IES SEDAVÍ
DIÀLEG 2020
S'acosta el Diàleg i el blog s'ompli de relats d'adolescents. Ací teniu els relats del meu alumnat. He deixat algunes paraules i construccions col·loquials per tal de respectar l'estil dels autors i perquè trobe que són acceptables tenint en compte que és un dietari personal. Encara que he insistit que els posen títol, tinc alguns "romanents" sense títol. He posat un número al costat per tal de facilitar-vos la tasca.
MICRORELATS
DIÀLEG ENTRE L'ESCRIPTOR I EL LECTOR JOVE 2020
ELS
ROMANENTS, VÍCTOR
GARCIA TUR
IES
SEDAVÍ
1.
QUÈ SÓC?
29
DE GENER.
L’altre
dia vaig parlar amb f
(ell
ja s’ha rasurat el cabell) i em
contava les sensacions que sentia, jo
el mirava
bocabadada
perquè ell té la valentia de fer el que jo no puc. Ho he intentat
moltes vegades però quan estic a punt de rasurar-me el cabell em fa
por i no ho faig. f
pensa
que jo vaig a ser la següent, no m’ho diu mai però
es nota en la seva mirada quan em parla d’això,
com també sé el que ell sent per mi.
Potser
no siga completament una romanent ja que no faig tot el que els
altres fan, però els represento parlant per ells quan fan el vot de
silenci i també m’assegure que la gent conega aquest moviment.
Encara
que moltes vegades he pensat anar me'n d’aquest grup però...
quan mire f
aquest
pensament se’n va volant.
Ell
és l'únic que té
confiança
en mi perquè els altres encara que no ho diuen
no em consideren completament una
d’ells. Però
si f
em
considera una
d’ells, què
m’importa el que pensen els altres?
Ja
que si em quede és
sols
per f.
2.
EL RAPAT DE LA MÍRIAM
20
DE MARÇ.
Dies
abans l'Aaron i el Zacaries s'havien rapat al zero. Hui ha vingut f
a classe igual. Es nota que no ha anat a cap perruquer, però
m'agrada. Li passe la mà pel cap. Es posa a explicar-me els efectes
positius de no sé què, i jo no puc parar de pensar en com és de
guapo. Tot el món pensa que la següent a rapar-me seré jo, i
potser hauria de ser així. Passen les hores a classe i sols puc
pensar en si demà vindré rapada. Arribe a casa i no hi ha ningú.
És clar, ho he de fer, per mi i sobretot pels romanents. Prepare el
bany, les tisores, la maquineta d'afaitar del pare... Pose música,
em fique a la banyera perquè després em siga més fàcil netejar.
Em quede mirant les tisores, estan esperant que les agafe. M’hi
decidisc. Només sent un buit dins de mi, però tot és per als
romanents i per f. En acabar, sóc incapaç de mirar-me al
mirall. Però en passar per davant d'un, em mire amb un nus a
l'estómac i mentre somric em cau una llàgrima. Ja està, no hi ha
marxa enrere.
3.
CONTINUARÉ EL CAMÍ DEL “MESTRE”
ǂ
9
DE NOVEMBRE
Sempre
he estat acostumada a vore coses així: membres amputats, sacrificis,
ritus, assassinats; però ser jo mateixa qui les
disfruta, mai. Des que la mare va decidir que no tornaríem amb el
“mestre” L, tot va canviar, em faltava alguna cosa. Recorde la
nit que mare em va agafar de nit, quan tots dormien, i ens va treure
del centre on el “mestre” ens ajudava. Mai li ho he perdonat, va
ser per aquesta raó que vaig convèncer els xics per formar un grup
nosaltres, va ser tant el plaer de veure com tots feien vot de
silenci incloent amb les seues famílies que només veure com es
cosien els ulls o la boca va superar-ho! Mentre estem al soterrani
d’ƒ he estat pensants què farem, m’he recordat de quan
el “mestre”, un dia, va portar el gat que sempre rondinava pel
centre on vivíem, a més portà un ganivet de la cuina, i sense
pensar-ho va fer-li un tall i va agafar el cor per menjar-se’l; he
pensat que seria un bona idea fer algun sacrifici en “lluita contra
la societat”, però no sé qui proposar com a subjecte del
sacrifici, potser un membre del grup, un familiar, un animal; però
tinc clar que continuaré el camí del “mestre”.
