IES DIDÍN PUIG de GUADASSUAR. DIÀLEG 2026

 

IES DIDÍN PUIG de GUADASSUAR. DIÀLEG 2026

De joguet a llar

M’acabe d’alçar i soc només un petit animal al costat de les persones. Ja estic fart que passen molt a prop meu i ningú fixe l’atenció en mi. Ja veig que s’està fent de nit i sembla que passaré un dia més ací dins.

De sobte, sent la porta de ferro que es tanca. Un home amb una veu greu entra i diu:

—Un segon, que el meu hàmster s’ha mort i no vull que la meua filla petita se n’adone.

Al cap d’un moment ja estic dalt del cotxe i no pare de rodolar d’un costat a l’altre per culpa de les corbes. Després d’una estona, ja note la calentor de la casa.

Per fi soc una mica lliure. Sempre estic jugant amb una piloteta que roda per la casa. A més, em sent molt més acollida que en el lloc on estava abans. Note que ja no soc un objecte pegant voltes en una roda, sinó un animalet lliure amb amor per les persones, sobretot per la xiqueta petita de la casa.

Va, que estic a punt d’agafar la rateta que he vist…

—Merda!

No sé on estic. Em note xafada pels joguets. Sent que estic a punt de morir, però una mà em salva.

Uf! Estic súper alterada, però només posar-me en els seus braços sent una calma que feia molt de temps que no notava, des que em van separar de ma mare quan només tenia uns dies de vida.

Arnau Ribera Rosell. 1r de batxillerat

Duc

Hola, em diuen Duc i soc un gos. No recorde molt bé el principi de la meua vida, sols que vivia en una gàbia amb els meus germanets, fins que un dia uns humans se m’endugueren.

Jo no els guarde rancor per allò perquè ara visc en una casa amb una dona que sempre està amb mi a casa i amb un xic més jove que sols veig a les nits.

Aquesta dona i jo sempre hem estat junts. Em trau a passejar tots els dies, em dutxa, em pentina, juga amb mi… Sempre he volgut saber el seu nom, però el llenguatge dels humans em resulta incomprensible.

El millor dia de la setmana és quan apareixen per casa tres xiquets als qui els encanta jugar amb mi, però llàstima que no es queden molt de temps.

Tot anava la mar de bé, però des de fa uns dies les coses han començat a canviar. La dona que sempre em cuidava i em treia a passejar, ja no ho fa. Sempre està al llit. Ara ve el seu fill a cuidar de mi.

Jo no sé que és el que està passant i hui quan he anat a l’habitació com de costum, la dona ja no hi estava. He començat a buscar-la durant hores, però l’he trobat.

No sé res d’ella. Tot ha canviat, les coses ja no són com abans. Els xiquets han deixat de vindre i el xic jove que sols veia a les nits també.

Fa uns minuts ha vingut un humà a per mi, m’ha pujat al seu cotxe, i m’ha dut a un lloc on de m’han posat en una gàbia que em resulta familiar...

Pere Boïls Olmos. 1r de batxillerat

Cròniques d’un gos

No sé que està passant, només tinc clara una cosa, els humans que m’han agafat no tenen bones intencions. Ho note per com em miren, note la ràbia que desprenen, però no entenc que tinc que vore, si jo estava passejant tranquil·lament.

Ara arribem a un espai estrany on tot és fosc i no hi ha ningú. Només estem ells i jo.

No sé que m’espera. De sobte, note una patada al costat i intente escapar el més ràpid que puc, però el dolor no m’ho permet i les dos persones que em maltracten em colpegen més fort.

Quan pense que tot s’ha acabat, apareix un altre humà. No crec que puga aguantar-ho. De sobte, els humans dolents comencen a córrer i el nouvingut em parla amb veu dolça. No entenc el que diu, però transmet confiança.

L’endemà em desperte en una gàbia. L’últim que recorde es que em pujaren a aquell animal de ferro que usen els humans i que l’esgotament que sentia em guanyà. Ara,  note un fort dolor al costat i tinc una cosa que enrotllada a la pota. Intente llevar-me-la, però aquell humà de veu suau i dolça apareix i torna a dir-me coses que no entenc. Tinc por i no vull que s’arrime, però al mateix temps m’agrada aquell humà perquè m’alimenta i em dona aigua tots els dies. Potser no és tan dolent.

