IES REI EN JAUME

La nostra participació en el concurs d'enguany:

El café esta tebi, ho se perquè no ix fum d’ell, em quede mirant-lo junt a la recepta del metge, de sobte, un soroll em trau del tràngol:

-Bon dia avi, com estàs?-saluda

-Ho se-vaig dir directament

-Que? No ho entenc, que saps avi?, de que parles?

-Aquell dia, quan vaig arribar al pont te vaig vore amb el braç dins de l’aigua i amb el cap del teu germà agafat, el xiquet ja ni es movia, després vas traure la ma i vas espentar el cos per a que se n’anara. Et vaig vore Vera, tu vas matar el teu germà.

Senc com es fica incomoda i comença a pensar qualsevol excusa fins que diu:

-Perquè ara avi?

-Era l’hora-i m’alci, em prenc el cafè d’una i agafe la recepta del metge dient que tinc càncer i que soles em queden 2 mesos de vida.

Blanca Cebrián (2 batx A)

Em submergisc a aquella aigua dolça... U, dos, tres... Els segons passen i només puc escoltar el corrent que llisca riu baix. Veig els peus de la meua germana i els peixos que fugen de qualsevol moviment nostre. Per fi ho aconseguisc, supere la meua germana! Vull veure-li la cara de sorpresa i cridar proclamant-me guanyador. Quan els pulmons em demanen ja oxigen, m'impulse cap a la superfície. Els rajos de sol penetren en aquella aigua cristal·lina i quan ja les mans ixen de l'aigua, una pressió sobre el meu cap m'impedix eixir. Agite els braços fortament intentant pujar, però ja note al riu absorbint el meu cos cap avall. De sobte, una gran llampada, tanque els ulls, tot es torna negre.

Fi.

Elian Vayá Sempere (2ºBAT C)

 

La força que té aquest riu és sabuda per tots, capaç d'aglutinar desenes de morts, de tornar bojos a una altra desena, ets clar que aquest riu és especial. Per tots és sabut els centenars de històries que envolten aquest riu i que es van contant de generació en generació, però totes aquestes històries les vegem com llunyanes però aquesta història em va marcar molt per lo prop que va ser. Era per l'estiu de 2012,un estiu calorós com tots, recorde que amb la colla anàvem cada dia a la nit vora el riu a passar el rate contant historietes nostres.
Feia uns dies que Dani estava massa callat, no parlava a penes però sempre negava que li passarà alguna cosa.
Tot seguia normal fins que el dissabte no va aparèixer. Ens sorprenguérem tots perquè no havia avisat ni res,així que açò i que estava callat decidirem anar a sa casa, quant vam anar el panorama que ens vam trobar no era l'esperat. La mare de Dani ens va obrir en llàgrimes en els ulls i ens va dir que no sabia res de ell des de la nit anterior,nosaltres ens quedarem gelats ens digué que ja havia avisat a la policia de la desaparició. Però passaven els dies i no es sabia res de Dani fins que a la setmana següent,el seu cos va aparèixer flotant al riu,des de aquell dia ens van prohibir arrimar-mos al riu,eren mil les hipòtesis que  baraixaven sobre que era el que havia passat per nosaltres estem segurs de què eixa força estranya que te'l riu que va fer que la cosa acabara així.

Adrià Simó (2ⁿ batx D)

 

Era un dia qualsevol a la casa dels germans Tarr, aquests seguien sense comunicar-se oralment sols amb notes i tot continuaba igual, però aquell dia va arribar a la casa la seua mare de la qual no havien sabut res des que se’n va anar fora a viure amb la seua nova parella. La mare no va ser ben rebuda pels fills ja que durant un temps la mare havia passat d’ells, es va disculpar amb ells i van passar uns dies junts. El germà de Martina per fi es va decidir a parlar i quan es va quedar sol amb la mare li va contar tot allò que havia ocorregut i ell havia vist amb la parella de la mare i Martina, la mare es va quedar al·lucinada i eixa mateixa vesprada Martina la va trobar ofegada al riu.

