La ciutat grisa

En un gran territori hi havia una enorme ciutat dividida en dues parts: la zona negra i la zona blanca. Les dues estaven separades per un perillós riu. La zona negra rodejava tota la zona blanca.

La zona blanca representava als privilegiats, és a dir, els líders polítics, l’aristocràcia i la classe mitjana. La zona blanca contenia el Cercle Iris, un conjunt de sis barris que rodejaven el Districte Suprem, dividits en sis colors: roig, blau, groc, verd, taronja i púrpura. Aquesta zona estava reservada per a la classe mitjana, i cada barri tenia unes característiques diferents. El Districte Suprem era el centre de la ciutat on es feien activitats governamentals.

La zona negra representava el 99% del territori i de la població. Aquesta zona estava formada per camps amb cases pobres habitades per camperols sense privilegis que treballaven el camp, prestant els seus serveis a la zona blanca sense obtindre'n benefici. Diverses vegades va haver-hi guerres i rebel·lions per a poder passar a la zona blanca però sempre fracassaren perquè era impossible creuar el riu.

Els ciutadans es diferenciaven pel seu ADN, ja que n’hi havia de dos tipus: blanc i negre. Però pocs individus posseïen un ADN especial resultant d’un parent amb ADN blanc i altre amb negre. S’anomenava ADN gris i eren gent il·legal perseguida pel Govern. Aquestes són les persones que poden canviar el futur perquè són les úniques que poden passar desapercebudes i creuar el riu…

Rubén Bollo, IES Beatriu Civera, 4t ESO

 

La llum

Tots els dimarts passava pel pont principal, i com sempre mirava al riu. Sentia curiositat per la llum semblant a una estrela, que sempre veia. M'havien advertit dels poders sobrenaturals del riu des de xicotet, però mai n'havia presenciat cap cas.
Un diumenge molt assolellat no em vaig poder resistir i vaig anar al riu a banyar-me. Quan vaig començar a bussejar, la llum va aparèixer i, en apropar-me, vaig distingir un diamant.
No em quedava quasi aire, però vaig fer un esforç per agafar-lo.
En tocar la seua superfície em vaig marejar i vaig eixir fora de l'aigua.
Agafí la meua tovalla i quan em vaig girar per veure on havia deixat la samarreta vaig veure un cotxe de cavalls i em vaig adonar que havia viatjat enrere en el temps.

Sandra García, IES Beatriu Civera, 4t ESO

Sílvia

Era 1834, la família Frías era una família molt unida, vivien en una xicoteta granja als afores del xicotet poble d'Amne. La mare es deia Martina, el seu marit Jacobo i la seua filla xicoteta, de 7 anys, Sílvia. Al costat de la caseta passava un riu, no molt cabalós.

Silvia era molt curiosa, va caminar riu avall per a investigar fins a on arribava, a pesar que sa mare li ho havia prohibit. El riu portava a un bosc on els arbres estaven plens de símbols que ningú coneixia, on la gent desapareixia i inclús el riu prenia un color estrany i sinistre.

Així i tot, ells va decidir anar-hi. La xiqueta va arribar a eixe bosc i no en va tornar mai.

Al cap d'unes hores, Martina i Jacobo es van començar a preocupar, però van donar per fet que la xicoteta havia entrat al bosc i que ja no la tornarien a veure mai més.

Dos mesos després, Jacobo va trobar el cos de Sílvia a la part del riu que passava per la casa. Estava plena de ferides en forma dels estranys símbols dels arbres del bosc per tot el cos. La van soterrar prop de la casa i des de llavors les desgràcies van perseguir la parella.

Saray de la Torre, IES Beatriu Civera, 4t ESO