COL·LEGI PÍO XII

4t ESO

Aquesta història va tenir lloc a un poble d’Itàlia. Hi havia una dona major sense fills ni néts. Era molt volguda al poble, tots els veïns l’estimaven molt, però ningú sabia res de la seua família. No se sabia d’on venia però sempre havia estat allí, en eixe poble. La veritat era que molts anys enrere, quan només era una jove, el seu marit la va maltractar, i no sols físicament, sinó també psicològicament, cosa que segons ella era pitjor que morir. Se sentia morta en vida, a penes eixia de la seua casa, sols per a anar al riu a rentar la roba.

Un dia va a passar un succés inesperat, el riu li va parlar i li va dir que ni ella, ni ninguna altra dona es mereixia patir això, li va demanar que es banyara al riu i li va prometre que des d’aquell dia res seria el mateix. Es va banyar i de sobte, va aparèixer en la costa d’un poble llunyà, oferint-li una nova oportunitat de vida. I així es com va poder fugir d’eixa vida tan cruel que li havia tocat viure. Eixa era la seua veritat.

Claudia Alcaide 4t ESO A

Laura Watson era una xica jove, alta, molt bonica, amb els ulls verds. Tenia un germà petit i era molt estudiosa. Es van mudar a València, es van instal·lar a una gran casa prop del riu de la ciutat.

Laura era una gran dibuixant, va dibuixar el que es veia per la finestra. De sobte es va quedar fixament mirant el riu, unes petites ones, que li van semblar molt hipnòtiques. Segons passaven els dies, el riu li semblava cada vegada més atractiu. Quasi no menjava, i si ho feia, menjava molt poc i se n’anava a la seua habitació a mirar el riu. Els seus pares li van prohibir anar a veure’l i també havia de tornar a casa abans de les huit. Es van preocupar enormement per uns llibres que havien llegit, fins al punt que li van prohibir eixir sense acompanyament.

Un dia, va dir als seus pares que havia quedat amb unes amigues, ja que havia començat el col·legi, però no va ser així. Ella va anar al riu. Al cap de dues hores es van fer les huit i mitja i els seus pares van començar a preocupar-se. Van cridar la policia però van respondre’ls que no es podia donar com a desaparegut ningú fins que no passaren 48 hores.

Una setmana després la policia va trucar a casa dels Watson dient que havien trobat el cos de la seua filla. Tota la seua família es va quedar dessolada i es van mudar a altra casa en l’altra punta de la ciutat per a no haver de veure el riu i recordar aquell dia, un dia que va canviar la vida de la família Watson.

Lucia Galindo, 4t ESO A

L’últim record

Des d’eixe dia ja no torne. És curiós veure com un riu, amb la seua tan irrellevant funció pot causar tant de mal a una persona. Em diu l'experiència que no he de subestimar les coses, que tot té el seu valor. Doncs bé, ací seguisc. Un dia més sense cap motiu per seguir endavant. Per què? Tot allò que guanyem s'esfuma, t'ho poden arrabassar en qüestió de minuts. I tu, sí tu. Tu no has fet res malament, són coses que passen. Coses que passen? et preguntaràs. M'agradaria veure aquelles persones que perden coses al riu d'aquesta ciutat, on tot es prop d’eixe “irrellevant” riu. Infinitat de coses es perden, ell gairebé igual de ràpid que un borratxo perd la seua vergonya. Que quin tipus de coses es perden al riu dius? Bé, pot ser: una nina, unes sabatilles o potser una pilota. Una pilota? et preguntaràs. Sí, una pilota. Un baló es punxa i s'enfonsa al fons del riu a la mateixa velocitat que una persona perd. Que què perd? Pot ser els seus records, perquè jo ... jo no me’n recorde de res més.

Malena Jiménez Navarro, 4t ESO A

Era primavera, em trobava llegint un llibre, quan de sobte vaig sentir al meu germà cridar-me per a dinar. Quan vam acabar, vam decidir anar al cinema. Vam anar caminant. Passarem pel riu situat al centre i vaig començar a observar a tot el món, però va haver-hi un home que em va cridar l’atenció. Estava davant del riu, mirant-lo hipnotitzat; va ser estrany, però vaig decidir ignorar-lo.

Després anàrem a sopar a un restaurant que estava prop del cinema. Acabàrem a les onze i vam tornar a casa. Férem el mateix recorregut. Quan arribàrem al riu, em vaig fixar per si veia a l’home d’abans. Allí estava, en el mateix lloc i amb la mateixa expressió, quan de sobte, es va girar, em va mirar i se’n va anar corrent.

Quan estàvem a casa, vaig contar aquell succés als meus pares, em van dir que deuria ser un boig, que no fera cas, per la qual cosa vaig ignorar-lo i em vaig anar a dormir.

Uns dies després, vaig baixar a desdejunar, el diari es trobava a la taula. No li vaig fer cas fins que vaig veure el titular, vaig agafar el diari, i vaig observar amb por la fotografia de la portada, era l’home del riu, havia mort, i aquella mort tenia relació amb el riu.

Alba Martí, 4t ESO A

L’única cosa que recordava de son pare era la carta que li havia escrit el dia que morí. En ella hi deia que quan fóra major entendria per què se’n va anar tan prompte. Thom encara no ho entenia. Ell era un xic a qui li agradava escriure assegut a la vora del riu.

Des de xicotet tenia somnis molt estranys i li agradava plasmar-los al paper per tindre una visió més objectiva d’ells. Aquests tenien un patró que es repetia constantment, la presència del seu pare, encara que no l’havia conegut mai. En tots ells, l’advertia d’una maledicció familiar. A mesura que es feia major, Thom anava descobrint que els malsons que tenia no eren normals, sinó que eren avisos dels seus avantpassats. Tots ells s’havien sacrificat pels seus fills, quan aquests tenien només dos anys. Thom estava disposat a acabar amb aquesta maleïda tradició, i no tindria cap fill per evitar la continuïtat d’aquesta.

Malgrat tot, passaren els anys i ell cada vegada passava més temps sol, al riu, mirant el fons i pensat com podien haver desaparegut tants familiars seus. Així passava els dies, i arribà un moment en què ni ell era conscient d’on es trobava. De sobte els somnis canviaren, ara ell es trobava dins del riu, i sentia una pau i tranquil·litat immensa. Al despertar tenia la sensació d’haver estat de veritat al riu. Fins que un dia es despertà dins d’ell.

Maite Molins Escrig, 4t ESO A

Jo, RankaKolwski, vaig morir aquella nit estrellada, en un riu calmat i fascinant, on es podien veure reflectides milers de persones de la ciutat amb una visió, on es veia la llum de la lluna com si estiguera veient-la fixament; però sobretot, destacava un soroll harmònic i còmode, un soroll que s’escoltava feia milers d’anys, un soroll del qual va nàixer la vida i la qual em va llevar.

Eixa nit, em vaig perdre dins de l’aigua, a conseqüència d’eixa visió plaent que m’hipnotitzava, i que m’obligava a tocar-la, a veure-la, a ser part d’ella i a enfonsar-me fins a la profunditat més fosca i bella que em transmetia. Dins d’ella, vaig sentir com si a soles fóra per a mi i per a ningú més, sent aquesta la meua vida. Finalment, em vaig fondre amb ella observant el meravellós reflex dels llums de la ciutat en una calma infinita d’aquositat.

