Bona nit! Enviem els relats de l'IES ALBAL.
Salutacions!
SUBJECTE 922
Cada
matí, la llum freda del laboratori es cola per les escletxes de la meua gàbia.
Em desperte amb la boca seca, amb els ulls pesats, amb el cos ple de ferides
que ningú diu ferides. Ací les anomenen “resultats”. Ací em diuen “subjecte”.
Escolte
els seus passos abans de veure’l. Sempre sonen igual. Lents. Tranquils. Això em
fa més por que si correguera. Quan arriba, el meu cos comença a tremolar sense
que jo vulga. Intente amagar-me en una cantonada, encara que sé que no serveix
de res. Mai serveix.
M'agafa
com pot, malgrat la meua resistència, i em posa sobre una taula freda. Em posa
líquids en els ulls, en la pell, en les orelles. Alguns són espessos, uns
altres semblen aigua, però tots cremen. Crema tant que a vegades crec que em
vaig a quedar cec. A vegades crec que em vaig a morir.
De veritat la meua vida val menys que un poc de
maquillatge? Maquillatge? Així ho anomenen, crec.Tinc por de
l'home de la bata blanca. Les
seues mans són suaus. M'acaricia
de tant en tant. Fins
i tot fa bona olor. Però per a
ell no soc res. No soc algú. Soc un instrument. Un
pas del seu projecte.
A
les nits somie amb córrer. Somie amb un lloc amb herba i aire net. Un lloc on
ningú em fa mal. No sé si eixe lloc existeix. Sé que mai eixiré d'ací. Però
mentre puga sentir por, mentre puga plorar, mentre puga somiar…
Continue
viu.
I mentre continue viu, encara soc algú.
Irene Villamón Martínez, 1r Batxillerat, IES ALBAL
EL TAURÓ
De
sobte va deixar de sentir la mar. Després de 10 anys fugint, els humans ho
havien aconseguit. En una vesprada de pesca, el tauró va ser la primera
víctima. Va ser un camí molt llarg en un vehicle desconegut, només sabia que
alguna cosa no anava bé. Escoltava diverses converses entre humans, la més
repetida era " ho hem aconseguit". I en uns minuts, estava dormit. Va
despertar en una mar, però una mar diferent, amb límits. Havien tants animals
que fins i tot alguns no els havia vist en la seua vida, i tot l'exterior
envoltat d'humans.
Al
principi, estava deprimit, no menjava ni es relacionava amb els altres éssers
vius de l’aquari, però van anar passant els mesos i es va acostumar. Per al
tauró ja era rutina no poder nadar ni la meitat que ho feia abans i no ser
capaç d'alimentar-se per si sol. Es va passar tres mesos així.
Però de sobte tot va tornar a canviar. El van canviar a un altre aquari envoltat de butaques, completament sol. Sense esperar-ho, va aparéixer una humana, que semblava simpàtica. El primer mes era molt bona, li donava menjar a canvi de trucs. El tauró pensava que en aquella presó tenia per fi una connexió especial, però amb el temps es va adonar que estava equivocat. L’obligava a fer trucs davant de més de 100 persones, li restringien el menjar i ja eixa xica no anava a vore’l, només a per els diners dels seus espectacles. Amb el temps, aquell negoci va entrar en fallida econòmica i van abandonar als animals a la seua sort. El tauró va intentar sobreviure, però va ser impossible. Ningú va anar a salvar-los, llavors tots van acabar morint de tristesa.
Rocío Pilar, 1r Batxillerat, IES ALBAL
Vainilla, el meu refugi
Òbric els ulls i mire
cap amunt. Em pregunte, per què estic fora de casa? Comence a
lladrar i em quede enfront de la porta. Olorant, note una olor forta però
familiar, alcohol. Ix el meu amo i no em mira, vaig darrere d'ell, lladrant-li
perquè em veja. Els seus ulls es troben amb els meus. Sent esperança, però em
colpeja prop del morro. Sent el dolor punxant. Em quede paralitzat, potser si
em quede quiet em vol una altra vegada. No tinc força a les meues potes
però decidisc demanar ajuda. Ha començat a ploure i ningú sembla veure'm.