Aquesta persona es dirigeix a mi com a Bolt, no sé que significa, però cada vegada que reaccione al so, em dona una galeta.

M’estic recuperat i m’ha portat a una casa, crec que viurem junts.

Em cau bé aquest humà, es preocupa per mi i em cuida, sé que puc confiar en ell, crec que la meua vida millorarà a partir d’ara.

Ariadna Bosch Senabre. 1r de batxillerat

Abans era un conill

M’he despertat en notar les fortes llums blanques que estan al sostre. Per la porta entra el mateix home que ve tots els dies. No sé bé on estic. Alguna vegada he escoltat que és un laboratori, però jo no sé què és això. L’únic que sé i conec és la caixa de metall on estic tancat. Hi ha més com jo, però no tots són conills, també hi ha ratolins, gossos i gats. Cada dia un de nosaltres ix per la porta del laboratori junt amb l’home de la bata blanca, i hi ha voltes que tornen amb ferides, sense una pota, o els ha caigut el pèl…, però això és millor que no tornar.

Ahir se n’anà un ratolí que estava al meu costat i hui em toca a mi. És la meua primera vegada. Estic un poc nerviós i no tinc molt bona sensació. Estem en una altra sala més xicoteta, però hi ha més màquines i taules. No sé què són, però tinc por, molta por...

L’home de la bata blanca va cap a mi amb una xeringa. Intente fugir, però és inútil, no puc eixir d’esta caixa de metall. M’he despertat a una sala diferent. Tinc una sensació estranya i quan l'alce la vista comprenc perquè. Hi ha un mirall i el que se veu reflectit és un conill, que ja no ho pareix tant. No tinc orelles, i em falta part del pelatge al cap, a més, tinc una ferida cosida.

Per què ens fan açò? Jo no els he fet res, ningú de nosaltres d’ací els hem fet res. L'home de la bata és molt roí, sols sap ferir-nos. Deuen ser tots com ell? Realment meresquem passar per tot este dolor? No entenc res.

Maria Viñerta Gimeno. 1r de batxillerat

Els problemes de Joe

Actualment em trobe a un centre d’adopció envoltat d’altres gossos. Em sent un poc trist i no puc evitar recordar el meu passat. Fa només dos anys, una parella em va acollir i em vaig convertir en el seu animal de companyia. Al principi, tot era molt pacífic i em sentia com un ésser lliure i feliç.

Però, amb el pas dels mesos, els meus amos van començar a tindre problemes i un dia es van separar. Això va provocar que jo em sentira cada vegada més sol i inquiet ja que no sabia qui es quedaria amb mi. Uns dies després, sense que ningú em diguera res al respecte, em van abandonar.

Vaig sentir una tristesa tan gran, mai abans n’havia experimentat una d’igual. Recorde perfectament aquells camins que recorria dia sí i dia també, on sofria maltractament per part d’algunes persones del carrer. Durant aquests dies tan durs, una àvia em va trobar tan sol i desnodrit que va decidir acollir-me a casa i donar-me un poc de menjar, però un dia el seu fill li va dir que ja no tenia edat per a cuidar-me. Així que l’àvia em dur a un centre d’adopció on no patiria maltractament.

I ahí és on estic. Espere trobar prompte una llar on em valoren i em cuiden tant com els primers dies amb els meus primers amos.

Paula Pérez Camarasa. 1r de batxillerat

Una més en la família

Hola soc Laki la gata de Maria. Hui puc dir que soc més feliç que mai. Abans vivíem tranquils a casa amb el sofà, la tele i les carícies de cada vesprada. Jo observava el món des del meu llit com una guardiana silenciosa, però un dia tot va canviar. Maria i el seu home miraven les notícies i van parlar de la guerra a Ucraïna i dels animals abandonats. Maria es va emocionar molt i em va abraçar fort. Aquella nit la casa va quedar en silenci com si tots pensàrem el mateix. Dies després, l’home de Maria va veure a internet un missatge d’una xica ucraïnesa que buscava ajuda per a la seua gata. Jo des del llit desitjava que digueren que sí i així va ser.