Alejandra Giménez Vázquez (2nBatx A)

 

Ahir va ser el primer dia d’estiu, la gent començà a anar a la platja, als apartaments, a les piscines i en el cas del meu poble on visc al riu, on de tota la vida la gent anava a nadar allí i els xiquets heu pasaven prou bé, pero hi vaig vore un fet que mai se m’oblidara.

La semana següent, em vaig anar amb la meua família a passar el dia al riu que feia temps que no anavem, quan arribarem col·locarem les cadires, la taula i jo vaig anar a nadar un estona al riu. Aleshores, quan vaig acabar vaig tornar a la cadira i em vaig posar a dinar, després me tenia que esperar 2 hores per la digestió i me molestava ja que veía a xiquets nadant, em vaig fixar en dos que no paraven d’estar baix de l’aigua i me sorprenia perquè aguantaven molt de temps però hi va haver un moment que un dels xiquets estava aguantant mes del normal, tant que no va eixir intentava eixir i no podía, la gent que es trobava fora es va llançar però va ser massa tard, el xiquet havia mort. Em vaig posar a recordar-hi la situació i vaig arribar a la conclusió que l’altre xiquet li estava impedint que isquera fora.

Al final, després d’uns dies va eixir el cas a les notícies hi van dir que la mort del xiquet va ser a causa del amic que li va impedir eixir, quan ho vaig vore em vaig quedar bocabadat, a partir d’ahí el riu ja no va tornar a ser igual va estar tot l’estiu solitari.

Alejandro Soler Bertomeu (2n batx D)

 

''Els Tar són la família perfecta''

''La Martina adora al seu germà i el seu germà adora la Martina, els veïns mai els senten discutir com fan la parella de dalt o els cosins de la casa del costat, quan es troben pel carrer no dubten en saludar-se i no passen de llarg com si no s’havien vist, com fan els nens joves al poble,fins i tot es paren a prendre alguna cosa al bar i sempre pareix que tinguen alguna cosa a contar-se malgrat que viuen junts, no com aquestes famílies que no es veuen des de fa anys i ni es toquen per telèfon, sense cap dubte són la família perfecta''-va sentir la Martina Tar un vespre mentre passejava, va riure amb ironia, no poden discutir, perquè no parlen, només fingeixen per a que no siga sospitós. Somiava amb una vida així, no pensar que algun dia pot ser i arribe a oblidar la veu del seu germà que només es comunica amb ella per escrit, sense aquella angoixa que sentia al no poder fer res davant d'un riu assassí que a poc a poc anava penetrant al seu cap a pesar de ser dona, perquè encara que també s'emportara la vida dels seus familiars barons, la seua poca relació feia que estiguessen morts en vida, no calia cap riu.

Andrea Hidalgo (2ⁿ batx C)

EL GERMÀ

20 anys després aquell germà de la xica que va morir per una malaltia, la qual consistia en una obsessió amb el Riu, es trobava soles mirant-lo. Escoltava el so del corrent passar i no podia reaccionar, no es movia. No sabia que li passava, sols pensava en què no volia anar-se'n. Però, no perquè li agradara estar allí, sinó per l'odi que tenia aquell Riu.

Ell tenia una nova vida, una dona, fills, família... vivia lluny de la seua ciutat natal. Era un escriptor famós, havia viatjat, conegut món, noves cultures...
No s'arrepentia de res del que havia fet, era orgullós, i per això havia oblidat aquell passat. En canvi sentia odi, odi per haver-li llevat a les persones que més havia volgut en la seua vida, en canvi, eixa és la seua forma d'enyorar a una persona, la qual, en els seus últims anys de vida no havia dirigit una paraula. Tanmateix, per què no deixava de mirar cada racó, cada part del riu, com reflectia la llum, tot? Voldria tirar-se?