Arribe fins a un parc, fa olor a gespa
mullada. Dues xiquetes s'acosten i m'acaricien. Una d'elles, m'agafa, i per fi
sent la calor, el carinyo i l’amabilitat que solia rebre. M'arriba la seua olor
a vainilla i sent calidesa als seus braços. Em porten cap al seu pare, les
agafa i se’n van. Em pose davant d'ells peró l'home em crida i em colpeja
exactament igual que el meu amo, caic al fang. Tot em dona voltes mentre els
veig allunyar-se. Recórrec els carrers, uns humans m'alimenten i altres em colpegen. No se en qui confiar, em sent
perdut.
Torne al parc i veig a les xiquetes. Percep
l'aroma a vainilla, s’apropen i comencen a acariciar-me. Intente estar bé però estic dèbil i sense menjar.
Em sent desolat. Una d’elles m'agafa entre els seus braços de
nou, sent que ja no puc més. Òbric els ulls mentre semblem dir-me que tot està
bé. Per un moment sent que estic fora de perill i els meus ulls es tanquen
lentament, intente obrir-los però no puc, no sé si els tornaré a obrir, només sé
que estic fora de perill amb aquesta olor.
PELUSA
El
meu nom és Pelusa i soc un conill de 4 anys, però durant molt de temps
no vaig ser feliç. Vaig viure amb una família que quasi no es recordava de mi.
Tenia menjar alguns dies, aigua de tant en tant, i carícies… molt poques.
Passava les hores darrere dels barrots de la meua gàbia esperant que algú
vinguera a jugar amb mi.
Un
dia em van ficar dins d’una caixa i em van portar a un lloc ple d’olors rares i
sorolls forts: una tenda d’animals. Em van deixar allí, com si jo fora una cosa
que ja no volien. Tenia por i em quedava quieta, molt quieta, mirant la gent
passar, pensant si algun dia tornaria a tindre una família.
Un
dia, la meua nova família em va adoptar. Em van traure de la gàbia amb molta
cura i em van portar a una casa nova. Jo no sabia si podia confiar, però em
parlaven fluixet i em donaven menjar bo.
Ara visc en una casa on no em falta res. Tinc espai per córrer, mans que m’acaricien i veus que em diuen “Pelusa” amb amor. Abans m’amagava, ara isc corrent quan sent passos. Abans ningú es recordava de mi, ara soc part d’una família.
Lara Punzano,1r Batxillerat, IES ALBAL
EL MILLOR AMIC
El meu nom és Peluso, no sé exactament què significa, però sé que cada vegada que s'escolte “Peluso” amb veu suau, sé que es referixen a mi. Ho sé per la forma en la que els humans de la meua casa em miren i m'acaricien el cap. Sempre vaig a la meua: dorm, menge i faig el que vull. M'encanta mirar per la finestra, veure les persones del carrer, els ocells… Adore quan el meu millor amic m'obre la finestra i sent que l'aire m’acaricia els bigots
M'he adonat que els humans viuen ràpid, mengen ràpid, ixen, entren, dormen i pel matí prompte se’n tornen a anar. Al contrari jo visc en pau. Encara que això no sempre ha sigut així.
Quan era xicotet vivia amb un humà, havia sigut un regal de la seua mare, a qui després d'això mai vaig tornar a veure. L'humà em va rebre amb emoció, però al cap d'uns anys alguna cosa va començar a anar malament. Passava mesos sense menjar i vivíem al carrer. Un dia l'humà em va donar puntades de peu i em va tirar a un contenidor. Allí amb les dos potes de darrere trencades, vaig plorar esperant la mort. No em podia moure, no tenia menjar, la meua breu història s'anava a acabar.
Van passar dies, que van semblar anys, plens de dolor.
Miolava desconsolat.
De sobte vaig escoltar uns passos, em vaig quedar en complet silenci, va traure el cap una ombra pel contenidor. Era un xiquet, xicotet, ros, amb por en els ulls. Eixe xiquet es va convertir en el meu millor amic fins al dia de hui.
Maria Molina, 1rBatxillerat, IES ALBAL
CANELA
El meu nom és Canela, tinc 8 anys, però realment
porte només 4 anys vivint feliçment. Quan vaig nàixer estava feliçment amb la
meua mare i els meus germans en una casa de camp de la meua àvia, la persona
que havia portat a la meua mare a esta casa. La meua àvia en eixe llavors era
molt major i va morir mesos després del meu naixement, quan la policia ens va
vore a mi i a la meua família, ens va portar a una espècie de presó en la que
vaig passar els següents dos anys.
