MICRORELATS IES SANT VICENT FERRER (ALGEMESÍ)

EL GEGANT OCUPAT EN EL SEU MÓN

Soc una formiga i visc en un gran formiguer situat en un jardí molt bonic. Necessite impressionar la meua reina i aconseguir menjar, ja que no hi ha suficient per a aquest hivern.

Acabe d’eixir del meu formiguer sense les meues companyes, ja que hui no s’atreveixen perquè han vist que el gegant, que viu a la casa, està corrent pel jardí, però jo necessite sorprendre la meua reina i m’arriscaré. Em concentre en la meua ruta fins que veig una enorme molla. Em pare i organitze un pla per arribar al meu destí sense problemes. Ja ho tinc tot clar. Comence a avançar, esquivant totes les pedres fins a arribar davant de la molla. L’agafe i sent una gran felicitat perquè sé que la reina em felicitarà pel meu magnífic treball.

Ara he de tornar al meu formiguer sense perdre-la. Mentre torne, em trobe amb el gegant caminant distret. Intente esquivar els seus grans peuots, podria fixar-se més, però no, tota la seua atenció l’ocupa una xicoteta pantalla que porta a les mans. De sobte, llança l’aigua que porta en un got i aquesta cau tota sobre mi, deixant-me tota banyada i impedint que jo avance. M’adone que sola no ho aconseguiré, necessite ajuda per tornar al meu formiguer. Intente cridar a les meues companyes i, a poc a poc, van apareixent al meu costat. Fem una gran filera juntes i la molla arriba sense cap problema al seu destí. De sobte, escoltem com tot el jardí tremola con si s’acabara el món, escoltem com alguna cosa s’acosta… Ràpidament intentem entrar totes al formiguer, però és impossible, estem rodejades per més de deu peus, molt més menuts que els del gegant, però igual de perillosos perquè tampoc es fixen en l’entorn que els rodeja.

El terratrèmol només dura uns minuts, els passos ja s’allunyen. Òbric els ulls i observe els cossos diminuts de les meus companyes que han caigut durant la batalla.

 Sanaa Achahbar Hazmi

 

AIGÜES ROGES

El seu aroma a suor em recordava el dia tan angoixós en què ens trobàvem. Feia uns sorolls incomprensibles per a mi, però el seu to, junt a les manotades que m’adreçava cap a les aletes i l’espiracle, em feren adonar-me que eren ordres que havia de complir.

Em donava unes sardines perquè menjara, millor dit, m’obligava al fet que les ingerira; jo no volia. Jo ja no volia fer res, ja no tenia sentit fer acrobàcies si ni tan sols tenia ganes de respirar. Només sabia que havia de fer-ho. Fer-ho sense ganes i sense forces, quasi sense vida. Així va ser. Així ho vaig intentar. Vaig tornar al meu aquari, al meu aquari que semblava gegant però que no em deixava nadar com jo volia. Només em permetia nadar com ell em manava. Els meus sentits començaren a fallar. Notava com la sang del meu interior trobava el seu camí fins a l’exterior. Ja no sentia les ordres, però sabia que continuaven, sabia que realment jo no li importava, que només volia que les complira.

Però no vaig poder. Els meus ulls es tancaren i l’aigua va començar a tintar-se d’un color rogenc. Un roig d’esclavitud, de cansament. Un roig d’assassinat. El meu cos va quedar immòbil al fons del delfinari; enmig de les aigües roges color sang. El que millor recorde és la sensació de descans i calma, que feia la mort una mica més agradable que el càstig, al qual m’havia acostumat a anomenar vida.

 Andreu Armenteros Ruiz

 

SOLTAR-SE DE LA CORDA

Finalment, he aconseguit soltar-me de la corda després d’esperar com Hachiko. Estic molt espantada, però necessite trobar la meua millor amiga Mariana. Mentre la busque, només pense en si està bé. Sé que ha sigut un desastre natural molt greu, segurament amb molts ferits, però dins de mi alguna cosa em diu que Mariana està bé.

Seguisc corrent pels meravellosos senders del meu preciós poble, Huancané, al Perú. La preocupació no em deixa gaudir bé del paisatge però, de tota manera, sent com l’aire mou les meues orelles i açò em dona més tranquil·litat i esperança per trobar Mariana. M’ha arribat una olor a tamal com els que prepara la iaia tots cada matí per a desdejunar a Mariana. Sé que és ella, no tinc cap dubte, m’arrime i escolte:

—Roberta! Soc jo, Mariana, finalment m’has vist! Sabia que ho faries! Eres una llama molt llesta.

En aquest moment, he sentit que la meua vida és perfecta. Per a ser feliç només necessite tindre la meua millor amiga, Mariana. Així i tot, que jo soc una llama i ella una xiqueta, ens complementem a la perfecció. La nostra amistat és més verdadera que la de molts humans.

Mireia Asunción Colomer

 

L’ARANYA TÀNIA, UNA GRAN ARQUITECTA

Em trobe a un no res d’acabar la meua obra, una xarxa perfectament simètrica de fins filaments d’un color blanquinós. L’he feta en un dels racons dels menjador i m’ha portat tres dies de feina, però realment ha pagat la pena. Ha quedat magnífica! Soc una artista des del cap fins a les vuit potes i l’enveja de les meues veïnes. Tanmateix he de lluitar contra els tremolors i vibracions que provoca el gegant que viu baix de mi. Està obsessionat amb un aparell que passa tots els dies per tot el pis, es menja tot el que troba pel terra i, a més, fa un soroll terrorífic. No em deixa treballar tranquil·la! Estic segura que ell no podria copiar el meu art!

Mentre anava a la meua, perfeccionant i admirant la meua gran i estimada obra, note una forta vibració. Són els passos del gegant que avancen cap a mi. Em gire i observe que a les mans duu un pal allargat amb plomes en un extrem. Estic convençuda que ha vist la meua creació i ha decidit donar-me l’enhorabona i demanar-me que decore altres racons de la nostra casa. He d’estar-ne ben orgullosa!

