Lucía Belinchón Sanz
1r BAAH
Un despertar
S’escolten sorolls de tota classe, des d’animals salvatges fins a pardals que piulen a la copa dels arbres. Corren, cacen altres animals, juguen, dormen. Es troben en la selva, més concretament en l’Índia. Al fons es troben uns tigres que descansen, tota una manada es troba tranquil·lament disfrutant d’una humida gespa i una brisa freda suau que els fa adormir-se a poc a poc. De sobte, un tigre escolta un fort rugit i es desperta. Ara es troba en un circ. Llavors, escolta una mena d’aplaudiments com si estigueren produint un fort mareig i dolor de cap. Obri els ulls i el primer que veu és als seus companys de selva. Hi havia des d’animals petits com micos, fins a grans elefants muntats en una mena de plataforma. Ell, desconcertat, veu com al fons hi ha un domador. Esta estranya persona s’apropa cap a ell i li demana que faça una pirueta. Li la fa fer una, dos, tres… inclús fins a cinc vegades. A la cinquena vegada trepitja amb la plataforma en la qual estava situat i sent com una gran vara metàl·lica li dona al llom. Pica, cou, molesta, i li fa tant de mal que tanca els ulls bruscament. Ara sent una brisa suau, i els sorolls cridaners del públic desapareixen. Obri els ulls i veu als seus companys adormits. Per últim, sent una pau i tranquil·litat immensa que li fa descansar per sempre.
___________________________________________________________________________
Lucía Gimilio Gándara
1r BAGH
Els reis del món
Avui fa un molt bon dia a les profunditats de la mar. Visc en un escull de coral enmig de l’oceà Atlàntic. Som feliços com estem: vivim diferents espècies de peixets, ens alimentem de plàncton i juguem molt.
El meu avi ja no pot jugar amb nosaltres perquè és vell, però li encanta contar històries. L’altre dia ens va parlar, al meu germà i a mi, d’uns monstres que viuen fora de la mar i furten les criatures que vivim ací. Crec que es diuen “humans”. El meu germà no s’ho va creure, diu que és impossible que cap criatura puga viure fora de l’aigua. A mi em dona una mica de por, però l’avi va dir que a l’escull on nosaltres vivim mai havien arribat.
Unes setmanes després de parlar d’aquestes criatures, l’escull i el seu voltant es van omplir d’un líquid negre. Era més dens que l’aigua i, si nadaves prop d’ell, et costava molt respirar. Ens vam haver d’anar a viure a una altra part de la mar i va ser llavors quan el vaig vore: una criatura llarga, de quatre potes. Era un humà bussejant…
Ja en el nou escull de coral, tenia molta curiositat i volia aprendre més dels humans. El líquid que havia contaminat la nostra àrea es deia “petroli” i l’utilitzaven els humans per a desplaçar-se. Jo, després d’haver vist un humà, vaig perdre tota la por que els tenia. Com pot eixa criatura ser la més poderosa del món? És a dir, un tauró ja li multiplicava la grandària. L’avi m’havia dit que s’autodenominaven “els reis del món”, però jo no crec que ho siguen. El rei del món no contamina altres hàbitats ni tampoc furta a la resta d’éssers vius de la seua casa… Jo no faig cap de les dues coses, potser jo sóc el rei del món.
___________________________________________________________________________________
Paula Martín Adán
1r BAGH
Els últims records
Tinc setze anys i el cos ja em pesa com si portés pedres dins. Respiro relaxadament estirat en el meu racó preferit, intentant recordar tot el que puc, sé que el final està a prop.
Gairebé no recordo res del meu naixement, només recordo la calidesa i amor de la meua mare i dels meus germans. Però un dia, de sobte, tota aquella pau va desaparèixer i es va transformar en soroll, humans i separació.
Vaig anar a parar a una casa que olorava a perill. Allí vaig créixer amb crits, colps i dies amb l’estomac buit. Per a ells jo no era un company, només una joguina que quan no obeïa molestava i quan es van cansar de mi m’abandonaren tot sol en la carretera.
Al carrer vaig aprendre a sobreviure, però també a odiar. Odiava les veus fortes, les sabates que s’acostaven massa ràpid, les persones... Veia a la gent caminar amb els ulls clavats en pantalles brillants mentre jo tremolava als seus peus. Em miraven com si no existís i a poc a poc vaig deixar d’esperar res de ningú. Fins que va arribar ell.