I un dia la gata va pujar a un avió cap a Madrid. Maria i el seu home hi van anar a recollir-la. Quan van tornar plovia molt i estaven xopats però portaven un transportí menut on dins estava ella. La vam anomenar Gota per la pluja d’aquella nit.

Vam aprendre a compartir espais i jocs. Ara, la casa és més viva i jo sé que ajudar canvia vides inclosa la nostra perquè tots mereixem una segona oportunitat encara que només puguem dir “miau” i estimar sense paraules.

Marta Presència Ferrer. 1r de batxillerat

I, ara què?

Que bo que estava el pinso que m’han posat! Hui el dia està molt trist, però per ara no plou. No sé com apareix el menjar sempre al cantó. Des de fa cinc anys, porte venint quan el sol s’amaga, després de rebuscar pels contenidors. Cada vegada els humans tiren menys menjar i sobrevisc gràcies al menjar del cantó. Encara somnie quan estava amb Ròmul i ens barallàvem pel menjar que ens posava Guillem. Tant de bó tinguera una quinta part d’aquell pinso!

Un dia com qualsevol, estàvem jugant al camp i el meu amo es va oblidar de mi. Això pense jo. Confie que no em va abandonar com diu Arnau.

S’ha posat a ploure i és millor que vaja baix del pont que està a prop de l’autovia.

Això què és? Està tot ple d’aigua, pareix un riu, quasi no veig el camí, l’aigua va molt ràpida... I, ara què? On vaig? No tinc on anar.

No sé què ha passat , acabe de despertar i pareix ser que ja ha passat tot. Ostras, estic en una casa! M’han donat de menjar i aquests humans pareixen ser molt bons, espere que no s’obliden de mi. Per ara , m’han salvat la vida, espere que no me la lleven. Ja no em fie de ningú.

Jordi Martínez Perales. 1r de batxillerat

A la recerca de la llibertat

El bosc és roig i fa una mica de por. El cavall corre molt ràpid i està ferit a la cuixa. Corre amb el cor accelerat, com si volguera deixar enrere tot allò que li feia mal. No sap exactament de que fuig, però sent que necessita escapar.

Els arbres rojos passen al seu costat com ombres llargues. El soroll dels seus passos i de les fulles dels arbres movent-se d’un costat a l’altre pel vent és l’únic que trenca el silenci. El cavall salvatge està cansat de córrer tan ràpid però, així i tot, no vol parar.

Després d’uns minuts, quan finalment es para, es queda un moment mirant al seu voltant. Està content en veure que ja no hi ha cap ésser humà que li mane ni que el lligue. Només pot percebre el bosc fosc i la seua respiració, que a poc a poc es torna més tranquil·la.

Tot i això, continua corrent, fent moure les fulles que es troben a terra. Continua avançant, sense parar, escapant. Fins que ja no pot més i es tomba a terra. Uns minuts després s’incorpora i es queda dret mirant davant seu.

En aquell moment, després d’observar la tranquil·litat que hi havia al seu voltant, va entendre que fugir no sempre significa perdre, sinó que també pot significar buscar la llibertat.

Lucía Alonso Colomer. 1r de batxillerat

Temps de pandèmia

Estes setmanes estan sent estranyes. Tots estan nerviosos, la televisió sempre està encesa i els meus humans no paren de comprar coses en massa i parlar per telèfon. Què deu estar passant?

Tot va començar amb una malaltia que havia arribat a Espanya o això vaig entendre per la pantalla gran del saló. De sobte, van començar a posar-se una mascareta cada vegada que eixien. Al principi, vaig pensar que s’assemblaven a les que porten els gossos que no saben comportar-se, però en no notar cap canvi en el seu caràcter, ho vaig descartar. No vaig tenir temps de buscar més motius per a esta nova moda quan, de cop i volta, deixaren de passejar-me. Com si haguera fet alguna cosa malament!

Això sí que em va enfadar. Feia molt de temps que no orinava dins de casa ni trencava res; pensava que estarien orgullosos de mi. Almenys em mereixia una explicació. Sé que no parlem la mateixa llengua, però podrien haver-ho intentat; el detall hauria estat bé.