4.
PARPELLES I LLAVIS
20
DE FEBRER.
F
m'havia invitat a sa casa a sopar, anàvem a demanar pizza, per a
menjar-nos-la mentre jugàvem a un nou joc de la PS4. De sobte, f
em va dir que havia vist un documental on un grup d'amics es volien
rebel·lar contra el sistema i que en eixe moment va pensar que
estaria bé que a dia de hui d'alguna manera continuara vigent. Em va
proposar parlar amb els nostres d’amics i convidar-los a
integrar-se en el nostre club format pels romanents.
El
primer pas era fer que el nostre aspecte impactara i vam decidir
cosir-nos una parpella i mitja boca. Din-don.
Era el timbre. Escoltàvem la veu de la mare d'f cridant-nos
per a anar a sopar. Tenia un únic pensament al cap: com
reaccionaria?
5.
LA PART BONA DEL MÓN
20
DE FEBRER.
Un
dia mes a aquest món insofrible. Ahir vam quedar els membres del
romanents per a parlar sobre el següent pas que anàvem a donar.
Finalment, després de fer els rituals necessaris per a aconseguir
parlar en el nostre Déu, vam tindre la visió de el que havíem de
fer. Només podrem ser feliços si veiem la part bona de la vida, per
a aconseguir açò hem de cosir-nos, com a mínim, un del ulls, i
així ho hem fet. Ara he de viure visc només amb un
ull, es difícil acostumar-s’hi, però tot val la pena si d’aquesta
forma podem canviar el món. La gent ens mira estrany pel carrer,
però què importa, ells no saben com és en realitat el món, viuen
en una presó anomenada rutina, que no els deixa veure la veritat.
Sort que estem nosaltres per a actuar, en cas contrari no sé que els
depararia la vida a aquesta pobra gent.
6.
DIETARI D’M
11
DE NOVEMBRE.
Sé
que tot aquest rotllo dels romanents el vaig crear jo, però açò
se’ns està anant de les mans. Només ho vaig fer per a
divertir-nos un poc. Tot va començar vestint-nos de blanc i
rapant-nos els cabells, criticant la corrupció del món i fent-nos
vegans. No obstant això, d'un dia a l'altre tots varen decidir fer
vot de silenci i inclús van arribar a automutilar-se. Jo estava molt
en contra d’açò, per tant no ho vaig fer. Pensava que s’estaven
tornat bojos. També la mare d’f pensà que seria bona idea
acollir tots el romanents a sa casa en secret per a protegir-los. Jo
també hi aní, encara que sabia que no li queia gens bé. Estic molt
asustada i arribat a aquest punt no sé què hi puc fer. És tot
culpa meua, jo ho he creat i ara no se com parar-ho.
7.
EL DIA DELS ENAMORATS.
14
DE FEBRER. Hui me he alçat amb prou ganes de llegir el
que f havia escrit al seu dietari, ja que hui és Sant
Valentí i segur que ha escrit alguna cosa sobre algú que li agrade.
Em dirigisc cap a la seva habitació, i mire baix el coixí, on
sempre solia deixar el dietari, però aquesta volta l’ha canviat de
lloc, merda, on estarà el dietari, i si l’ha dut a classe perquè
s’ha donat compte que el llig, em pregunte a mi mateixa. Em pose a
registrar amunt i avall el dormitori, fins que finalment el trobe al
fons de l’armari, serà cabró, pense.
13
DE FEBRER. Demà és Sant ValentÍ i no sé com
confessar-li els meus sentiments a la Míriam, aquesta m’agrada des
que la conec i mai li he dit res, res de res, i és més, crec que ni
ho sospita. M’agradaria que el meu amor cap a la Míriam fóra
recíproc i que ella em volguera igual que ho faig jo.