AYLA ESPARZA GUIXOT (2 batx A)

Vera i Martina es van fer amigues a partir de les reunions, i un dia sorprenenment, Vera la va besar. A partir d'eixe dia Martina va deixar d'anar a les reunions, atès que només la deixaven eixir de casa un dia a la setmana per la seua enfermetat. I eixe dia l'aprofitava veient d'amagades a Vera. Mantingueren una relació sense que cap persona ho sabera, ja que ella tenia prohibit veures amb algú. Vera disimulava preguntant a la gent de la reunió perquè no anava Martina a les reunions. Un dia la mare de Martina les va veure besant-se i va prohibir a la seua filla que la tornara a veure. Martina va començar a tindre una depressió, i per això es va acabar suicidant tirant-se al riu.

Carla Torres (2 batx A)

 

Va ser una vesprada dolenta d’estiu, anàvem la nostra colla d’amics per les afores de la nostra ciutat seguint la vorera del riu fins al mar.

Pere anava de capçalera amb la seua nova bici que li havien portat els reig mags mentre la resta anàvem en la bici dels nostres germans o fins i tot la dels nostres pares. De sobte, Pere va fer una esgarrifança i vam veure una estàtua d’una dona que es veia aparentment deteriorada, sols hi ficava una cosa “Cos le Inomid”, tots vam sentir la por al cos però mentre cap de nosaltres podia moure cap múscul, Pere ja havia toquejat l’escultura.

Després de passar el vespre al mar al arribar a casa vaig investigar sobre el tema i vaig ficar eixes misterioses paraules, res, Google no en trobava res, però jo ja no podia parar de calfar-me el cap i vaig anotar les paraules a un full, aleshores, després d’una estona mirant el full, ho vaig descobrir, el missatge estava escrit a l’inrevés. No podia ser el que vaig trobar.

De seguida vaig tocar a casa de Pere per contar-li el que si que havia trobat ara a Google; la gent que tocava una estàtua amb eixe missatge era profundament maleït, però Pere ja no agafava el telèfon...

Carlos Pau Colomer (2 batx D)

 

El temor inundava qualsevol espai; eixos esdeveniments tan inesperats i tan reiterats pertorbaven de manera contundent la tranquil·litat a la qual els habitants del municipi estaven acostumats. Feia quasi cinc anys que no es repetia un cas com els que van tindre lloc d’un mode tan regular, entre l’aigua i la mort. El Riu, que tothom evitava creuar i al qual evitava acostar-se, ni als seus ponts ni a les seues vores, semblava cridar de nou als seus veïns i visitants.

Aquesta vegada, la víctima va ser el fill menut d’uns visitants del poble, que mentre jugava amb el seu germà, és va acostar a la vorera per intentar agafar l’avionet de joguina que el germà li havia llençat fent-lo volar. I va caure dintre del Riu. Ningú s’adonà fins un parell d’hores més tard, on s’observava de dalt d’un dels ponts un forma flotant, estàtica.

Clara Boluda (2 batx B)

  

Després d’aquells inesperats ofegaments al riu i de totes aquelles víctimes al riu, van continuant desapareixent persones en aquell poble i cada vegada anava a més, fins arribar a 5 víctimes al dia. Però un dia va començar a ploure tant que el riu va començar a inundar-se fins que va desaparèixer, i mai més es va tornar a saber d’ell. Tots, en aquell misteriós poble, es van tranquil·litzar i van viure feliços sense cap altra desaparició ni cap víctima.

Clara Marquez (2n batx D)

  

El germà de Vera era una víctima més al riu del pont principal, i ella no podia superar la mort del seu germà.

Els dos germans anaven cada vesprada després de dinar al riu amb el seu avi.

Un d’aquests dies calurosos es van inventar un joc on devien mantindre’s sota l’aigua tot el temps posible fins a arribar a estar el mateix temps que el nadador que tant admiraven. Vera sempre durava més que el seu germà, però una de les vesprades ell li va guanyar i ella enfadada el va afonar quan veia que ja pujava a la superficie, i va visualitzar com el cos del seu germà no va pujar mai.

Claudia Olivares (2n batx C)

 

El monòlit del Xúquer

Ací estava jo, davant del monòlit, llegint detingudament, paraula per paraula, lletra a lletra, intentant entendre el perquè d'aquelles faltes d'ortografia, encara que també seguisc sense saber com va acabar ahí sota terra.