No em va tocar ni cridar. Es va seure a la vorera, a una distància prudent. Deixava menjar a terra cada dia. Va tindre la paciència que mai ningú havia tingut. Va esperar fins que vam tindre la suficient confiança i quan em va tocar per primera vegada, vaig recordar com se sent la calidesa de l’amor.
Des d’aquell moment tinc menjar cada dia, una casa i un millor amic.
Ara em toca darrere l’orella mentre tanco els ulls i si aquest és el meu últim record, està bé.
Perquè jo, el gos que odiava als humans, vaig aprendre a estimar-ne a un.
___________________________________________________________________________________
Joana Ferreres Troncho
1r BAGH
El meu últim dia
Torne a estar un dia més on sempre, escoltant la gent aplaudir i dins d’un cercle gegant ple d’arena. Jo l’únic que vull és tornar amb la meua família, al camp, però ja m’he acostumat cada setmana a eixir ací i patir. No entenc la meua utilitat ni perquè la gent sembla gaudir amb el que faig. Jo simplement intente fugir d’allí, però no m’entra al cap com una persona em provocaria d’aquesta manera perquè li faci mal. No té sentit, perquè jo no vull fer mal a ningú, però sempre el mateix tipus de persona amb aquesta capa roja intenta provocar-me, per tant, m’he de defensar com puga.
Avui sembla un dia diferent perquè hi ha més soroll del que sol haver-hi i, a més, ixen amb mi a la plaça uns cavalls. Sempre que els meus companys han eixit amb aquests cavalls a la plaça, no els he tornat a veure i tinc por. Ha arribat el moment d’eixir. Note l’arena calenta en les meues potes, els aplaudiments de la gent, i veig dos cavalls amb dues d’aquestes persones que sempre em provoquen. Comença l’espectacle i avui és diferent perquè estic notant punxades. Em fa mal. En note una altra, i una altra. No puc aguantar i no entenc com la gent aplaudeix cada vegada que em punxen. Jo també tinc sentiments. No puc resistir i, en les meues últimes respiracions, recorde la meua família i la llibertat que tenia abans de convertir-me en un espectacle per a les persones.
___________________________________________________________________________________
Martina Nebot Flores
2n BAAH
En Cautiveri
Un cristal ens separa, ja no soc el rei de la sabana, assoles un líder de la meua manada. El meu fill ací es va criar i feliç ací morira, però jo vull tornar al meu hogar abans d'anar-me d'ací. Recorde un sol asfixiant, perill amagat i lluita sense cessar. Vivim caçant tots els dies, era jove pero forçat, tots em respectaven i por tenien de mi. La meua família m'admirava, i amb la meua bella melena tot s'enamoraven. Ara tot el que soc és una ombra del passat, estic vell i cansat, el meu fi és proper, pero avanç vull recordar el passat. El dia que el meu captiveri va començar per un grup d'humans, portaven pals de color negre que feien molt de soroll, entre ells deien: -"Este és un dels grans! Segur que ens paguen més de 500 euros!" Un fort soroll va sonar i al cap de pocs segons en el sòl estava, els meus ulls pensaven molt i despés d'açò em va adormir. Després, quan vaig despertar tot estava negre, no sabia on estava ni quant temps havia passat. Però quan em vaig donar compte estava en este lloc. Els meus captors a l'altre costat del cristal. Xicotets humans em miren des de la seua llibertat, riuen, canten i ploren. Tanque suaument els ulls, cansat, trit i avorrit. Quan els obri de nou en el meu hogar torne a estar, lliure i feliç.
___________________________________________________________________________________
Andrea Gabriela Bucur
1r BAAH
La història d’un conill
Soc un conill. Així de simple. Estic majoritàriament encerrat dins d’una gàvia com molts altres. Els humans pensen que, solament perquè ens deixem tocar i no ens podem queixar, aquesta vida ens agrada.
També hi han conills que están destinats únicament a ser simples experiments de laboratori, on els posen químics a la seua pell o als seus ulls, per després poder utilitzar amb seguretat els cosmétics creats per a humans. Ells no pensen en el nostre sofriment, sols pensen en el seu benefici.