Ho
sabia, sabia que a f li agradava la Míriam.
8.
DIETARI DE T
8
DE FEBRER.
Estic
ja farta de tanta tontera, està bé que som jóvens i que hem d'
experimentar, conèixer-nos a nosaltres mateixos, fer bogeries o per
dir-ho d'alguna forma rebel·lar-nos, però ja portem quasi deu dies
sense poder parlar. Sé que podria parlar amb els meus pares i no
passaria res però em sentiria mal perquè tots els meus amics ho
estan fent i no vull ser menys. Però per altra banda pense que ells
poden estar fent trampes. Estic feta un embolic. Vull anar amb ells
perquè són els meus amics però no vull fer tanta bobera com
aquestes o la de no anar amb sabates, però... estem bojos o què? El
següent que serà, cosir-se alguna part del cos? Crec que he de
prendre una decisió ja, i crec que vaig a continuar amb ells perquè
pese a tot cada vegada que estic amb ells em divertisc molt i sé que
ells em volen igual que jo a ells, aleshores que per dos boberes que
no m’agraden puc aguantar una mica per ells i també per mi perquè
si no no sé amb qui m'ajuntaria, ja que molts de la meua escola son
uns tontos que no tenen ni idea de saber estar amb altres persones i
no saben escoltar a altres.
9.
LA
VIDA DE
t
20
DE FEBRER.
Em
dic t i aquest va a ser el meu primer diari, sóc el cosí d'f
i també pertanyo al grup de romanents.
El
dia que vaig entrar al grup em van fer passar unes proves. Si bé no
recordo malament la primera prova era córrer en cercles durant una
hora, la segona prova era portar durant tot el dia ulleres de sol a
qualsevol hora. La tercera prova era la més complicada ja que jo
només podia menjar les coses amb el color verd. Durant la tercera
prova recordo que només vaig menjar verdura com bledes i carxofes.
Quan
vaig entrar al grup em van dir que havia de fer-me un tatuatge al que
posara «romanents», jo em vaig fer el tatuatge en el genoll perquè
m'agradava aquest lloc.
A
la setmana següent a f i a z se'ls va ocórrer
cosir-se i van dir als integrants del grup que si no es cosien alguna
part del cos serien expulsats del grup i per aixo vaig haver
d'abandonar el grup.
10.
DIETARI DE A
Hui
és un dia molt especial per a mi, tots sabem què
significa el 14 de febrer, però jo ja fa dues setmanes que no puc ni
tan sols parlar
amb
el meu nuvi,
ja que
seguim
tancats al soterrani
de
casa d’f.
He de dir que encara que és el que volem fer, està sent una
experiència un poc dura per a mi,
ja que no puc saber com estan
les
persones que més vull,
i això m’està consumint per dins. També he de dir
que els meus companys m'estan
ajudant molt i gràcies a ells i sobretot, gràcies a la mare d’f
estic
aguantant tota esta
situació. No sé si podré aguantar molt més sense saber res de les
persones que més m'importen.
11.
UNA VIDA
NOVA
25
DE MAIG.
Hui m'he alçat d'una forma molt diferent, ple d'amics al meu costat i sense cap preocupació per davant. A més, pensava que havia cremat el diari però me'l vaig trobar al costat del meu llit improvisat al soterrani. En aquell moment vaig pensar que era un moment perfecte per començar a deixar per escrit totes les aventures al costat dels romanents. També vaig pensar que podríem intentar entre tots fer veure a la resta del planeta que no érem xiquets, que no soles volíem fer una cosa diferent per cridar l'atenció, sinó que també volíem fer arribar a persones molt importants que això de ser diferent no era res roí. Per tant, parlant en nom de tots els romanents, senzillament ens definim com persones INEFABLES.
12.
LA MEUA
MÚSICA
18
DE JUNY.
Per
fi he arribat a casa, encara que m’agrade molt estar en l'institut
amb els meus companys. Els meus pares no m’entenen, sobretot el meu
pare, ell creu que tot el que faig és de bojos, i això no és així,
la meua forma d’expressió i la dels meus amics és diferent, però
s'ha de respectar.