Rafael Rodríguez, 4t ESO A

L’altre dia vaig anar amb Aurora, una amiga del col·legi, a fer un passeig pel barri i després vam anar a sa casa a veure una estona la televisió. De sobte començaren a anunciar que uns xics s’havien suïcidat en grup, segons l’informatiu perquè estaven jugant a prop del riu. El corrent va portar-los fins una cascada i van caure perdent així la vida. Això em va parèixer molt estrany perquè no és molt normal anar a un riu a jugar

En canvi hui estic notant que m’acoste cada vegada més a la mar de la platja de València i no sé per què. Sent que la meu família està cada vegada pitjor amb mi i l’única cosa que fan és recriminar-me tot el que faig. Pot ser que siguen al·lucinacions meues, però ho dubte molt. L’única cosa que estic demanant a la meua família és que em porten al riu, però ho dic inconscientment. Potser anirem este cap de setmana però crec que no aguantaré sense poder tocar eixa aigua tan fresca.

Ara mateix estic anant perquè Aurora m’està portant, ens estem apropant però no sabem per què. La meua ànima està sent controlada. Vaig a tirar-me al riu. Per què? No ho sé, no vull fer-ho, però no em queda alternativa. Adéu.

Virginia Barcos, 4t ESO B

No mires el riu, un advertiment que vaig haver de seguir al peu de la lletra quan m'ho van dir, perquè tot i saber totes les llegendes i tots els crims que se li atribueixen a les seues aigües la vaig ignorar. Ell m'atreia, pronunciava el meu nom sense descans nit i dia, pacient, esperant fins que un dia cedira i em deixara embruixar pel seu encanteri.
            Era una nit càlida, la lluna brillava al capdamunt i reflectia la seua esplendor en les fosques aigües del riu. Jo em vaig despertar estranyament tranquil, sabia on anava, el que faria, en què m'anava a convertir i, no obstant això, estava vestint-me amb les meues millors robes per a ballar amb la mort en el meu funeral.
            Vaig travessar els carrers en un silenci trencat únicament pel soroll de les meues trepitjades en la graveta del sòl. Quan vaig pujar al pont un xicotet dubte va passar fugaç per la meua ment: Mereixia la pena renunciar a tant per tan poc? Una xicoteta ullada al riu em va donar la resposta: Sí.
            Per això estic ací, en la foscor, atrapat en el seu fons sense poder eixir, en un somni etern, bressolat pel corrent a un món sense dolor, la irresistible besada del riu va ser la meua temptació i la seua abraçada la meua perdició.

Blanca Illán Villanueva, 4t ESO B

Ana era una dolça xiqueta que vivia prop del pont més important de la ciutat. A ella i al seu pare els encantava passejar junts pel pont i observar el riu. Ana es quedava embovada veient com fluïa l’aigua per davall d’ella des de dalt del pont.

Quan arribaven casa, Ana se n’anava a la seua habitació a estudiar i a les huit de la nit anava a dutxar-se i a sopar. Tots els dies ocorria el mateix sense canvis, per això quan van començar a canviar els comportaments d’Ana el seu pare ho va notar ràpidament. Una vesprada Ana va baixar sola a la vorera del riu on va començar a tocar l’aigua amb la mà fent cercles. Una mica després va pujar i va tornar a casa. En arribar a casa els dos van sopar i se n’anaren a dormir. Quan el pare ja dormia ella encara estava mirant el riu per la finestra. Així va passar vesprades i nits senceres.

Un dia es va escapar per la finestra quan son pare dormia per apropar-se més al riu, es va sentir tan atreta en eixe moment que el riu i ella se’n van fer un.

Remei Cardells, 4t ESO B

Tornava al meu poble, ansiosa, esperant que arribara el meu millor amic, Sergi, i la resta del grup d'amics. Una vegada tots junts, quedàrem per reunir-nos, junt al riu. Passàrem tota la vesprada parlant i rient, encara que Sergi es trobava absent, mirant el riu. Sense preguntar-li, ens va dir que mai abans se n’havia adonat de com era de fascinant el riu. Davant la seua afirmació, intercanviàrem mirades, però no li donàrem importància.

Arran eixe dia, Sergi estava cada vegada més absent i atret pel riu. A poc a poc, va deixar de vindre amb nosaltres, només eixia per anar a seure junt al riu. Nosaltres en veure-ho vam anar a parlar amb ell, ja que no enteníem res. Ell ens mirava i no contestava, després d'una estona decidirem anar-nos-en i just abans de donar mitja volta, va xiuxiuejar “tot el que fluix arriba a la seua fi”. Ens quedàrem atordits, sense parlar, però ell es mostrà indiferent. Vaig donar-li voltes a la frase, pensant què li estava passant a Sergi i que d'ací a no res estaria igual amb nosaltres, però no va ser així. Al matí següent, anàrem tots al riu per a preguntar-li a Sergi una vegada més, la nostra sorpresa va ser que en arribar vam veure quelcom estrany en l'aigua, era el cos pàl·lid i sense vida del nostre amic. Des d'eixe dia ningú ha tornat al riu i cap de nosaltres ha tornat a ser el mateix.

Patricia Gisbert, 4t ESO B

Anys després, en esta misteriosa ciutat del centre d'Europa, va haver-hi un últim cas que va tancar el cicle. Només un més, però potser el pitjor de tots.

            El riu portava anys sense atraure a gent, sense arrancar-los les seues vides, ni destrossar famílies pel dolor. De sobte, tot es va tornar fosc. Ningú sap com, ni per què, però va ser un dur colp no sols per a la ciutat, sinó per a tota Europa. Una nit plujosa del mes de febrer, els fills primogènits de cada família van desaparéixer sense deixar rastre. Ningú els havia vists, ni ningú els havia escoltats eixir de les seues cases. Va passar molt de temps sense saber res d'ells, només rumors que havien escapat però… Per què ho van fer? La policia va investigar durant molt de temps, va seguir milers de pistes, però tot els portava a carrerons sense eixida. Les famílies reclamaven justícia, reclamaven els seus fills…

            Just un any després de la terrible desaparició, va ocórrer una cosa que ningú podria esperar: després d'un mes de pluges i neus en el qual el riu va augmentar el seu cabal notablement, es va assecar; eixe riu que tants maldecaps havia deixat, tants plors, tant de dolor... Però no sense abans destrossar la ciutat sencera: eixe mateix dia, van aparéixer tots els cadàvers dels fills primogènits de cada família que un any abans havien desaparegut.

Gloria L. Quiles 4t ESO B

Arracades

Hi ha una tradició al meu poble, i cada nit de Sant Joan fem un descens pel riu amb els neumàtics del tractors fins arribar a la vil·la baixa. Tot el món s’ho passa molt bé i, a més, el guanyador, s’emporta un pernil. Era la meua festa preferida fins que va ocórrer una cosa que va canviar-me per a sempre.

Havia quedat amb els meus amics abans d’anar al riu. Agafàrem tot, i en arribar, veiérem que no hi havia ningú, pensàrem que ja s’haurien anat perquè ens havíem entretingut i marxàrem. Estava molt fosc i no veiem res, tot passà tan apressa… En arribar al final del trajecte, ens adonàrem que feia molt de temps que no escoltàvem els laments de l’Adrià. No apareixia per cap costat, i al cap d’una estona buscant, tan sols trobàrem les seues arracades.

Passaren uns dies i a ningú pareixia importar-li la desaparició del nostre amic. Hem intentat oblidar-ho, però aquest succés quedà gravat en la meua memòria i amb el pas del temps he esbrinat que cada estiu, el riu s’emporta un jove innocent deixant tan sols les seues arracades. Malgrat que ningú m’escoltà i tots pensaven que estava boig, mai més vaig banyar-me en eixe riu.

Paula Viñas Asensio, 4t ESO C

1r BATXILLERAT

Fa vint anys que la gent pensa que he desaparegut. Desapareguda, davall d’una capa d’aigua freda. Ofegada, com tantes persones que, com jo, foren víctimes de la bellesa del Riu. No sé si fou un miracle o simplement pura coincidència, però fa vint anys que vaig despertar a la vora del Riu, dos dies després del meu ofegament.