Fa uns dies vaig ser a la redacció del periòdic per a saber una mica més del succés, però quan vaig eixir del Levante vaig arribar a la conclusió que el final de l'estàtua solament la sabia jo.

El riu que li donava nom havia sigut la tomba per a aquell monòlit que solament amb veure-ho m'enfadava de tal manera que era capaç de fer coses que mai abans havia fet.

Héctor Rosell Llorens (2n batx D)

 

La meua germana, Martina, pateix una en fermentat relacionada amb el Riu. Aquesta sols la tenen els homes de la meua família, però jo sóc la excepció. No m’agrada ser-ho, la meua família em considera una persona estranya, no m’accepten pel simple fet de no patir-la. La meua vida no és gens interessant, sols isc de casa per no creuar-me amb ella. No tinc amics, vaig a una cafeteria, després passeje al costat del Riu per veure si m’atrau, si sent alguna sensació cap al Riu. Però res. No note res. Demà quan m’alce, aniré cap a ell, el miraré una bona estona i em tiraré. Ningú em trobarà a faltar. Ja em trobaran quan sure al Riu, com tots els altres càdavers.

Izarne Martínez Donato(2batxA)

 

Mónica últimament no fa més que contemplar el riu.

Sempre està a la seua habitació mirant per la finestra, amb un osset de peluix a la mà. Fa tres mesos la seua germana morí ofegada al riu, fins eixe dia Mónica va agafar una depressió molt forta, a l’escola no tenia ganes de fer res tanmateix va anar a una teràpia de grup amb gent en problemes relacionats amb el riu.

Fins i tot això no la va fer millorar, sa mare no podia fer res perquè sempre estava treballant. Al trobar-se tan sola i sense solució la van trobar flotant cap al sur del riu junt amb un osset de peluix.

Juan Abolafio (2ⁿ batx C)

El 28 de febrer, a dos dies de la crida de les falles, festa nacional i patronal valenciana, la Martina Tarr, una adolescent que tenia una malaltia, aquesta consistia en l'obsessió del Riu. La qual va heretar de tots els homes de la família. Tots ells havien mort ofegats, o no podien eixir de casa. La seua amiga Vera, una competitiva nadadora que havia sigut la culpable de l’ofegament del seu germà menut, va anar a casa la Martina i li va pegar un bes. Allò podria haver-se convertit en una relació amorosa, però els sentiments que hi havia per part de Martina no eren els mateixos. El dia de la crida, en aquell poble se celebrava en la porta de l’ajuntament, que estava justament enfront del Riu. Aquell dia la Martina va veure al seu germà, en el qual no es parlava des dels quatre anys, vessant a una xica, Martina s’adonà que era Vera. Va sentir uns tremolors a la panxa i no va poder evitar ,sabent la malaltia que tenia, llançar-se al Riu.

Àngels Lluís (2n Batx A)

Martina, vull demanar-te perdó. Per començar, no deuria haver anat a les reunions pel simple fet de veure’t i seguir-te. Sé que et donava pena i per això em dies d’anar a ta casa després de passar-me hores darrere teua asseguda al teu portal. Quan m’obrires la porta ja sabia els punts dèbils per entrar-hi quan volguera. Ahí vaig començar a espiar-te mentre dormies, et dutxaves, com dormies o inclús quan et tocaves. Quan em descobrires, els meus besos no foren suficient per aconseguir el teu amor. Et vaig demanar perdó mil vegades però tampoc va ser suficient, res del que feia mai era suficient per a tu, i no podia soportar-ho. Vaig arribar a odiar-te. No vaig tindre més remei que fer-te el mateix que li vaig fer al meu germà. T’estime.

Núria Rosell (2n Batx A)

 

Un dia d´estiu en un poble desconegut es trobava un xiquet amb la seua germana passetjant per la vora del Riu que tenia el poble, els germans estaven jugant amb una pilota i els seus pares els controlaven de no aproximar-se massa al Riu perquè és perillós.Els germans continuaven jugant fins a que al germà menor va pedre la pilota i es va caure dins del Riu, ell va eixir disparat a per la pilota i el seu germà el va seguir per a controlar-lo perquè els seus pares li havien dit que tenia que ser més reponsable amb el seu germà. El germà menor va entrar dins del Riu a per la pilota la va agafar i va sentir com si alguna força agarrara la seva cama cap al fons del Riu , ell no sabia nadar i quan altre germà va vore la situació, va anar al salvar al seu germà però ell també sentir una força en l’altra cama i ara es trobava lluïtant per poder eixir fora del Riu, ell va aconseguir fugir de l ´estranya força però altre germà no va poder eixir del fons del riu…..

