La Veu del Riu.

 673 cadàvers reposen en les meues aigües.

Els atrac amb una veu que és dolça però prou dolorosa per a arrancar-los antics records que intenten llevar-se del seu cap sense èxit. Ningú més em sent, però ells sí. Els explique les històries de tots els que van morir entre els meus braços, els convenç que podrien ser com ells, podrien trobar aquella pau tan anhelada la qual han cercat durant tant.
A penes tarden uns mesos a acudir a la meua trobada per a que els cante cançons de bressol que els facen oblidar els seus pensaments.

Uns altres són visitants inesperats, cossos amordassats i morats amb ulls desorbitats que en el seu intent per escapar tan sols aconsegueixen enfonsar-se encara més en el fang. A aquests els intente tranquil·litzar amb aigües serenes en els seus últims moments. Fins i tot jo tinc una mica de compassió.

Hi ha qui és simplement un obsés fascinat que ha vist tants cossos als quals el corrent ha escopit que vol saber el que se sent en ofegar-se. Pocs humans han mort per tal curiositat però amb aquest en concret ja tenia una relació amb mi des de fa moltíssim temps.

Després estan els cadàvers dels xiquets. Preferisc no parlar d'aquests.

674.

Alba Carrasco, IES Beatriu Civera, 2n Batxillerat

Desig Complit

M’encantava passejar per la ciutat quan sortia de classe. Sempre triava el camí més llarg per a arribar a casa, passant pel pont. Em sentia lliure després de viure un infern a l’escola.

Sempre que fèiem un examen, el senyor Ivanov em deia que em quedara després de classe per a comentar la correcció. I ací era on començava el meu infern. Em deia que el meu examen havia sigut tan bo com sempre i que jo tenia alguna cosa d’especial. Després, començava a pujar la seua mà per damunt del meu genoll fins a posar-la baix la meua falda. Sempre plorava, però ell em deia que tot estava bé, que jo era la millor alumna.

Va arribar un dia que em vaig cansar de ser la millor alumna, i quan va començar a pujar la seua mà, no vaig poder aguantar el fàstic i li vaig cridar que desitjava que estiguera mort.

L’endemà, anava de camí a l’escola i quan vaig passar pel pont, alguna cosa, com si fóra una força, em va fer mirar cap al riu.

Un home, surant.

Marta García, IES Beatriu Civera, 2n Batxillerat