Vaig despertar de nit, en la zona del Riu més allunyada de la ciutat. Estava desorientada i banyada. A poc a poc els records d’una vesprada tornaren a mi, el dia que vaig sucumbir al desig d’anar amb el Riu. Això no podia ser possible, però en un diari que vaig trobar al carrer, el meu nom apareixia en l’apartat d’ofegats. Vaig fugir de la ciutat sense respostes i mai hi he tornat a buscar-les.

Fou difícil deixar tot darrere, començar una nova vida. Però no volia donar esperança a la gent d’un fet que no tornaria a succeir. No volia aparèixer en els diaris ni que la gent em coneguera com “la que va sobreviure a la mort”. I davant de tot, no volia trobar-me amb la temptació de tornar a estimar el Riu.

Clara Sanchis Muñoz – 1r B

De camí a la reunió, vaig fer un esforç molt gran per intentar superar una de les pors que més m’aterrien de la meva vida, vaig fer un petit passeig per la vora del riu. Després de familiars perduts de manera misteriosa, i dels ofegaments sense sentit que ocorrien en aquest misteriós poble, va ser un pas cap endavant molt important per a la meva ment.

Feia ja setmanes que anava a reunions d’ofegats, i cada setmana que passava n’eren més. Allí sentíem què li havia passar a la gent a la seva vida en relació amb el riu. Narracions que descrivien els seus pensaments i sentiments, veia com les cares de la gent que tenia al costat canviaven, les paraules esgarrifoses feien que tinguéssim el cor a la boca i els pèls de punta fins que callaren. Em sentia molt a prop d’ells. Tots teníem por i tots la volíem superar. Però allò no era fàcil de deixar de costat per a ningú de nosaltres, ens acompanyaria per a tota vida.

Tots pensàvem el mateix,… si el riu no passara per la ciutat, res d’allò hi hagués ocorregut, o seria la ciutat allò que és misteriós i està encantada?

Pablo Martínez Pérez – 1r B

Últimament Batiste havia canviat. El poc de temps de què disposava preferia compartir-lo amb el riu. Sempre passejava en la mateixa direcció, massa prop del marge del riu, aturant-se als mateixos indrets. Sentia una inexplicable fascinació quan el riu estava més cabalós. Es passava hores i hores mirant-lo hipnotizat, actuant d’una manera irracional, mogut per algun pensament estrany.

Maria portava temps sentint com Batiste es queixava del treball, de la manca de temps, de la falta d’il·lusió. Fins que un dia es va quedar molt estranyada quan el va veure vestit així. S’havia posat el seu millor vestit comprat, ja feia temps, en un magatzem molt conegut d’Alcoi. Maria no es va poder resistir de preguntar-li. Només anava a donar un passeig pel riu, com venia fent de manera habitual i solitària totes les vesprades amb la nit damunt.

El timbre de la porta la va despertar totalment. Per un moment es va sentir afligida i es va penedir d’haver-lo deixat sortir. Eren dos homes que volien que els acompanyara al riu.

De lluny, Maria va veure un cos. Sabia que era el seu home, coneixia molt bé aquelles mans que ara estaven creuades sobre el seu pit, rígides. El seu cos, unit íntimament al costat del riu amb el vestit i el cabells encara mullats. Maria va trencar a plorar sense imaginar-se que aquella mort, que aquesta historia es repetiria de generació en generació atemorint a la família Tarr.

Hugo Centelles Lodeiro– 1r B

Em vaig girar cap a la tauleta que hi havia al costat del meu llit, vaig estirar el braç fins aconseguir el meu mòbil per mirar l'hora, eren les quatre del matí. Sabia que no em podria tornar a dormir així que em vaig aixecar del llit. Havia anat a per un got d’aigua quan vaig notar una olor que impregnava tota la cuina. Aquesta olor m'atreia d'una estranya manera i sentí la necessitat de descobrir d'on provenia.

Quan em vaig voler adonar estava caminant pels foscos carrers de la ciutat, notava com l'olor es feia cada vegada més forta. El meu cos es movia sol, va ser en aquest instant quan me’n vaig adonar que estava enfront del Riu. Em vaig acostar, vaig llevar-me les sabates i vaig ficar els peus a l'aigua.

Estava observant el meu rostre reflectir-se en l'aigua quan algú va tirar de mi i em va traure del Riu. No em va dir res, simplement em va donar una nota i se’n va allunyar. La vaig guardar.

Ja eren tres quarts de cinc quan vaig arribar a casa. Vaig decidir ficar-me al llit. Em vaig despertar al matí següent i em vaig dir “Sols ha sigut un malson.” Però quan em vaig girar per aconseguir el meu mòbil, allí estava la nota, damunt de la tauleta. En ella es podia llegir,

ALLUNYA’T.

Sara Zymon García – 1r B

LA RICHELLE SCHMIDT

La Richelle Schmidt anava tots els dies a veure el seu amat Riu. Parlava amb ell dels  seus companys i professors de la Universitat, i de qualsevol cosa que tinguera en ment. No hi havia cap dia que ella no el visitara, tenia una necessitat d’ell quasi inexplicable. Però va haver una temporada que el Riu no hi era com sempre per motius que La Richelle Schmidt no coneixia. Semblava molt trist, buit i molt brut com si estiguera morint-se. No plovia cap dia, i cada volta ell era menys cabalós. La Richelle Schmidt no podia suportar el fet que el seu estimat estava morint-se, i per tant va començar a tornar-se boja. Va arribar fins al punt d’agafar poals d’aigua de sa casa per salvar-lo, però ell no canviava. A la fi, es va adonar que ell no sobreviuria perquè no li arribava aigua i, com que no contemplava la possibilitat de viure sense ell, s’ofegà a la banyera de la seua casa amb aigua del Riu que tant estimava.

Blanca Andreu Navarro – 1r A

Somiava

Sovint somiava el mateix, era com una obsessió. Somiava que flotava, dins de les aigües del riu, plenes de llum. Veia com els seus cabells s’arruixaven al ritme de la corrent, i notava la pell arrugada i una mica blava, com si hagués passat massa temps dins de l’aigua i estiguera congelant-se. Portava un vestit blanc, amb molt vol, que feia que la pell li resplendira. No tenia noció del temps. Sentia que no respirava: s’ofegava. Li tenia igual. Li embriagava una sensació de pau absoluta. Se sentia totalment connectada al riu, tenia la sensació que res més existia. Volia quedar-se allí per sempre, no li importava res més que sentir l’efecte de l’aigua refredant-li la pell ja humida. De sobte, una força començava a pujar-la suaument cap a la superfície, tot i que ella haguera estimat més quedar-se en aquell recés de pau i calma. Tractava de resistir-se, però era inútil. 

Va obrir els ulls i va eixir del llit. Encara era de nit. Va mirar per la finestra, des d’on es veia el riu il·luminat pels fanals, solemne, que la cridava. Va ficar-se l’únic vestit blanc que tenia i va eixir de casa. Anava a reunir-se amb el riu.

Lucía Tomás Giménez – 1r A

Eren les 7:45, un nou dia començava en la vida d’Adrianna Stanek, havia d’anar a l’institut, aquell lloc on ningú la coneixia, aquella taula apartada a la classe de tercer… Mereixia la pena anar-hi? Per a Adrianna, no. Els companys no la comprenien i a més la criticaven per ser diferent a ells.

A Adriannna no li interessaven les conversacions sobre moda o Raül, el xic que a totes encantava. Ella intentava adaptar-s’hi però era impossible, tan sols volia escriure, escriure per explicar de la millor manera tot el que sentia al seu millor i únic amic, el Riu.