Alex Montalvà (2n batx C)

 

Era el meu primer curs de natació a la piscina municipal. Coneixia al Josep que anava a la meua classe. Em vaig guanyar la amistat de tots els meus company de natació. Un dia em vaig fixar en la classe del costat ja que eren alumnes d´un any més.

Mirant a la l´altra classe vaig veure una persona que me atreia físicament i sempre que podia el mirava. Un dia vaig decidir parla-li. Començava sempre en un hola i adéu per a que s´adoni que jo existia, a la segona setmana ja me contestava, no se si per educació o per una l´atra cosa però el fet era que em parlava.

Quan la veia posant-se una coleta per fer la seua feina, els pels es posaven de punta i jo feia els exercicis malament. Així que a la setmana de dir-nos hola i adéu vaig donar el següent pas, li vaig preguntar pel seu nom i em va dir:

-Sóc Robert i tu? Vaig sentir con un refredament em puja per les orelles.

I així és com ton pare i jo ens coneguérem i començarem a festejar.

Vicent Presencia (2ⁿ batx B)

Creuava aquell pont amb la vista fixada cap avant.Els últims dies havien tornat a aparéixer nous cossos surant, res de nou en la nostra ciutat.Per desgràcia, havia de travessar-ho tots els dies però hui succeïa quelcom fora del normal: Una xica avançava ràpidament cap a l'interior del riu,la vaig reconéixer a l'instant, era Martina.Vaig córrer darrere d'ella i quan em vaig poder donar compte,estava ja dins del riu.Tan sols recorde una sensació de relaxació,de ment en blanc mentres la força del riu m'absorbia cap avall,cada vegada més i més fins a quedar atrapada en aquella aigua que a tanta gent havia arrabassat la vida.

Alba Torres Gimeno (2BATXC)

 

Josep es va despertar amb la cara roja i suada, havia passat un dels pitjors malsons de la seua vida, va somiar amb la novel.la que estava llegint anit, en eixe llibre apareixia un riu i cada vegada apareixia més gent ofegada a eixe riu, ningú podia explicar aquest fet que tenyia el poble de negre. En el somni, Josep va ser una de les persones que va morir ofegada al riu, però creia recordar que ell no va ser el primer ofegat del somni. El protagonista decidí no donar-li importància i, com de costum, es va arreglar i baixà al bar que hi havia baix de sa casa per desdejunar. Quan entrà un títol cridaner va fer que mirara la notícia que eixia a la televisió: "Un jove mor ofegat al riu de la ciutat". Seria ell el següent?

Alexis Arbona Castells(2 BATX B) 

 

La primera vegada que vaig vore el Riu va ser quan els meus pares van decidir aquell dia anar-se del camp i viure al poble.

Aquell dia, fa 6 anys ja, aquell dia sempre el recordaré, aquell dia quan el sol calfava la terra i arribava calorosament a la meua pell, com ets normal als estius.

No sabia res del Riu, però va ser inevitable vore-ho, estaven creuant el pont i vaig vore baix meu una gran massa d'aigua la qual s'arrastrava pel caudal com una serp, quan el vaig observar atentament, sentí una sensació estranya, aquella corrent d'aigua transmetia no sols el líquid aquos on es troben els peixos, quasi no sentia res, sols vaig sentir aquella sensació al complet quan parlí del Riu al col·legi o les mirades poregoses dels meus companys es clavaven en mi.

6 anys després encara sent com el Riu em mira i em diu coses, encara quant estic escrivint aquesta història.