He
arribat a casa i per fi he pogut agafar l'ordinador. La música de
hui en dia no expressa res, des del meu punt de vista, les lletres de
les cançons no arriben a fer-me sentir, per això no escolte música
típica ni moderna, m'agrada la música excepcional i diferent, la
que em faça sentir coses.
Estic
en un punt de la meua vida on estic buscant-me a mi mateix, sense la
necessitat de l'opinió de la meua família. Per això la meua música
expressa el que sóc, i al qui no li agrade que no l'escolte.
20
DE FEBRER.
Avui
ha estat un dia bastant complicat. La relació amb f
no
avança com jo esperava. És clar que m'agrada molt, però la seva
actitud quan estem amb tots, al pati o fins i tot quan eixim per les
vesprades, em fa dubtar. De segur que és perquè els xics de avui en
dia estan apardalats i senten que són més dèbils expressant els
seus sentiments, o potser no estigui segur que li agradi i jo
m'estiga
confiant massa. De totes maneres, aquesta angoixa de no saber segur
el que pensa, el que sent, m'està matant. Però també sé que si
parle amb ell a soles, es va a posar massa nerviós i no em va a dir
tot el que sent sincerament, sols em dirà el que jo vull escoltar
per tal d'acabar quant
abans l'incòmode
moment d'ambdós
sols.
¥
Vaig
trucar a r
per
facetime
per
saber si podia veure'm a les 7 al parc de
les
palmeres perquè necessitava contar-li tot el que me preocupava i que
m'ajudara a prendre una decisió.
-
Estic quasi segura de que li agrades molt a f,
se li nota en els ullets quan et mira, sols cal que observar-lo.
-
Aleshores, què he de fer ?
14.
SENSE
TÍTOL 1.
10
DE JUNY.
Ja
portem uns quants dies amb el vot de silenci, sincerament se m'està
fent difícil ja que m'encanta parlar, sobretot m'encanta parlar
sobre llibres i damunt per a fer el dia pitjor no em quedava cap
camisa blanca neta per a posar-me i he hagut de posar-me una camiseta
del meu germà major. En arribar a classe a tots els altres romanents
no els ha fet molta gràcia veure'm així, els ho he vist en la seua
mirada i per això he decidit passar-me tot el dia llegint un llibre
de Fiódor Mijáilovich Dostoyevski.
15.
SENSE TÍTOL 2.
9
DE GENER.
He
estat investigant aquest nou moviment o moda que havia sorgit en el
meu institut fa un temps. Pel que havia pogut veure, els membres
d’aquesta tribu urbana seguien unes regles de conducta com
tallar-se els cabells a zero, portar túniques blanques o un vot de
silenci, que pareix van adoptar fa poc temps, per això vaig decidir
preguntar a la representant del grup el perquè d’aquestes
pràctiques i quin era el seu objectiu.
Uns
mesos endavant em trobe amb els cabells tallats, una túnica blanca i
havent renunciat a la parla, no obstant això fa uns minuts han
començat a grapar-se els ulls els uns als altres, la qual cosa jo no
estic disposat a fer, ja he vist suficient com per arribar a una
conclusió: aquesta gent està boja.
16.
SENSE TÍTOL 3
14
FEBRER.
Va
ser un matí una mica estrany, el primer sant Valentí que no
festejàvem i em sentia bé perquè ell deia que era un invent
capitalista d’una societat corrompuda. Encara que tirava de menys
anar a sopar a un lloc bonic. Jo no esperava res especial perquè
aquell soterrani es tornà rutina i no hi havia molta cosa a fer a
més de parlar entre nosaltres dels mals del món. De sobte ell va
traure amb una caixeta nacrada en blanc amb un llacet roig, el vaig
obrir amb un somriure que se m’escapava. Una bobina de fil blau.
M’esperava una altra cosa però no li vaig dir res. Ell em va dir
que era el meu color favorit i que si volia me'l posava a l’ull. I
vaig assentir.