N’hi han d’altres que son lliures y solament intenten sobreviure, però els capturen per utilitzar-los segons les seues necesitats. Els humans únicament miren cap al seu propi benestar, i no pensen en la llibertat o en la felicitat de la resta d’animals. Nosaltres els conills, solament intentem ser lliures, però els humans fins i tot ens furten l’única oportunitat de viure en llibertat.
Per últim hi han altres que no poden ni gosar de la sua vida, siga en bones o roïnes condicions, ja que pareix que als humans els agrade vore-nos patir. Aquest últim cas és per a mí el més frustrant i cruel, ja que solament els utilitzen com un aliment. Això és molt contrari als principis dels humans, ja que un mateix animal el pots tindre tant com a companya, com per a experimentar amb ell o simplement matar-lo. Encara no entenc com els humans poden finalitzar amb eixes vides sense mostrar-los cap tipus d’afecte.
Ela humans no són bons o roïns, però no pensen molt en les conseqüències que porten els seus actes. Nosaltres, els conills, solament intentem viure un dia més a aquest món, i per al nostre cor angoixat, ja és molt.
___________________________________________________________________________________
Hugo Salvador Palomo
1º BAAH
Olé!
S’obri la porta del meu calaix, la llum del sol radiant me marca un camí recte, tot seguit d’un fort soroll repetitiu que sembla algo colpejant fusta. Cansat de la silenciosa foscor del meu petit i estret habitacle, les meues potes comencen amb certesa i velocitat una travessia cap al fons d’aquell camí. Corrents i corrents, cada vegada més a prop de la llum, i de sobte, em trobe al centre d’una gran estructura rodona, ple d’això que anomenen persones. Encara atordit per la incertesa del soroll d’aquella multitud, una d’eixes persones es troba parat a uns metres de mi, vestit de color roig y detalls que reflexen el sol, a les seues mans un gran tros de tela, que només el meneja comence a correr inconscientment cap a ell, aquella personeta fa un lleuger moviment cap a la dreta, cosa la qual fa que canvie de direcció, tot seguit, torna a moure’s cap a l’esquerra, fent que pase de llarg, i tot seguit d’un: “Olé!”.
Després d’una llarga estona dins d’aquella estructura gegant, el tros de tela de la personeta ha canviat, és d’un color més viu, al darrere amaga algo que obri la meua curiositat. Després d’una estoneta, i d’uns quants olés després, de sobte la persona es troba parada a uns metres de mi en una posició dominant, amb el braç extens amb un fil que també brilla quan li pega el sol. Quan me vullc donar compte l’objecte de darrere la tela ha desaparegut, i aleshores tinc la sensació d’algo introduint-se en la meua esquena, seguit d’una barreja de crits incomprensibles. Les meves cames comencen a tremolar, i allò que feia bum-bum ara fa un bam-bam-bam apresurat fins que de sobte, frena de colp.
___________________________________________________________________________________
Lucía Zabalza Belaire
1r BAC
El millor per a tu
Sents la calor d’unes manetes a les teves orelles. T’acaricien amb por, amb estima: un adeu. Més de quatre parells d’ulls t’inspeccionen amb llàstima, amb llàstima però amb convicció. La teva veu és amagada dins d’un baül del qual mai vas tindre la clau. Deu, nou.
Escoltes una veu aguda i molesta; la calor que t’envoltava desapareix. Mans blaves de làtex palpen el teu cos, una sensació més propera a la teva imperfecta memòria del que t’agradaria. Vuit, set. Les llums de la clínica parpellegen sobre els teus ulls rojos. La teva pell es fa tensa i tremoles perquè aquesta vegada serà diferent. Sis, cinc. La teva segona família s’acomiada de tu.
És el millor per a tu, però ningú reconeix que mai tindràs la capacitat d’entendre-ho. Altres mans t’agafen per les potes de darrere. Quatre, tres. Per primera vegada en molt de temps recordes el que era saltar, el que era córrer sense un camí determinat. La il·lusió d’una llar, te l’han furtada i no t’has adonat. El teu cor, perforat per una fina agulla de plata. Un plor suau que no és teu. Dos, u.
