Segon bloc de relats de l'IES Albal:

“Qui controla el passat controla el futur,

qui controla el present controla el passat”, va dir George Owen.

Però, què passa si no recordes el teu passat? Si aqueixa part de la teua vida està buida? És un abisme, un forat negre que atrau i engul totes les memòries de la teua vida sense compassió.

La vida d'Avelino estava sent consumida per aqueix forat negre que els metges deien alzheimer i que avançava inexorablement.

Assegut en el banc del pati de la residència, observava la caiguda de les fulles. Va posar la seua mirada en la fulla que acabava de caure sobre la seua cama coixa.

La seua ment va volar molt lluny, més aviat molt arrere i va començar a imaginar-se la possible causa d'aquella lesió.

”Potser va ser fruit d'un xoc amb un dels meus amics en un partit de futbol”, va reflexionar, “potser va ser Ignasi”, es va dir a ell mateix. Sí, aqueix nom li agradava, per tant va decidir que Ignasi seria l'amic d'aquesta història.

“També va poder produir-se en una aparatosa caiguda de la noguera de casa”. Va començar a imaginar-se un xicotet grimpant sense escoltar els advertiments de la seua preocupada mare. “Segur que era un xiquet revoltós que només donava problemes”, va riure alegrement. ”Potser demà hauria d'imaginar-me com un xiquet tranquil i responsable”, va decidir Avelino.

                                     Carmen Fernández, 1r Batxillerat, IES ALBAL

 

Vaig fixar la vista en ella abans d'endinsar-me cap al interior del que alguna vegada havíem denominat com nostre, eixe lloc en el qual podíem refugiar-nos. Els camins no lluïen com els recordava i les imperfeccions a les façanes del carrer eres molt més notòries, al igual que les línies d’expressió en nosaltres. El temps passava per a tots i això també incloïa al poble que ens havia vist créixer i anys després deixar-lo amb molta tristor per trobar el nostre lloc a la ciutat.

— No puc creure com ha canviat tant... — vaig dir sense deixar de caminar, encara agafat a la seua mà.

En el precís moment en el que la meua dona em va escoltar no tardà ni una mica a girar-se lleument cap a mi. Juraria, i coneixent-la tan bé com ho la coneixia, no dubtaria a dir que tenia els ulls vidriosos, com si les llàgrimes volgueren sobrepassar la frontera dels seus ulls fins la pell.

— Tal vegada els que hem canviat em sigut nosaltres.

I per primera vegada en molt de temps contemplàrem el lloc on passàrem de ser uns desconeguts a passejar pel mateix camí, quasi quaranta anys després.

                            Elma Montes, 1r Batxillerat, IES ALBAL

 

 

L'ÈPOCA DE LA MÚSICA

Aquell diumenge de 2020, quan arribí a ca l'avi, em vaig ficar a trastejar els caixons, com feia de sovint i, vaig trobar una xicoteta caixa d'on eixien dos cables amb dos auriculars. No sabia què era aquell instrument i vaig anar corrent a les cames de l'avi perquè m'ho explicara.

El vaig veure molt entusiasmat amb aquell objecte i, ell va començar a contar-me què era allò.

Corria l'any 1980 i era l'aniversari dels 16 anys del teu pare -em va dir-, ell estava en l'edat on li va començar a agradar escoltar la seua pròpia música, aïllant-se del món, i l'àvia i jo li vam regalar un walkman, aquest instrument que s'utilitzava amb cintes per escoltar música. Ell era el xiquet més content que existia a l'univers. Anava sempre amb el seu walkman, amb cintes de tota mena de músiques, en especial, les dels Rolling Stones. Li encantaven! Va ser en aquell estiu on l'àvia i jo ens adonàrem del canvi que estava fent el teu pare, va passar de ser un xiquet a fer-se un home que creixia molt ràpidament.

Aquell diumenge, als genolls de l'avi, va ser un dels millors. Ell em va dir que gaudira molt la meua infantesa, ja que el temps passava molt ràpid i, també, que escoltara molta música, que de segur que m'agradaria tant com a mon pare.

                                  

                                  Sara Aibar, 1r Batxillerat, IES ALBAL

 

 

EL MEU RACÓ PREFERIT

Des de que els meus pares em van ensenyar aquell lloc on anaven cada dijous, es va convertir en el meu racó preferit per a evadir-me de tots els problemes que tenia al cap. En especial, em referisc, a la terrible mort de Pitu. Quan em va arribar d'aquesta notícia vaig decidir anar allí però, aquesta vegada, a soles, ja que necessitava oblidar-me de qualsevol persona i defugir certs pensaments, i reflexionar sobre el poc valor que li donem a la vida. En arribar, no vaig dubtar a endinsar-me en l’aigua fins a esgotar-me nadant. Després d’una llarga estona nadant, sense saber cap a on estava dirigint-me, vaig alçar el cap, vaig mirar el que m'envoltava i em vaig adonar que estava molt lluny. Rodejat per l’aigua i sentint el soroll dels pardals, peculiars de la zona, em vaig adonar de la poca importància que donem al temps i a les persones i em vaig jurar, mirant aquella aigua cristal·lina que em produïa tanta pau i em portava tan bons records de persones que estime, que vaig decidir que valoraria tots aquells moments de la meua vida i el gran esforç que feien els meus pares per a donar-me la vida que tenia.

                        Estela Martínez, 1r Batxillerat, IES ALBAL