Però, de sobte, aquell monstre de dues potes destrueix la meua obra en qüestió de segons, tantes hores de feina per a res!

Demà provaré a la cuina, pot ser que allí sí que aprecien verdaderament el meu art.

Ágatha Bastida Pascual

 

ENCARNA, L’AMA LLESTA

Soc un gossa molt animada, amb ganes de jugar sempre. La meua ama m’ha ensenyat a dur-li botelletes d’aigua, el comandament de la tele o qualsevol cosa que puga agafar. M’agrada ajudar-la. Sempre observe que el gos del veí em mira de manera estranya quan em veu amb alguna cosa a la boca per a l’ama, però mai m’ho prenc de manera personal, tinc un vincle molt bonic amb la meua Encarna. Sempre he pensat que la meua feina és fer d’ajudanta.

Hui és un dia nou, torne a veure el gos i decidisc anar a veure què fa. Està gitat prenent el sol i no puc evitar pensar quins pocs valors li han ensenyat. Ja és de vesprada i per l’altra finestra veig a una altra gossa fent el que vol, me n’adone que ja no és casualitat el que estic veient i que la meua Encarna ha estat utilitzant-me tot aquest temps. Dec ser la vergonya del veïnat! En aquell mateix moment em demana que li porte aigua, però jo, que ja he recuperat la meua dignitat, tota orgullosa puge al banc de la cuina, deixe caure l’aigua a terra i me’n vaig a dormir.

Al dia següent no em posa el menjar abans d’anar a treballar. Per venjança vaig i agafe el seu i el llance tot. Així que a partir d’ara faré sempre el que vulga, em dedicaré a fer de gossa, dormir al solet i estirar-me quan em vinga de gust. La meua estimada Encarna que aprenga que ha d’alçar el cul del sofà i soltar el comandament de la tele! Quina poca vergonya! Només falta que li prepare jo el sopar! Quina ama més gossa!

Andrea Castell Botella

 

LA GRAN FAMÍLIA

Un dia més, estem la resta de ratolins i jo que vivim en aquesta casa amagats a la part de baix de l’escala. Ja fa poc més de dos mesos que els propietaris ens van descobrir una nit buscant menjar per la cuina. Des d’eixe moment han estat intentant acabar amb nosaltres, han posat trampes per tot arreu i hem hagut de convertir-nos en autèntics trapezistes per esquivar-les. Els amos, desesperats, han telefonat un professional. No ho entenc, mai els molestem, només eixim per la nit i els ajudem a mantenir nets tots els racons de la casa menjant-nos tot allò que els cau pel terra. Haurien d’estar-ne ben agraïts!

Acaba d’entrar l’exterminador i hem començat a córrer per tota la casa, per sort crec que hem aconseguit escapar tots. Ara mateix em trobe a la galeria, esperant a veure si puc saber alguna cosa de la resta. En l’estona que espere, apareix un dels propietaris buscant-nos. Afortunadament, no em troba i aprofite quan ix per a anar darrere d’ell. El seguisc fins a l’habitació on s’han amagat els meus companys. Una vegada dins mira baix del llit. Allí estan tots els altres i per a sorpresa d’ell li boten tots al damunt, clavant-se-li un dintre de la boca provocant-li una asfíxia. Després d’açò tots aconseguim eixir per la finestra cap al carrer, fins i tot el que l’ha asfixiat. Crec que a partir d’ara serà millor buscar un lloc per a viure allunyat d’aquests depredadors desagraïts.

Marc Copoví Viñoles

 

EL GAT, EL MILLOR AMIC DE L’HUMÀ

Fa quatre dies des que el portaren amb aquella gàbia espantosa a aquella granja hippie, i encara que se sent fora de lloc sap que és millor per a ell que els anteriors amos que es passaven el dia de festa i bevent.

El primer dia arribà de nit i directament es posaren a sopar, isqué de la seua gàbia i s’assegué baix de la cadira de la mare un poc espantat. Ella començà parlant sobre com anaven a gestionar l’entrada d’aquest nou integrant. En la família estava la filla menuda, la qual es moria de ganes de tindre un gat, que es faria càrrec d’ell de dilluns a dimecres. Després estava la segona filla més menuda, que també li emocionava la idea i es faria càrrec de dijous a divendres. Per últim, la filla major, que tolerava la idea per fer feliç les seues germanes i que el tindria de dissabte a diumenge. Tots es giraren a mirar Carmela, la filla que era la segona més major. A ella li feia fàstic la idea de tindre un gat i, per tant, no li assignaren cap dia.

La primera setmana el gat estigué amunt i avall amb cadascuna de les germanes i tenia el cap fet un embolic d’emocions. Però, en la segona setmana en una estona lliure que tenia va decidir entrar a l’habitació de Carmela i es va sorprende veient-la plorar perquè, segons ella, no era suficient i sempre estava molt trista. El gat se’n pujà dalt del llit i s’assegué just damunt d’ella, on tenia el cor que li anava excessivament ràpid. Aquest gest va fer que anara més lent i es calmara. Carmela abraçà el gat i des d’aquell dia no el va tornar a soltar i el gat va saber per fi que tenia un lloc segur.

Carla Cubel Lluch

 

LLARGA ESPERA, MORT RÀPIDA

Em desperte, mire cap al rellotge que hi ha a la paret i veig que són les deu i mitja. A aquesta hora ja escolte els crits dels xiquets jugant al saló. Em fique a donar voltes en la meua roda, com faig de normal després de menjar. No estic espantat, ja que pense que hauran eixit a pegar una volta.

Ja són les onze i quart de la nit. Em comence a preocupar. Per què no hi han tornat encara? A aquesta hora els pares sopen i els xiquets dormen. Sent clautrofòbia d’estar tot el dia ací dins. De normal, m’obrin la reixa perquè puga passejar pel sòl del saló. A més, tinc fam, molta fam. Porte des d’aquest matí sense menjar.