Les cares noves i les conegudes es barregen al teu voltant en una espiral de pau, una espiral de preguntes que no necessites saber la resposta. No saps que ja s’ha acabat; sempre ha estat acabat. Van començar amb la fi i et posaren al davant. Zero.
___________________________________________________________________________________
Isabel Ramírez Manrique
1r BAC
És aquest el nostre destí?
Recorde els anys de la meua joventut, quan podia nadar per l’oceà sense preocupar-me pels plàstics i per les xarxes. Estava colorit amb un blau vibrant i no havies d’anar amb compte per si et capturaven. Ara ja no hi ha vida i els pocs peixos que queden no ixen. Ja no es veu a animals com jo i d’ací a poc jo tampoc hi estaré.
Fa mesos que navegue pel fons sense destí, buscant un lloc on descansar, fora de l’ull humà. Pel camí, trobe les conseqüències de la seua activitat: petroli que s’estén per l’oceà com la pólvora, milers de plàstics que apareixen en cada metre i l’absència de corals i algues essencials per a viure.
Estic cansada, les meves aletes no donen quasi per a més, el meu dia està arribant i sols necessite un lloc. Mentre estic buscant un poc de menjar, un vaixell s’apropa, açò ja m’ha passat vàries vegades així que ix d’ací ràpidament. El vaixell arranca, perseguint-me, nervis i angoixa arriben a tot el meu cos i comença una carrera on la victòria és la supervivència. Per què va més ràpid? No puc avançar a més velocitat i darrere de mi una xarxa apareix.
No pot ser, tants anys fugint i, ara que em queda poc, patisc el mateix final que tota la meua família. Potser és el que acabarà passant a tots els animals, potser és aquest el nostre destí. Em rendisc, ja no hi ha res a fer. La xarxa m’atrapa i em puja a la superfície i al seu pas, comence a veure les cares de felicitat dels humans.
— La tenim!
— Ara ja no caldrà buscar-la més, per fi, després de mesos.
— Ràpid, anem a l’àrea de conservació. Aquesta tortuga en perill d’extinció és l’únic exemplar d’aquesta zona i no li quedarà molt de temps, hem d’ajudar-la.
___________________________________________________________________________________
Xavi Pitarch Albalat
1r BAC
La mosca
Tinc cent germans i, només nàixer al costat d’un riuet, ens vam separar tots. Amb les meues ales, vaig explorar l’entorn. Ja m’havia acostumat a veure arbres, quan, seguint els meus instints, vaig arribar a una mena de cub, seguit de milers més. Tot havia canviat, cada vegada em costava més respirar. Després d’una bona estona, vaig decidir entrar en un d’aquests cubs i a dins, vaig fer un amic. S’assemblava molt a mi, però tenia la boca més llarga. Em va dir que dins vivien gegants roïns. Com no m’oferia molta confiança, no li vaig fer gaire cas. Vaig seguir explorant el món i vaig començar a veure els primers gegants. Tenien pèls al cap, dos braços molt llargs... en vaig veure molts i ben diferents. Alguns tenien els cabells llargs, altres curts; hi havia gegants de color clar, obscur, però tots mantenien la mateixa essència. En aquest viatge, vaig fer un amic més, era un gegant més menut que la resta i, encara que no ens enteníem, vam estar jugant una bona estona. De sobte, en van entrar dos al racó on ens trobàvem, un amb el pèl llarg i un altre amb el pèl curt. Al del pèl llarg li eixia aigua dels ulls i l’altre emetia un soroll molt fort el qual jo no era capaç d’entendre. Seguidament, el gegant menut també va començar a emetre un soroll molt fort. Com que sentia que era un destorb i, mogut per un instint molt fort, vaig arribar a un altre cub, hi vaig poder veure que hi havia una fruita, cosa que no veia des que vaig deixar el lloc on vaig nàixer. A poc a poc, es va anar arrimant un gegant que pareixia que també volia jugar. De cop i volta, va alçar el braç i el va abaixar molt ràpidament, i jo sense saber que aquella era l’última vegada que anava a jugar.
___________________________________________________________________________________
Marcos Sojo Martínez
2n BAC
Lluna
Lluna era una gata que vivia amb Sofia, la seua ama. Tots els dies s’asseien al cristall de la finestra i juntes llegien les històries de fantasia que tant li agradaven a Sofia fins que la nit arribava i totes dos s'adormien dolçament.
