IES VICENT SOS BAYNAT

 

IES VICENT SOS BAYNAT – CASTELLÓ

 

EL PREU D’UN AMIC

Encara puc recordar el dia que vaig trobar la meua família.

El contacte del vidre fred em feia tremolar per tot el cos. Quan posava el nas, es feia una marca de vapor menuda que desapareixia a l’instant. Des d’allí, podia observar moltes mans: xiquets que miraven animals amb admiració, pares que demanaven silenci...

A la gàbia del costat, hi havia un altre cadell. I en total érem cinc.

Durant molts dies, aquesta va ser la meua realitat. Arribava una família amb el desig d’un gosset, triaven aquell que més agradava al xiquet i, de cop, un dels meus amics desapareixia.

Ningú sabia exactament on anaven i cada nit desitjava a la lluna tornar a veure’ls.

Un dia, va entrar una família a la tenda. Els pares miraven al voltant amb indecisió, assenyalant aquells gossets que resultaven més atractius i simpàtics. En canvi, el seu xiquet se’m va quedar mirant i es va apropar.

El xiquet mirava als pares amb una expressió que no podia comprendre. Després d’uns minuts de silenci, vaig veure com l’home va cridar a la meua ama. Amb confusió, vaig mirar als tres adults parlar. D’un moment a un altre, la meua ama em va obrir la gàbia.

Ella em va agafar els braços per a  mostrar-me davant dels nouvinguts. Jo em vaig dedicar a moure el cap i la cua amb felicitat. La sensació de tindre tantes mans al cos em produïen seguretat i calma.

Com si haguera trobat una família que volguera protegir-me.

Eixe dia la meua ama va parlar molt amb la meua família, però entre tantes veus humanes jo encara recorde un número que es repetia.

-D’acord «150 euros».

Encara puc recordar l’olor de la meua mare, a la resta de cadells i la por que sofria dins la gàbia

És que això no tenia preu?

Martina Viñado – 4t ESO

AL MAR AMNÈSIC, UNA GAVINA RESISTEIX

Soc una gavina i m’encanta volar per tota la mar i sentir l’aire mentre vole. El cel i els núvols, els meus millors amics.

Vaig nàixer a la punta d’un penya-segat i ma mare em va ensenyar a volar i caçar, és a dir, a sobreviure. Tots els estius apareixen molts animals a la platja. Crec que s’anomenen humans. Els menuts em donen menjar i em miren bocabadats. De vegades m’agrada furtar-los menjar i joguets. Quan se’n van, deixen estranyes i brillants formes a l’arena. No sé què és però, no fa bon gust i és molt difícil de mastegar.

Últimament, no pare de veure objectes per la mar, són meduses, però no són reals, són falses. Aquests últims anys no hi ha quasi peixos. Quan era menut tancava les ales i em llançava en picat a la mar i sempre agafava menjar. Ara ja no. La mar ja no recorda com era.

Cada vegada em costa més volar. Cada vegada la panxa em pesa més. No només han aparegut meduses falses a la superfície de la meua mar, aquesta també ha canviat de color. Un color més fosc, fastigós. No sé per què passa açò. Cada dia fa més calor i ja no em queda gaire menjar. Passen els dies i les setmanes i ja no puc volar. Si no vole, no menge. Aquestes bosses, llandes i objectes estranys m’estan matant i no sé ni com ni per què han aparegut.

La mar ja no recorda com era, però espere que puga tornar a recordar-ho.

Lledó Nebot – 4t ESO

 

ON LA MAR ES FON I ELS OSSOS SUREN

Era el segon dia consecutiu sense menjar. Mon pare i ma mare en un dia solament van trobar dos peixos per als tres. Em van donar un per a mi i els meus pares es van repartir entre ells l’altre peix.

Cada vegada feia més calor i el nostre pelatge el notàvem insuficient i aclaparador. Una vegada cada dues setmanes, passava un vaixell de pescadors que ens furtava tot l’aliment i després es marxava com si res, feia una selecció i els peixos que no els servien o no estaven en condicions decents, els llançaven a la mar.

Després que el vaixell passara pels nostres pols, eren els dies més durs de tots. Cada vegada el desgel ens afectava més fins a arribar a un punt on solament trobarem aigua.

Mon pare se n’havia anat a buscar més menjar. Quan va tornar no era el mateix. No havia trobat res per a menjar. Estava enfadat. Portava tot el cos mullat, com si haguera caigut al mar. Ma mare al veure’l tot mullat es va llançar a ell preocupada però de seguida el meu pare li va arrapar tota la cara i li va grunyir. No sabia que havia fet ma mare per a meréixer aixó. En un instant jo també estava a terra sense cap explicació.

Al dia següent, ningú va dir res. Vam continuar trobant menjar mentre els glaceres s’esfondraven a poc a poc.

Lola Valls – 4t ESO

 

AL LLAC VERD, UN OCELL FUIG

El vaig tornar a veure, en somnis. Era gran, amb ulls clars com la neu. De sobte, una fulla va caure i vaig obrir els ulls; ja era tardor. El llac, ple de vida, ara és un mirall sec. L'aigua ha baixat molt, deixant veure coses que no haurien de ser allí. La vida és un misteri, però la fam em fa mal. Veig el fem a l'aigua parada, i recorde que, amb tanta calor, la vida es fa difícil per sobreviure. El meu món s'esborra, canviat per alguna cosa que no entenc, però sent.

No l'he tornat a veure des de l'últim hivern, ja ni fa fred. Recorde la por quan el vaig conéixer. Ell no era com els altres humans. Els altres, amb els seus cotxes sorollosos, només volien agafar-me. Ell, en canvi, recollia amb les mans la brossa que el canvi climàtic feia pujar al llac. Vaig veure la seua mirada, diferent, trista, com jo. El que va fer em va donar esperança, com una flor en terra seca. Ell, sent bo, era una excepció en un mar d'indiferència. Ja no hi ha menjar, només plàstics que s'embolicaven en el meu cos, recordant-me que estic a prop de morir en un món que es fa mal per culpa seua. La sequera i la calor extrema fan impossible trobar menjar.

Tot va canviar amb ell. Venia cada dia, em donava menjar i em parlava, creant un vincle especial enmig del desastre. Em parlava del llac com un tresor, i jo sentia que ell ho intentava entendre. Estar amb ell era una llum en la foscor que la contaminació i l'escalfament han causat. Però l'últim dia de juliol tot va acabar. Ell va marxar, i amb ell, la meua esperança. Des de llavors, la natura ha perdut el seu color. El llac és ara un desert de plàstic i oblit. La seua activitat humana ha parat, i el cor de la terra ja no batega fort. Només em queden els somnis per recordar que, un dia, el món era blau i fresc, abans que els humans el canviaren per sempre amb la seua deixadesa i ambició.

No entenc per què la lletra es veu així, crec que l’he millorat molt, però encara hi ha paraules que potser no estan bé ficades.

Paula Vicent – 4t ESO

 

LA MEMÒRIA DE LA MAREA DE FOC

Tot va començar una nit de juliol a la platja de la Malva-rosa. L’aigua estava massa calenta, quasi com una sopa, a causa d'aquest canvi climàtic que ho està calfant tot. Una tortuga jove, anomenada Blava, nadava tranquil·lament per una mar contaminada amb plàstics flotants. De sobte, es va desorientar i va acabar atrapada en una xarxa fantasma que li va tallar la circulació d'una aleta. L'animal, ferit i esgotat, va quedar encallat a l'arena per culpa d'aquella marea estranya.

Mentre això ocorria, uns estudiants de l'últim any de la Universitat de València havien anat a sopar a la platja per a celebrar que s'acabaven els exàmens. Enmig de les rialles, van observar una cosa estranya que brillava sota la llum de la lluna. En apropar-se, van veure que era una criatura ferida. Ràpidament, van telefonar al 112 i se la van emportar a l'hospital de l'Oceanogràfic. Allà, el Josep, un veterinari amb molta experiència cuidant aquests rèptils, se'n va fer càrrec durant mesos. La Blava es va acostumar i a rebre aliment sense haver d'esforçar-se en un entorn marí cada vegada més buit. A poc a poc, la seua mirada salvatge es va transformar en una expressió tranquil·la i confiada.

Després de tot el temps que va passar al centre, el Josep va decidir alliberar-la a la platja de Pinedo, on hi havia molts exemplars de la seua espècie. En arribar a la vora, la Blava va notar la frescor de les ones i va tardar uns segons a moure's, com si tinguera por de tornar a eixe món que s'està calfant per moments. Finalment, es va submergir fins al fons per a retrobar-se amb altres animals aquàtics. Encara que tornava a ser lliure, ja no era la mateixa de sempre. Ara era una supervivent que guardava un record bonic d'aquelles persones que la van salvar del foc invisible del Mediterrani.

Raquel Huguet – 4t ESO

 

LA CREU

Quan va arribar un nou camió a la “granja”, els nous em preguntaren “com vas vindre ací?”. Jo no vaig entendre la qüestió. Com que com havia vingut? Jo no coneixia un altre món, jo havia nascut dins del que després vaig aprendre que es deia “macrogranja”, el que els humans denominaven granja per tractar de disminuir la culpa que sentien al saber on m’estaven enviant.