Set del matí, em desperte, no escolte el pare fent el desdejuni per als fills. Què està passant? M’han abandonat? Comence a qüestionar-me i tinc por, però ja no sols per ells, sinó per mi. Tinc molta fam, he de trobar qualsevol manera d’eixir d’ací, siga com siga. M’adone que la meua caixa és de fusta. Comence a mossegar les barres de la porta fins fer un forat. No puc parar, he d’eixir.

Estic fora, m’aprope cap al moble de la televisió i salte damunt del botó roig del control remot. Just estava posat el canal de notícies. Comencen a anunciar la desaparició d’una família amb quatre membres, eren ells: la meua família. No sé què fer. I si no els troben? I si estan morts?

Porte ja una setmana sense menjar. No puc més, em sent dèbil i sense forces. Un sentiment de voler que tot açò acabe domina el d’esperar si tornen a casa vius. He de fer alguna cosa, aniré a per menjar. Sense quasi forces puge al rebost. Ací està el meu menjar! Comence a menjar com si mai ho haguera fet. Escolte la porta, acompanyat per unes veus familiars. Són ells! Córrec cap al so de les seues veus. Però pressent que no vaig a poder veure’ls, la pressa i emoció m’han cegat, han fet que no controle la rapidesa a l’hora de córrer cap a ells i m’he caigut des de la taula cap al sòl. Estic destrossat per dins.

Mélani-Angélica Da Rocha Hernández

 

ELEGIT

Hui era un altre dia en aquell lloc tancat. Feia setmanes que m’havien portat a la força. Com és habitual la gent entra amb les mans buides i n’ix amb algun company i no el tornem a veure.

Hui ha entrat una dona major, o això crec. M’ha mirat amb llàstima i ha continuat caminant cap endins, on ha agafat un gatet de poques setmanes, del qual només quedava ell a la seua família. També ha entrat un grup d’humans, m’han mirat, però els més xicotets han eixit corrent cap a dos gossets xicotets. L’home de sempre m’ha donat el menjar i he dormit un poc.

A la vesprada ha entrat un jove estrany, ja que no ha mirat els conills, ni els gats, ni els rèptils. S’ha apropat a mi i m’ha assenyalat. No sé què ha dit, però m’ha obert la porta i coixejant he eixit per primera vegada d’aquell lloc tancat.

Per primera vegada algú no m’ha mirat amb llàstima, ha anat cap a la persona que em dona el menjar i li ha donat una cosa verda i fina que ell ha acceptat i en això ha agafat una corda i me l’han posada al coll.

María Durán Ruesca

 

EL CONILL DE CORRAL

És la dotzena vegada en deu minuts que la xiqueta de cabells rossos em diu “coseta bonica” en eixe to de veu que m’irrita. Jo fingisc que entenc alguna cosa del que diu, perquè m’agrada quan acarona el meu pelatge. Tot i que no m’agraden massa aquests humans, puc dir que porte una vida tranquil·la i no em tracten gens malament. Però, des de fa uns dies puc notar com la meua mort s’apropa. Cada matí rep la visita d’una dona de cabells blancs que em mira com si fora un diamant. Què pot voler una dona major d’un conill innocent com jo? 

Els humans fan moltes coses que no aconseguisc entendre, què és l’aparell eixe davant del qual passen tantes hores? La xiqueta de vegades intenta mostrar-me el que hi ha a l’aparell, sembla que no entén que no em cau bé. A més, els humans aquests cada dia mengen un plat diferent i a mi només em toca un plat de pinso que odie. Hui la casa fa una olor peculiar i s’ompli d’humans que em miren mentre es freguen la panxa. A ells també els agrada que els acaronen la panxa? 

De sobte, la dona major ix al corral a fer-me una visita. M’obri la porta del meu xicotet palau de ferro i jo, lliure, bote per tot arreu. M’aprope a la dona i m’agafa per posar-me cap avall. Hui té ganes de jugar! Escolte diversos crits que venen de dins de la casa i només puc desxifrar-ne un que diu “Vinga iaia, tenim molta fam!”. Aleshores note l’olor del romaní i de les verdures…

-Iaia, que bona t’ha eixit la paella amb conill!

 Maria Espert Pous

 

PERÒ SI NO TINC FILLS

10 de gener del 2025, temps després de la riuada em trobe a la meua casa després de mesos de neteja i reforma. Ja eren les 23:00 hores i me n’anava a dormir, quan, de sobte, escolte plors, com si es tractara d’un xiquet. No podia creure que això fora a ma casa, així que vaig decidir dormir. Els plors continuaven cada vegada més forts, fins i tot, més a prop. Però si no tinc fills vaig pensar mentre buscava d’on podien vindre. 

He baixat les escales, ja que dalt no hi havia res. Els plors venien del jardí, no tenia cap dubte. Vaig revisar tota la part de dalt i, com deia, no hi havia res, però a l’eixir al jardí vaig veure una ombra, els plors continuaven, però només tancar la porta, pararen de colp. No m’ho creia: un porc al meu jardí, què farà ací? Qui l’haurà dut? Totes aquestes coses em vaig preguntar, però bé, he decidit cuidar-lo.

Ja és de matí i me l’he endut a comprar coses per a la casa, perquè puga viure amb mi i tenir un lloc on viure sense passar fred i fam. M’he fixat que d’un ull és cec i que és coix d’una pota, pot ser per això ha perdut el seu grup. Per a mi ara és un fill, l’estime com a una persona. A poc a poc ens entenem més i, fins i tot, m’ajuda amb la meua feina tant de casa com de l’empresa. Jo fa cinc anys que vaig perdre la meua família i ell ha perdut el seu grup. Llavors tenim moltes coses en comú.

Ara podríem dir que és com un humà per totes les coses que ha aprés. Espere que no se’n vaja mai ni tinga problemes, perquè si el perdera a ell em perdria a mi també, perquè som família l’un de l’altre.

Carla Felici García

 

L’ESPERA A UN AMIC FIDEL

És gener al poble i es nota. Fa molt de fred, raó per la qual estic tremolant. El meu pelatge blanc fa contrast amb aquesta capa blanca que envolta els grans carrers del poble. L’única gota de color a aquest fons blanc és el meu llaç roig. Un llaç que em va regalar el meu cuidador quan vaig ser adoptada.