Tots els dimecres de camí a casa passava per davant d’ell, obria el seu diari i en ell el seu cor. El Riu era l’únic que l’escoltava, la seua aigua la captivava com cap persona ho feia. Només tenia mitja hora, però sense dubte eren els 30 minuts més feliços de la setmana. Era dimecres 19 de gener, tenia una estranya sensació. Va iniciar com sempre el camí cap a casa, però mai hi va arribar. El seu amic la va cridar cap a la seua infinita profunditat i ella no en va dubtar.

Carmen Tortosa Mor – 1r A

Dos més

Feia temps que el germà de la Martina Tarr ja no sortia de la seua habitació i ella ja no sabia què fer. Continuava amb les visites de la Vera Kunzst, que tenia un gran interès pel seu germà i per ajudar-lo.

Un dia ho va aconseguir, van eixir tots dos a donar una volta. La Vera mai l’havia escoltat parlar, però en el moment que ho va fer es va enamorar d’ ell.

Un dia va enganyar la Vera per acabar el passeig davant el Riu i una vegada havien creuat el pont principal Vera va tindre la mateixa sensació que set anys abans. Va veure com ell mirava el Riu i la seua mirada es perdia en la profunditat de les aigües. Així va ser com li va tornar a ocórrer, com el Riu li va tornar a llevar la vida al seu amor. 

La Vera no va poder més i, com molta gent a la seua ciutat, li va donar la victòria al Riu, i es va llançar dins d’ell, esta vegada sense prendre nota dels segons que aguantava perquè ja no tornaria a sortir.

Dos més.

Ángela Carro Pitarch – 1r A

Estimada

Quan l’obscuritat s’apoderava dels carrers, l’únic que trencava la foscor era també allò que desvetllava Noëmi: el riu. Qui sap les hores que podia quedar-se mirant-lo fixament des de la finestra. Encara que, més que mirar, escoltava. Al principi sentia un barreig de sorolls per què, per alguna raó, se sentia atreta, fins que va començar a comprendre no només què li deia el riu, sinó qui li parlava.

Tot començà la nit que va rebre la notícia. Dos policies trucaren la porta de Noëm. El cos del seu marit havia sigut trobat al riu. En aquell moment, tot deixà de tindre sentit per a ella, fins que, una nit qualsevol, va tornar a sentir aquella veu que tant enyorava i estimava, que venia del riu. Des d’aleshores, cada nit començava amb la mateixa paraula: Estimada.

Les dolces paraules amb el pas del temps es convertiren en esquinçadores súpliques que la inquietaven. Finalment, va prendre la decisió... Des del pont mirà la ciutat per última vegada, després mirà el riu i tancà els ulls per a no obrir-los mai més. Aleshores es deixà caure. La insistent veu callà.

Després de tres dies inconscient, Noëmi va tornar a obrir els ulls, esta vegada plena d’alegria i pau. Estava preparada per a viure.

Julia Cerdá Bas – 1r B

El 13 de maig de 2016, Lluís s'alçava com un dia qualsevol. Sentia una estranya sensació, com si estiguera a punt de passar-li alguna cosa inesperada.

Sa mare sempre li havia advertit del perill que tenia acostar-se al pont. Anys darrere havien ocorregut fets que inquietaven la seua família ja que hi havia hagut tres desaparicions i el riu pareixia ser el motiu.

Aquell dia en aproximar-se al pont es va adona del reflex de la lluna en l'aigua. Una gran fascinació li feia voler acostar-se cada vegada més. Quan va despertar del tràngol es va quedar desconcertat. Pensava que els seus familiars havien desaparegut per una llegenda que deia que quan hi havia lluna plena algunes persones es quedaven mirant el riu fascinades. Es deia que tenia un poder sobre l'aigua que feia complir un desig, formar part del riu. Sí, i només si volies pertànyer a ell es complia i el teu cos es convertia en aigua .

Lluís, cada vegada que hi havia lluna plena, desitjava més formar part del riu, fins que una nit era tan gran la fascinació que necessitava poder sentir l'aigua. Així va ser com va desaparèixer davall el reflex de la lluna i va començar la seua nova vida junt al riu.

Laura Expósito Albert – 1r A

Ja van 90 dies sense ploure, tres mesos de sequera i 12 sessions de quimioteràpia. El cabal del riu va disminuint i les meues forces també. Un altre dimarts més em dirigisc de camí a l'hospital, cada dia se'm fa més llarg, cada dia tinc menys forces, quan creue el pont observe que cada vegada hi ha menys aigua. Recorde quan tenia vuit anys i anava amb el meu avi a pescar a aquell riu cabalós, amb vida, a migdia anava corrent fins a la casa de la meua àvia, agafava la cistella amb el menjar i tornava veloç al costat d'ell. Aquell riu que em va veure créixer, avui veu com em vaig apagant i jo veig com els nostres llits discorren en paral·lel i m'adone, amb preocupació, que quasi no queda aigua, per favor, no t'asseques del tot encara. A voltes, somie que tornen les pluges i el teu cabal torna a ser el d'abans, però, en despertar, sent por que en tornar a veure't estigues més sec. Torna a ser dimarts, en creuar el pont una vegada més, contemple que solament baixa un fil d'aigua, avui tinc la meua última sessió, no crec que siga capaç de suportar-ne més.

Maria Herrero Sánchez – 1r A

El Riu Carmesí

Allí estava jo, caminant per la vorera d’aquell riu. En cap moment sospitava que anava ser el principi d’un final inevitable. Vaig apropar-me a aquell afluent i vaig veure un paper banyat sobre l’aigua. Vaig agafar-lo i el meu cor va bategar sense parar; era una nota de suïcidi. Vaig estranyar-me, ja que no havia sentit a les notícies res de cap mort inusual. Vaig tornar a casa. Ma mare m’esperava amb un got de llet calenta, però jo ja tenia el cos candent amb una suor freda pel bescoll. Vaig estar dues setmanes investigant sobre l’autoria de la nota misteriosa, doncs volia saber qui s’havia llevat la vida o si tenia intenció de fer-ho en un futur. El temps passava i a penes menjava, dormia o em ficava baix la dutxa. Vaig decidir seguir una pista que em portara a descobrir que la persona era del meu barri. Un conegut. Poc després m’arribà una carta signada per un cert Josef Cucarell, que deia: “El dia de la teua mort succeirà”. En eixe moment vaig quedar-me sense alè: no havia pensat que aquella nota de suïcidi podia ser la meua. Podria estar escrita la meua mort.

Víctor Puig Salcedo – 1r A

El Cicle Vital

Diumenge de vesprada. La seua mà baixa per la butxaca i agafa una moneda. Realment no és tan brillant, va a llançar-la, diuen que dóna bona sort. Cau a poc a poc per l’aire, com a càmera lenta. No és un bon moment, comença a ploure i les gotes es marquen al riu lleugeres.

Minuts desprès, la policia acaba d’arribar, els bombers estan de camí, i per últim l’ambulància. Parlen massa fort, ell no escolta res. Les cames li pengen vora el pont i  pensa en la seua dona, en els seus fills, en els seus amics. La infidelitat no es plat de bon gust per a ningú. Però si la dona és l’amant del seu germà, dos de les estructures més importants de la família entren en conflicte. I cauen.

I cau. Cada vegada el riu s’apropa més, les roques, la terra. Vol quedar-se allí, flotant en l’aire com un àguila rapaç buscant un peix per a menjar. Però segueix caient.

Veig el seu cos tirat al fons del riu, la gent li grava vídeos, els paramèdics intenten arribar el més prompte possible. És massa tard. El riu es porta tot allò roín, però també tot allò bo.

Rocío Pascual Candel – 1r A

La Il·lusió

El dia era resplendent, el sol brillava, l’aigua del  riu tenia un color blau verdós espectacular, el corrent fluïa i l’aroma del riu embriagava. Donava gust mirar-lo, estava preciós. El riu impressionava, però amagava tants misteris.