Recorde un dia que li van ficar la creu a un dels meus germans. Jo pensava que els que rebien la creu anaven a una altra part de la “granja”, perquè els de la creu mai tornaven. No m’imaginava la mort perquè jo ja havia vist la mort. L’havia pogut veure en altres companys sense creu, companys que morien per la quantitat ingent d’aliments que ens donaven. Menjar que no feia gust de menjar sinó a químics. L’havia vist quan hi havia tan poc espai entre els altres porcs i jo que els dificultava la respiració. El fet de no menejar-se era tan esgotador que, de vegades, també derivava en decés.

Un dia, una nova treballadora va arribar. Ens va deixar tastar tomaques, menjar de veritat; però només la tastarem jo i els altres porcs que havíem rebut la creu el dia anterior.

Sara Cinto – 4t ESO

 

EL DOFÍ PLATEJAT

En les gèlides aigües de Copenhaguen habitaven uns dofins de pell platejada els quals hi tenien una rutina molt pautada des de feia moltes generacions. Feien una ruta anual per tots els fiords de Noruega, Finlàndia i Dinamarca. Com que no dormen (perquè sols desactiven una part del seu cervell) durant la major part de l'any estan en moviment. Cada dia durant les poques hores de llum dels països nòrdics per a buscar menjar, després eixien a la superfície per rutina diverses vegades al dia. Però no paraven el seu moviment.

Com qualsevol any el rei de la manada va disposar als seus dofins per començar la seua ruta anual amb l'arribada de l'equinosi d'hivern. Van partir des de Copenhaguen cap al primer fiord el qual estava ubicat en una ciutat molt gelada. Però aquest any van notar un canvi abrupte en la temperatura. Hi estaven molt acostumats a les gèlides aigües dels països nòrdics, però aquesta temperatura tan diferent de la que havien viscut va fer que tota la manada van començar a emmalaltir i llavors el rei va prendre la decisió de continuar el seu trajecte fins a arribar a aigües més fredes en altra ciutat. Ells no ho sabien, però era una ciutat pesquera. Van arribar, la temperatura era molt millor, però mentre nadaven un vaixell se'ls va emportar a tots amb una xarxa.

Va despertar a un aquari a on va començar una trista vida. Ara, tancat a l'aquari, el dofí encara conserva dins seu el record viu dels mars freds del nord, d'on fou arrencat fa tan poc. El van tractar de domesticar, però el mateix domador es va adonar que sols volia escapar i continuar amb la seua ruta. Ell no entenia els aplaudiments del públic cada vegada que ho miraven, sols entenia que estava molt lluny de la seua manada i que els seus dies de llibertat havien acabat.

Marcos Hernández – 4t ESO

 

ESTRANYS A CASA NOSTRA

El meu món s’ha tornat mut, o potser soc jo qui ja no entén el llenguatge del carrer.

Abans, cada cantó era un llibre obert: l’olor de la llenya de la fleca, el rastre de la carnisseria del senyor Josep i el terra, sempre una mica brut però viu, ple de missatges d’altres companys de quatre potes.

Ara, tot fa olor de neteja química, d’aquella que et pica al musell i et fa estornudar, sobretot quan passen les bèsties de metall que rugeixen i treuen fum negre. La fleca ja no hi és; en el seu lloc han aixecat una gàbia de vidre on venen gots de paper amb un brou fosc que fa olor de gra cremat que costen més que el meu pinso. Els humans que hi entren no em miren, van amb pressa, atrapats en el rectangle de llum que els manté hipnotitzats, ignorant que l’aire que respirem és cada vegada més gris. Les bèsties de metall rugeixen més que mai i deixen una pols negra sobre el meu pelatge que ja no se’n va ni amb l’aigua de la pluja, que ara cau bruta.

El meu amo camina amb la corretja curta, esquivant tothom i eixes terrasses plenes de turistes que ara ocupen el nostre espai. Ell sospira. Enyora el bosc, aquell que diuen que es crema lluny d’aquí. Enyoro quan la ciutat encara tenia ànima i no era només un embolic d’estrès i individualitat. Ens mirem i sé que tots dos ens sentim estranys en el que abans era casa nostra.

Zoe Domínguez – 4t ESO

 

NO NOMÉS UN BOU

Estic tancat, estressat per l’angoixa que desprenen els homes del meu voltant i per la mena de manta que tinc penjada del cos. Els meus companys, encara haver fet això altres cops, també estan nerviosos. 

Estem davant unes portes. Quan aquestes s’obren, un home puja damunt meu i em tapa els ulls amb una tela. Cegament, isc per les portes. L’home em punxa i jo sé que això vol dir que he de córrer. Quan ens aturem, estem molt prop d’un animal. Un altre cavall, potser? Descobrisc que no quan, de sobte, braola. Jo m’espante, i intente allunyar-me’n, però l’home m’estira les cadenes que tinc a la boca i jo, sense pensar-ho, camine cap a on ell vol. 

Ens tornem a apropar a l’animal, el qual supose que serà un bou o una vaca, perquè sent molt de mal a les costelles: m’haurà pegat amb les banyes. No sé per què, però potser, com jo, està espantat i no sap què fa ací. Junt amb la sang que em cau pel cos, sent crits humans per tot el meu voltant. 

Després, em porten on estava abans i em lleven la tela dels ulls. Ara puc veure que, darrere les portes que continuen obertes, hi ha un bou corrent per un pati envoltat per graderies plenes de gent. Un home se li apropa, al bou, amb una espasa a la mà, i li la clava.

No sé quant de temps passe mirant-me’ls: al bou estés a terra, dessagnant-se; a l’home que el matà, alçant els braços somrient; i als meus companys, atordits. Em pugen a un camió i, en baixar, no em sorprén veure que som a l’escorxador. 

                                                                     Marina Democova – 4t ESO

 

A TERRA FERMA, LES GRANOTES FUGEN

Res no queda igual des de l’espectacle de llums.

D’antuvi, vivíem en un estany vora la granja de Pep, però tot es va complicar amb l’arribada dels homes del bosc.

Arribaren un matí ennuvolat, amb unes canyes negres i sorolloses acabant amb els animals que tant d’esforç els havia dedicat Pep. Fórem les úniques supervivents, en sentir el primer tret ens amagàrem en les profunditats de l’aigua. No ens sentíem segures, i com que tampoc estàvem al resguard de Pep marxàrem on adés s’havien criat els pares.

La gent ja no era ni bona ni dolenta, i tot s’havia barrejat en una escala de grisos. No comprenia com Pep, que sempre ens havia ajudat, havia deixat que ens feren fora.

Som granotes de Sant Antoni, i tenim el costum de viure en un medi semiaquàtic, i és per això que el camí cap al llac se’ns va fer avorridor, infinit i esgotador. I en conseqüència patírem moltes baixes. Però fou un risc que calgué assumir.

Situat en una muntanya enmig d’una albereda roja i densa. Per a nosaltres aquell paisatge era un altre món. Era un paratge preciós cobert de fulles roges que havien caigut dels arbres en la tardor, que ens proporcionava una vista privilegiada prop de la ciutat. Sempre a resguard dels ulls d’aquells hòmens. La nostra nova llar era idíl·lica i desprenia pau i tranquil·litat.

Ens hem adaptat, les que continuem vives som d’un color marró fulla molt llunyà del verd que una vegada vam lluir. Tanmateix, no som les úniques, les oronetes, s’han tornat blanques per aquest fenomen de Txernòbil.

Altrament, els llops, abans escassos, han proliferat i sovint s’aboquen a la bassa a beure. La ciutat és ara el seu territori de caça, demostrant una altra vegada que la vida s’imposa a qualsevol adversitat.

Pau Alós – 1r Batx A

 

EL BOSC DE TXERNÒBIL, UN REFUGI QUE DONA LLIBERTAT

Al bosc es respira un aire fred i s’escolten les fulles fredes, caduques i perennes, descendint pels arbres.

Un dotze de setembre, mesos després de l’explosió del reactor que va desencadenar una gran tragèdia, anava la meua família escapant dels homes que únicament ens volien com a mitjà de transport i per sobreexplotar-nos en els seus treballs. De sobte, un caçador va impactar una bala contra la meua panxa. En aquell moment, vaig veure la meua vida passar.

Per altra banda, el vent em portava l’olor d’altres animals: un llop que m’observava entre els arbres, un cérvol que alçava el cap cada vegada que passava al seu costat. En aquell lloc, ningú parlava, però tots entenien el mateix: el bosc de Txernòbil era el nostre refugi.

En vaig aturar un moment conscient que el dolor de la panxa continuava, però la meua família i jo sabíem que mentre perdurarem al bosc també continuaria la nostra llibertat.

Amb el suport de la resta de membres de la família vaig continuar amb l’únic objectiu d’arribar al veterinari del bosc mentre tractaven d’evitar al nostre principal enemic, els humans.

A no res d’arribar al veterinari i amb la por en el cos, ens vam trobar una altra volta al caçador que em va ferir aquell tràgic dotze de setembre. El líder de la manada, “talentós” que era com li deien per què no podia córrer, em van rodejar per tal de defensar-me. Aleshores, com a família que ens consideràvem en aquell bosc, van començar a eixir la resta d’animals salvatges posar fi a la vida del caçador. I ara sí, amb la por fora del cos, vam aconseguir l’objectiu: arribar al veterinari i curar-me la panxa.

Pablo Arbeloa  – 1r Batx A

 

NEGOCI IL·LÍCIT

L’última cosa que recorde de ma mare és com em deia que marxara. Tot mentre un humà se l’emportava.

Quan em vaig despertar estava dins d’un vehicle, segons una gossa, anomenada Lluna, em va dir que els humans que es van emportar ma mare volien fer un negoci il·legal. De sobte el vehicle es va parar. Lluna va començar a tremolar i em vaig alertar. Havíem arribat al zoològic.

