Circumstàncies difícils
Sempre dic que em vaig convertir en adult quan tenia dotze anys. Va ser, fàcilment, la pitjor etapa de ma vida.
Acabava de morir ma mare per algun tipus de càncer, el nostre pare no ens va voler donar detalls. Ell estava passant-ho molt malament. Romania la major part del dia fora de casa, treballant com un boig.
El meu germà tenia només sis anys. Jo havia de portar-lo a l’escola tots els dies, fer-li el sopar, dutxar-lo, ajudar-lo a fer els deures… Vaig fer el paper de pare, ja que el nostre estava absent. No és que el culpe, algú havia d’aconseguir els diners per a què poguérem viure, però tampoc feia massa esforç per passar temps amb nosaltres. El poc temps que vaig passar amb ell, constantment em deia que havia de ser un home i créixer. I això vaig fer.
Em vaig posar a treballar a una granja, prop d’on vivia una família molt adinerada. Els fills de la família sempre em portaven una mica de menjar o diners. I és que, la veritat, tenien menjar de sobra.
Sempre he sentit enveja dels rics, crec que la seua vida és més fàcil que la dels que hem de treballar.
Begoña Arroyo González, 4t d’ESO- Salesians Ibi
Circumstància
Aquell matí em vaig alçar amb ganes de fer alguna cosa, així que vaig decidir anar a parlar amb els meus pares però casualment el xalet es trobava buit. Vaig buscar per tota la casa però res, així que vaig decidir anar a parlar amb Paco.
Vam estar parlant una estona fins que van cridar de l'hospital. Jo no estava entenent res però per les cares que posava Paco semblava que venien molt males notícies. Quan va penjar m’abraçà i em digué que tot aniria bé. Però, què havia d’anar bé? Jo seguia sense entendre res i Paco només plorava i plorava desconsoladament fins que va poder articular paraula, després d'uns quinze minuts.
Quan va parlar vaig rebre la notícia més devastadora que mai m'havien donat. Pel que sembla els meus pares havien eixit a comprar prompte i en el camí amb cotxe un borratxo que conduïa havia xocat amb ells violentament. Segons sembla la meua mare no havia sobreviscut i el meu pare estava a l'UCI.
Els meus sentiments es van convertir en una gran massa de tristesa i amargor, les llàgrimes salades no deixaven de brollar dels meus ulls i l'única cosa que podia fer era anar a veure el meu pare, cosa que em va consolar una mica. Quan vaig arribar i vaig veure l'estat del meu pare, sols volia morir-me jo també. Però finalment després de molta medicació i ajuda va aconseguir recuperar-se tot i que perdent un braç.
Aquell dia em vaig adonar de la importància que té valorar les coses quan es tenen i no quan es perden.
Inés Azorín Valero, 4t d’ESO- Salesians Ibi
El pas del temps
Un dia vaig decidir tornar a passar per aquella drecera que sempre recorria amb la meua bicicleta.
I amb nostàlgia vaig recordar tots aquells moments, quan la meua única preocupació era si podia anar a jugar amb els meus amics o les comandes que em demanaria la meua mare. Mai havia pensat en la fugacitat d'aquells moments i com em feien de feliç. Ara només podia mirar amb estranyesa com havien canviat les coses, com havien transformat aquelles terres en les quals jugava cada vesprada, en una casa enorme que només tenien per a demostrar la seua posició social.
També vaig recordar els meus amics, als quals ja quasi no veia. No havia notat la seua falta fins a aquell moment. Abans pensava que no podria viure sense ells i, ara, ni els recordava perquè altres persones havien arribat a la meua vida. Em va semblar molt trist notar això i vaig decidir que hauria de parlar-los de nou.
Vaig continuar amb el meu camí mentre allaus de records acudien a la meua ment, arribant a la conclusió que m'havia fet major.
Juana Cadavid Sánchez, 4t d’ESO- Salesians Ibi
Realista o pessimista
Jo solia viure a la ciutat de València, van ser uns anys bastant reflexius. Quan recorria els carrers urbans em solia trobar persones demanant almoina amb un cartell de cartó. En els cartells posaven frases com "sense sostre, famolenc, necessite treball" és trist, ja que alguns dels que estaven i estan dormint al carrer són joves.
Un dia vaig anar a la platja, vaig recórrer la costa durant una estona mentre veia el capvespre, i llavors em vaig ficar una mica en l'aigua, amb les ones trencant suaument cada vegada que anaven i tornaven, acaronant-me la pell, fent-me companyia. Silenci, tranquil·litat, pau...?