Així passaren les setmanes. Els humans miniatura deixaren d’anar a l’escola i vaig deixar de veure els meus preferits: aquells que venien a dinar i em donaven menjar d’amagat. Estranyava córrer pel parc, el sol, la gespa..., fins i tot a la gosseta del costat, la que és igualeta a mi.

Ja fa un any que aquella tortura es va acabar. Ara ho veig tot amb més claredat i he arribat a una conclusió: segur que estàvem en guerra. La guerra és una cosa que als humans els fascina; sempre busquen raons per a discutir i acabar preocupats. Per sort, ara ja puc tornar a gaudir de l’aire lliure i de les passejades amb els meus humans.

Estela Ibiza Esteve. 1r de batxillerat

Fins a Kènia

Un dia més. No m’agrada gens. Aquesta vida no és per a mi. Com cada dilluns han entrat a la meua zona del zoo i m’han donat les sobres de les verdures.

Avui ha ocorregut un misteri que no passa tots els dies. Al migdia, he sentit parlar als humans d’un nou membre anomenat Manel. Manel també és un elefant, però no de la mateixa raça que jo, sinó, d’una anomenada Black- Elephant. Ens hem fet tan amics que hem començat a descobrir les nostres pors, inseguretats… M’ha explicat que li agradaven molt les persones i això era una cosa que d’alguna manera ens diferenciava molt. Com cada dijous ens han visitat xiquets que venen d’excursió i ha ocorregut una cosa meravellosa.

Sílvia, una de les mestres que els acompanyava, en veure la tristor als meus ulls i les ganes que tenia d’abandonar aquell lloc m’ha acariciat. Ella ha marxat amb els alumnes i amb els ulls plorosos. No sé què deu haver fet o amb qui deu haver parlat, però jo sempre recordaré aquell 28 d’abril quan, en un tres i no res, ja estava dalt d’un camió i no sabia on anava. Sempre m’havia agradat somiar que estava a un altre lloc on podia ser totalment lliure i aquell somni estava fent-se realitat. Vaig acabar a Kènia, a un altre país on podia ser jo mateix i era lliure. Sabia que faria nous amics i que ja mai voldria eixir d’allí.

Pau Martínez Roselló. 1r de batxillerat

Què he fet malament?

Tinc molta fam i fred, està plovent i tinc por, no sé què fer o on anar, em sent perdut i indefens. No entenc què vaig fer malament, per què em van abandonar? Abans era el seu cadellet perfecte, bonic i els encantava presumir de mi.

No puc parar de recordar el moment en què em van dur al bosc amb el cotxe i em van deixar allí, sense cap tipus d'explicació o d'acomiadament. Deu ser per què ja estic gran i no soc un cadellet? O deu ser pel que vaig fer aquell dia que no em van traure a passejar i em vaig fer pipí a la catifa perquè no m'aguantava més? Sé que està mal fet i vaig tractar de no fer-ho mai més. Tal vegada si no ho haguera fet mai no haguera passat això, potser ara mateixa estaria amb la que jo pensava que era la meua família, estaria davant del fumeral, tranquil, esperant l'hora de sopar...

Sent que algú em toca el llom, és una personeta xicoteta que m’ofereix un tros de pa mentre m’acarícia. De sobte, sent un crit, que prové d'una dona que ve corrent, sembla espantada. Arriba a la nostra altura i em pega un espenta. Estic confós, no he fet res, mire a la personeta i també sembla confosa. La dona comença a cridar em diu que estic brut i que no em torne a apropar a la seua criatura però, no ha sigut ell qui s'ha apropat a mi?

Em pose a caminar i finalment trobe un espai on sembla que puc descansar. Se'm tanquen els ulls, m'estic adormint. Voldria saber quan acabarà aquest malson. No puc més, tinc molta son.

Aitana Bosch Senabre. 1r de batxillerat

Canvi de rutina

Hui és un dia com qualsevol altre. Em desperte pel soroll de l’alarma dels meus amos. Jo no sé què fan tot el dia per ahí fora. De veritat tenen tantes coses que fer?

