Cada vegada que posava la mirada sobre l'aigua era com si el temps s'aturés: el món exterior deixava d'existir i una sensació de benestar omplia tot el seu cos. No podia evitar-ho. Recorria el mateix camí tots els matins i quan arribava aquí, enfront del riu, l'impuls de mirar la superfície era més fort que la preocupació pel fatal desenllaç d'arribar tard a l'institut. Sabia que l'estarien esperant, com cada dia, a la porta d'entrada. Que, de totes maneres, hi hauria de fer front, i preferia romandre-hi una mica més en aquell indret de la ciutat, lluny de qualsevol mirada recelosa. Era la seva salvació. L'única cosa que la motivava per continuar vivint. Només en aquest moment podia trobar la pau. Amb la mirada fixa, no se sap exactament en quin punt, la seva ment es transportava i assolia un estat d'inexplicable plaer. No calia cap esforç. Simplement fluïa, de manera semblant a com ho feia el suau corrent del riu. Però mai s'havia plantejat quant de temps podria durar aquella fantasia. No podria ser per sempre. Tanmateix, ignorava el que el destí li tenia preparat. Elena Marković. 1r de BAT. IES LAURONA. LLÍRIA.