Hi havia molta gent jugant dins de l’aigua. Maria passejava prop del riu, quan es va allunyar un poc de l’aglomeració de la gent, va veure una taca blanca al riu, es va quedar mirant-la i es va sorprendre. Era meravellosa. Era un senyal. Mentre la mirava, el seu cap li repetia: no et miris el riu. Però eixa taca era estranya.

La gent comentava que era un riu misteriós, de suïcidis, ofegaments i tragèdies, però Maria sempre havia pensat que era el riu de l’amor, tan bonic.

De sobte, de la taca del riu, va eixir una veu: Hui serà un bon dia!.  Hui serà un bon dia!, va tornar a escoltar. Després d’un minut, va veure com de la taca del riu, apareixia una silueta desfigurada. No es veia bé que era.

El riu l’havia premiat, era l’única que havia cregut en ell. Des d’aquell dia, va ser la jove més feliç del món.

Alejandro Escribano Luis – 1r A

A soles faltaven deu minuts per a les huit, i Sigrid li havia dit a son pare que no arribaria tard una altra volta.

Només havia de creuar el pont i ja arribaria, però no va poder evitar baixar al riu una estona. Feia molt de temps que observava el riu en secret. No sabia per què ni quan va començar tot allò, però no era una cosa que poguera evitar.

Aquella nit el riu estava preciós, la lluna plena il·luminava tot el paisatge. Mai havia tingut aquella sensació de pau i tranquil·litat com quan es quedava sola, sense pensar en res, mirant fixament l’aigua córrer.

Es va llevar les sabates i va tocar l’aigua amb la punta dels dits. Estava freda, però per algun motiu que no va tindre temps de pensar, es va despullar i va entrar. Va estar nadant una estona, recordava quan de petita son pare li va ensenyar a nadar en aquell mateix riu. Aquell riu on hi havia mort tanta gent per causes encara desconegudes, al mateix riu en el qual, al cap d’uns dies, la trobarien a ella, al fons, ofegada. Mai ningú podria haver-ho evitat.

Alejandra Vivó Torres

Mireia volia ser escriptora. Sí, ho tenia molt clar. El seu pare sempre li contava a la vora del Riu moltíssimes històries de tot tipus i ella es quedava fascinada amb la imaginació del pare. Volia ser com ell.

Després de l’escola, quan arribava a casa anava corrent al Riu on es trobava com sempre el pare mirant amb profunditat aquell simple riu. Ell li deia que no era un riu qualsevol, que era un riu amb moltíssimes històries i amb vida pròpia. Ella no feia cas.

Però després de la mort del pare, ofegat en la profunditat del Riu, Mireia no podia deixar d’anar-hi, necessitava escriure històries, no volia defraudar-lo. La seua imaginació no podia anar-se’n també amb el Riu. Havia de continuar escrivint, com feia el seu pare. Quan terminava una història, corria cap al Riu i li la contava. Ella sentia al seu pare i també va començar a sentir la màgia del Riu.

Carola Gallart Martínez – 1r A

Quan era petit vaig voler parlar amb el pare, fins que vaig adonar-me de la veritat. Em vaig sentir sol, sol com el meu Riu. Quan la Martina, la meua germana, se’n va assabentar, vaig sentir la soledat. La soledat de qui ha guardat la veritat.

Uns anys després, quan ja hi havia tornat tot a la normalitat, vaig assabentar-me de que la meua germana es gitava amb el meu padrastre. La solitud de la mentida hi va arribar ràpidament. Aquesta vegada com un glop d’aigua freda, la solitud em va baixar per l’esquena, glaçant els meus pensaments, el meus sentiments. Un altra vegada el Riu va aparèixer a l’escena del meu inconscient.

En aquell moment ho vaig saber: la soledat m’apropava al Riu la mateixa soledat que havia matat el pare i que ara em matava a mi. La meua germana mai no m’hauria haver fet sentir allò. Tot d’una vaig decidir que la venjança seria el millor castic per una persona com ella. Havia destruït la família, m’havia destruït a mi. L’arma, la soledat. Em vaig convertir en el millor actor. Un actor que actua per sempre.

Tot va començar amb una nota damunt el llit.

Alejandro Atienza Vicedo – 1r B

El Riu

Jacob Bender és un adolescent aficionat a la pesca que viu en una ciutat europea. L’afició de Jacob Bender provenia de les nombroses vegades que anava amb el seu avi Tom a pescar al Riu.

Però, desgraciadament, l'avi morí a causa d'una malatia terminal i, des d'aquell moment tràgic, Jacob anava al Riu totes les vesprades després de l'institut per tal de recordar els moments de pesca amb el seu avi.

Un dia, després de molts mesos pescant al Riu, Jacob va notar la presència d'un home a l'altra vora del Riu. Jacob, confús perquè mai havia vist ningú en les seues visites al Riu, s'adonà que aquell home s'acostava cap a ell surant per l'aigua. El jove, sorprés i nerviós, va descobrir qui era l'home misteriós... l'esperit  del seu avi Tom.

De sobte, es va parar enmig del Riu i Jacob anà cap a ell ràpidament. Quan ja estava dins l'aigua, s'adonà que ja no estava allí i va decidir buscar-lo nadant sense parar, però sense èxit: l'esperit havia desaparegut.

Jacob pensà per un moment que la visita del seu avi havia sigut cosa de la seua imaginació, però decidí que l’única manera de tornar a veure el seu avi seria endinsar-se en el Riu, on morí ofegat poc després.

Simón Alcaraz Sáez – 1r B

2n de BATXILLERAT

Una altra vegada la mateixa història de tots el anys. De tots els mesos. De totes les setmanes. Havien tornat a trobar un cos al Riu i, aquesta vegada, no era un cos qualsevol. Es tractava d'Anna Nowik, filla del doctor Albert Nowik. Un home que havia passat més de la meitat de la seua vida estudiant el funcionament del cervell humà i com aquest podia portar a una persona, aparentment estable, al suïcidi. No obstant això, mai arribava a comprendre l'impuls que portava a cometre un acte com aquest. Ell tenia por, tenia por del Riu i mai volia apropar-se. Però la seua filla no havia patit aquella fòbia incontrolable.

Després d'uns dies aïllat, havia arribat el moment d'eixir a l'exterior, caminar pels carrers tortuosos i creuar el pont per a finalment reflectir-se al riu. Volia sentir allò que havia sentit la seua filla. I ho va fer. Mai abans havia experimentat uns sentiments com aquells. La fascinació que irradia el riu es magnífica, va pensar el doctor. Conscient del que feia, va decidir endinsar-se a l'aigua. Començà a pensar en les sues investigacions i va adonar-se que res del que havia fet tenia sentit. No entenc què està ocorrent, repetia en veu alta una i altra vegada, però ningú l'escoltava. Era massa tard. El Riu havia tornat a la tranquil·litat i el silenci de sempre.

María Clemente Serra – 2n A

La derrota

Feia set anys que la seua parella, la Núria, va morir ofegada al riu. Havien sigut uns anys de patiment en què l’única afició era mirar per la finestra que donava justament a aquell riu i anar a aquelles reunions on escoltava històries que intentaven ser paregudes a la seua.

Esperança feia dos anys que havia superat la seua pèrdua i s’havia convertit en una de les persones que sempre que veia un ofegat nou, se n’apropava al riu per veure’l clarament. Però ella era diferent, li agradava acostar-se al riu per recordar la Núria, encara que allò que més li agradava era admirar la bellesa que trobava en aquell riu fascinant. Intentava no apropar-se molt a la riba per no arribar a tocar les aigües on la seua estimada va acabar, sabia que ella encara hi era.

