Estimada
Carme.
Vull
contar-li la meua història, potser li pot aprofitar: “Estava perdut, no sabia
on anar ni què fer. Una remor en el meu cap m’impedia pensar amb claredat. Sempre
donant-li voltes al mateixos assumptes sense arribar a cap conclusió certa.
La
veritat és que a mesura que passava el temps havia aconseguit deixar de
donar-li importància a tot açò, però, així i tot, dins meu alguna cosa em demanava
de manera impacient la solució al problema. És cert que em trobava sol, però en
tots els sentits, i amb açò vull dir que necessitava una persona al meu costat
en qui dipositar tota la meua confiança. Una persona que m’ajudés a encaminar
la meva vida i que jo pogués fer el mateix amb ella . Sé que vosté està pensant
que amb una figura paterna adequada aquests problemes no tindrien sentit . No m’ho
tinga en compte, si li dic que s’equivoca. De veres que estic més que satisfet
de tot el que han fet els meus pares per mi, però com vosté deu saber arriba un
moment en la vida de tothom en què ens plantegem viure una vida ideal
aconseguida per mèrits propis i envoltada de gent que ens estima . El meu vertader
problema és que no sé distingir aquella gent que m’estima de la que no ho fa. Motiu
pel qual no mai deixe de buscar la persona que més tard o més prompte em demostrarà
un afecte que faça que m’adone de la sinceritat i la transparència que ha
dipositat en la meva persona.
Com
us podreu imaginar el meu problema va començar amb una persona amb qui
confiava, amb qui estava realment agust. El meu millor amic. Mai més confiaré
plenament. Coses d’aquestes, desgraciadament, passen molt sovint. Si vosté té
al seu costat una persona com la que jo desitge trobar, aprofiteu-la, jo
seguiré buscant.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.