Jo preferisc quedar-me calentet al meu llit, però sempre han de despertar-me a mi també perquè segons ells “he de fer les meues necessitats”. Què més els dona on pixe? Si total és el mateix fer-ho al carrer que en les cortines del saló.

Cada dia tinc la mateixa rutina. Un dia darrere d’un altre, però, hui, de sobte, no ha sonat l’alarma.

La veritat és que m’ha paregut molt estrany, però què voleu que vos diga, jo he decidit seguir dormint al meu llit.

El que sí que ja m’ha espantat un poc més és que els dos han començat a posar totes les coses que hi havia per casa en caixes de cartró.

Fins i tot s’han emportat els meus joguets. Poden parar d’agafar-me totes les meues coses? Damunt que sempre em deixen tot el dia sol a casa i només venen per a sopar, ara també em volen llevar l’única companyia que em queda.

Eixim de casa, han carregat totes les coses a la furgoneta,  però, de sobte, ells pugen i a mi em deixen en terra. Se’n van. Per què se’n van sense mi?

Porte esperant que tornen tota la vesprada, com faig cada dia, però res, no venen.

Un gos solitari s‘apropa cap a mi. Com que pareix simpàtic, parle amb ell i li explique la meua situació. L’animalet porta anys vivint sol, així que decidisc quedar-me amb ell. Si els meus amos han decidit començar una vida nova, jo també ho faré amb la meua.

Paula Martínez Bosch. 1r de batxillerat

Els gossos no entenen de guerres

Aquell dia, en Xuc es despertà amb un soroll fortíssim. Instintivament s’amagà baix de la taula, gemegant, mentre el pis tremolava com si la terra anara a trencar-se en trossos en qualsevol moment.

Anne corregué ràpidament fins a ell. S’agenollà al seu costat i l’abraçà amb força, intentant calmar-lo. A poc a poc, es deixà envoltar per ella.

Ja era la quarta vegada en aquell mes que sentia aquell soroll, però encara no s’hi podia acostumar.

De sobte, en Mark entrà per la porta amb els ulls plens de pànic. Duia posat el seu uniforme militar i la gorra.

En Mark digué unes paraules a l’Anne. Ell no entenia el significat de les paraules, però sí entenia el de la por. A diferència de les paraules tranquil·litzadores d’Anne, aquestes l’alteraren més. En sentir aquell pànic en la veu d’en Mark, en Xuc començà a lladrar, intentant avisar-los del perill i disposat a protegir-los de qualsevol amenaça, si feia falta.

El Mark, com si s’haguera adonat de la seua disposició, l’acaricià i li somrigué en agraïment. Sabia que no hi havia res que en Xuc poguera fer perquè era només un gos, i els gossos no entenen de guerres, ni d’armes, ni de política.

Una vesprada especialment gelada, Anne plorava. El Xuc no entenia què passava ni qui eren aquells homes amb uniforme que sostenien la gorra de Mark.

Ell volia ajudar, però no sabia com alleujar el malestar d’Anne. No entenia de guerres; només percebia la profunda tristesa d’Anne i l’absència d’en Mark. Hi havia, però, una cosa que sí que tenia clara: havia de quedar-se al seu costat.

Lara Oliver Rosell. 1r de batxillerat

No el toques

Estic al carrer amb altres gossos. Els contenidors són l’única font d’aliment per a animals com jo. Mentre anem caminant pels carrers note una mà al llom. Em gire i veig una xiqueta. “Mira mami, un guau-guau!” exclama ella mentre m’acaricia amb tendresa. No sé com reaccionar. “No el toques que té infermetats” diu sa mare, agafant-la del braç per a anar-se’n.

He perdut els companys i estic a una plaça amb moltíssima gent. M’angoixe, comence a lladrar i córrec per a escapar. Creue la carretera perquè no sé on anar i, de sobte, sent un fort colp sobre mi. Després tot es torna negre.

Obric els ulls, sols veig una llum. Dec estar mort? Em costa enfocar la mirada i note un gran pes sobre mi. M’alce dèbilment i mire al voltant. Estic gitat en un llit molt còmode, però no sé on. Abans de poder reaccionar, una porta s’obri i apareix una dona vestida de blanc. Un àngel?