Em van tallar les banyes i em van portar a una zona que sembla casa meua, però no. Una altra cabra que ja hi era em va dir que eren roques de plàstic. Ella em va criar com si fora ma mare. Em va explicar què era el que feien els humans. Volien les nostres banyes per vendre-les de forma il·legal mentre guanyaven diners amb el zoològic.

Un dia qualsevol després d’un temps va vindre un home, era un inspector. Vaig començar a mirar cap a la direcció de Lluna. Aquest home es va apropar a ella i al veure’l i trobar-se amb la meua mirada, es va adonar del que havia de fer.

Va portar a l’home darrere d’on estava la “casa” dels lleons. Allí tenien totes les banyes, els ullals dels elefants, la pell dels lleons… , tots per a la venda il·legal. L’home es va apropar perquè Lluna plorava davant de la porta. Dues hores després es van emportar les persones del zoològic. Tots els animals estem ara a un millor lloc, on estem millorant a poc a poc.

Lucía Capilla  – 1r Batx A

 

UN SEGON SOL AL NOSTRE CEL

Darrerament, l’herba del camp ja no és tan verda ni tan saborosa. Té un gust metàl·lic que em crema la llengua i em recorda que alguna cosa no va bé. Tot va començar el dia que aparegué un segon sol darrere de les muntanyes escarxades que envolten la meua granja.

Aquell matí de març semblava tranquil. Les meues companyes pasturaven al compàs suau de les campanes, alienes a tot. El sol començava a alçar-se quan, de sobte, una llum blanca i violenta va travessar el cel a una velocitat impossible. Els cavalls es van tensar, el gall va emmudir i, fins i tot, el vent va deixar de bufar.

Els meus senyors van eixir de casa en veure la claror que trencava les finestres. Es van abraçar, amb els ulls plens de llàgrimes, mentre observaven aquell nou sol que naixia on no devia. Quan va impactar, la terra va rugir. El colp va obrir una ferida immensa al camp, un cràter que encara fumeja i que ningú no s’atreveix a mirar massa temps.

Des d’aleshores, el món s’ha tornat estrany. Han arribat guàrdies que prometen seguretat, però només porten silenci i por. Els carrers tremolen de gent desesperada, i els meus senyors venen les meues companyes com si el futur s’haguera trencat.

Ara estic sola. L’herba creix escassa sota un cel apagat, i l’aire fa olor de ferro. Diuen que aquell segon sol ens havia de salvar, però jo només veig com, a poc a poc, ens està aprenent a desaparéixer.

María Closca  – 1r Batx A

 

UN REGAL PER NADAL

Feia mesos que el xiquet ho repetia tota l’estona: volia un gos. Ho deia cada dia, amb moltíssima insistència, convençut que aquell desig ho ompliria tot. I el dia de Nadal, finalment, el seu desig va prendre forma. Al principi, jo era el centre del seu món. La seua estima m’envoltava, les seues mans em buscaven constantment. En aquell xicotet univers, jo existia perquè algú m’estimava. Això era nou per mi perquè no havia tingut l’experiència de tindre una mare. Però els anys van començar a esborrar aquella intensitat. Les carícies es van fer escasses, els jocs, nuls. Vaig passar de ser imprescindible a ser invisible, sense entendre en quin moment havia deixat de ser suficient per ell. Fins que un dia, sense paraules , em deixaren arrere, a viure una vida sense mi. El carrer em va ensenyar una altra manera de viure: més dura, més freda, més dolenta. La fam es clavava com una gran punxa, i la nit semblava no acabar mai. Però el que més pesava no era el fred, sinó la falta de companyia, la sensació d’haver sigut oblidat per la meua persona preferida. Un matí, una xica es va parar. Es deia Laia. En els seus ulls hi havia una tristesa pausada, com una ferida antiga que encara li feia mal, però que vivia amb ella. Ella també arrossegava silencis, també coneixia la soledat. Potser per això em va veure de veritat, hi vam connectar tant. Quan em va acollir, no només em va donar un lloc on viure, sinó una oportunitat. I, sense adonar-nos-en, ens vam començar a reconstruir junts. Amb ella, vaig entendre que no totes les ferides són mortals. Algunes són només camins que et porten, lentament, cap a qui et sap trobar.

Lucía Colomer – 1r Batx A

 

L’INFERN A CASA

Sí, heu llegit bé el títol. Aquest títol és una clara descripció de què és viure a la meua casa, per posar-li nom.

El primer record que tinc va ser quan una família molt gran va comprar-me en una tenda d’animals, ja que volien el que ells diuen “un gos de pedigrí”. Gràcies a la seua mania de tindre un gos així em van separar molt menut i lluny dels meus germans i germanes que eren molt pareguts a mi. Tots ells tenien el pèl llarg, eren negres amb taques blanques i molt divertits, però em van agafar a mi. Simplement, per tindre els ulls blaus i ser una miqueta més blanc.

En l’arribar a aquesta “casa” tot era nou per a mi; olors diferents, llocs immensos sense descobrir i una família que jo no coneixia. Els primers mesos tot va ser fantàstic. Els xiquets m’agafaven. El menjar era boníssim. Únicament em donaven amor. Però poc va durar. Quan vaig créixer, em vaig fer gran i aquest “gos xicotet” va desaparéixer.

A poc a poc van deixar de pentinar-me. Les baixades al carrer que abans eren mínim de cinc voltes al dia ara sort si eren dues i màxim de 5 minuts. I si creieu que això era tot, penseu malament perquè també van arribar els colps i estirons de corretja. Els colps eren per fer les meues necessitats a casa. Però si únicament baixava dues voltes al dia! Els estirons se suposava que eren per caminar massa lent, però les meues cames no podien anar més de pressa.
Així ha sigut i encara és la trista vida que m’ha tocat, i per això l’únic desig que tinc és que cap animal més ho passe tan malament com jo i que les famílies adopten gossos.

Héctor Flores – 1r Batx A

 

LA RODA QUE MAI S’ATURA

Cada nit, quan tot queda en silenci, comence a moure’m. Les potes avancen sense parar i el cos segueix un ritme que ja conec massa bé. L’aire em toca la cara i, per un moment, sembla que avance, però no és veritat.

Visc en una gàbia envoltada de barrots. Tinc una roda i poc més. Pot semblar incòmode, però és tot el meu món: ací visc, menge i passe els dies.

Cada nit puge a la roda i comence a córrer. Córrec i córrec, cada vegada més ràpid. Fins i tot arriba un moment que sent un vent bufar-me a la cara, com si estiguera en un prat de flors. Però quan pare, tot està en el mateix lloc de sempre i m’adone que aquella sensació només estava en la meua imaginació.

De vegades observe els humans. Sempre tenen pressa i pareix que viuen en una rutina que mai acaba. A voltes em dona enveja veure com poden eixir i descobrir nous llocs, però no sé si m’agradaria sentir-me presoner de la meua vida.

Potser és per això que els humans m’entenen tan poc. Es pensen que puge a la roda per diversió, però en realitat ho faig perquè és l’únic moment que sent alguna cosa diferent; la resta del dia el passe tancat i esta sensació és l’única alegria que tinc.

Ja amb el silenci de la nit, pense i reflexione. M’adone que l’única diferència entre un humà i un hàmster és que ells poden eixir de la seua roda invisible, jo no. Pareix que viuen envoltats de barrots invisibles, sense temps per aturar-se i respirar. En canvi, jo, que voldria fer-ho, no puc: els meus barrots són visibles i, realment, jo sí que soc presoner de la meua vida.

Marta Frentescu – 1r Batx A

 

AL CAMP DE BATALLA, UNA PAPALLONA VOLA ALT

El sol de maig ompli tot el Caire. Una subtil corrent d’aire bufa des del nord fins al sud de la ciutat. Però només quan el vent mou delicadament la rosella blanca en la qual estic sostenia que prenc la decisió de moure’m. Òbric les meues ales grans de colors i comence a pujar cap al cel. Aprofite la poca brisa que bufa amb l’única intenció de sentir de més a prop la calor de l’estrella. Llavors, puge alt, molt alt, el més alt que puc i quan quasi puc tocar els núvols, el soroll fort d’un motor m’espanta.

Uns pocs segons més tard, un avió passa pel meu costat. Però tan ràpid com passa l’avió un record em ve al cap. La memòria d’un camp encapotat per avions sorollosos. El d'un lloc reduït a una franja, restringit per tangues, murs de formigó i filferro espinós. El d'un camp ple de runes i moltes persones que pateixen la malaltia de no poder somriure. És el record de sentir-se una eruga. Una molt petita i indefensa, en un lloc ocupat que ha perdut identitat. On la vida ha perdut valor, on la vida sembla efímera.

Aleshores, el soroll desapareix i m'endinse a sentir el pes de les meues ales. Un pes que sembla lleuger i que una vegada em va donar esperança. I és això precisament el que em fa fixar la vista en les meues ales. Unes ales on el verd i roig destaquen com mai avanç. Una imatge que em fa recordar que ara soc una papallona gran I forta que vola per les ciutats més grans i els camps més tranquils. Perquè ara soc una papallona lliure, tinc ales i puc volar.

Belén Garfella – 1r Batx A

 

A L’OMBRA DE LA TERRASSA, UN GAT FUIG

No entenc quan van deixar de tornar a casa.

