionar-lo, va deixar en silenci etern la meua
mare. Aleshores vaig veure com li treia la pell de la carn i, accionant un
altre artefacte, va irradiar en mi una llum, una llum que marcaria el meu destí
i el lligaria al d’ell.
Sincerament, no sé per quina raó no va fer el
mateix que li va fer a la mare amb mi; pot ser per misericòrdia perquè era
menuda, o pot ser per no perdre tota la moralitat humana. El cas és que em va
acollir a la seua família i em va tractar com un animal domèstic. Això em fa
pensar si l’ètica humana es basa a diferenciar l’individu de l’espècie, vaig
veure per una caixa negra imatges d’uns humans atacant-ne altres encara que
eren de la mateixa espècie.
He d’admetre que soc una rabosa privilegiada, una
rabosa que viu de la misericòrdia humana, una que es distingeix d’altres
raboses que poden ser degollades per qualsevol raó al món exterior.
Fu Hao Xu, 2n de Batxillerat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.