“Hola, cosa bonica, ara t’inspeccionarem per saber si et trobes millor. Has estat dormint dos dies seguits”. La dona em somriu i m’acaricia suaument.

Les setmanes passen, ella em fa revisions i s’assegura que jo estiga bé. He descobert que es diu Amanda. No vol deixar-me sol a la clínica, així que em du al seu xicotet, però acollidor pis als afores de la ciutat.

Quan em recupere em vol donar en adopció. Però, per què? No, jo no em vull separar d’ella. Plore, lladre, em negue a caminar. Finalment, ella se n’adona, sospira, somriu i em diu: “Quin gos més cabut! Ei, vinga, anem a casa que jo també t’he agafat estima. Ai, el meu bonic Snoopy”. Snoopy? Eixe és el meu nom? M’agrada.

Empar Vanaclocha Oliver. 1r de batxillerat

 

El crit del meu instint

Des de sota la taula veig com la meua humana gemega i tremola per la presència d’aquell home que, fa uns dies, sempre entrava a casa amb una botella a les mans que no sé diferenciar. A més, el seu olor corporal és diferent, menys suau, i per les seues llàgrimes dolces i duradores sé que alguna cosa dolenta està passant. En el moment que la veig caure a terra sent el meu instint caní que em diu que isca i lluite per ella, però la meua baixa estatura i el meu llarg pelatge m’ho impedeix, ja que estic segur que a mi m’espera el mateix destí. 

És en aquest segon, en què veig una gota roja eixir de la seua mà, quan me n’adone que no puc aguantar més. Seguidament, amb les meues cames curtes isc del meu amagatall i a poc a poc m’hi acoste fins arribar al seu costat, on em quede un temps amb els ulls tancats com si fora l’última cosa a fer en la meua vida. És en eixe moment que recorde, entre tot el soroll, la meua vida abans de conéixer-la, una vida pobra en què dia a dia havia de sobreviure buscant el meu menjar i dormint en caixes de paper.

En obrir els ulls tot segueix igual, ella plorant mentre que m’acaricia el pelatge i ell cridant sense parar. En recordar la meua anterior miserable vida, em dona forces per a actuar i sense pensar reaccione i encare les meues afilades dents en la seua cama, mentre que sent la meua humana cridar el meu nom. És en eixe instant quan sent un objecte traspassar el meu cos, per tot seguit tornar-se tot negre.

Marina Ramírez Martorell. 2n de batxillerat

Economia humana

El gosset de la casa, Connor, vivia amb la família des de feia quatre anys. El seu món era viscut des dels peus dels humans. Connor era capaç d’olorar el seu cansament o la tristesa des d’abans que posaren un peu a la casa, la qual cosa el contagiava i el feia enyorar la vida abans de la crisi.

A Paula, sempre a taula i contant monedes, la veia somriure tot el temps i ara plorava i li demanava perdó quan l’alimentava.

- No hem pogut trobar res millor, Connor - deia mentre ell rebia les carícies o menjava amb molta fam, quasi la mateixa que ells.

Molts amics seus havien deixat de visitar-los des que havien acomiadat el marit del seu treball, però alguns altres encara hi anaven i els portaven menjar.

Quan anaven al parc a jugar, al gran del centre de la ciutat, la família sencera era mirada amb menyspreu i, com sempre, la influència dels majors portava fins i tot que ningú no jugara amb ell, ni xiquets ni mascotes. Connor no sabia per què, ja que estava segur que aquests dos grups no entenien d’economia, així com ell mateix, però les orelles li baixaven en guàrdia si escoltava com li deien les senyores “pobreta” a Paula, però no per la paraula, sinó pel sentiment,

Connor tenia sabut que si tinguera millors joguets, o els seus amos millor roba, tots voldrien jugar junts. Però no era així, això eren problemes d’humans.

Per ara, ell va començar a botar i córrer al voltant de Paula, amb l’objectiu d’escoltar el seu riure una vegada més. Els animals poden sempre ser un refugi enmig del caos.

Marianella Masiá. 2n de batxillerat