Ací estava, amb les meues idees turmentat-me el cap i reflexionant tot el que pensava. Reflexionava en eixa por interna de triar l'opció incorrecta en la vida i acabar malvivint, com una persona invisible que ningú recorda. I pensava, estic sent realista o pessimista?
Ens fan triar el nostre futur molt ràpid i quan ens adonem del que volem, la majoria de les portes estan tancades. Sense volta enrere o amb unes opcions mal vistes per la societat. O almenys això és el que pensava.
La finalitat d'elecció és per a ser feliç. Treballar en alguna cosa que vas triar per a ser-ho en el present, no per a ser-ho en el futur.
Irene de San Jorge Corbalán López, 4t d’ESO- Salesians Ibi
Eloisa
“L'adolescència és l'única època en què he après alguna cosa.”
Marcel Proust
Eloisa està trista, s'ha barallat per primera vegada amb les seues amigues de 4t de primària…
Eloisa està enfadada, s'ha barallat per quart cop amb les seues companyes de 6è de primària…
Eloisa està indignada, s'ha barallat per cinquena vegada amb les dues millors amigues de 2n d'ESO…
Eloisa està decebuda, sola, deprimida, furiosa, confosa i aterrida, s'ha barallat per vuitena vegada amb la seua única “amiga” a finals de l'ESO.
Eloisa estava jugant amb Miguel quan Clara, Lucía, Raquel i Isabel es van enfadar per estar amb el noi que els agradava.
Eloisa no havia fet aquest tiktok amb Clara, Lucía, Raquel i Isabel…
Eloisa no vol fumar, Lucía i Isabel s'han tornat a enfadar.
Eloisa ha escoltat Isabel ficant-hi merda, “és una pena de persona, ni el seu primer bes ha donat”.
El pas de la infància a l'adolescència és com la solidificació de l'aigua, la seva forma original és molt fluida, manipulable i lleugera; en canvi el gel és una mica més dur però molt fràgil i, alhora, és molt difícil de manipular.
Julia García Rico, 4t d’ESO- Salesians Ibi
El procés de l’adolescència
El període infantil és un que sempre ha marcat la vida de tota persona. Com en l'adolescència, normalment, les situacions i les relacions defineixen la persona i el seu futur. Marcant així un abans i un després a la seua vida.
L'adolescència, període anomenat al pas d'infantil a adult és considerada pels adults com la millor època de les seves vides.
És per això que el meu millor exemple i opció per explicar-ho és la vida d’una professora. Veient així, els alumnes madurar i canviar el seu vocabulari. Ja que una de les coses més notables a l'adolescència, és el canvi d'estatura, veu… I, psicològicament, la persona madura. Per això, tots al llarg de la nostra vida passem per aquest procés.
La maduració es pot observar al dia a dia i sol ser un procés lent, convivint així amb la nostra persona i portant-nos a superar situacions i problemes.
Judith Hidalgo Domene, 4t d’ESO- Salesians Ibi
S’ha suïcidat
Va ser en aquell moment que va escoltar aquelles paraules tan doloroses de "Pitu s'ha suïcidat" en el qual la seua ment de xiquet començava a ser o, almenys a semblar-se, a la d'un adult.
Quan li van contar el que havia passat es quedà en estat de xoc. A al principi no s'ho va creure i va anar al seu estable per a comprovar que no estiguera allí. En arribar i no veure'l es va adonar que amb la mort de Pitu una gran part de la seua vida havia desaparegut.
En adonar-se de la gravetat de l'assumpte va començar a veure la vida d'una altra manera, no tan infantil. I amb això a valorar i cuidar més les coses més pròximes a ell, perquè no sabia quan li poden faltar. Perquè és un greu problema que només es valoren les coses que més es volen una vegada ja no estan. I penedir-se de no haver passat més temps amb elles és l’única cosa que ens queda.
Des d'aquell moment tothom sabia com d’important era Pitu per a ell. Van començar a tractar-lo diferent, amb més cura, pel fet que es pensaven que en l'única cosa en què pensava era en aquell tràgic succés.
Héctor Maranchón Moltó, 4t d’ESO- Salesians Ibi
El que ens fa madurar; créixer.
L’adolescència és una transició en la qual passem de ser xiquets a ser un poc més madurs. Açò, constitueix un període especial del desenvolupament i del creixement en la vida de cadascú.