Pel dia, a Lluna li agradava passejar i descobrir tots els petits amagatalls de la ciutat. Va fer molts amics amb qui jugava, però sempre que el sol s’amagava, tornava a casa de Sofia a llegir amb ella, un ritual quasi sagrat que les aïllava del món i les omplia d’una pau immensa mai vista.
Malgrat això, un dia en la seua rutina diària, Lluna va observar que Sofia no es trobava en el lloc habitual on acostumaven a passar el temps. Inquieta, va recórrer tota la casa fins que finalment la va trobar al llit: Sofia havia caigut en una terrible malaltia. La febre consumia tot el seu dèbil i vulnerable vell cos. A l'observar-la, Lluna es va acostar a ella i va observar que tenia una ferida al braç. Corrent, la gata va intentar posar remei a la ferida, i amb una mica d’esforç, va aconseguir cridar l’atenció dels veïns, que finalment van cridar a emergències.
Durant setmanes, Lluna va esperar diàriament Sofia amb l’esperança que tornaria de nou a casa. Finalment, un dia al caure la nit amb lluna plena, la porta de casa es va obrir. Sofia havia aconseguit recuperar-se de la malaltia i conscient del que devia a Lluna totes dos es van abraçar. Lluna l’havia salvat d’una tragèdia i amb això la seua relació es va intensificar encara més formant un vincle entre l’animal i l’humà tan intens com la llum de la lluna que les il·luminava.
Aquest mateix dia, Lluna i Sofia, ja recuperada, van repetir la seua sagrada tradició, llegint grans llibres d’aventura sota la llum de la lluna, tradició, a més, que va perdurar fins a la fi de la seua història en aquest món.
___________________________________________________________________________________
Carla Safón Gil
1r BATH
Aquelles coses brillants i acolorides
Tot va començar quan per fi vaig veure el reflex del sol caent al mar després de lluitar contra la closca per hores. Durant uns breus segons vaig observar el meu voltant, estava ple d'humans un poc allunyats que pareixien molt emocionats mirant-nos. En les mans portaven coses acolorides que brillaven, d'on bevien o treien menjar. Jo estava envoltada de moltes més com jo i estava molt feliç perquè tots irradiaven aquest sentiment càlid. Quan ja quasi havia arribat al mar vaig sentir crits, però aquesta vegada no pareixien de felicitat, i de sobte el bec d'una gavina em va agafar, i vaig començar a allunyar-me de la sorra a poc a poc. Ja no tenia cap esperança de sobreviure quan la gavina va obrir sense voler una mica el bec i vaig caure de cop a l'aigua. Vaig començar a nadar per instint i vaig veure molts peixos i corals, i vaig estar molt agraïda d'haver-me salvat, la meua casa era preciosa i infinita! Al passar els dies, em vaig trobar amb una tortuga molt més gran que jo i per un temps vaig anar al seu costat observant-la, intentant imitar-la. Ella devia ser experta en supervivència amb la seua grandària. Mentre nadava sola, vaig veure molt moviment en l’aigua un poc lluny de mi. Segons m’anava apropant, pareixia reconéixer la cosa que envoltava a una tortuga petita, que era qui produïa aquesta pols. Ella pareixia espantada i quan em vaig ficar al seu costat vaig intentar tirar d'aquesta cosa brillant que l'ofegava sense entendre res. Al veure que no podia ajudar-la vaig seguir nadant però després d'haver vist això m’havia quedat molt confosa. Eixes coses acolorides que portaven els humans que abans m'havien transmés calma, ara em feien por.