17.
LA VENJANÇA DEL PARE.
20
DE FEBRER.
Hui
estem a dimecres, i he tingut una discussió molt gran amb el meu
fill. Per això en aquest moment he pensat de cremar-li el seu diari,
perquè és el que més s’estima ara mateix, així el fastadiaré
molt.
Aniré
després de dinar perquè f no estarà a casa i així el podré
cremar i quan vinga a casa ho vorà. Però primer hauré d'anar a per
gasolina i així es cremarà més ràpid.
(...)
Quan
vaig acabar de mejar-me l’entrepà, vaig eixir de casa corrents,
abans que vinguera f a casa. Vaig pujar al cotxe i quan
quedaven tres minuts per arribar, vaig trobar els amics del meu fill,
em preguntaren per ell i els vaig que no sabia on estava, i em
digueren que si els podia portar en el cotxe a ma casa, perquè
havien quedat amb f allí. Quan vàrem arribar f es
trobava allí esperant-los al sofà mentre jugava amb la
videoconsola. Els vaig deixar allí i quan m’apropava a la porta
la meua dona em va dir que havia de netejar la casa, perquè ella
havia de fer unes tasques molt importants.
Així
que al final no vaig poder cremar-li el llibre en tot el dia, i
hauré d'esperar una altra oportunitat.
18.
PEL SEU BÉ
25
DE FEBRER
En
el moment en què em vaig negar a fer el vot de silenci amb “f” i
companyia; vaig començar a preocupar- me per si podien aplegar massa
lluny amb això. Angoixada pels seus pensaments vaig decidir anar a
parlar amb la mare d’”f” quan ell no hi estigués. Quan per fi
vaig anar, en arribar, la mare va quedar una mica sorpresa (ja que no
ens portaven molt bé), però em va convidar a passar. Li vaig
preguntar si sabia alguna cosa més del que “f” estava fent
respecte a la secta, que jo m’havia negat a vàries coses que
creuaven el límit, i tenia por que “f” i companyia acabaren
sense poder veure la realitat. La mare d’”f”, nerviosa i amb
por, em va ensenyar el dietari d’”f”. Vaig quedar bocabadada
perquè es parlava també de mi. Em vaig preocupar i vaig proposar-li
la idea de buscar-li a “f” nous amics i nous interessos. Aquesta,
després dedonar-li moltes voltes, va acabar acceptant.
En
el moment en el que me'n vaig anar, ambdues ens varen posar-se mans a
l’obra per intentar canviar a “f”. Tot era pel seu bé.
19. MANIPULACIÓ
I SANG.
24
d'octubre.
Avui és l'aniversari d'f.
L'he felicitat quan l'he vist a classe i m'ha somrigut amb la
innocència
que el caracteritza.
5
de gener.
Els xics són complicats, més que les xiques de la meua classe com a
mínim. Els sent
parlar de coses que no haurien
d'
interessar-me.
9
de febrer.
A dia de hui sóc
més amiga d' A,
Z, M
y
f
que de cap
xica.
21
de febrer.
Fa uns dies els xics decidiren fer-se vegans. Quina bogeria! Els he
dit que jo també m'uniria per a què
no em tiren del grup.
4
de maig.
Tota aquesta situació m'està sobrepassant. Tinc els peus
destrossats. Però no és
moment de dolors, cal
seguir
amb l'ascensió.
1
de juny.
No arribe a estar del tot d'acord amb tot açò però no voldria ser
jo qui no estigués
preparada per al gran final.
13
de juny.
Hem
decidit que hem
de
fer un vot de silenci. A,
Z, M
y
f el
faran. Jo
no.
15
de juliol.
M'ha
confessat que va trencar el vot de silenci. És una falta greu, ha
de
ser castigada amb l'expulsió dels romanents.
26
de setembre.
El primer dia
de classe M ens insultà amb merdes i paraules de tot menys amables.
Esta nit anirem a sa casa a visitar-lo.
27
de setembre.
La sang corria.
12
de novembre.