No ens adonem de la rapidesa del pas del temps, en un obrir i tancar d’ulls ja som quasi adults; açò ens porta a prendre les nostres pròpies solucions, a decidir el nostre futur, i també comencem a tindre relacions duradores; ja siguen d’amistat o de festeig.
En aquesta etapa, comencem a decantar-nos per les coses que més ens agraden o que més ens criden l’atenció.
Jo per exemple, gràcies a les optatives del meu institut ha pogut descobrir que m’encisa l’economia i que m’agradaria poder estudiar-la i dedicar-me a ella. Comence a despertar passió per coses que no m’haguera imaginat mai que m’agradaria tant.
I això, és el que m’ha fet madurar a mi, veure el principi del meu futur i despertar la curiositat en una cosa nova.
Claudia Ramírez Nicolau, 4t d’ESO- Salesians Ibi
Créixer
Jo era un xiquet feliç, innocent, sense problemes de veritat, sols eren pel·lícules que em muntava al cap i les contava als meus pares com si foren el més greu del món. Els meus pares intentaven ajudar dient-me que això no era res i que ja em trobaria amb problemes de veritat.
Un dia, anava jugant pel carrer i uns xics em van furtar el baló i se’n van anar corrents. Arribava ja a casa, trist sense el meu baló i de sobte ma mare va arribar plorant.
- Què et passa mare ?
- No res fill meu. M’he quedat sense feina, però tranquil que en trobaré una altra.
I al dia següent vaig aconseguir diners per a comprar-me un baló molt més nou. A partir d’eixe moment vaig saber que eixos eren els problemes de veritat, i ara, les coses que em passen, les solucione jo mateix.
Inés Tello Cantón, 4t d’ESO- Salesians Ibi
Em vaig convertir en el que soc.
En el que soc em vaig convertir quan tenia onze anys. Era un calorós dia d'estiu, estava tombat al pati posterior mirant els núvols. La gent diu que és possible enterrar el passat i començar de nou, però el passat et defineix i s'obri pas a urpades si més no te l'esperes.
La meua infància va durar poc. Els colps i els crits eren habituals a casa, per a mi era el normal. Fins que un dia vaig presenciar una cosa que em marcaria per sempre. Era un diumenge al matí, jo ja no dormia, però m'agradava molt quedar-me tombat en el llit sense fer res. De sobte, vaig sentir que algú tocava la porta bruscament. Era el meu pare.
Discussions, colps, insults. El meu cor s'accelerava cada vegada més. Es va fer el silenci i quan em vaig atrevir a eixir em vaig trobar la tràgica escena: les mans ensangonades d'ell, el cos inert d'ella. El plor patern, l'angoixa materna. I jo enmig de tots dos, perdut, espantat, traumatitzat.
Ha passat molt de temps: ara, en tirar la vista arrere, comprenc a aquell xiquet condemnat a repetir el que va veure. També jo em vaig equivocar i vaig pensar que estimar era posseir, també jo vaig cometre la mateixa atrocitat.
Maria Serrano Martos, 4t d’ESO- Salesians Ibi
El principi del meu canvi
Em vaig despertar a les set del matí, com de costum i vaig anar al bany. Em vaig llavar la cara i em vaig vestir. Vaig baixar les escales per anar a la cuina, esmorzar i agafar la motxilla per anar-me'n a l'escola.
Abans de sortir ma mare em va recordar que hui anaven a dir les notes que havíem tret als exàmens i així podríem veure qui de tots se n'anava d'Erasmus. Portava molt de temps preparant-me per a això, aquesta era la meva oportunitat de poder anar-me'n de casa i ensenyar els meus pares que puc cuidar-me jo sol.
La meua mare sempre ha estat damunt meu, sempre em recorda tot el que he de fer i no para de preocupar-se per mi, encara que ja tinga 17 anys! El meu pare en canvi, per feina sempre ha estat fora i encara que intentava passar temps amb nosaltres, era impossible, sempre li sorgia alguna trucada o algunareunió de la seua empresa. Així que ho necessitava, necessitava anar-me'n.
Vaig arribar al col·legi, tots els companys estaven nerviosos. Vam anar a classe i era el moment de dir-ho.
-Joan! -digué la professora.
Tots es giraren i se'm queden mirant. Jo no sabia què dir, havia aconseguit el que estava esperant.
Ara és el meu moment per madurar i ser independent.
Marta Tortosa España, 4t d’ESO- Salesians Ibi
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.