Al principi pensava que era un d’aquells jocs d’humans, com quan sempre eixíem de casa, tancàvem la porta, jugàvem al parc i tornàvem amb menjar. Vaig esperar a la terrassa, amb un sol que solia caure suau de matí. Els gats sabem esperar, i sobretot, no deixar d’estimar de cop i volta.

Sempre esperem rebre una mà que ens acarone, un plat ple de menjar o una carícia que ens anime a continuar endavant.

Però eixe estiu el sol no se n’anava.

El primer dia, el meu perol amb aigua es va assecar. El segon, el sol del terra començava a cremar-me les potes com quan anàvem a la platja a passar la vesprada. Al balcó del costat hi havia uns humans que no paraven de xarrar. Deien unes paraules que no acabava d’entendre: onada de calor, temperatures rècord, canvi climàtic,etc. Quan van acabar, van entrar a casa altra vegada.

Dins de casa seguia tot igual que abans: la taula que no em deixaven mai pujar, el llit on dormia sempre que plovia, el sofà que sempre deixava amb pèls… De vegades recordava la meua humana. Sempre deia que el món estava malalt. Ho deia fent-me carícies darrere del cap, com si així poguera arreglar-ho tot.

A mesura que passaven els dies, la ciutat es trobava sota la calor que escalfava l’ambient.

Semblava que la vida s’anava apagant a poc a poc.

Potser demà tornen.

Potser demà deixe de fer aquesta calor.

Malauradament, si tinguera l’oportunitat, els comunicaria als humans que casa seua també és la nostra, i si l’abandonen, no sabem com escapar.

M’agradaria poder ser un gat lliure, amb llibertat.

Carla Gas – 1r Batx A

 

 AL JARDÍ FERIT, UNA ABELLA NO FUIG

Vaig nàixer a l’eixam més gran de les Illes Balears, on totes les abelles treballàvem amb l’objectiu d’alimentar la nostra reina, però jo, jo era especial.

Des de menuda vaig sentir molt d’afecte per les flors amb les quals treballàvem, per a mi no era llevar-li el pol·len i prou, per a mi era un intercanvi on les dues rebíem benefici, i fins i tot, una amistat. Un dotze de juliol vaig eixir com de costum a treballar, quan vaig veure un humà amb la intenció de tallar una flor, la meua estimada flor. Vaig volar, però no vaig arribar a temps. L’humà la va tallar, i com si fórem un, la flor i jo vam sentir el tall. Tot i que jo no vaig ser ferida, vaig acabar tan malaurada com la flor.

Cada estiu és la mateixa història, apareixen milers de turistes per les nostres illes i les tracten com si foren un abocador, destruint gran part de la vegetació, i amb això, les nostres apreciades flors. Aquest matí, les meues companyes i jo hem eixit de l’eixam amb l’objectiu de protegir la màxima quantitat possible de flors, tot i que això implicaria perdre la vida, i així ho hem fet. Quan hem vist al primer humà tractant de tallar una flor, hem volat fins a ell i l’hem punxat amb l’agulló. D’aquesta manera hem evitat que agafara la flor, però hem mort en l’acte.

El meu únic desig és que l’eixam continue en peu i que la vegetació de les nostres apreciades illes continue intacta. És de veres necessari que ens continuem sacrificant per la vegetació del món? És de veres necessari que continue arribant gent a maltractar les nostres illes?

Álex Hernández – 1r Batx A

 

LA VIDA A TRAVÉS D’UN VIDRE

Cada matí és igual que l’anterior. Passe els dies veient com observen rectangles brillants. Em miren esperant que faça alguna cosa especial, però jo només seguisc la meua rutina de sempre. Tant de bo algun dia comencen a valorar la ximplesa de les coses menudes i quotidianes.

La meua casa es limita a un sòl d’arena i menjar ultraprocessat. Compartisc tres metres quadrats amb les meues còpies. Som tots iguals, que et trien a tu és qüestió de sort. Veiem la vida a través d’un cristall, però amb el temps ha canviat molt.

El primer dia que vaig arribar ací, la gespa del carrer era verda i la gent anava parlant entre ells. Ara la vida és molt diferent. La gent continua passant pel vidre, però ja no em miren. Prefereixen anar mirant la vida a través d’una pantalla. Encara que pensava que mai diria això, preferisc la vida ací dins que allí fora amb la societat contaminada. De vegades pense que són ells els que realment estan tancats i no s’adonen.

Quan arriba la nit, apaguen els llums i arriba la calma. Però, realment jo continue igual, flotant enmig d’aigua estancada veient com la raça humana m’ha ficat un preu de venda de cinc euros. Ací vivim molts. Mentre que nade em fixe com el gosset perfecte i primet de la cantonada de la tenda val huit-cents euros. Realment, quins criteris tenen per a saber quin és el nostre valor? Vivim en un present on pareix que tot està fet arreu i de pressa.

Cada dia que passe ací, m’adone de com s’està deteriorant el futur. Desitge que algun dia obrin els ulls  i s’adonen d’allò. Perquè arribarà un punt on la vida d’un simple peixet com jo, serà més interessant que la seua.

Candela Iserte – 1r Batx A

 

EL VALOR DE LA SENZILLESA

Em desperte com cada matí gràcies al cant del gall. Al principi em molestava el soroll, però, al cap i a la fi, el necessitem perquè el dia comence. Estire les potes i les ales per a llevar-me la son de damunt i vaig a parlar amb les meues amigues. Fora, el sol s’alça i la llum entra al galliner mentre esperem que el granger ens obri la porta.

Quan per fi apareix, eixim totes corrents, impacients per a picotejar el terra i trobar alguna llavor o algun insecte per a menjar. Tot al corral té el seu lloc, com si el món, ací dins, fora més senzill d’entendre. Em fa reflexionar sobre com a la vida tots pertenyíem a algun grup i tenim la nostra funció. Potser als humans els aniria millor si visqueren com al corral; en tranquil·litat, gaudint de la companyia i menjant com a reis.

Ara bé, açò és així on jo visc, però no és la norma. Fa molt de temps, vaig conéixer una gallina que va tindre molta mala sort. Va viure tota la seua vida en un corral molt menut, ple de brutícia i sense poder eixir a picotejar. Quina desgràcia! Mentre jo sent la terra sota les meues potes, ella no ha conegut res més que reixes i ombra. No entenc com això no està regulat encara, pareix que hi ha humans als quals no els importa gens el nostre benestar.

Després d’un llarg dia, tornem dins i ens disposem per a dormir. Mire al meu voltant i admire el que em rodeja: la palla, els nius d’ous, les meues amigues... I m’adone que, sense buscar més, ja ho tinc tot.

Andrea Mateu – 1r Batx A

 

LA CEGUERA NO ÉS CONTAGIOSA

La nit era freda i humida. El nas feia temps que no el sentia, juntament amb el morro. Potser va ser llavors que me’n vaig adonar, encara no ho tinc clar.  Davant meu es trobava la meua presa, un conill tan menut que no em sorprenia haver pogut caçar en les meues condicions.  Encara que podria mentir i dir-te que era principiant, la meua vida sencera havia estat dedicada a la caça. Des que era cadell, Josep i jo anàvem als prats i l’ajudava a separar les cries de la manada. Llavors aquest humà tan valent i fort traïa el seu pal màgic i els feia caure morts. Quin home tan humil que sempre canviava les seues victòries de cacera per unes xapetes que poc més feien que enlluernar. Així tothom menjava.

Josep sempre havia sigut el meu amic, però feia mesos que no anàvem d’aventures. De fet, des de l’última temporada de caça que quasi no l’havia vist. Gairebé m’alimentava i mai em deixava eixir. Així havia sigut fins a aquest dia. Ben de matí, em va fer eixir del galliner. Va dir alguna cosa sobre la meua malaltia, però no entenc de què es preocupava si la ceguera no és contagiosa. No recorde per on vam anar, però em va pujar a la seua furgoneta i a l’estona em va fer baixar. Vaig esperar-li per hores, fins que me’n vaig adonar. No anava a tornar. Jo hi era baix un taronger, menjant-me la meua pròpia presa per primera vegada. Josep mai havia sigut un home humil, era igual d’egoista que la resta dels humans. Ell estava assegut davant la xemeneia mentre que jo esperava que la nit s’emportés la meua ànima. Patint. Aguardant la seua tornada amb ànsia com un bon amic.

Silvia Muñoz – 1r Batx A

 

UN CONTE D’AMOR I RÀBIA

El meu primer record és feliç, de quan vivia amb la mare, ella dient el meu nom: Sol. Ella deia que era especial, el més preuat que teníem, jo vaig tardar anys fins que vaig veure'l amb els meus propis ulls. Aquest no és un record feliç.

La primera vegada que vaig veure el sol va ser quan em van separar de la mare i en portaren al pati. Així és com nosaltres el dèiem almenys.

Les coses al pati no són tranquil·les, els nous sempre tenen por i els altres tenen ràbia. I com ells, jo al principi tenia por, però al final només va quedar ràbia. Pels humans i cap a altres com jo. Sabia que algú havia de trencar el cicle, però jo no anava a ser eixa persona. No tenia una ànima bona i pacifista com per a canviar les regles del pati.

Més prompte que tard, vaig aprendre a sobreviure, el dolor i la sang eren tan imprescindibles com l'aire i sols els més violents aconseguíem respirar.

Jo mai em vaig sentir com la mare volia que fora, no vaig ser la llum que ella pensava que seria, qui il·luminaria el fosc món en el qual ens havia tocat viure. Ella volia un heroi, però va criar una bèstia.