Feia dos mesos que havia decidit tapar la finestra per no veure de qui creia estava enamorada, no podia fugir d’ell, no podia oblidar la seua perfecció. Va entendre el perquè de tots els suïcidis que ocorrien a la seua ciutat, va entendre la mort de la Núria. I cada dia veia més propera la seua.

Míriam Ruiz López – 2n A

Laura, tres de la matinada. Nit d’estiu.

Laura no té amics, tampoc vol fer-los. Viu amb la seua iaia a una casa de camp. Pràcticament no té vida. En poques ocasions va a l’escola. Res li atrau l’atenció. A soles una cosa. L’aigua. No l’aigua normal, l’aigua del riu del poble on viu. Des de xicoteta va moltes vesprades a passejar prop del riu. És l’única cosa que la pot distraure. Com que se sent atreta per l’aigua. Però solament d’aquest riu.

Ella pensa que l’aigua té vida. Més que tenir-la, la dóna. Li transmet aquesta sensació i és l’únic lloc on està a gust. Ningú la creu quan ella intenta explicar què sent, ni tant sols la seua iaia. És més, tot el problema de la depressió va començar amb aquest riu i la ignorància cap a Laura.

S’alça del llit i decideix anar al seu riu sense dir res a la iaia. Una vegada arriba, ho té molt clar.

Vida, allò que li falta o que s’emporta el mateix riu. De nit, a soles i enamorada, de l’aigua, del riu. Dins, se li acaba la vida.

Inma Tomás Cortés – 2n A

LA MEUA ESTIMADA

Era una vesprada plujosa quan Jarek Sikorski i un conjunt de familiars acompanyava el cotxe fúnebre de la seua estimada, que havia sigut trobada morta a la deriva al riu de la ciutat.

Jarek, el més dolgut de tots, no s’atrevia a creuar el pont que travessava el riu ja que una gran quantitat de records dolents li florien a la ment i no hi trobava mètode per desfer-se d’ells. Ja passats un mesos es va decidir a donar el pas i creuar-lo. Ho va fer amb fermesa i fins i tot es va atrevir a mirar el riu que s’havia emportat el seu amor. Quan el va mirar, va veure el reflex de la seua estimada a l’aigua cristal·lina. En un primer moment es va quedar sorprès i un poc espantat. Els dies següents cada vegada que passava pel pont, allí estava, la seua estimada al fons del riu. Jarek sentia al seu interior una forta atracció pel riu. Notava que el cridava des del fons demanant-li ajuda.

Sentia la seua veu i la seua olor. Cada vegada la sentia més a prop fins que un dia aquells familiars que una vesprada plujosa acompanyaven el cotxe fúnebre de la seua estimada, ara l’acompanyaven a ell al seu propi enterrament.

Josep Asís Pascual – 2n A

Kira Citronòva passejava a la vora del riu. Ho feia tots els dies però últimament tenia un sentiment diferent, el riu li cridava l´atenció més que de costum.

Kira era una jove molt vergonyosa però bonica, amb unes cames infinites i un somriure ple d’innocència. Els darrers dies alguna cosa havia canviat i es passava hores mirant el riu sense veure cap cosa específica, tan sols veia l´aigua que la tranquil·litzava.

Kira tenia molts pretendents però a qui de veritat ella estimava era a un xic de qui estava enamorada des de feia temps. Malauradament van haver de separar els seus camins quan el seu estimat va morir en un accident de trànsit. Kira el trobava a faltar i per aquest raó quan va veure la seua cara dibuixada a la superfície del riu no  ho va dubtar i va saltar per poder tocar-lo

A la setmana següent va aparèixer el cos de la Kira Citronòva al riu, un esdeveniment cada vegada més freqüent. Es trobava en bones condicions, com si l´aigua en lloc de perjudicar el seu cos l’haguera ajudat a fer-se més atractiu. La mare de la Kira Citronòva va plorar dia i nit per la seua filla i encara que ho va intentar, mai va aconseguir descobrir què havia passat.

Nuria León Pérez – 2n A

Feia tres dies que havia arribat a la ciutat. Es trobava feliç perquè havia començat una nova vida amb una identitat diferent. Havia lluitat molt per ser lliure i per fi ho podia ser. Es trobava segura que tot anava a eixir bé. Tots els dies passejava feliç prop de la vora del riu.

Aquell dia va sortir a caminar. El bosc, profund i silenciós, li resultava inquietant, però no volia anar-se’n. Va gitar-se i de sobte va adonar-se’n que només podia escoltar el so del riu, que a poc a poc s’introduïa en el lloc més recòndit de la seua ment.

Elsa va començar a dirigir-se cap al riu i escoltava cadascuna de les paraules que el riu introduïa en la seua ment. Volia deixar de caminar, volia cridar, però cada esforç que feia era inútil.

Va sentir l’aigua freda banyant els seus peus, que no van tardar en gelar-se. La roba estava banyada i cada vegada era més pesada, i mentre els seus pulmons agafaven l’últim cop d’aire, va veure com una estranya figura clavava els ulls en l’escena amb un somriure maligne.

Yaiza Segrera Jurado – 2n A

LA MIRADA CAP AL BARRANC

El Barranc del Carraixet havia estat el seu Gran Canyó particular, deien que era amplíssim i espectacular. Manel havia fet moltes vegades puntes a les canyes per a fer llances i jugava amb la seua colla. Quan plovia molt, baixaven al llit del Barranc i buscaven granotes, cabots i fins i tot anguiles. Tampoc faltava els joncars amb els puros no fumables. S’havien fumat molts puros ficticis semblant ser majors. El Barranc sempre havia estat el lloc de trobada.

Els xiquets feien dos bàndols a partir dels huit anys. S’anomenaven “Els de Gafaüt” i “Els del Poble”. Per separat construïen una mena de cabanyes. Manel quan va fer els catorze anys havia estat el cap del bàndol del Poble durant un estiu. Havia estat un bon líder, es recolzava sempre amb l’Enric, que era la seua mà dreta.

Els bàndols es citaven a vegades per a la guerra. Aleshores, cada bàndol havia buscat la munició que feia falta: canyes i pedres per a llançar. Més d’una vegada, Manel havia tornat a casa amb el cap foradat.

El Barranc ho era tot per al poble. Recordava amargament les vegades que havia ajudat als seus pares a traure aigua de casa quan el barranc es derbordava i entrava l’aigua a les cases, pel mes d’octubre…

Olga Catalá Montalt – 2n A

Atracció tòxica

Totes les nits es produïen un sons inquietants que aprofundien en les ments del veïns. Cadascun dels carrers d’aquell poble reflectia l´angoixa de les persones que passaven per ells després d´haver estat davant el riu. Uns pocs minuts eren suficients per a dissoldre tost els records d'aquell que quedava pres de les seues profundes però tranquil·les aigües. Aquell era el motiu pel qual Gimena Dumont desitjava descobrir els secrets que amagava el riu i quina cosa esborrava els records de la ment.

Al dia següent, Gimena va anar al riu amb el seu bloc de notes per tal d´escriure qualsevol comportament sospitós del mateix riu o de les persones que anaven a visitar-lo. Només arribar, va veure una dona de mitjana edat vestida de forma molt elegant i perfectament pentinada, semblava forastera. Els seus moviments estaven paralitzats i la seua visió es fonia en la profunditat del riu. Gimena volia ajudar la dona amb el gest desencaixat i les mans fredes com el gel. Va poder esbrinar el seu nom gràcies a una carta dins de la seua jaqueta, Elena Chartier.
La carta estava escrita amb traços lleugers però difícils d´entendre, propis d´una ment turmentada. El text explicava els efectes que produïen les substàncies tòxiques abocades al aigua. Coincidència, o no.