Ara em sap greu haver-me escapat de casa. Ahir vaig veure com el meu cuidador eixia de casa. Mai em deixa sola i, quan ho fa, em porta a casa de l’àvia Lola. Ella sempre em dona llandes de tonyina o algun tros de pernil dolç a amagades, per descomptat.

Ahir estava jugant amb una pilota que feia un soroll molt divertit i, en pujar a l’habitació, ell no hi era. Vaig eixir al jardí i tampoc hi era. Em va entrar l’angoixa i vaig decidir eixir a buscar-lo.

Ara ací estic en un gran carreró, sota un cotxe. Observe les famílies passejar, i jo estic sola. Sola i amb molt de fred.

Tracte de trobar la casa de l’àvia Lola, però no sé per on anar i estic molt cansada. Finalment, em pare i accepte el meu destí: el destí de morir congelada.

Uns veïns m’han trobat i em fan pujar al seu cotxe. Per fi, arribem a casa, però aquesta està precintada i hi ha alguns homes amb una vestimenta de color roig traient unes lliteres amb el que pareix una persona. El meu amo no hi és.

Sheila Ferragud Morales

 

LA MEUA VENJANÇA

Em vaig despertar pel soroll de sempre.

Quan vaig obrir els ulls del tot vaig veure com una xiqueta menuda entrava amb els seus pares darrere amb molta emoció. En veure’m la xiqueta, els pares se l’endugueren cap a altres amics meus. La gent quan em veia se n’anava.

Jo era el que més temps duia ací pel meu aspecte i tenia por que arribara el moment d’anar al cel. Segons he escoltat, anar al cel consisteix en el fet que, després de molt de temps, et duen a una sala blanca i des d’allí vas al cel. Diuen que allí tot és millor i et trobes amics o familiars, així que, en part, preferisc anar-hi, perquè no es burlen més de mi.

De sobte, la xiqueta va tornar cap a mi per a saber què em passava. Una dona que em cuidava va contar-li la meua història. “Un dia l’estaven passejant i un camió li va passar per damunt a ell i a la dona que el duia. Ella es va morir i ell es va quedar en les dues potes de darrere trencades i en la cara destrossada”.

Els pares i la xiqueta em miraren amb pena, ja que des d’eixe moment ningú em volia. Aleshores ells m’adoptaren.

A l’instal·lar-me en aquella casa va resultar que ells també es burlaven de mi. Els humans eren tots iguals. Així que vaig començar a ser com soc, un humà. Sí, tinc un cos de gos, però em comporte com a humà.

I ací comença la meua venjança.

Yaiza Garrote Roig

L’OMBRA NEGRA DE LA GRANJA

Fuig el més ràpid que puc d’aquella xicoteta granja. La bèstia amb la qual em vaig trobar m’ha deixat molt espantat.

Entre dins del bosc, perdut, buscant alguna cosa per menjar. Estic molt fatigat.

La por no m’abandona. Cada soroll em posa nerviós. Un conill passa pel meu costat i fuig de mi, però soc jo qui córrec fins arribar a un llac. Hi ha humans, però no me n’adone.

Vull tornar a casa, però tinc por de trobar-me de nou amb aquella bèstia. Es fa fosc i ja no veig res. Sent que algú s’acosta, els passos no són regulars... Van sobre dues potes.

Tot passa molt ràpid. Sent un crit:

—Ràpid, agafa’l!.

Intente fugir, però un tret em colpeja la cuixa. Caic. El dolor és insuportable i els passos s’acosten. L’últim que pense és: «Qui era aquella bèstia d’ombra negra?»

Òbric els ulls. És de dia. Sent una veu tranquil·la:

—Bon dia, Pony. Anit no paraves de bufar, què et passava pel cap?

Alce el cap i veig de lluny la meua granja. Estic a casa. Però no és sols això el que em calma: l’ombra negra també hi és.

Clàudia Grau Valls

 

L’AMO DE LA CASA

Els humans es pensen que són els amos de la casa, però no, el verdader amo de la casa soc jo.

De vegades, quan s’alcen els humans, m’anime i passe al voltant de les seues cames amb el propòsit que em posen el menjar al plat. Algunes voltes me’l posen més prompte i altres més tard. Una volta me’l posen i m’han fet unes quantes gracietes, els humans seuen davant d’una cosa brillant i toquen com unes tecles negres i jo, mentrestant, puge a la taula per a mirar per la finestra altres humans o, si tinc sort, a més com jo.

Una vegada acaben de tocar les tecles, seuen al sofà per a veure una cosa quadrada que emet soroll. No els deu agradar massa perquè la majoria de vegades s’adormen i estan hores i hores allí. Em sembla malament perquè a mi no em deixen ni acostar-me, però aprofite quan dormen per posar-me al costat d’ells. S’està tan calentet!

A la nit comence una altra volta a passar per les seues cames, perquè em tornen a posar el menjar al plat. L’endemà comence el dia de la mateixa manera que el dia d’abans i la persona torna a tocar unes coses negres. Però quan acaba hi ha una sorpresa, perquè el meu amo hui ha desaparegut i poc després ha tornat amb una caixa misteriosa. Quan l’ha obert, ha aparegut un gosset negret. Magnífic! Els meus esclaus tenen un nou integrant!

Antonio Guardia Ferris

 

EL XICOTET ENCÀRREC

Estic gitat al meu llitet de pèl en un racó del dormitori, mentre jugue amb un cabdell de llana i m’acaricie els bigotets. Al mateix temps, els meus humans es mouen d’un costat a l’altre de l’habitació, amb les seues dues potes. L’home sembla molest perquè crida amb la seua veu ronca i la dona li contesta alguna cosa alçant els braços, sembla no tindre molta idea.