És en ella en l'única persona que ara jo puc pensar. Ara que estic fora del pati, ací on tots els violents acabem a parar, a la plaça. El monstre de roig em tempta a apropar-me i intentar ferir-lo amb les banyes. I els humans demanen sang, anhelen violència, volen ràbia.

I ràbia els faré.

Ara mire al Sol una última vegada, mentre la sang i ràbia broten. Ho sent mare, no soc la llum que volies, no soc qui trencarà el cicle.

Llúcia Nebot – 1r Batx A

 

EL DIA QUE VAIG DEIXAR DE VOLAR

Tot va començar una vesprada com qualsevol altra. Jo estava en la meua gàbia, i com sempre, observava com tota la gent adoptava els altres animals, però mai em volien a mi.

Fins que aquell dia va vindre una xica que semblava diferent. Ella portava roba de molts colors, com les meues plomes, i tenia el pèl molt llarg i roig.

A partir d’aquella vesprada, vaig viure els millors anys de la meua vida. Marga, es portava molt bé amb mi. I fins i tot vaig aprendre a dir algunes paraules, després de milers d’intents. Sempre anàvem a passejar al parc, on jo podia volar i ens vam convertir en amigues.

Em vaig despertar amb el so de la porta en tancar-se.

-Hola, Marga- va dir aquella veu desconeguda.

Jo, desorientada vaig repetir:

-Marga, Marga! – Aleshores ell es va adonar que jo estava allí.

-Carai! Marga no sabia que tenies un lloro- va dir ell, rient-se, mentre anava a buscar-la.

Des d’aquell moment la meua vida va canviar dràsticament. De sobte, ja no veia tant Marga i ja no anàvem al parc.

Però, no només vaig canviar jo, Marga ara es vestia de colors apagats i es va tallar els cabells, que ja no eren rojos. Semblava més cansada des que aquell home va vindre a casa.

Jo sempre els sentia discutir en la seua habitació fins que ell pegava un crit i Marga callava.

Cada vegada era pitjor, i Marga pareixia més i més cansada, igual que jo.

Vam estar així uns dos anys de la meua vida, jo vaig deixar de parlar i volar, i Marga gairebé no es sostenia dreta.

Fins que un dia Marga em va dir que havíem de marxar tan ràpidament com poguérem, que ja ho tenia tot pensat.

Aquell dia vaig tornar a volar.

Aroa Ozcáriz  – 1r Batx A

 

LA CAIXA DE METALL

Quan vaig eixir de l'ou estava en una granja molt gran amb molts animals, on podíem viure lliurement. Els grangers, un home i una dona majors ens alimentaven cada dia. Però a partir d'un dia només ens alimentava la dona. Què havia passat amb l'home? Mai vam obtindre una resposta. Passat un temps, la dona va deixar de vindre també. Ara ja no venia ningú a comprovar com estàvem ni a alimentar-nos i vam haver de sobreviure menjant les llavors que trobàvem al sòl.

Així van passar unes quantes setmanes fins que un dia vam veure un camió apropant-se. D'aquest van eixir unes persones amb gàbies. Vam començar a córrer. Malauradament, vaig ser capturada i no era l'única que havien agafat. Dins del camió vam estar el que pareixia una eternitat.

Finalment, vam arribar a la nostra destinació: una gran caixa de metall. Allí dins hi havia moltes gallines en llocs molt estrets i sense poder eixir, atrapades. Jo vaig acabar sent una més, posant ous constantment sense saber què feien amb ells.

Un dia, després de molt de temps quan ja em costava posar ous, van ficar-me dins d'una altra gàbia. En preguntava si seria per a deixar-me lliure una altra vegada. M'equivocava.

En aquell moment, l'únic que vaig pensar va ser en la meua vida en la granja, lliure i feliç.

Laia Ozcáriz – 1r Batx A

 

JOAN, PER QUÈ?

Mai m’han agradat els humans. Des que era un cadell, la gent sempre m’ha donat un mal pressentiment. Mai deixe que s’apropen, però Joan va ser una excepció. Ell va ser qui em va treure d’aquella presó amb tots els altres gossos i em va donar una nova vida.

Crec que el Joan sap que no m’agraden els altres humans, perquè sempre anem a passejar de nit, quan no hi ha quasi ningú als carrers. Però, L’altre dia se’ns va apropar un home, massa se'n va acostar, i vaig entrar en pànic. Amb tota aquella por, temor del qual podia fer aquell home, a mi o al Joan, em vaig llançar i el vaig mossegar tan fort com vaig poder.

No recorde molt més d’aquella nit, només que Joan va aconseguir separar-me de l’home. Però ja era massa tard.

Els dies de després va estar molt més distant, més trist, però jo no entenia per què. Només el volia protegir, com ell havia fet amb mi. Vam continuar així uns dies fins que finalment em va portar al veterinari. Aquell edifici mai m’havia paregut segur, però jo sabia que Joan només feia el millor per a mi, i no vaig tindre por.

Però, aquesta calma en va durar poc, ja que quan  vam arribar, em va ficar una mena de gàbia a la boca, i amb llàgrimes als ulls es va acomiadar i em va deixar a soles.

De seguida, vaig entrar en pànic una altra vegada. Però, abans que poguera fer res, uns homes em van agafar, i vaig sentir una punxada al costat. No vaig saber per què Joan m’havia traït així. Poc de temps vaig estar amb aquest sentiment, perquè al cap d’una estona, vaig deixar de sentir res.

Eric Pastor – 1r Batx A

 

AL CARRER, UN GAT SOMIA

Abans el món era una caixa de cartó. Dins només cabíem jo i la por.

 A l'hivern tremolava tant que els ossos em sonaven. Però el fred no era el pitjor. Al carrer hi havia un home que em pegava. No cada dia, però sempre que em veia. Amb el temps vaig aprendre a reconéixer els seus passos. Quan els sentia, corria. Però no sempre arribava a temps.

Una nit, mentre dormia, em va tirar aigua bullint a l'esquena. El pèl no ha tornat a ser el mateix. Quan tanque els ulls encara recorde aquell moment, com un mal somni.

Aquell home em va fer pensar que no hi havia bondat en la humanitat. Però m'equivocava.

Un dia va arribar ella. Una xiqueta menuda. Jo vaig esperar el crit, el cop, l'aigua. Però res. Només una veu suau que em va dir "xicotet" i un tros de pollastre.

Les setmanes següents va tornar cada dia. Sempre em donava menjar i em parlava fluixet, com si fora de vidre. Vaig començar a eixir de la caixa abans que arribara. Tenia ganes de veure-la.

Un dia va deixar una gàbia davant meu. No sabia si entrar. Però de sobte vaig sentir aquells passos i vaig entrar. Em va portar a un lloc estrany. Era gran i net.

Em va posar en una manta blava i em va dir que no em moguera. Jo tremolava, esperant els colps. Però no van arribar. Em donava menjar i carícies cada dia. Per primera vegada vaig sentir què era ser volgut.

Ara, a les nits, dorm sobre la manta blava. De vegades somie que encara estic dins la caixa, i em desperte tremolant. Però ella m'acaricia i recorde que l'aigua bullint ja no tornarà. Ara soc en una llar de veritat.

Paula Pérez – 1r Batx A

 

UNA VIDA DIFERENT

Des que em va rescatar la família de Paula del carrer la meua vida no ha sigut com la de qualsevol altre gorrió.

Tot va començar un dia que feia molt de vent. De sobte vaig sentir un colp molt fort i em vaig trobar en el sòl d'un jardí. No sé el que havia passat, però vaig sentir molta por i fred; ja no estava en el meu niu còmode i calentet amb els meus pares.

Va passar el que va ser per a mi una eternitat, fins que un grup de xiquetes em va trobar. Entre crits i salts em van portar a casa d'una xiqueta anomenada Paula, van parlar amb una persona més major i es van posar a buscar coses. Em van ficar en una caixa d'ous i em van acotxar amb un drap. Em van anomenar Pirluit; a partir d'ací la meua vida va ser totalment diferent de la dels altres gorrions, no sé si millor o pitjor, però sí distinta.

Els vaig agafar molt d'afecte i els seguia allà on anaven. Quan em vaig fer més major, em van posar en una gàbia, però continuava fent excursions a l'exterior amb la meua família d'humans; anava a la cuina, al menjador, al passadís… tota la casa era un parc per a mi.

Prompte em vaig adonar que no estava sol; també hi havia altres ocells molt acolorits i cridaners. En les excursions m'ajuntava amb ells i a poc a poc vaig anar unint-me a la bandada. Al principi hi havia un d'ells anomenat Iris que era un curiós i no parava d'acostar-se'm. Ara és el meu millor amic encara que cadascun siguem totalment diferents.

Paula Pueyo – 1r Batx A

 

NOSTÀLGIA DE L’ANTERIOR VIDA

Un altre dia que, en lloc de despertar-me amb l’alba del sol, són els crits de Raquel i Alexia per veure quina de les dues utilitzarà primer el bany els que perpetuen els meus somnis.

Com acostume a fer cada matí, primer m’estire cap a la meua torre, on després la pujaré per revisar que els meus amics estiguen bé. Encara que Raquel i Alexia també juguen amb ells, a mi m’agrada tindre’ls per a mi a soles. En això, unes mans gegants m’agafen i em treuen de la meua fortalesa, o com elles diuen, “rascador”.

Seguidament, una forta escalfor em recorda a quan ma mare em protegia del fred del carrer apropant-se a mi. Ara ma mare és Raquel que m’està abraçant fortament. De sobte, una ràfega de pluja cau sobre mi i comence a arrapar tot el que es mou. Raquel em deixa caure, però com ella diu, jo sempre caic dret.