Ho recorde com un lloc horrible, recorde nits on
la meua mare no menjava durant dies perquè als meus germans i a mi no ens
faltara alguna cosa per a menjar, abans de complir dos anys em van separar de
la meua mare i els meus germans, jo estava en una casa nova, però esta vegada ja
no era la casa de l'àvia, era un pis xicotet i brut, on vaig passar fam perquè
el meu nou pare no em donava menjar ni em treia a passejar i quan no aguantava
més i em feia a casa pipí em pegava , vaig passar un any en eixa casa perquè un
dia el meu pare va deixar la porta oberta sense voler i vaig tindre curiositat
de com es veuria el món per fora i vaig estar una setmana explorant el món .
Vaig sentir l’olor d’unes riques salsitxes una nit
d'eixes,record que era estiu i hi havia molta gent, vaig ser al lloc de
salsitxes i em vaig trobar amb la sort de la meua vida, mai vaig pensar que
eixe moment seria el punt de gir de la meua vida . Després en el lloc de
salsitxes, em vaig trobar amb una xiqueta que semblava tindre la meua edat i la
seua mare, la qual pròximament seria ma mare també . Em van veure i va ser
connexió des del primer moment, mesos després ja era un més de la família, ja
tenia una nova família, una família que em volia. Ara visc en
una casa on els sorolls no fan mal. No sé per què abans el meu cos s'encollia
només quan algú s'acostava, però ací ningú sembla enfadar-se per la meua
respiració ni pels meus passos maldestres i em trauen a passejar. Al principi
em quedava quiet, molt quiet, per si així passava desapercebut. Una xiqueta seu
en el terra i juga sense mirar-me. Jo l'observe i fa olor de galetes, em dona
premis cada vegada que em porte bé . Un dia m'acoste i no passa res dolent. Un
altre dia m'acaricia, no s'enfada. Ara visc feliç i en tranquil·litat.
ESPERANÇA
Hola, soc Duna, i tinc cinc anys,
vaig nàixer el 19 de gener al costat de la meua germaneta Bela, qui és l'única
que encara segueix al meu costat i té l'esperança que algun dia puguem viure
una vida com la que ens contava la nostra mare, eixa amb la qual els nostres
amos ens donaven menjar, ens compraven joguets i ens deixaven ser lliures,
però, la nostra mare no ens va avisar que la realitat era molt distinta.
Avui és un dia a la sabana
de Tanzània com qualsevol altre, passeja amb la resta de la manada de lleons
mentre sent el suau bufit del vent a la crinera. De sobte, sent una olor
amarga, una barreja de ferro i pólvora, no ha vist res, però sent un dolor
punxegut al costat i sap que alguna cosa no està bé, en eixe moment se li
ennuvola la vista i perd la consciència.
Baraka, el causant d’eixe
dolor, és un xic d’uns 25 anys al que la falta d’oportunitats, l'absència d’una
família i la necessitat de dur menjar a taula l’han dut a la captura i venda
il·legal d’animals salvatges. L’inunda una felicitat immensa, perquè sap que
aquesta captura li donarà a menjar durant almenys un any, s’apropa a ell i amb
l’ajuda de tres companys el tanca en una mena de gàbia metàl·lica i el puja al
seu vehicle.
Quan el lleó es desperta
sols veu una foscor inquietant, intenta moure’s, però xoca amb uns barrots
metàl·lics i els intents d’alliberar-se són inútils, així que prompte es
rendix. Ell no ho sap però un circ il·legal ha oferit una gran quantitat de
diners per ell i en uns dies la seua vida donarà un gir inesperat.
Passada una setmana arriba
a un recinte en el que els humans li ensenyen a fer trucs i acrobàcies a canvi
de menjar, allí passarà els últims anys de la seua vida i perdrà la seua
llibertat i ferocitat, fent espectacles a centenars de persones, mentre els
humans s’aprofiten d’ell.
Passats 7 anys aquell
lleó, al que ara anomenen Khan, és vell i ja no pot fer espectacles. Està
esgotat, sent que tot s’apaga i d’un moment a altre mor, en el mateix lloc en
el que va perdre la llibertat, una gàbia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.