Àlex Ortiz (2ⁿ batx C)

 

El Janós Kiviranta nedava en el Riu com qualsevol dia. El nedador havia estat cinc hores nedant i ja començava a notar l’esgotament: els muscles, tant de les cames com dels braços, es van relaxar fins que el Janós es va quedar surant en la superfície de l’aigua. Sentia com el líquid fred del Riu l’anava envoltant poc a poc i l’afonava fins desaparèixer de la vista dels espectadors habituals. En definitiva, sentia com el Riu exercia la seua força sobre ell i l’impedia eixir a la superfície. Va obrir els ulls i va intentar lluitar, però va ser impossible. Finalment, va encontrar-se amb la Martina Tarr, la filla de Kònrad Weszler i el germà de la Vera Kunzt.

Ángela Moya Calero (2n Batxiller A)

El poble era a fosques. Ja no hi era ningú pel carrer, i estava a pocs metres d´aplegar al pont. Quan vaig arribar, me n´adoní que algú es va posar al meu costat amb la intenció de dir-me alguna cosa. Era un home d´uns cinquanta anys, i realment no recordava en aquell moment de qui es tractava. El vaig observar, i ell em va dir amb un to suau: ``Com et trobes Marisa?´´. Jo no sabia com reaccionar; no sabia qui era i estava posant-me nerviosa. De sobte, com veia que no deia res, em va dir amb un to més melancòlic: ``No sé res de ton pare, fa uns deu anys que no em dirigeix la paraula, i com a germà seu em dol...´´. I es va intensificar el silenci.

Carlos Romaguera (2n batx B)

 

El despertador sonava com tots els matins. Ferran Karkarov eixia al crit de sa mare per desdejunar. Les galletes eren molt abundants al seu desdejuni, ja que des de menut sempre havia tingut un peculiar gust pels dolços. Va sortir de casa vint minuts abans del normal per a anar al col·legi. Passava pels carrers de sempre, i com totes les matinades, observava Igor Kavarrak obrir la seua fruiteria del barri. Passava pels mateixos carrers, i en aplegar al pont es va quedar observant el Riu. Va decidir baixar a observar-lo més a prop quan es va adonar que portava més de deu minuts observant l’aigua del Riu fixament. Aquella mateixa vesprada, la professora va agafar el telèfon per avisar els pares de la seua absència a classe.

Ivan Bo (2 batx C)

 

Eren ja les cinc. El riu continuava serè, com si fos un llac. Aquella ànima es va parar al meu costat per llançar un sospir, que es fongué amb l’ambient de la vesprada. Vaig pronunciar les paraules que trencaren, per primera vegada, el silenci de les hores baixes del dia:

• Ja no hi ha res a fer. S’ha acabat. El temps és llarg, Martina.

I va ser aleshores quan es va allunyar. I va ser aleshores quan em vaig adonar de la bellesa del riu que xiulava baix dels els meus peus. Lentament, vaig apropar un, i l’altre, i vaig mirar l’infinit de l’aigua. “El temps és llarg, Martina.” I jo, Martina Tarr, l’he esgotat massa prompte.

I va ser aleshores quan em vaig quedar mirant-la de lluny. I va ser aleshores quan es va llançar. El temps és llarg. I jo, János Kiviranta, gaudiré i nadaré en les mateixes aigües que la meva estimada Martina. Per sempre.

Xavier Chordà (2n Batx C)

 

Vera havia calculat que cada 16 anys, durant el solstici d’estiu, el sol, la terra i la lluna tornaven a la mateixa posición relativa i es posava una llum al centre del riu.

-Ahir a aquesta hora els astres estaven més separats que ara i ara es troben en la seua posició com cada 16 anys amb una distància diferent a la normal.

M’ agrada banyar-me en el mateix riu des de sempre però cada 16 anys em banye d’ una manera especial, ja que aquest fenomen del sastres no passa tots els dies… ¡Acabe de banyar-me dues vegades en el riu en aquest dia tan especial!

Sorprès, en sortir de l’aigua vaig ser arrestat per un grup de soldats estrangers del nord!