La caverna del no-veure és el lloc ideal per a nosaltres, per a
esperar que arribe el final.
20
de novembre.
Han arribat. La sang tornarà a córrer
hui.
20.
SENSE TÍTOL 4.
20
DE NOVEMBRE
Mare
meua quin dia el de hui! Aquest matí quan he anat a vore el diari
del meu fill i he vist que no hi era pensava que s’ havia adonat
del meu nou descobriment però després buscant bé l ́he trobat on
sempre. La veritat és que no entenc res del que fa però com que
vull ser una bona mare he d'entendre'l per a poder tindre una major
confiança en ell. Tot açò dels seus amics, d ́anar sense sabates,
amb el monyo rapat i tot això son tonteres, de veritat, però és el
que toca, l' adolescència és un període que no entén ningú i que
per anar a la moda es fa el que faça falta. I ara que m ́ha dit que
vol fer-se vegà és la meua oportunitat per mostrar-li que respecte
la seua decisió i que m ́interesse per ell, així que demà aniré
al supermercat a comprar el que faça falta per a què estiga ben
alimentat.
AINHOA
García, 2n BAT A
21.
EL FINAL DE LA MÍRIAM AL GRUP
DIMECRES,
22 DE GENER.
Ha
sigut un dimecres qualsevol, he arribat a l’institut i he saludat
els amics quan m’he adonat que cap d’ells em feia cas. Després
d’una estona, he arribat a la conclusió que tots els Romanents
estaven passant de mi.
M’he
creuat amb un xic de la classe, i li he preguntat si sabia qualsevol
cosa. Aquest m’ha contat el que ocorria: els Romanents havien
decidit que no volien que formara mai més part del grup, ja que
deien que feia el que volia i que no complia cap de les mesures que
ells decidien complir. Aleshores, m’he adonat que tal vegada als
meus amics no els havia paregut bé allò que no fera el pacte de
silenci, no em cosira… És de veres que sempre m’he amagat
darrere de qualsevol excusa, i fins ara no hi havia tingut cap
problema de seguir pertanyent al grup. Encara que compartim el mateix
pensament, jo no estic disposada a fer aquestes coses tan salvatges,
per a mi són massa i pense que no podria complir-les. A més, m’he
adonat que ningú no pot obligar-me a fer coses que no hi estic
disposada; encara així, jo vull continuar pertanyent al grup. Per
això, m’he decidit a parlar amb els Romanents, per tal
d’arreglar-lo tot.
DIVENDRES,
24 DE GENER.
Al
parlar amb ells m’he adonat que no era tan fàcil tornar a
pertànyer al
grup,
ja que tenien massa clar que no em volien mai més allí. I així ha
sigut, he deixat de formar part del grup amb què tantes aventures hi
he viscut…
Hora:
quasi zero.
-
“Aniré a on em demanen, però només vull saber el que F vol
dir-me…”, no tinc idea de quant més hauré d'aguantar, Zac va
decidir no seguir-me el corrent, espere que almenys puga ser prou
fort, per a fer el que he de fer – respira, per a després
continuar escrivint.
-
Zacharias no va seguir el corrent, perquè va saber en el que no
havia de ficar-se, vaig fer malament a ignorar-ho, vaig acabar en
aqueix lloc… vaig fer totes aqueixes coses, i tot per una simple
aposta, si tan sols haguera tingut la sort suficient com per a no
vessar aqueix got, tal vegada no estaria pagant aquest càstig, ma
mare no va poder perdonar-me, bo, no vas poder… - començava a
assecar la seua mà amb la seua cama, estava tacant les fulles.
-
I el pitjor… és que vaig acabar creient-m'ho… acceptant-ho,
sempre havia volgut formar part d'una cosa així, oh… però quina
vergonya – deixava de costat el bolígraf, amb els seus dits, va
escriure l'última paraula, un simple “Que la pau siga amb el món”,
una miqueta corbat i una cosa borrosa, les alarmes policíaques
sonaven pel voltant, el fil roig arribava fins a la seua porta, però
Áron estava orgullós.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.