De sobte, l’home s’acosta a mi i m’acaricia darrere de l’orelleta, cosa que m’agrada molt i ho sap, però veig com em lleva el cabdell i m’assenyala amb el dit baix del llit gran —ja sabia jo que alguna cosa volia de mi—, aleshores veig un objecte daurat que brilla al fons del tot. Feia uns dies que l’havia vist caure de la seua butxaca, tot i que no li vaig donar importància. Ara sé que al meu amo li importa perquè se l’estima i estava buscant-lo.

Seguidament, em dirigisc cap aquell objecte brillant i el trac agafant-lo amb el morro per a donar-li’l. En eixe moment m’assenyala altra vegada baix del llit, veig un altre objecte idèntic, repetisc el que acabe de fer i em torne a posar baix del llit per segona vegada –tot per aconseguir de nou el meu cabdell!–. Quan per fi els agafa i veig la seua cara de felicitat, els posa els dos dins d’una bosseta blanca de tela, i me la posa al coll.

—Ja estàs preparat per dur-nos els anells demà a l’altar —em diu.

Com? Açò no pot ser veritat! Ara resulta que estic obligat a dur-los els anells davant de tots en la boda i de segur em posaran un vestit d’etiqueta per a l’ocasió. Un ja no pot fer cap favor! Mira ara en quin embolic estic!

Noa Meléndez Tristante

 

UN RATOLÍ QUE VOL SER LLIURE

Quina vida la meua, on he d’estar pendent 24 hores al dia que cap trampa de ratolins m’agafe ni cap humà em pose dins d’una caixa; de vegades es creuen els més llestos de l’univers.

Creuen que donaria la meua vida per una mica de formatge, i això no és així. És com si nosaltres posàrem un tros de xocolate per atraure’ls. Estic fart de tot; hui deu ser el dia on ells comencen a tindre por de nosaltres.

Per començar, vaig a mossegar un tros de tot el menjar que hi ha ací; pel que sembla, quan veuen marques de les meues dents llancen el menjar, com si ells foren més nets. Estic acabant ja, tinc l’estómac ple, però no és suficient; han de patir tot el que portem tota la vida patint. Ara vaig a anar a mossegar tots els cables que em trobe pel camí.

Amb tot això que estic fent espere que, com a mínim, em donen un plat en la seua taula. Orgullós del que vaig fer, vaig anar a contar-ho als meus amics; la seua reacció és riure i riure de mi, com si a ells els agradara aquesta tortura i sofriment constant. Però mai he deixat guiar-me per l’opinió dels altres; estic ja molt cansat com per discutir i raonar amb ells, així que vaig anar a dormir.

Al dia següent, em desperta el soroll dels ratolins cridant i fugint; pel que sembla havien portat un gas que acabava amb nosaltres. No sé què fer exactament, més que res perquè sé que és la meua culpa tot açò. Jo estic amagat, espere que no em troben; al cap d’uns minuts el so es para i sabia que és perquè ja ha acabat amb tots. Jo vull acabar ja amb tot aquest sofriment; vaig eixir del meu amagatall deixant que el gas m’acabe a mi també.

Mohammed Mesbahi

 

LA MEUA LLAR

Em desperte vora les 6:30 del matí amb el soroll de l’alarma. Faig la primera menjada del dia amb molta gana, ja que ahir no vaig sopar, perquè no tenia menjar al meu plat.

Em netege les dents, el cos i em pentine amb molta delicadesa per anar acurat al meu lloc de feina, però no massa per a no cridar l’atenció del meu entorn.

Quan la porta de casa ja està oberta isc amb molta rapidesa i creue els carrers delicadament mirant de costat a costat.

Els cotxes van molt ràpid a la ciutat i ningú mai frena per deixar-me passar tranquil·lament i amb la certesa de no ser atropellat.

Arribe al meu lloc de feina i només puc pensar que he d’aconseguir guanyar-me un bon sopar i he de fer-ho de manera senzilla, a pesar que el meu treball siga un dels més complicats; i pense en mi mateix i no en la resta de companys.

Ja estic quasi a la porta de casa i un xiquet amb bicicleta em passa per damunt i amb la cua ferida m’aprope fins arribar a la porta, i observe a la meua ama córrer cap a mi i li oferisc el ratolí que he caçat hui.

Entrem a casa i em cura prop de la calor de la llar, mentre jo em pregunte si hui em deixarà dormir als peus del seu llit.

Daniela Molina Juan

 

UNA AVENTURA INESPERADA

És hivern, fa fred i estic a la porta d’un supermercat amb altres gossos on, de vegades, algun humà ens dona de menjar.

Ha aparegut una colla de xiquets, han començat a cridar-nos i llançar-nos pedres per espantar-nos. Tenia por per si em feien mal, com altres ho han fet i he fugit corrent.

Mentre corria, m’he xocat amb les cames d’una dona. Ella m’ha agafat i, encara que jo he intentat fugir, m’ha portat a sa casa. Allí hi havia un ambient càlid, però no em fie gens dels humans, a vegades són bons i em donen de menjar, però d’altres em tracten prou malament.

Aquesta dona m’ha posat menjar en un plat i m’ha intentat acariciar, però no l’he deixada, encara no sé quines intencions té, no em fie d’ella, i si em fa mal?

–No et vaig a fer res, no tingues por –m’ha dit la dona. No he entés molt bé el que em deia, però crec que, més o menys, volia dir això. La seua veu és calmada i té cara de bona persona. Tanmateix, la vida m’ha ensenyat que les que pareixen bones persones poden ser les pitjors.

Tinc por i, encara que cada vegada confie un poc més en ella, no puc parar de pensar en l’última vegada que vaig estar amb una família, em tancaren en una habitació i em deixaren dies sense menjar ni beure. Si lladrava em colpejaven, finalment m’abandonaren en una carretera.

Els dies passen molt de pressa, a la dona li agrada jugar amb mi i em deixa dormir al seu costat. Per primera vegada em sent volgut i més feliç que mai.