Jorge Olmos (2 batx C)

 

Per què? Per què no podia llevar-me la imatge del riu del meu cap? Anava a acabar com el pare? Mig boja i només en ganes de llençar-me a l’aigua? Feia setmanes que no eixia de casa, setmanes sense veure ningú, ni a Vera Kuntz. Ja no hi puc més, m’alça del llit aquell desig insaciable d’anar al riu. Son les 3 de la nit. Camine hipnotitzada per la veu de l’aigua, cridant-me, portant-me poc a poc on ella vol per aquell gran corredor format de carrers amenitzada pel posseïdor cant d’aquelles sirenes que hi havien al riu i es feia cada vegada més intens al meu cap, tornant-se l’únic en que hi pensava. Caminava a la vora del riu com una simple màquina, inconscient del que feia fins que hi vaig arribar al pont principal. No puc deixar de veure el riu, en silenci, com si escoltara la seua història i em convidara a acompanyar-lo. Fins que el soroll de quelcom caiguent en l’aigua hem despertà. Que hi faig ací? Quin hora es?... Per què un altra nit ací?

Jorge Sanchis (2 batx C )

 

A VERITAT DEL OFEGAMENT DEL XIQUET

Conta una llegenda que el pont de la meua ciutat hi ha una maldició ja que cada un certs anys, apareixen cossos de persones que ja portaven temps ofegats. Aquesta suposta maledicció jo no me la crec, ja que quan va passar un d'aquest ofegaments jo estava present. Va passar fa poc temps mentre anava cap a la casa dels meus amics, vaig passar pel pont que dividia la ciutat i aleshores vaig vore dos xiquets jugant en el riu. Em vaig parar a mirar-los ja que no tenia prisa i tenia curiositat per a vore que feien. Semblava que estaven jugant a vore qui aguantava més bussejant, però de colp, la xiqueta va ofegar al seu germà mentre ell estava sota al aigua. Em vaig quedar tan confós que vaig pensar que tot era una imaginació aixina que vaig continuar el meu camí. Al dia següent va aparèixer en les noticies aquest ofegament, però no hi van trobar culpable, solament que s'havia ofegat per la culpa del riu. Mai vaig contar el que vaig vore, ja que ningú em creurien i em tractarien com un boig. 
Marcos Ferrando Magdalena (2n batx D)

Deu anys deprés, Vera tornava cap a la ciutat on havia viscut des de que era menuda. Deu anys després anava a tornar a nadar en aquell riu que hi tenien lloc una sèrie de desgràcies. Ja preparada per a tirar-se de cap, es va quedar mirant fixament uns quants minuts l'aigua, després mirà cap al cel i observà uns pardals que volaven dalt d'ella i sense pensar-ho més, es va llançar.

Gemma Jordan (2n batx B)

El buscava i no el trobava, preguntava per totes les aules i no hi era. S’havia cansat de buscar-lo i va decidir anar a les zones que també freqüentava. Primer la biblioteca on es reunia, després bars on solia prendre’s una “carajillo” mentre llegia el diari, el local de les reunions del dimecres... Ja cansada passejava pel camí que ell solia fer tots els dies: des del carrer major fins al club de piragüisme . Es va trobar a nombrosos coneguts que l’entretenien i li feien preguntes absurdes a les quals ella responia amb monosíl·labs. Ja al final del trajecte és quan el va veure com una rama més d’aquell xop, unit per una soga que va ser la que li va ajudar a tornar a veure’s amb la seua filla. Per última vegada.

David Bodenlle (2ⁿ batx B)

La passada nit em vaig apropar al riu ja que hi sentia una grandíssima atracció. Especialment aquella nit, la nit en què es va llençar la meua germana. Al apropar-me vaig poder veure un cosa surant a la vorera del riu, em vaig apropar per veure qui era, però a mesura que m’acostava a la vorera el cos s’enfonsava més i més. Quan vaig arribar a la vorera vaig poder veure que no era el cos d’un estrany, era el meu reflex. Em vaig quedar pensat que podia ser això tan estrany. Fins que la meua germana, la Marina, va venir i em va dir: -Què llàstima que tu també sofrires la malaltia!-.

Gabriel Esteban (2ⁿ batx B)