Alexia li pregunta si ja s’ha pres la medicació per a una tal al·lèrgia. Raquel li respon que no. D’altra banda, jo vaig a la cuina per veure si puc beure. Abans, l’aigua en el carrer eixia dels núvols; ara només espere davant d’un tipus de pot i apareix màgicament. En el menjar passa el mateix. Encara que aquest sol apareix dues vegades al dia, quan surt i quan s’amaga el sol, a diferència del carrer, que sols menjava en la nit d’uns contenidors amb una pudor bestial.

Amb tot això, torne al meu llit recordant quan era al carrer i em gitava sobre una caixa de cartró. La porta de casa indica que les xiquetes han marxat i jo m’adorm sabent que la pròxima vegada que em desperte també serà pel soroll de la porta.

Asier Simó – 1r Batx A

 

GOS QUE NO LLADRA, MOSSEGA AMB FORÇA

Recorde el dia que vaig conéixer Èlia. Era un d’aquests dies grisos que tan sols vols que s’acaben. Aquell dia Èlia va entrar il·luminant la canera amb el seu somriure i vaig sentir una gran felicitat. Això sí, va ser efímera perquè qui anava a fixar-se en un gos vell com jo? Doncs ella. Recorde com es va apropar a la meua gàbia i em va cridar amb una veu dolça que enamorava a qualsevol.

Des d’aquell dia tot van ser llargs passejos, ella em va mostrar com era de meravellós el món. Però, tot va canviar aquell dia quan Arnau va entrar a la nostra vida. Recorde que vaig anar a saludar-lo amb entusiasme, però ell es va riure del meu aspecte. Èlia va riure, incòmoda, però em va trencar l’ànima.

Els mesos van passar i la característica llum d’Èlia es va apagar. Els passejos es van transformar en nits senceres plorant al meu costat. Em deia que tenia por, que l’Arnau que ella estimava feia temps que no hi era. Jo li llepava les llàgrimes i aquell gest era l’única cosa que li treia un lleuger somriure.

Però, tot va acabar aquella nit. Discutien com de costum, però en un moment vaig sentir un soroll que em va gelar la sang. Vaig anar tant de pressa com el meu vell cos em permetia i quan vaig veure el nas d’Èlia sagnant em vaig llançar damunt d’Arnau i vaig mossegar-lo amb força. A l’instant, va agafar una botella de vi i la va trencar al meu cap. Recorde com en aquell moment Èlia em va abraçar i amb la veu tremolosa em va dir: “tot anirà bé”. I així ho desitge, desitge que haja recuperat la seua llum encara que la meua ja s’haja apagat per a sempre.

Gabriel Sospedra – 1r Batx A

 

ENTRE SILENCIS, UN GOS REFLEXIONA

Els anys han passat i es noten. Són evidents quan em trauen a passejar i l’únic que veig són edificis blancs i cadascun és igual a l’anterior. Com va canviant la mobiliària de ma casa i com les parets dels xiquets han anat perdent els colors. Però també se senten, jo els sent. Els visc en les persones amb les quals he crescut, en cada vegada que he jugat amb ells fins a les tantes i en totes les nits que he passat al seu costat quan estaven malalts. De vegades, pense en si ells també els perceben, encara que no necessàriament ells, sinó el món en si.

Durant els últims anys han aparegut nous dispositius electrònics amb l’objectiu de fer la vida més fàcil, però no és així. Ha fet a les persones més dependents, esclaves d’una pantalla.

M’arrime a la finestra per a observar a la resta, però sense cap resultat. Cada vegada ixen menys persones al carrer per la calor horripilant que fa en les vesprades d’estiu, i tinc la sensació que això no només passarà a l’estiu.

Lladre amb l’objectiu de captar l’atenció dels meus amos sense obtindre fruits. Es troben enganxats  a la pantalla, sense veure que hi ha més enllà. Qui hi ha més enllà. Els seus pares tampoc es fixen en mi, però tampoc en ells. No s’adonen de com cada vegada els seus fills s’allunyen més, encara que s’hi troben a un sofà de distància.

Torne al meu llit recordant els moments viscuts, amb la consciència que són reals. No perquè una pantalla me’ls mostre, sinó perquè es troben vívids en la meua memòria.

Carolina Tocu – 1r Batx A

 

ENMIG DE LA GUERRA, UNA GOSSA FUIG DE LA CLAROR

Quan era petita m’imaginava com podria ser la meua vida. La llum. La claror. I tots els somriures que tant il·luminaven els meus dies.

La vida a la granja no sempre era fàcil, però la meua família estava sempre amb mi. A mesura que els mesos passaven, els meus germans anaven desapareixent. Mentre la por començava a apoderar-se de mi, una família va aparéixer en cerca d’un regal per als seus fills: una gosseta. D’aquesta manera, vaig terminar tancada en una caixa, i la por i les inseguretats me feian tremolar.

 L’endemà, els xiquets van obrir la caixa i em van observar. Estaven entusiasmats, i jo, també ho estava. Tot pareixia perfecte fins que vaig mirar al meu voltant: no hi havia gespa, ni estava la meua mare. Però, estaven ells, dos xiquets innocents que em transmetien tota la claror que sempre havia necessitat.

 A poc a poc, les coses es van deteriorar. La claror havia desaparegut. Els xiquets mai jugaven amb mi, i els adults, cansats de treballar, no em passejaven. Llavors, vaig començar a córrer per la casa. Arrabassava tot el que tenien per tal de cridar l'atenció. Però ells mai m’escoltaven. La ciutat començava a patir amb mi. Forts sorolls m’espantaven al dormir. I els meus amos, dins d’aquest disbarat, van començar a agredir-me. Tot i això, encara els estimava i tenia l’esperança de tornar a gaudir del seu amor una altra vegada.

Els somnis mai són reials. I jo vaig terminar sola al carrer, enmig de tota la cendra i edificis trencats. Tractava de sobreviure com podia, però res pareixia suficient. Un dia, enmig de tots els crits, la vaig tornar a veure. Era ella. La xiqueta que un dia havia estimat. Però ja no sentia res. Al fi estava en pau.

Arantxa Vicent – 1r Batx A

 

SERVIR O MORIR

Hui fa molt de fred, però el que realment em fa tremolar és l’escopeta que porta el meu amo. Per a ell, hui és un dia de diversió, mentre per a mi és un dia més aviat de supervivència. Soc un brac alemany i encara que soc un gos “de caça” m’agradaria passejar lliurement pel camp i no haver de caçar conills.

El meu amo em mira confiant en mi i amenaçant-me al mateix temps, si hui no li servisc per a caçar, es desfarà de mi. Ja he vist què passa amb els meus companys que han deixat de ser útils per a la caça; els abandonen o tenen un final encara pitjor.

Escolte com ha disparat una perdiu i es queda mirant-me perquè vaja a per ella. La cara de por de la perdiu just abans de morir em recorda a la meua por quan veig que el meu amo agafa l’escopeta. Aleshores, agafe la perdiu i li la porte al meu amo. Ell em mira amb orgull i em diu que quan tornem a casa em donarà un premi. Però la meua única recompensa és guanyar un dia més amb vida, perquè quan siga vell i ja no puga caçar, es desfaran de mi.

He arribat a la conclusió que a aquest món dominat pels humans, si no serveixes per a matar, no mereixes viure.

Miguel Agost – 1r Batx B

 

LA VIDA DEL LLEÓ

El sol està eixint a poc a poc i la sabana va començant a il·luminar-se, mentre que jo estic gitat sentit l’olor de l’herba pel vent que hi ha. Soc el lleó i aquest és el meu territori. Des de la llunyania veig unes quantes gaseles caminant de pressa, ja que tenen por de mi i saben que jo estic ací. Els animals són diferents dels humans, perquè els humans viuen d’una forma diferent de la nostra, viuen lliures no com alguns de nosaltres, que som vigilats per ells. Ens visiten quasi cada dia i venen dins d’una cosa que fa soroll on hi ha un grup d’ells. També porten una màquina que fa clic i brilla mentre ens assenyalen. Alguns humans venen a visitar-nos i després se’n van tranquil·lament, i uns altres fan molt de soroll o deixen una olor que molesta, i això no m’agrada gens perquè pense que són uns pesats.

No els tinc por a ells, però alguns sí que en tenen cap a mi. Per als humans potser soc el rei de la sabana… però en realitat no estic lliure. No hi ha sabana, ni gaseles de veritat. Tot és més menut del que sembla. Visc en un zoo, darrere d’un vidre, i cada dia recorde com seria viure de veritat.

Soraya Ben Laghmich – 1r Batx B

 

LA LLIBERTAT, EL GRAN TRESOR HUMÀ

Ja comença a desaparéixer la foscor i la llum entra per les finestres. En mitja hora sonarà un soroll estrany que anunciarà l'arribada d'un nou dia. Però per a mi, tan sols serà un dia més, com sempre.

Últimament, quan cau la nit i tanque els ulls, quedant-me tot sol en companyia dels meus pensaments, somie en la vida salvatge. Em visualitze a les profunditats i passant- ho bé amb els meus amics. Qui sap? Potser podria trobar els meus pares, potser la meua família també pensa en mi i està buscant-me per algun lloc. Però jo ací estic, tancat en el meu propi món de vidre.

De sobte, la Gran Humana entra per la porta i m'adone que fa molt de temps que cavil·le sobre la meua desgraciada vida. La dona, com sempre, està nerviosa. No entenc la vida dels humans, contínuament se'ls veu estressats i poc feliços.