És estrany com de diferents són els humans, alguns et tracten bé, et donen de menjar, un lloc on viure..., però també hi ha de dolents, que et maltracten o simplement et deixen abandonant quan deixes de fer-los gràcia. No ho comprenc, crec que cap animal ho fa, pot ser ni els mateixos humans comprenen que nosaltres també tenim sentiments. Però aquesta dona que m’ha acollit no té maldat, m’estima de veritat, m’ho ha demostrat al salvar-me de la fam i el fred del carrer.

Mireia Monteagudo Corts

 

UNA I NO MÉS

Soc un gat i visc amb els meus amos, encara que Eva normalment no està en casa pel treball. Crec que em diuen Missi ja que sempre que pronuncien eixe nom em miren a mi. Joan, l`home d’Eva, és qui normalment es queda en casa i em cuida a diari. Em posa el menjar, neteja l’arena on faig les meues necessitats i reposa l’aigua.

És un dia com qualsevol, quan estic esperant que Eva torne a casa per gitar-me amb ella al llit. Es fan les nou de la vesprada quan toquen a la porta i sé que és la meua ama qui n’és darrere… O això pensava. Anem Joan i jo a rebre-la quan s’obri la porta i veig a un home amb una espècie de carpeta a les mans que, segons sembla, dona una notícia desagradable o trista al meu amo ja que tanca la porta amb desgana i fa una cara amarga. Des d’eixe moment Joan ja no aparenta felicitat i cada dia que passa té pitjor cara. Un dia m’alce i el trobe a terra. No reacciona. Em pose a miolar tan fort com puc fins al punt que la policia entra en casa per un avís del veïnat. Els guie fins a la cuina, confosos, on troben l’amo a terra i unes pastilles al costat. No pinta bé. Tot em pega voltes. Què pot estar passant? Què estan debatent els oficials mentre rodegen a Joan? De sobte note que me’n vaig a terra i d’un moment a un altre em desperte. No entenc res. M’alce del llit i vaig al saló, confós. Allí m’esperen Joan i Eva per fer-me el meu regal d’aniversari.

Quin alleujament, tot havia sigut un malson. Un malson que espere que mai es repetisca.

                                                              Carles Montesinos Rodríguez

 

TORNADA A CASA

De sobte, estava en una camioneta de camí a una altra ciutat. No sabia com havia arribat allí, pot ser pel que m’havien dit abans, només tenia clar una cosa: volia tornar a casa amb tots.

Quan la camioneta va parar i vaig poder baixar, no reconeixia cap lloc, estava amb fam i necessitava menjar després d’un trajecte tan llarg. Vaig veure a la llunyania una marraixa d’aigua partida per la meitat amb un poc de menjar dins. Vaig córrer tot el que podia cap al menjar.

Ja portava una estona menjant quan, de sobte, aparegué un gos que em volia mossegar. No devia haver menjat d’aqueix lloc. Ja havia acceptat el meu destí: aquell gos m’anava a devorar sencer. Abans de jo parpellejar, un gat major aparegué a la meua defensa i va ferir el nas del gos, qui se’n va anar corrents.

Em vaig quedar uns quants dies amb aquell gatot silvestre, perquè em sentia protegit prop d’ell. Era prou astut i intel·ligent, em va ensenyar a llegir perquè poguera tornar a casa per mi mateix. Vaig tardar al voltant d’un any a preparar-me per a tornar, aprenent paraules justes que hi necessitava, però jo sabia que m’esperaven. Vaig fer tot el que em va ensenyar i després de moltes parades i un trajecte llarguíssim, per fi, per fi la vaig veure: ma casa, estava idèntica a quan me’n vaig anar. Vaig córrer i plorava d’alegria, però aquells plors prompte es convertiren en pena i no d’alegria…

A la finestra vaig veure el que més temia, ja s’havien comprat un altre gat idèntic a mi, m’havien substituït. Ara ja sabia què havia de fer, ja no era el mateix que abans…

Neus Oltra Colomer

 

L’HUMÀ ESTRANY

Hola!

Soc Bali, i visc a la ciutat on mai surt el sol. L’humà que camina a dues potes i que m’alimenta cada dia diu que és la ciutat del Te.

Al llarg de la meua vida curta (o llarga, he perdut el compte...) he viscut pels carrers banyats i humits de la ciutat. Fins que no fa molt em vaig instal·lar prop d’un restaurant.

Els humans no sempre han sigut bons, ja que de vegades, m’han pegat, m’han atropellat, m’han perseguit per furtar peix... Quan passe pel costat d’un humà gran diuen que tinc Ràbia. La veritat, jo no tinc ràbia. Soc molt simpàtic.

Hui al matí he acudit a casa de l’humà; viu damunt d’una casa en rodes, no ho he vist a cap altre humà. El cas és que he accedit per una finestra oberta.

De sobte, l’humà ha entrat corrent, ha agafat una bossa i ha començat a guardar objectes brillants, ell les ha anomenat joies, juntament amb paper de color verd, no sé quin valor ni importància té això, però per a ell es veu que molt.

Finalment, ha eixit corrents amb mi, mentre de fons sonaven sirenes i llums blaves i roges brillaven. Ens hem amagat rere un contenidor i m’ha dit alguna cosa de ser ric i milionari.

No entenc res, només que ara tinc família.

Júlia Oroval Girbés

ESPÈCIE ESTRANYA

Havia eixit del meu hàbitat amb l’objectiu de trobar alguna cosa que em plenara l’estómac. El dia que em vaig mudar a aquella casa vaig descobrir que a la taula del menjador sempre hi havia menjar deliciós i, si tenia sort, hi havia formatge, el meu plat preferit. Però en aquella casa hi havia un gegant que, tot i que ell era cent vegades més gran que jo, es posava a cridar cada vegada que em veia, molt dramàtic si em preguntes. No entenia quin era el motiu, la veritat, jo només era un ratolinet encantador.