___________________________________________________________________________________
Júlia Museros Martín
1r BATH
A l’altra vora del carrer
Entre la malesa i la brossa d’un descampat, hi ha un gat prim, negre i amb marques d’arraps que són senyal de les baralles que ha tingut amb altres felins per aconseguir alguna cosa de menjar. Un dia més, passeja, intentant buscar qualsevol sobra per alimentar-se i poder sobreviure a la fredor i a les penúries del carrer. De sobte, després de gastar les forces que li queden per intentar caçar un ratolí, acaba en un carrer on mai havia estat. Cansat, gelat i famolenc, decideix dormir un poc entre unes caixes de cartró que troba al costat d’un poal de fem, on malgrat l’intent, el pobre tampoc ha trobat res per menjar. Més tard, desperta i, arraulit, entre la brutícia i el fem, intentant mantenir la poca calor corporal que li queda, alça la vista i observa una finestra lluminosa d’un edifici que té enfront, a l’altra banda de la via. Allí, veu una dona que mira a través del vidre mentre acarona un gat. Aquest de la finestra és molt paregut a ell i, a la vegada, molt diferent: net, gros, calentet i, gaudint d’unes carícies que el del carrer mai ha viscut, l’observa des de la finestra. Els dos animals es miren, confosos. En la intimitat d’uns ulls que es creuen, sense que ningú se n’adone, és evident que els dos gats, tant a prop i tant distants, han comprés com de diferent pot ser la vida, només per ser a l’altra vora del carrer.
___________________________________________________________________________________
Júlia Edo Olaria
2n BATH
Un peixet com Nemo
Solia viure al mar Mediterrani, solia. En les anemones vam passar part de la nostra vida els meus pares, germans i jo. Fins que, va sortir, al món dels humans, una pel·lícula d’un peixet de la mateixa espècie que nosaltres i la vida lliure va acabar.
Els humans es tornaren bojos per la espècie i milions dels nostres foren capturats al nostre hàbitat, pel capritx humà, inclòs jo.
Després d’un lent procés d’adaptació, vaig ser venut com a regal a un xiquet que portava demanant als pares feia temps “un peixet com Nemo”. I durant molt de temps vaig viure donant voltes, en una peixera menuda i avorrida, sol. Al principi sempre era el mateix, la contemplació dels invitats pel nou peixet exòtic i divertit, però, amb el temps s’oblidaren de mi i només es limitaven a donar-me de menjar (i no sempre). L’única cosa que aconseguia entretenir-me era observar els humans: com interactuen, els seus moviments... I tot això em portà a descobrir les paraules d’una nena (una xiqueta rossa d’uns catorze anys anomenada Aina que va resultar ser la cosina del meu amo), que un dia em mirava i va dir per a ella:
-Em fa llàstima, tan sol, tan desorientat i perdut...
Però va apartar la mirada ràpid va continuar com si res hagués passat. No obstant això, el temps va anar passant i Aina continuava venint a observar-me i, fins i tot m’ajudava a entretindre’m! Però se’n va adonar ràpidament del meu estat crític, ja que, estava més prim, menys veloç, apagat. I jo, observava una mirada de compassió al seu rostre .
Finalment, un dia que no hi havia ningú prop, Aina va decidir agafar-me amb cura en una bosseta de plàstic, en secret, i em va dur a un centre de recuperació i protecció de peixets pallasso, que va ser obert a partir de la massiva captura.
Ací, vaig aconseguir recuperar-me i encara ara hi visc, no puc ser soltat perquè seria incapaç de viure en total llibertat però ara soc feliç, rodejat de iguals que passaren pel mateix. I cada dia recorde agraït el que Aina i altres humans com ella fan per nosaltres els animals.
___________________________________________________________________________________
Isabel Campos Doménech
2n BATH
Un nou estil de vida
Als camps de Londres, jo descansava tranquil·lament. En despertar-me, em vaig trobar dins d’un lloc fosc que es movia, ple d’altres vaques com jo.
Al cap d’una estona vam arribar a un edifici, on compartisc llit amb les meues companyes. És molt diferent als camps pels que passejava abans.
JOAN: Aquesta vaca és prou gran, obtindrem bastant carn d’ella prompte. Quina fam tinc només de pensar-ho!
MARIA: Sí, encara és prompte per saber-ho. No crec que ens done problemes, segueix tranquil·la. L’anomenaré Pau per aquest motiu.
Van passar hores i tot seguia igual. La llum no canviava, cosa que em feia saber si era de nit per poder dormir. A més, no he tornat a menjar herba freda i estic al mateix lloc sense poder eixir.
Cada vegada em donaven més menjar, no l’herba verda que tant estranye. Escoltava els crits i gemecs d’altres vaques, no entenc per què estan tan espantades.