Claudia Martínez Mañas – 2n A

NATASHA

Avui feia un any que Olya Sokolov havia perdut els ulls blaus que creia que l’acompanyarien tota la vida. El seu nom era Natasha, Natasha Kozlon. Tots els matins, de camí a la Universitat, creuaven el pont principal del famós Riu, i encara que ella moltes vegades prestava més atenció al moviment de l’aigua que a les seues paraules, mai s’havia imaginat el que vindria després. L’amistat havia donat pas a l’amor i més tard l’amor donava pas a la mort. Era un matí qualsevol, Olya esperava pacient a Natasha quan uns crits i els passos de molta gent corrent a la vora del Riu la van fer acostar-s’hi. Quan va veure el cos que surava damunt l’aigua, un crit ofegat va eixir de la seua boca.

El color de l’aigua del Riu li recordava al color dels ulls de Natasha, ara podia tirar-se hores contemplant-lo i recordant-la. Havia trobat, en contemplar el Riu, la pau i la llibertat dels seus pensaments. Després d’un any de la pèrdua ningun sentiment havia canviat, estar sense ella no entrava en els seus plans. Ja feia un temps que creia haver trobat una solució per a finalitzar amb aquell malestar. La idea de llançar-se a aquell Riu del color dels ulls de la Natasha creia que podria ser la millor opció.

Raquel Pardo Gomera – 2n A

La frase que més escoltava Peter Scheidemann al llarg del dia era la de la seua mare repetint “No et miris el riu”, però ell no feia cas. Podia passar-se hores assegut al pont principal mirant el seu reflex a l’aigua, o allò és el que pensava la gent. Peter veia els ofegats, tots i cadascuna de les persones que per una raó o altra havien acabat la seua vida en aquell riu. I ell en sabia la raó, perquè ells li la contaven. Estava aquell home gros a qui se li havia caigut la cartera al riu i s’havia llençat al aigua sense pensar-s’ho; també aquell xiquet que s’havia ofegat jugant amb la seua germana. Però la raó de la seua atracció cap al riu era causada per un jove, no coneixia res d’ell, ni tan sols el seu nom; no obstant això, podia estar hores parlant amb ell. Aquest li deia a Peter que disfrutara del riu amb ell, que es reunira amb ell, amb la negació constant del jove que no volia enfadar la seua mare. Malgrat aquell dia de juny que va discutir amb ella, es va llençar per perseguir el seu amic, si allò no era amor, no sabia què podria ser.

Inés Pérez Peris - 2n B

VULL SEGUIR

Estava cansada, angoixada, desesperada. Mai m’havia sentit d’aquesta manera, però supose que és el que passa quan no valores el que tens.

Ja feia més d’un mes que no se sabia res de Lídia, encara que podies sentir parlar d’ella a qualsevol informatiu. No podia evitar pensar que va ser culpa meua, era la meua responsabilitat estar pendent d’ella mentre passàvem la vesprada al riu. Sempre m’emprenyava haver de dur-la amb mi a tots llocs, però ho entenia, els pares treballaven molt.

Després de patir d’insomni i quasi no poder eixir de casa durant setmanes, vaig decidir tornar a aquell lloc. Havia de superar la culpa i la por, havia de trobar les ganes de viure. El rellotge acabava de marcar les dotze del migdia. Recorde que va ser l’última hora que vaig veure abans que Lídia desaparegués. Vaig arribar al riu, i no vaig poder evitar que un calfred em recorregués tot el cos. Volia que tot fóra un malson, volia tornar a estar al riu amb els amics, gaudint d’aquell 11 de juliol. Em vaig apropar a la vorera. El sol tocava l’aigua, tot pareixia en calma. Vaig mirar el meu reflex, i no em reconeixia. Totes les escenes que havia imaginat, llevant-me la vida, van passar en un instant per la tranquil·la aigua. De sobte, una imatge de la meua germana va quedar-hi fixa.

I ho vaig saber. Hi ha esperança. Vull seguir amb vida. Vull seguir buscant-la. Vull seguir.

Laura Roa Gómez - 2n B

Era una nit tancada. Els núvols amenaçaven pluja. Fora de la tenda cap soroll, tots dormien, i el cant de l’ aigua del riu va fer que m’ apropara a escortar-lo. Vaig seure a una pedra. De sobte, els núvols desaparegueren i la lluna es reflectia a l’ aigua. Vaig escoltar la veu, el cant de la tranquill·itat, la serenitat, la pau. Sentia córrer l’ aigua, i veia tot el que havia aconseguit, però mirava endavant i veia tot el que encara havia de fer.

La lluna reflectia el millor somriure a l’aigua i allí vaig veure el teu somriure. No feia tant de temps que no hi eres amb mi, però ara sé on et puc trobar. Ara sé que el cant del riu era la teua veu, que els núvols sempre s’obriran per deixar pas per poder veure com la lluna somriu al riu i així jo podré escoltar la teua veu. En tornar a la tenda, contava els meus companys, però encara dormien. Cap d’ells havia sentit cantar el riu, cap d’ ells havia vist somriure la lluna. El primer raig de sol em va despertar, i molt ràpid aní a veure al meu company, el riu. Encara cantava, encara parlava, i després de donar-li el bon dia, vaig somriure al reflex de la lluna.

Ricard Pellicer Monsoriu – 2n B

EL CONVIT DEL RIU

“No et miris el riu” li va dir la mare abans d’eixir de casa. Era el primer dia d’escola per al xiquet, que hi anava tan impacient com expectant. Però la seua il·lusió es va ofegar tan prompte com va creuar el pati. Els companys es burlaven d’ell: “On està el teu pare?”, “No en tens?”… La veritat era que mai havia sentit res d’ell. La seua mare vivia aïllada, i al poble quasi ningú li parlava, encara que el nen no sabia per què. Amb el cor a la gola, va eixir corrent cap al riu. Les seues ones semblaven convidar-lo a acompanyar-les. Recordava les paraules de sa mare, però l’atracció del riu era més poderosa… Tancà els ulls i donà un pas cap al buit. De sobte, una mà l’arreplegà en l’aire. El llenyater el va acompanyar a casa després de sentir la seua història. La mare estava planxant al costat de la finestra. Tenia les galtes rosades i els ulls brillants. No va ser l’únic dia que el llenyater va portar a casa al xiquet. Un matí li va dir: “Si algú et pregunta, jo sóc el teu pare”. Ara, els tres anaven sovint a mirar el riu.

Francisco Bellido Álvarez – 2n B

El Riu

Aquell Riu gran i bell que nodreix la ciutat. Però també sinistre i tèrbol, perquè a canvi la ciutat l'ha de nodrir. Així, any rere any, el Riu s'alimenta de persones incautes, penetrant en els seus pensaments, hipnotitzant-los fins a portar-los al seu fatídic destí.

Així ho veia el Mikhaïl. Jove estudiant, passava hores mirant-se el Riu. No parlava ni es relacionava gaire. De petit era ben curiós, però aquella curiositat havia esdevingut una obsessió pel coneixement: anava de biblioteca en biblioteca, llegint, estudiant, aprenent informació de tota mena. Cap tema se'l resistia, excepte un: els ofegats. Per més que buscava, no trobava cap explicació al fenomen Antipov.

Això el va trastornar. La seua ment va esdevenir el fons del Riu: sinistra, tèrbola, allunyada de la realitat. Va començar a mirar-lo, intentant trobar-hi explicació. Però només va aconseguir que el Riu penetrés més en el seu cap, fins que el Riu va esdevenir els seus pensaments, i els seus pensaments, Riu: Un riu caòtic, turbulent, sense principi ni fi, ple de corrents i remolins.

Un dia alguns el van veure saltar, i mai se'n va saber d'ell. Aleshores, el seu cos es convertí, com la seua ment, en Riu.