Vaig intentar pujar a la cadira amb la finalitat d’arribar a la taula, fallant moltes vegades en el procés, devien fer les coses més menudes, no tenen cap consideració. Mentre estava pensant en com arribar-hi vaig sentir un crit agut del gegant, que normalment tenia una veu greu quan l’escoltava a través de les parets de la meua casa. Aquesta criatura que no em deixava tranquil va agafar la granera que sempre agafa quan em veu i va intentar colpejar-me, però jo era més ràpid i molt més àgil. Quan em va perdre de vista vaig pujar a la seua dessuadora, vaig saltar a taula sense que se n’adonara i em vaig amagar fins que va desaparéixer cap a una altra habitació. Vaig veure la taula i hi havia un bufet magnífic! I, sobretot, formatge! Tant de menjar i aquesta criatura no se’l menjava? Quina espècie més estranya!

Ignorant els meus pensaments vaig agafar el formatge i me’l vaig menjar d’un mos. El que no sabia és que el formatge estava enverinat. I així és com he arribat ací.

–Sant Pere, hi puc passar?

 Xin Pan Ji

 

LA REBEL·LIÓ DELS ÀNECS

Els meus germans i jo passem la vida al llac, ens agrada moltíssim nadar i estar tots junts tranquil·lament al solet. En ocasions s'acosten uns xiquets, ens diuen coses boniques i ens llancen molletes. Ens agrada que ens visiten. Però últimament els únics que ens visiten són uns hòmens amb cara de pomes agres, els anomenem els caçadors, perquè quan ens veuen ens disparen sense pietat. Estan obsessionats amb nosaltres, no ens deixen mai tranquils, com són de llandosos! 

Fa uns dies perdérem el meu germà menut acabat de nàixer i des d'aleshores la mare no ens deixa estar en cap lloc prop d'aquests maleïts humans. Passem els dies fugint i la mare sempre està alerta per si escolta qualsevol soroll estrany. Deu estar tan cansada i tan trista, ja no somriu mai... Jo li dic que algun dia desapareixeran i ens deixaran en pau.

No sé en quin moment estem els meus germans, la mare i jo picant-li els ulls i la cara al caçador, però és de les coses més satisfactòries que he fet mai. Més amics ànecs ho han sentit tot i han vingut a ajudar-nos amb la resta d’humans. Per fi estan desapareixent, i la millor part? Ho estem fent nosaltres! Després d’açò només desitge poder passejar pels voltants del llac i escabussar-me tranquil·lament, la qual cosa vaig a fer només li arranque els ulls a aquest fill de sa mare per matar els meus germans i quasi matar-me a mi. Ell i els altres bèsties com ell ho tenen ben merescut.

                   Júlia Petre Llopis

 

ELS HUMANS ENS VOLEN?

Un dia que no recorde estava jo tranquil·lament pensant en el sofà què podria fer, si jugar amb les boles o anar a menjar o fer dibuixos a la taula, quan de sobte, vaig sentir un soroll que venia de l’entrada de la casa i vaig pensar: serà Robert que hui ha tornat prompte? O Júlia que té les claus i ha oblidat alguna cosa? Em vaig arrimar per veure qui era, però quan va entrar vaig veure que no era ni Robert ni Júlia. Aleshores, qui era? I el més important, com havia entrat?

En eixe moment em va veure i ràpidament vaig córrer per amagar-me al meu lloc preferit, però aquest humà em va trobar de seguida i, de sobte, tot es va tornar negre.

Açò va seguir passant una vegada a la setmana durant més d’un mes i sempre que em despertava tenia una sensació de dolor a la cama dreta, però jo no veia cap ferida.

He de fer un parèntesi, no m’he presentat, soc un gat, però crec que no és el més important. Fa una setmana de l’últim esdeveniment estrany el que em fa pensar que hui pot ser el pròxim. He decidit lluitar per saber què està passant. Sent la porta obrir-se i decidisc no amagar-me més i vaig a plantar cara a aquest monstre, però, de sobte, veig que darrere d’ell hi ha una cara que conec. És Robert! Què està passant?

—Hui estàs més col·laborador, eh! Va, que anem al veterinari.

María Pla Tornero

 

LLIBERTAT

No hi havia un dia que observara com tothom a la casa entrava i eixia. Sentia enveja d’ells. Sempre era el mateix cada dia. Ells sempre m’acariciaven pensant que els estava rebent, però res em pareixia just. Ells podien fer tot el que volgueren.

Hui tornen a casa una altra vegada després d’hores fora. Jo vaig fora per intentar anar al carrer. Em tornen ràpidament cap a l’interior de l’habitació de l’entrada. Ja m’he tornat a gitar al mateix lloc de sempre, una caixa que la mateixa que ara m’està lligant una nova cosa al meu coll quasi ofegant-me, li diu “corretja”.

Hem estat prou de temps, un moment de sofriment per a mi. Ella m’espenta perquè puge, em costa guiar-me bé. La meua orientació ja no és molt bona. Si poguera soltar-me ho faria, però no ho tinc permés. La seua superioritat física es nota massa clarament.

Després d’estar almenys una hora allí, em torna a arrossegar cap a baix, em solta lleument la força del coll. Aprofite i fuig. Gràcies a la meua sort la porta està oberta, córrec, lluny, i ja no puc veure a ningú córrer més darrere meu.

Ara haurà passat una setmana almenys. No ho puc saber bé. Em sent més lliure que quan vivia allà, però, sincerament, ja no puc menjar o viure tan bé. No puc aconseguir la mateixa comoditat.

Si només m’haguera quedat, em podria estimar més temps ací.

Isabel Puig Alba

 

UNA VIDA MASSA LLARGA

Recorde la primera volta que em vaig trobar amb un humà. Era una menuda tortuga que només tenia trenta-quatre anys. Vaig veure un gran monstre amb una cuirassa dura com la meua closca. La curiositat em pogué i em vaig apropar. Un humà pelut i cobert de pells que no eren seues baixà del monstre, m’agafà i em dugué a una gran gàbia invisible, on hi havia tot tipus d’animals.

Amb el temps vaig entendre que per als humans érem com un trofeu.

Són criatures molt estranyes, quan les coses els van malament em parlen com si els entenguera. Quan no tenen res a fer, em donen menjar amb sabors que mai no haguera imaginat.

