Moc-moc! Prruut! Una altra màquina mòbil més dura i gran que un tronc que em fa sorolls. Ací estic, cercant menjar entre unes màquines mòbils, ara parades, que de vegades em xiulen desesperadament i d’altres amaguen menjar davall d'elles. Vaig corrent cap al tros del que sembla ser un bon entrepà florit i me l’engolisc d'un mos. Hui he tingut sort, de veres, era de pernil dolç. Al voltant no hi ha més que coses fastigoses, i totes tenen el mateix sabor. T’ho jure. M'aposte aquest pernil dolç al fet que són tots del mateix material insípid i lleuger. Però els humans ho fan servir de formes diferents: tubets llargs i fins i tot de colors on beuen, recipients amb dos anses amb una forma que depén de l’aire que el modela, altres recipients però ara tancats on emmagatzemen aigua de diferents colors… Què és això? Un gat! Perseguisc el gat, tracte d’enxampar-lo. Passe per un carrer obscur i estret, el gat es posa entre les cames d’una humana mig desvestida amb els ulls vidriosos, i jo darrere de l’humà emmascarat que s’apropa a ella. Tant l’humà com jo ens estem apropant a la humana i el gat i… s’escapen. La humana ha fet servir el gat per llançar-lo contra l’humà i ambdós s’han escapolit. Quina faena. Abans de dormir, sent l'absència d'aquell collaret estret, i et recorde. On estàs? L'últim que recorde és quan em vas deixar nugat a aquell fanal aquell dia de pluja, i mai vas tornar-hi.
Jack Portfilio Fontestad, 1r Batxillerat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.