Miguel López de la Reina Gisbert – 2n B

Natalia Strom Kunzt havia heretat la força, la tècnica i la facilitat per nadar de la seua àvia Vera Kunzt. Li agradava molt i estiuejava pràcticament dins del riu, com ho feia sovint l’àvia. Natalia en sabia més ben poc d’ella. Morí un dia de tempesta en 1994 fent el que més li agradava, nadar.

En juny de l’any 2015, Natalia nadava pel riu, com feia, tos els dies. Primer entrenava i després bussejava, li agradava observar curiositats. Aquell dia va descobrir una cosa ben diferent. Mentre nadava, un raig de llum li arribà des del fons. Natalia va bussejar i es trobà amb una caixa. Va eixir per tal de desvetllar l’interior. A la coberta es llegien unes inicials: J.A i S.A, però el més curiós, era que estava dedicada a “Vera, estimada neta”. Va sentir un calfred, obrí la caixa i hi havia el diari de Vera Kunzt.

Començà a anar totes les vesprades al riu i l’observava el pensarosa fins que enfosquia. Natalia només llegia el mateix paràgraf “He sentit remors. Ja quasi no els distingeix de les veus del vius. És ell que em crida des de les profunditats on jo el deixí. Avui baixaré a per ell, sé que em necessita, ell m’espera. Ja estic preparada per perdre. Ara ha de guanyar ell”

Passaren dies, setmanes, mesos. Havia començat a sentir la veu de l’àvia, ara era ella qui l’esperava. Entrà dins l’aigua. Immòbil. Sentí, de sobte, tranquil·litat i després, silenci...

Sari Molins Escrig – 2n B

Un altre cos va aparèixer al riu, però aquesta ocasió va ser diferent de la resta. Per primera vegada al riu va aparèixer el cos d’un xiquet.

Arnon Bakker era un xiquet de 8 anys, li agradava molt el bàsquet, anar al cinema i sobretot el riu, sempre jugava prop d’aquest. Ell pertanyia a una de les famílies més importants de Amsterdam, però que amagava un secret. Cada 100 anys un home d’aquesta família apareixia mort al riu, i en aquesta ocasió li va tocar a ell. Durant setmanes, Arnon va començar a comportar-se d’una manera molt estranya, mostrant els símptomes de la malaltia: la soledat i l’aïllament del món exterior. Per a ell només existia el riu.

Va arribar el divendres, i Ausiàs va eixir de casa a les cinc, hora a la que començava el seu entrenament, però en arribar l’hora de sopar, encara no havia aparegut. Tota la família pensava el pitjor, fins que finalment va arribar la trucada, aquella trucada que ningú volia que arribara. Havia aparegut el cos sense vida al riu del jove Arnon.

La maledicció de la família Brakker va cobrar-se la seua víctima, però seria l’última?

María Peiró López – 2n B

Cada despertar era diferent en cada casa. Uns s’alçaven amb el desagradable soroll del despertador, convençuts cada vegada més, que aquella vida no era per a ells; altres, tenien la sort d’alçar-se amb l’olor d’un cafè preparat amb cura per la persona que estimaven. Encara que tots diferents, tothom aturava les seues obligacions per apropar-se al riu, al migdia, per gaudir de l’única atracció turística d’aquell poble.

En Marc no l’havia vist mai, un lloc massa sobrevalorat deia, i és que ell, no tenia ningú amb qui passejar a la vora del riu. En arribar a la comissaria, va trobar una nota a la seua taula: “El seu reflex mostra l’ànima”. El comissari no va comprendre aquell missatge i va guardar-lo a la butxaca del seu abric, sabia per algun motiu que no havia de desfer-se d’aquell estrany paper.

Al cap de dos setmanes, la monotonia d’aquell poble havia desaparegut. Quatre suïcidis havien estat l´única notícia en anys. Marc portava dies sense dormir, intranquil perquè no trobava cap mena de pista o motiu pel qual quatre persones havien posat fi a la seua vida. Havia seguit tots el seus passos amb cura, tots portaven vides diferents, però tots visitaven el riu del poble.

Es va apropar a aquell riu, transparent i brillant que reflectia com un mirall, aleshores Marc es va adonar que per primera vegada veia la seua ànima. 

Ana Arauz Gil – 2n B

Sempre es despertava amb ganes d’anar al seu treball, d’anar a l’hospital on gaudia fent allò que més li agradava, donar vides al món. Des de feia quatre anys quan va començar, Ronny Truman sabia que el seu treball no era una cosa fàcil, i menys al lloc on vivia. En la seua família ja eren tres els ofegats, tres que van caure en aquell corrent. Ronny ja coneixia aquell fenomen, però un dels ofegats era el seu germà, i encara desconeixia el perquè.

Un matí, després d’haver somiat amb el riu, es va despertar amb ganes de descobrir aquell misteri. De sobte, va fer una cosa que cada dia evitava: camí al seu treball, va sentir unes ganes ineludibles d’aguaitar i veure què amagaven aquells murs de pedra i mirar fixament el Riu, aquelles aigües que s’havien emportat el seu germà. Estava convençut que el seu germà portava dos anys ofegat, però el Riu encara no se l’havia emportat completament, l’havia deixat descansant damunt d’un parell de pedres, com si mai li haguera passat res i mai haguera mort. Ronny arribava tard a treballar, i el Riu ho sabia. Ronny ja era el quart ofegat de la família.

Laura Sáez Sancho – 2n B

Va ser un principi d’any molt difícil per a Carla. Un començament prou costós per a una xiqueta de 14 anys. La seua mare acabava de perdre el seu treball i des del moment que es va acomiadar del seu pare en aquella estació no va tornar a veure’l.

Van començar una nova vida a Amsterdam, una ciutat molt estranya al mateix temps plena d’aigua. I potser per aquesta raó li resultava curiosa a Carla.

Entendre un nou idioma i les bicicletes no eren precisament allò que buscava per  començar una nova manera de viure sense el seu pare. La seua existència es tornava cada vegada més densa, més costosa, més avorrida, i sobretot, més monòtona.

No obstant això, en acabar les classes, Carla passava hores i hores llançant xicotetes pedres al riu i veient com alguns dels peixos començaven a nadar al voltant pensant que eren comestibles, encara que finalment les pedres acabaven afonant-se. Sense cap soroll, desapareixent.

Un dia alguna cosa va caure al riu, alguna cosa un poc més pesada que les xicotetes pedres que dies arrere hi llançava una xica. Aquell dia els peixos no van donar voltes, simplement es van allunyar, espantats, sabien que aquella jove no seria el seu pròxim esmorzar, sinó que aniria al fons amb les altres pedres.

Olivia Martínez Santana – 2n B

La Minerva Kostka sabia els riscs, encara que no ho volia admetre. Les històries en relació amb la desaparició d'un animal a la primavera eren ben sabudes a tota la ciutat, per això quan la Minerva Kostka va rebre com a regal del seu disseté aniversari un gat, la mare li va advertir de les possibilitats futures.

La gata i la Minerva n’eren una. Minerva mai havia tingut amics per la seua personalitat introvertida i amb la gata havia forjat una amistat especial i desconeguda fins ara. Quan una nit la gata de la Minerva va desaparèixer, no es va fixar que era l'equinocci de la primavera. Al dia següent, quan la seua mare li va recordar la data, va esperar fins a la nit per anar a buscar-la ja que a ella no li agradava que s'apropara al Riu. Segons la llegenda, l'animal que desapareixia se n’anava al Riu i mai se sabia més d'ell, però quan la Minerva va arribar al pont del Riu va creure escoltar el miol de la gata. L'escoltava dins del Riu i no va dubtar a saltar-hi encara que no sabia nadar. La gata i la Minerva tornaven a ser-ne una.

Aina Navarro Cuesta – 2n B