Una estona més tard vaig escoltar una porta obrir-se i sense evitar-ho, em vaig emocionar. Seguidament, em van treure fora d’aquest lloc tan petit, obrint una porta.
Esperant trobar els camps on passejava feliçment feia unes hores, em vaig decebre. Seguia en les mateixes instal·lacions. Serà que en algun moment em deixaran eixir d’ací?
___________________________________________________________________________________
Noa Monfort Pérez
2n BATH
El preu d’encaixar
Em dic Pep i soc un pollet que, des de feia temps, esperava aquest moment: havia arribat l’hora de deixar la granja. La meua mare m’havia cuidat des que era menut, però sentia la necessitat de descobrir el món pel meu compte. Sempre m’havia descrit com a independent i un poc salvatge. A diferència dels meus germans, completament blancs, jo tenia una taca negra al cos, com si fora una vaca. Mai no havia considerat aquella diferència important, encara que al nostre país els animals solen ser d’un únic color.
Tot va canviar el dia que vaig conéixer Jordi, un conill rabiós que, sense cap motiu, em va dir que no pertanyia al món animal, que era estrany, quasi com un ovni. Aquelles paraules em van fer mal. El meu pare era negre i la meua mare blanca; jo era una barreja dels dos. Per primera vegada vaig sentir que la diferència podia convertir-se en un motiu de rebuig.
Desorientat, vaig decidir que la solució era pintar-me de blanc per encaixar. A la ciutat, les mirades constants reforçaven la meua inseguretat. A més, vaig descobrir que res no era gratis: vivíem en una societat on tot es paga, fins i tot la possibilitat d’assemblar-se als altres. Per poder comprar la pintura, vaig buscar treball i vaig acabar en un magatzem, suportant jornades llargues i condicions molt dures només per adaptar-me a un model imposat.
Un dia, en eixir de la faena, vaig conéixer un porc ple de taques. Era alegre i segur de si mateix. En veure’m preocupat, em va dir que no podia canviar el que era, però sí la manera d’afrontar les mirades. Pintar-se no solucionaria res si això significava negar la pròpia identitat.
Les seues paraules em van transformar. Quan vaig reunir els diners, en lloc de comprar pintura blanca, vam triar colors diversos i ens vam pintar celebrant la diversitat. Potser alguns encara ens miraven, però ja no ens importava: havíem entés que acceptar-nos era el primer pas per ser realment lliures.
___________________________________________________________________________________
Uma Peris Adell
2BATH
Un peix en una peixera
Estic molt avorrit, sempre molt avorrit, només estic jo ací dins, en aquesta angoixosa caixa rodona i transparent plena amb aigua. No he conegut mai un altre lloc on viure, només tinc un record borrós del que era estar junt amb altres com jo, però en una caixa més gran. Fins que va aplegar un dia en què em vaig trobar a soles, perquè la resta se n’havien anat, a poc a poc. Després, va arribar el dia en què jo també em vaig anar.
No sé on estic o qui són aquestes persones que em tenen a casa com a una decoració, només sé que soc a un lloc alt i només veig el que tinc davant: un lloc on seuen de vegades i es queden embadalits observant una pantalla. De vegades, es planten davant i sacsegen la mà, crec que em saluden, així que conteste donant moltes voltes al voltant de la caixa redona, però quan torne a mirar, ja no hi ha ningú.
Crec que no visc malament, almenys em donen de menjar de vegades — crec que és quan se’n recorden. Encara que de vegades passe fam, mai s’obliden de mi molt de temps. Hi ha un humà, més petit, que em cau més en gràcia que la resta, però només el veig quan algun dels humans grans l’alça a l’altura a la qual està la que crec que serà la meua casa per sempre.
De sobte, no sent res i ho veig tot des de fora, veig al que crec que soc jo, perquè reconeixeria la caixa rodona i transparent en qualsevol lloc. Enmig del meu desconcert, veig els humans arribant, la dona em toca i jo només sure, diu alguna cosa, però no l’entenc. En aquest moment, veig com l’humà petit comença a plorar i l’home gran agafa la meua casa. El seguisc i veig com tira tot el contingut a una tassa, jo inclòs, i seguidament, prem un botó i jo desaparec. Una sensació de llunyania, pau i llibertat m’inunda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.