Que bonics són quan són menuts. Un dia el mascle m’ensenyà la seua cria. Són criatures molt curioses. Són incapaços de moure’s sols, tot i així, el fill de... em clavà el seu dit menut a l’ull. Tingué cara, fou ell qui plorà quan jo no podia ni obrir l’ull.

Vaig tindre una vida tranquil·la amb ells. No feia res més que menjar i entretindre’m observant-los. Era divertit observar-los com es feien grans i després menuts. Com el menut triplicà la seua grandària en uns anys i com interactuava amb els seus progenitors.

Els primers dotze anys del menut van ser els millors. Sempre volia entrar a la gàbia per parlar-me i jugar amb mi. M’acariciava i em rascava tots els dies.

Després s’oblidaren de mi. Als pocs anys el menut desaparegué. Només quedàvem els dos majors i jo. Van ser uns anys tranquils, on no ocorregué gran cosa.

Passaren els anys i de colp i volta aparegué el menut que ja no ho era tant. Duia als braços una altra cria humana. A aquesta me la van col·locar a l’esquena i es cagà.

Qui em mana a mi tindre una vida tan llarga?

Jaume Puig Masià

 

LA VIDA AMB ELS HUMANS

Encara recorde el dia que anava dins d’una caixa de cartó i, pels forats d’ella, anava veient els arbres que passàvem a molta velocitat.

Em diuen Tommy i visc a una granja amb la bona Laia i el tio Pep. En la nostra granja hi ha prou varietat d’animals, però soc jo l’únic que dorm dins de casa, al mateix llit de Laia i menja amb ells. Supose que no és el mateix tindre un gos, com jo, que tindre un porc.

Ara només som nosaltres tres cuidant de la granja, però no sempre va ser així. Quan em portaren ací, el tio Pep, el pare de Laia, va obrir la caixa on estava amagat. Hi havia dues xiques regalant-me un somriure. Aquest lloc es va convertir en una llar per a mi. Fins que un dia de primavera, Maria, la mare de Laia, va caure malalta. Temps després, ens va deixar.

Ens va costar adaptar-nos, sobretot al tio Pep, que sempre anava trist per allí i l’escoltava plorar d’amagat. Per sort, ja fa temps que no el veig trist. Ara disfruta del camp i dels animals més que mai. Gairebé tots els dies, a la matinada —sobretot a l’estiu—, anem fins al riu i ens banyem abans que Laia es desperte.

Després, a la Laia i a mi ens agrada molt jugar amb els cavalls. Ens fiquem a córrer per tot arreu per a entrenar-los, ja que després al tio Pep li paguen i se’ls emporten, no sé ben bé per a què.

Però avui ha passat una cosa que no ens esperàvem per a res: un cavall s’ha alterat massa, ha botat la tanca i se n’ha anat corrent.

Ariadna Sangrós Castell

 

EL LLADRE DELS MITJONS

Què fa aquest ara encenent el llum? Mira que jo estic ací ben calentet i em desperta ell perquè té classe. Quina és aquesta oloreta tan bona, segur que la humana gran li ha fet creps, que bo. M’alce i em dirigisc travessant les barreres que separen les diferents seccions del món on visc.

A sobre es queixarà que li robe una mica d’esmorzar, s’està posant grassonet aquest mini humà. Serà bonica la col·lecció de mitjons que té, m’encanten aquests colors! A poc a poc vaig agafant-li tots els que té, fins a fer-me un fort de mitjons. De colp se m’acosten uns cucs graciosos que es mouen amb fred, que gràcia em fa l’humà amb cinc d’aquests a cada costat, enganxats a les seues potes. “Ei, no em furtes els meus tresors”, ho pense mentre deixe anar un soroll de protesta i mossege un dels cuquets que se m’ha apropat. Per què es tapa els cuquets? Em pregunte estranyat.

—Ei, Ceba, què fas? Mira que escollir un furó, en què estaria pensant? Hauria d’haver adoptat un altre animal —diu l’humà en un idioma incomprensible per a mi mentre li mossege els seus cuquets.

M’encanta com és de calenteta aquesta bossa que agafa l’humà tots els dies. M’enfile i em pose dins de la bossa, endormiscant-me un poc.

Quina forma de sacsejar-me, serà possible? Trac el cap per una esquerda de la bossa i observe un nou món que no havia vist mai. Isc de la bossa i m’enfile per les cames de l’humà veient moltes cares noves i, la veritat, prou lletges.

Montse Vendrell Gómez

 

JO, EL GAT DEL CARRER

Jo soc un gat negre que viu en un carrer on sempre passa gent. Ningú em veu, però jo observe a tots, sabent i observant coses dels humans.

Cada dia passen xics i xiques mirant-ho tot, però a mi no em miren. A vegades em sent un poc trist, perquè sembla que ningú s’adone que estic allí i sempre he de buscar-me la vida tot sol.

Un dia passa un grup de xiquets amb menjar i jo, que tinc molta fam, pense un pla. M’acoste a poc a poc per observar-los sense que em vegen.

Una xiqueta està un poc apartada i té el seu esmorzar. Jo m’amague darrere d’una paperera i espere el moment perfecte per baixar.

De sobte, l’entrepà li cau a terra… però hi ha un problema: prop d’allí hi ha un gos molt gros. Així que decidisc esperar fins que s’adorma per agafar el menjar ràpidament.

Passa una estona i el gos finalment s’adorm. Quan vaig a agafar l’esmorzar, la xiqueta em veu.

—Ei! Què fas amb el meu menjar?

Jo intente que parle baixet, perquè el gos no es desperte. Però quan mire millor, m’adone que el menjar està lligat a un globus. En agafar-lo, el globus s’alça de sobte i el menjar se’n va volant cap al cel.

Jo em quede mirant-lo mentre desapareix per l’aire, sense menjar i sense entendre què ha passat.

I en aquell moment vaig aprendre una cosa: a vegades pensem que ho tenim tot controlat, però la vida pot sorprendre’ns si més no t’esperem.

Intissar Zebair