Durant els primers dies que vaig arribar a aquest nou hàbitat, tothom em prestava atenció, jo era la gran novetat. El menut de la família no parava d'apropar els ulls a casa meua, tan prop es posava que pareixia que volguera envair-me. Però finalment, es quedava aquí parat, feia un «glu-glu» i se n'anava. A mesura que anaven passant els dies, l'atenció anava disminuint. I així fins hui dia; ara soc com un simple objecte que ningú mira.

Serà així fins a la meua mort? Espere que no, tant de bo que algun dia puga eixir d'ací. Vull ser un peix lliure. Vull tindre l'oportunitat de mostrar als humans la sort que tenen. Perquè ells gaudixen de la cosa més valuosa que hi ha al món: la llibertat.

Maria Breva – 1r Batx B

 

EL MAR QUE JA NO ENS PERTANY

He creuat corrents i oceans durant més de cinquanta estius, però no estava preparada per a veure com tot es transformava en un tancar i obrir d'ulls. Per a nosaltres, les tortugues, el món era un lloc infinit; blau, fosc i immers en un silenci profund. Però els gegants desconeguts ho han canviat tot. Ells no viuen a l’aigua, però tot el que toquen acaba en ella.

Recorde els esculls de coral, que són el nostre refugi contra els depredadors i font d’aliment per a algunes de la nostra espècie. A mi em pareixien com si no foren d’aquest món per la seua plenitud de colors verds, blaus, rojos, morats i rosats. Però ara, s'han tornat unes formes blanques, fràgils i sense eixa esplendor que els caracteritzava.

L'aigua ja no és la que era: ara és més calenta, com si l'oceà tinguera febre. Entre aquesta aigua hi ha coses estranyes que no pertanyen al mar, i quan les mossegue pensant que és menjar, després no em trobe bé. Més d'una vegada he quedat atrapada en algunes coses que pareixen algues o ombres en l'aigua, i quan intente escapar és molt difícil. Em pregunte si la pròxima vegada ho aconseguiré.

Quan eixim a la platja, a posar els nostres ous, els veiem, a eixos gegants desconeguts. Ells ens miren amb curiositat des de la distància, fan fotos i somriuen. Però sense entendre que cada plàstic que llancen i acaba al mar, o cada grau que puja el termòmetre ens està fent mal i matant-nos a cadascuna de nosaltres cada vegada més ràpidament.

Júlia Caballero – 1r Batx B

 

EL JARDÍ DE NINO

Em dic Nino i soc un conill que viu en una casa amb jardí. La meua rutina és senzilla: cada matí em desperte en la meua gàbia que és al jardí. El primer que escolte és la porta, sol ser Emma, la xiqueta de la casa. Ella ve abans d'anar al col·legi, em dona menjar i quan m'acaricia em quede quiet als seus braços, ací em sent segur.

Durant el matí, quan no hi ha ningú a casa, m'agrada passar l'estona davall d'alguna taula o en qualsevol lloc amb ombra i netejar-me amb les potes. Abans gaudia del jardí sota el sol, però ara que fa tanta calor a causa de l’escalfament global preferisc quedar-me en la frescor de l’ombra.

El meu jardí és gran i està envoltat per unes tanques. M'agrada mirar a través d'elles la vida curiosa dels humans, especialment la d'una parella d'ancians que cada dia s'asseuen en el mateix banc, es mengen un croissant i prenen café mentre es miren als ulls i xarren. Un matí, seguint la meua rutina, em vaig acostar a la tanca del jardí, però eixe dia només vaig veure al senyor. Estava trist i només tenia un café, fosc. Alguna cosa no estava bé.

A la nit, quan els meus amos van tornar de classe i del treball, com sempre van vindre a tocar el meu pelatge i jo em vaig quedar tranquil als seus braços. Però eixe dia vaig aprofitar eixe moment més que de costum perquè em sentia estrany, com si alguna cosa no fora bé, i només volia estar calentet i segur.

Daniela Colom – 1r Batx B

 

UN RECORD BONIC

Per a ells, els que viuen amb mi, soc com un fill més; però per a mi, ells són la meua vida sencera. Des que vaig nàixer han estat presents en el meu dia a dia, protegint- me. Sé que soc el primer a obrir els ulls i l'últim a tancar-los, perquè sempre tinc la sensació que he de protegir a aquells que estime.

Cada matí m’alce prompte a l'espera que el meu amo isca de l'habitació. De seguida percep l'olor i li done el bon dia. Després, em trau a passejar. Ho fa diverses vegades al dia i ho gaudisc molt; he de dir que és un dels meus moments preferits, ja que puc olorar el rastre dels altres gossos, les flors i eixe aroma tan característic del Mediterrani.

Tanmateix, aquests últims dies no m'he trobat molt bé. Els meus amos estan fent tot el possible perquè estiga millor. Estic cada dia ingressat en un lloc desconegut on em trauen sang i em deixen sol; supose que és pel meu bé. Hi ha dies que estic millor i altres pitjor, però encara no saben què tinc. Veig als meus amos molt preocupats i no entenc ben bé què passa. M'he de prendre moltes pastilles que, la veritat, no m'agraden gens.

Només escolte la paraula «càncer»; jo no sé què és això, per a mi és una paraula desconeguda. La meua cadena ja no l'he tornada a sentir i el meu plat de menjar està ple des de fa dies, sense cap canvi. Sent que ja no puc donar més de mi. He decidit deixar de lluitar contra l'enemic que m'ha fet passar-ho tan malament.

Ara m’he transformat en un record bonic per a aquells que m'estimen en eixe record que mai oblidaran.

Natalia Espada – 1r Batx B

 

NO SOLS HI HA UNA FORMA DE VIDA

Ja tot ha canviat, pot ser que les noves generacions no ho noten, però jo sí. Ja estic vell i el meu amo, Joan, amb qui he estat tota la vida, ja no hi és. Ara estic amb el seu net, un jove en segon any de carrera que viu en un pis d’estudiants. La meua vida ja no és igual, acompanyar al meu amo al bar cada matí, seure’ns a un banc i sentir-lo parlar o que m’acaricie mentre llig el periòdic s’ha acabat. Ara als matins i a les vesprades no estic sol, però és com si ho estiguera. Quan algú decidix traure’m a passejar, no cregues que ho fan perquè m’aprecien, sinó per fer-me alguna foto i tindre més likes a les xarxes socials. Jo a casa els observe i en eixa foto no apareix l’esgotament pels estudis, tampoc la inseguretat que senten enfront del món o l’angoixa per no arribar a fi de mes per la pujada dels preus. El lloguer, el lloguer, el lloguer. Sols faig que escoltar queixes sobre açò contínuament en boca de tots. Abans tot era més fàcil, amb Joan havia viscut una cara de la vida, ara m’havia tocat l’altra, on tot el món mai té temps per a res, caminen, però no saben cap a on i no es paren a gaudir sinó que ja pensen que faran demà. Abans els temps tenia valor, ara sols passen les agulles del rellotge.

Irene Fernández – 1r Batx B

 

ENTRE PETARDS I OBLITS

I sí, una altra vegada arribava la Magdalena a Castelló: per a uns la millor festa del món, i per a mi una setmana plena de soroll. Una vesprada, quan ja era l'hora d'eixir, tenia molt poques ganes de passejar, ja que tenia molta por. El meu amo m'obligà a eixir, perquè ell havia quedat amb uns amics i havia d'acompanyar-lo. Una vegada al carrer, vaig començar a sentir tots els petards dels xiquets i xiquetes, el meu amo no s'adonava que no volia eixir de casa i no reaccionava.

Quan el meu amo es va trobar amb els seus amics em va nugar a l'entrada d'un bar i se'n va anar dins amb els amics. En aquell moment, dues xiquetes se m’arrimaren i van començar a acaronar-me i vaig començar a trobar-me millor, però el soroll continuava. Passaven les hores i el meu amo no eixia i jo començava a tindre fred i fam. Finalment, va eixir, passades les dotze, prou confús i desorientat. Probablement hauria pres massa cerveses. De sobte, començà a caminar i s'oblidà de desnugar-me, i va ser aleshores quan vaig començar a lladrar-li, però no se n'adonava.

Vaig passar la nit sencera al carrer, i va ser ja a la matinada, quan el propietari del bar va adonar-se que estava abandonat. De seguida, va cridar al meu amo i va vindre a buscar-me. És clar que la Magdalena no està feta per a mi, ni jo per a la Magdalena.

Daniel García – 1r Batx B

 

SEMPRE JUNTS?

Mai oblidaré el dia que ens vam conéixer. La casa estava plena de llum i soroll i jo estava dins d’una caixa. Quan la va obrir, dos ulls plens d’il·lusió m’observaven i dos braços em van prendre i abraçar amb molta força. Mentre menejava la cua tan ràpid com podia, pensava que havia trobat la meua família.

Els dies estaven plens d’entreteniment i diversió, jugava amb ella pel jardí, anàvem junts al parc, fins i tot anàvem sovint a la platja per refrescar-nos. Era genial. Però a mesura que passava el temps, ja no em feia molt de cas. A vegades acudia a la seua habitació amb el meu joguet preferit entre les dents per cridar la seua atenció, o l’esperava al jardí, però ella no hi acudia mai.

Passava el dia sol, mirant per la menuda finestra del menjador com altres gossos passejaven i jugaven amb els seus amos al parc. Tot i això, sempre que la veia per casa, anava cap a ella amb la mateixa il·lusió del primer dia.

Un dia vam muntar tots al cotxe, estava emocionat, ja que això podria significar que aniríem a la platja o a la muntanya com féiem abans. Però… no fou així. Pararen en una carretera tranquil·la i sols em van baixar a mi del vehicle. No entenia res. De sobte, aquest començà a accelerar i vaig intentar seguir-lo corrent darrere d’ell, però no vaig poder arribar-hi. Ara estic assegut a la vorera de la carretera, cada cop que sent algun motor, alce el cap per veure si són ells, ja que estic segur que tornaran a buscar-me.

Irene García – 1r Batx B

 

UNA VIDA MASSA LENTA PER A ELLS

Tot pareix perfecte amb la meua nova família, m’acaben d’adoptar i aparenta que serà molt divertit. Però aquestes il·lusions sempre poden ser enganyoses.

Soc closqueta, una tortuga i visc en una terrera al costat de la finestra perquè em toque el sol, ja que ho necessite. Dins d’aquesta hi tinc tota mena de coses essencials en la meua vida: aigua, menjar, vegetació..., així que, de moment, tot va bé.

Normalment, durant quasi tot el dia, veig passar de manera lenta i tranquil·la la vida estressant i ràpida dels meus amos. Sempre van corrent a tots els llocs; però sempre compleixen amb les seues responsabilitats amb mi, alimentar-me i donar-me aigua.

El meu xicotet amo, Pol, que té 5 anyets, sempre que pot s’acosta i se’m queda mirant una llarga estona; m’acaricia, em trau de la caixa, em dona menjar... I els meus amos grans, Maria i Vicent, també ho fan.

Amb el pas dels anys, això va anar canviant, ja no era el mateix, Pol es va fer gran i ja no em prestava tanta atenció, i els pares tampoc. Quan Pol va fer set anys, li van regalar una tauleta, i això va ser suficient perquè no tornés a jugar amb mi tant com ho feia abans, totes les estones i els records van ser oblidats i reemplaçats per una maquineta. Passava el mateix amb Maria i Vicent i l’avanç de la tecnologia. Simplement, a poc a poc, van anar oblidant-se cada vegada més de mi, no m’alimentaven, no em donaven aigua, tampoc jugaven amb mi...

Així doncs, em vaig tancar i l’únic que em quedava era mirar-los passar lentament, fins que, de sobte, els meus ulls es van anar tancant a poc a poc per no tornar a obrir-se mai més.

Núria Gómez – 1r Batx B

 

UN PARDAL A LA GÀBIA

Cada matí quan em despertava veia pardals com jo volant pel cel, lliures, batejant les seues ales i anant solcant els cels. Jo sempre volia ser un d’ells, però des que em van veure amb una ala trencada, se me'n van emportar a sa casa i hi he viscut aquí, sense poder moure’m, mirant com els altres pardals són feliços.

Sempre imaginava poder ser un d’ells, ja que d'ençà que se me’n van emportar al veterinari havia pogut volar en eixe xicotet espai, i jo confiava que en algun moment podria escapar d’ací dins i anar-me'n. Encara que ací, en esta xicoteta gàbia, estava bé i els meus amos em tenien molta estima. Però ells no sabien com em sentia jo, i no sabien que jo volia eixir-ne i sentir-me lliure.

Un dia d’estiu, els meus amos se’n van anar a la platja i vaig sentir que aquell era el meu moment de fugir. Vaig començar a fer colps molt forts a la gàbia perquè caiguera de la taula fins que vaig pegar un colp tan fort que la gàbia on estava es va trencar i vaig poder fugir, fugir fins a l’infinit. Al cel no tenia cap límit volava i volava sense parar; mai vaig sentir que les meues ales tingueren tant d'espai per a volar.

Noa Mañá – 1r Batx B

 

EL GAT PERDUT ENTRE NEÓ

El xicotet gat de pell taronja anomenat Kenzo, és un gat rodejat de 4 parets, amb molt de confort i molt feliç. Kenzo viu amb una dona de vint-i-quatre anys, que viu sola en el seu pis. Tots dos estan molt calentets gràcies a la calefacció. Però un dia una finestra mal tancada i un salt àgil va fer-ho canviar tot.

Kenzo es trobava en un lloc, on sols coneixia el que es veia per la finestra, però ara estava a la ciutat, un lloc hostil, sorollós i, per a ell, molt desconegut, ja que va passar de la seua llar, a un asfalt fred en segons. Després de caminar alguns metres, ja no sabia com tornar-hi, només es trobava amb llums de neó que li feien mal als ulls. També es va trobar amb gats de la ciutat que feien molta pudor, mentre que Kenzo no estava ni un poc brut. Tenia molta por d’aquests gats, i quan un el va atacar i va haver de fugir ràpidament.

Es va fer de nit, i Kenzo es va ocultar sota un cotxe per poder descansar i continuar buscant casa seua. Kenzo va aprendre que la llibertat no sempre és bona, perquè quan no tens a ningú es fa molt complicat ser lliure, i de vegades la llibertat està en les coses més senzilles, com poden ser 4 parets i una bona calefacció.

Jose Manuel Muñoz – 1r Batx B

 

EL COLOM MISSATGER

En una època molt llunyana a la nostra, en plena edat mitjana, un colom blanc volava lliurement per un tranquil prat, quan, de sobte, va sentir veus i caminades de cavalls. Es tractava d’una família noble, els Adam, que van anar a passejar de matí. El colom va veure com s'asseien en el seu prat, menjant, bevent, xarrant i rient. El colom, curiós, es va apropar una mica, i l’Edward, un jove fet soldat no feia molt, el va atreure amb una mica de pa. El colom i Edward es van fer molt amics aquell matí, i aquest, cansat i fart, es va deixar agafar per Edward, que el va portar al seu palau.

Van passar setmanes des que el colom va ser portat al palau dels Adam. L’animal no acabava d'entendre per què el tractaven amb tanta estima, sobretot Edward, que li portava menjar i li parlava amb paraules molt dolces. A la nit escoltava els poemes que el mateix cavaller escrivia i recitava, i el colom començava a cantar. Encara que li agradava la companyia, trobava a faltar aquells dies en què volava sobre el seu prat i desitjava tornar-hi. Passaren els mesos i Edward va començar a entrenar-lo i domesticar-lo per enviar-li lletres a la seua estimada. El colom va fer-ho gratament; per fi sentia un poc de llibertat. Va viure aquella història d'amor de principi a fi, presenciant el casament d'Edward i Juliet.

A partir d'aquell moment va ajudar a molts més enamorats, però mai va aconseguir la seua llibertat. Encara que sabia que podia escapar, mai va fer-ho, potser perquè no va tindre el valor, o tal vegada perquè li agradava ser part d'històries amb un final feliç.

Letizia Roman – 1r Batx B

 

COSES DE GOSSOS

Cada dia aquestes persones em criden per a fer coses, i cada vegada que em criden és el mateix, em criden «Leo!» i després fan un moviment amb les mans perquè jo m’assega, i cada vegada que ho faig bé em donen un premi. No entenc molt bé per a què fan aquestes coses, però m’agrada.

Cada dia anem a passejar a un lloc on hi ha molts arbres i molts animals. Donat que sempre hi anem a la mateixa hora, ja tinc un grup amb el qual jugar. L’altre dia, les persones amb les quals visc van portar un altre gos a casa. És molt menut i no m’agrada gens, perquè des que ha arribat les persones ja no em donen premis, ja que tots són per a «Pepe», l’altre gos nou.

Des que hi és ell, jo ja no passege tant, perquè Pepe és molt menut i no pot eixir. Estic fart, així que estic plantejant-me escapar de casa i viure al parc amb els altres gossos per poder jugar tot el dia.

-Hem de desfer-nos de Leo, no podem mantenir a dos gossos.

-Tens raó, hem de desfer-nos d’ell.

Els humans estan parlant i repetint el meu nom com abans, però no fan cap moviment ni em donen cap premi. Jo crec que volen passejar perquè estan anant cap a la porta. Per fi anirem a passejar com abans!

-Hem de deixar-lo.

-Perfecte.

Els humans m’han dit que sega i se n’han anat, jo crec que van a buscar el meu premi.

Adrián Vázquez – 1r Batx B

 

JA NO SOC UN BOU LLIURE

Hui és un dia distint, ningú m'ho ha dit, però jo el pressent. He anat moltes vegades en camió, però aquesta vegada hi passe molt més temps i tot tremola més. Arriba un moment en què el camió s’atura i jo l'única cosa que puc notar són els crits de la gent, com quan tirava sense voler els poals de menjar i el meu granger em renyava, però esta vegada són molt més fortes, hi ha més gent i estan emocionats, no enfadats. De sobte s'obrin les portes i puc veure una plaça coberta de sorra sota la lluna, amb molta gent rient i cantant damunt de cadafals que s'emocionen en veure'm, estic tan confós, no sé què està passant. Em posen unes boles de foc en les banyes, no m'agrada, m'estic cremant i no puc veure bé. Comence a córrer perquè realment no sé que més puc fer, crec que un senyor està intentant jugar amb mi perquè intenta cridar la meua atenció amb una capa roja, però jo no tinc ganes de jugar, no conec aquest lloc i no comprenc per què tots criden i riuen en veure'm patir. Només desitge que açò acabe prompte, que s'acabe tot el dolor hui, i que demà puga tornar a casa, a córrer lliurement i a respirar amb normalitat.

Laia Vidal – 1r Batx B